Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• El Codi penal (CP) regula en el títol XVII (Delictes contra la seguretat col·lectiva) els delictes contra la seguretat en el trànsit (capítol IV). En aquest capítol, es tipifica, d'una banda, la conducció sota la influència de l'alcohol i altres substàncies (art. 379.2 CP) i, de l'altra, la desobediència a sotmetre's a les proves per a conèixer l'estat d'influència a què es refereix l'article 380 del CP, juntament amb altres delictes, com ara la conducció temerària (art. 381 CP) i determinats comportaments que alteren la seguretat en el trànsit (art. 382 CP). L'article 379 del CP, que té l'antecedent en l'article 340 bis.a 1r del CP del 1973, castiga amb pena de presó de tres a sis mesos o multa de sis a dotze mesos i, si s'escau, treballs en benefici de la comunitat de trenta-un a noranta dies i sempre amb la privació del dret de conduir vehicles de motor i ciclomotors d'un a quatre anys si s'ha conduït un vehicle de motor o un ciclomotor sota la influència de drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o begudes alcohòliques. Per a considerar que s'esdevé la conducta tipificada en l'article 379 del CP, no n'hi ha de prou de constatar que el subjecte condueix havent ingerit begudes alcohòliques o alguna de les altres substàncies esmentades en el precepte. Tampoc no n'hi ha prou de comprovar que el conductor ha consumit una quantitat superior a la que administrativament està permesa. En efecte, la presència d'una important quantitat d'alcohol en sang (alcoholèmia) és condició necessària però no suficient de la tipicitat de la conducta. Per a la concurrència del delicte cal, a més, la constatació que les facultats de l'individu estiguin afectades per la ingesta de l'alcohol o, si s'escau, de les altres substàncies esmentades, és a dir, que el subjecte condueixi «sota els efectes de l'alcohol» (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 15.4.2002, ponent: Sánchez Melgar) o de les substàncies en qüestió. Això permet diferenciar entre el delicte de l'article 379 del CP i la mera infracció administrativa de l'article 20 del Reglament general de circulació (Reial decret 1428/2003, del 21 de novembre), que consisteix a conduir superant les taxes d'alcoholèmia establertes en el precepte, les quals hi concorren amb independència que el consum d'alcohol hagi influït o no en la capacitat del subjecte per a la conducció.
  El delicte de l'article 379 del CP és un delicte de perill abstracte, així que no cal que hi hagi ni un resultat de lesió ni un resultat de perill concret. Per aquesta raó, en el cas que, a més de la conducció etílica, es produeixi un resultat lesiu, cal apreciar un concurs de delictes. Per a resoldre aquest concurs, l'article 383 del CP estableix una regla especial: en aquests casos, s'aprecia «tan sols la infracció penada més greument» i, a més, els jutges o el tribunal no estan vinculats per les regles de l'article 66 del CP.
  En els casos de conducció etílica de l'article 379 del CP es podria plantejar si s'aprecia l'eximent de l'article 20.2 del CP (o l'eximent incomplet de l'article 21.1 en relació amb l'article 20.2 del CP) quan la influència de l'alcohol anul·li (o disminueixi profundament) les facultats intel·lectuals i volitives del subjecte. El més habitual és que en aquests casos concorrin els requisits de l'actio libera in causa, així que no s'aprecia cap eximent. Sols es podrà apreciar un eximent de la responsabilitat penal si es constata que l'embriaguesa era fortuïta.
  L'article 380 del CP castiga com a conducta de desobediència (art. 556 CP) amb pena de presó de sis mesos a un any la negativa a sotmetre's a les proves legalment establertes per a la comprovació dels fets descrits en l'article 379 del CP. El precepte va ser molt polèmic ja en la tramitació parlamentària. En contra de la tipificació del comportament de l'article 380 del CP s'esgrimien diversos arguments: en primer lloc, que la negativa a sotmetre's a la prova d'alcohol en sang s'havia de considerar com a acte d'autoencobriment impune; en segon lloc, que en existir ja un delicte de desobediència greu, l'article 380 del CP era innecessari; en tercer lloc, que no tenia sentit (no era proporcionat) que el càstig de la negativa a sotmetre's a una prova per a esbrinar uns fets (art. 380 CP) fos més greu que el càstig assignat a la comissió dels fets en qüestió (art. 379 CP), i, en quart lloc, que el precepte vulnerava el dret de la defensa i de no declarar-se culpable.
  Arran d'una qüestió d'inconstitucionalitat, aquestes qüestions van trobar resposta en la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 161/1997, del 2 d'octubre. En la qüestió es va plantejar al Tribunal Constitucional, per una banda, si el precepte era compatible amb el dret constitucional a no declarar contra un mateix, amb el dret de la defensa i amb el dret de la presumpció d'innocència. El Tribunal Constitucional va respondre que l'article 380 del CP no vulnerava el dret de la defensa. En efecte, en opinió del Tribunal Constitucional (TC), les proves adreçades a saber el grau d'alcohol en sang (proves d'alcoholèmia) o d'intoxicació per altres substàncies no es poden considerar encaminades a obtenir del conductor el reconeixement de determinats fets, sinó que simplement obliguen l'individu a sotmetre's a una perícia. Segons això, la col·laboració que es demana al subjecte no és una declaració contra ell mateix, sinó una tolerància amb la tasca d'indagació dels poders públics per a la detecció de delictes.
  D'altra banda, es va plantejar al Tribunal Constitucional si l'article 380 del CP vulnerava l'exigència constitucional de proporcionalitat, entre altres motius, pel fet de ser la pena tipificada per a la desobediència de l'article 380 del CP superior a la tipificada per a la conducta de l'article 379 del CP. La resposta a aquesta qüestió també va ser negativa, ja que va considerar que el precepte no planteja problemes de proporcionalitat en la mesura que protegeix un bé jurídic rellevant (la seguretat en el trànsit) i ho fa amb un mitjà idoni. Tampoc no és evident que un altre mitjà menys agressiu que la incriminació penal de la conducta (per exemple, la sola sanció administrativa) aconseguiria una protecció eficient del bé jurídic. A més, hi va afegir que la manca de proporcionalitat entre conducta i pena no és manifesta i l'opció de l'òrgan legislador entra dins les decisions politicocriminals possibles i admissibles en vista del principi de proporcionalitat. Segons el Tribunal Constitucional, la conducta de l'article 380 del CP inclou un desvalor de desobediència que no és present en la conducta de l'article 379 del CP i això atorga una certa autonomia al contingut del precepte. El TC va concloure, per tant, que no corresponia declarar la inconstitucionalitat de l'article 380 del CP.
  No obstant això, després de la STC 161/1997, el tipus de l'article 380 del CP continua generant seriosos dubtes i pronunciaments doctrinals en contra de la seva existència. En primer lloc, no és clara l'especificitat de l'article 380 del CP respecte de la sanció administrativa prevista per la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor o seguretat viaària en cas d'incomplir l'obligació de sotmetre's a les proves establertes per a la detecció de possibles intoxicacions d'alcohol o altres substàncies (art. 65.5.2.b i 67.1). En segon lloc, es qüestiona si, en tractar-se d'un delicte de desobediència, la seva ubicació correcta hauria de ser diferent de la dels delictes contra la seguretat en el trànsit. En tercer lloc, es continua dubtant de la proporcionalitat del precepte. En aquest context, el Tribunal Suprem va fixar en la STS del 9.12.1999, ponent: Puerta Luis, un seguit de criteris per a evitar una interpretació formalista del precepte. Aquests criteris pretenen oferir una interpretació de l'article 380 del CP en vista de la seva dependència respecte de l'article 379 del CP. Aquests criteris són els següents: en primer lloc, la negativa a sotmetre's al control d'alcoholèmia constitueix el tipus de l'article 380 del CP en els casos de l'article 21.1 i 2 del Reglament general de circulació (RGC). L'article 21.1 del RGC autoritza els agents de l'autoritat a sotmetre a proves d'alcoholèmia «qualsevol usuari de la via o conductor de vehicle, implicat directament com a possible responsable en un accident de circulació»; per la seva banda, l'article 21.2 del RGC inclou «aquells que condueixin qualsevol vehicle amb símptomes evidents, manifestacions que denotin o fets que permetin raonablement presumir que ho fan sota la influència de begudes alcohòliques». En segon lloc, la negativa en els casos de l'article 21.3 i 21.4 del RGC no dona lloc, en principi, al delicte de l'article 380 del CP. L'article 21.3 del RGC faculta els agents a sotmetre a la prova d'alcoholèmia «els conductors que siguin denunciats per haver comès alguna de les infraccions» de normes contingudes en el RGC, i l'article 21.4 del RGC faculta a practicar la prova als conductors durant un control preventiu. En aquests casos, la negativa sols constitueix delicte si «els agents que pretenen dur a terme la prova adverteixen en la persona requerida símptomes d'estar conduint sota els efectes de l'alcohol» i si li ho fan saber. Si manquen aquests símptomes, la negativa a sotmetre's a la prova constitueix una mera infracció administrativa dels articles 65. 5.b i 67.1 de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària.