Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca substitució exemplar, n f
es sustitución ejemplar

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Disposició testamentària ordenada per ascendents d'un incapacitat que comprèn, ultra els béns deixats pel testador, els altres de l'incapacitat que no ha atorgat testament o heretament universal.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca substitució exemplar, n f
es sustitución ejemplar, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca substitució exemplar, n f
es sustitución ejemplar

Definició

V.: substitució pupil·lar i exemplar n f

Nota

Àmbit: Illes Balears

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca substitució pupil·lar i exemplar, n f
es sustitución pupilar y ejemplar

Definició

Nomenament per part de l'ascendent del successor del seu descendent menor de catorze anys, en el cas que mori abans d'aquesta edat, que l'habilita per a testar (substitució pupil·lar), o bé, del seu descendent judicialment incapacitat per malaltia mental (substitució exemplar).

Nota

Àmbit: Illes Balears
L'article 14 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990, després d'establir el principi que la institució d'hereu és un requisit essencial per a la validesa del testament, recull també la possibilitat que l'ascendent, en el testament que faci, designi també hereu per a la successió de l'impúber i del judicialment incapacitat, i estableix una sèrie de regles sobre això. Aquestes regles només regeixen a Mallorca i Menorca, atesa la ubicació del precepte indicat en el llibre I -dedicat a Mallorca- i la remissió que fa l'article 65, situat dins el llibre II, dedicat a Menorca. Pel que fa a Eivissa i Formentera, l'article 78 estableix la regla segons la qual el disponent pot ordenar substitucions mitjançant qualsevol acte de liberalitat inter vivos o mortis causa, disposició que s'ha de completar amb la remissió general que, en matèria de successió testada, fa l'article 70 al Codi civil espanyol (CC). D'aquests preceptes resulta que el testador amb veïnatge civil a les Pitiüses pot ordenar també en el seu testament les substitucions pupil·lar i exemplar, que es regeixen pel CC i s'han d'interpretar d'acord amb la tradició jurídica d'aquestes illes.
La substitució pupil·lar va néixer en el dret romà com una facultat del pater familias de designar la persona que havia d'heretar del seu fill impúber, en cas que morís abans de la pubertat, i, per tant, abans de poder testar. S'ha de tenir en compte que, amb l'exercici d'aquesta facultat, el pater familias designava també hereu el fill impúber, per la qual cosa l'herència d'aquest comprenia tot el que el pare li havia deixat, a més dels béns propis que el menor pogués tenir per qualsevol concepte. D'aquesta manera, el pare assegurava la seva successió, sabent que, si ell i el seu fill morien -aquest darrer abans de la pubertat- l'herència de tots dos aniria a parar al substitut designat, sense que entrés en joc la successió intestada. Tan lligades estaven les herències del pare i del fill que Justinià va disposar (Codi de Justinià, 6.30.20) que el successor designat no podia acceptar l'herència d'un d'ells i repudiar la de l'altre, ja que el patrimoni de tots dos s'havia convertit en un de sol, quan el pare i el fill havien mort, aquest darrer abans d'arribar a la pubertat.
El mateix Justinià va estendre aquesta possibilitat al nomenament d'un hereu per al descendent incapacitat per malaltia mental, en cas que morís sense haver recobrat la raó; supòsit que es va anomenar substitució exemplar, ja que es va estructurar ad exemplum pupillaris substitutionis (Codi de Justinià, 6.26.9 i Instituta, 2.16.1).
Aquestes disposicions de fet eren una substitució, ja que el testador (substituent) designava un hereu o successor universal (substitut) en cas que el seu descendent (substituït) morís sense haver arribat a l'edat de testar o sense haver recuperat la raó; d'aquesta manera s'establia que al menor o incapaç el substituís, en la seva herència, una altra persona.
Els ordenaments jurídics de rel romana -entre els quals, el CC- van acollir aquestes substitucions, encara que en van fer una regulació massa minsa, ja que no tractaven de la important qüestió relativa a l'extensió de l'herència que rebia el substitut, que ha donat lloc a amplis estudis doctrinals i, fins i tot, a sentències contradictòries. En definitiva, en aquest punt s'han contraposat l'anomenada tesi ampla -que considera que la substitució ha d'operar en tots els béns que, per qualsevol concepte, integren l'herència del substituït en el moment de la seva mort- amb la tesi estricta -segons la qual la substitució tan sols operaria respecte dels béns que el descendent substituït ha rebut de l'ascendent substituent. És indubtable que el primer d'aquests corrents doctrinals té a favor l'argument de pura lògica segons el qual, si la substitució tan sols s'ha d'estendre als béns que el descendent substituït rep de l'ascendent substituent, aleshores no fa falta crear un nou tipus de substitució, ja que realment es tracta d'una substitució fideïcomissària. Per això -en el marc del CC- la tesi ampla s'ha anat imposant, ja que l'ha propugnada la doctrina més rellevant (Lluís Roca-Sastre i Muncunill, Manuel Albadalejo García) i l'accepta una majoria de sentències, entre les quals la recent del Tribunal Suprem del 14 d'abril de 2011.
Aquesta tesi també és propiciada pel dret de Catalunya, tal com es desprèn dels articles 425-6 i 425-10 del llibre IV del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions. I també per la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990, que, en l'article 14, assenyala: «a les substitucions pupil·lar i exemplar, l'ascendent, en el testament que atorgui per a la pròpia herència, pot, en relació amb la del descendent, instituir hereus d'aquest i establir d'altres disposicions, sense perjudici de les llegítimes, el pagament de les quals podrà, així mateix, autoritzar en doblers. No obstant això, l'exemplar quedarà sense efecte si el descendent ha atorgat testament o donació universal vàlids». El precepte és una novetat de la Compilació del 1990, ja que no n'hi ha precedents en la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, ni tampoc en els projectes d'apèndix.
Ha estat objecte de discussió la qüestió de si el substitut pot acceptar una de les dues herències -la de l'ascendent substituent o la del descendent substituït- i repudiar l'altre. Ja s'ha vist abans que el Codi de Justinià (6.3.20) va establir que tal cosa no era possible, i assenyalava que, tant en les institucions de diverses parts de l'herència com en la substitució pupil·lar, o s'accepta tot o es repudia tot, i s'imposa a l'hereu particular la necessitat d'admetre les altres parts de l'herència o també la substitució pupil·lar. A més d'això, tampoc no semblaria èticament versemblant l'actitud del substitut d'acceptar una de les herències i repudiar l'altra, ja que això només pot obeir a conveniències del substitut, possiblement en perjudici del menor o de l'incapaç.
Com s'ha vist, l'article 14 exigeix que aquestes substitucions no afectin mai les llegítimes, sense perjudici d'admetre la possibilitat que l'ascendent substituent n'autoritzi en el testament el pagament en diners.
També l'article 14 estableix que «ambdues institucions impliquen la vulgar tàcita respecte dels béns procedents de l'herència del substituent». El pronunciament és absolutament lògic, atès que el menor o incapaç substituït pot premorir l'ascendent substituent, i aleshores queden sense efecte les substitucions pupil·lar i exemplar. S'ha de tenir en compte, en aquest punt, que, com sigui que l'ascendent substituent encara no ha mort, és impossible conèixer el testament en què es disposa la substitució, a més de poder-lo revocar en qualsevol moment fins a la seva mort. Per això, la solució que s'imposa és la següent: pel que fa als béns propis del descendent substituït -en aquests casos de premoriència a l'ascendent substituent- no hi ha cap altra solució que obrir la successió intestada; i, per la seva banda, l'ascendent substituent pot revocar el testament en què estableix la substitució, però no cal que ho faci si té la intenció que la seva herència sigui per a la persona que va designar com a hereu del menor o incapaç substituït, ja que aquesta s'entén cridada com a substitut vulgar del descendent premort. El precepte que es comenta es cuida de dir que aquesta substitució vulgar serà, tan sols, en els béns procedents de l'herència del substituent, ja que, com abans s'ha dit, aquesta substitució no pot comprendre de cap manera els béns que, per qualsevol concepte, tingui el menor o incapaç substituït. Tanmateix, per al joc de la successió intestada que s'aplicaria a la seva herència, seria normal que els béns integrants d'aquesta passessin a l'ascendent, davant la previsible falta de descendents del substituït.
Com sigui que la disposició d'aquestes substitucions és una facultat de l'ascendent, la realitat és que es poden produir una pluralitat de substitucions, i, per a solucionar la qüestió, l'article 14 de la Compilació del 1990 estableix unes regles -a diferència del CC, que no ho fa-, en què indica que «si diversos ascendents substituïen pupil·larment o exemplarment el mateix descendent, cada substitució tindrà eficàcia en relació amb els béns que el substituït hagi adquirit per herència o per llegat de l'ascendent i subsisteixin a la mort d'aquell». Com és lògic, no pot entrar en joc la substitució respecte dels béns que no es troben ja en el patrimoni del substituït en el moment de la seva mort. Per això, en aquests casos, la doctrina ha dit que aquestes substitucions es configuren com a substitucions condicionals de residu, ja que el menor o incapaç substituït ha pogut vendre o gravar els béns que va rebre de l'ascendent substituent, com és natural, per mitjà dels seus representants legals i comptant amb les autoritzacions corresponents.
La regla anterior resol la qüestió respecte dels béns del menor o incapaç substituït procedents dels seus ascendents. Pel que fa als béns propis del substituït, l'article 14 estableix que únicament tindrà eficàcia la substitució ordenada per l'ascendent de grau més pròxim i, si són del mateix grau, la del darrer que mori.
Malgrat que en l'actual dret successori és una constant la cerca de fórmules per a poder assegurar l'atenció de les necessitats dels fills discapacitats quan els pares hagin mort, sembla que les investigacions s'orienten més cap a altres figures jurídiques, deixant de banda la substitució exemplar. En aquest punt, és indicatiu que la Llei 41/2003, del 18 de novembre, de protecció patrimonial de les persones amb discapacitat i de modificació del Codi civil, de la Llei d'enjudiciament civil i de la normativa tributària amb aquesta finalitat no faci cap referència a la substitució exemplar, i, en canvi, regula altres institucions que poden donar molt de joc, com són els patrimonis protegits, i estableix nous camps d'aplicació per a la substitució fideïcomissària.
No obstant això, realment es pot considerar que la substitució exemplar es podria utilitzar per a designar un substitut al descendent incapaç, al qual passaria, a la mort d'aquest, l'herència de tots dos, el substituent i el substituït, amb la condició -necessàriament suspensiva- d'haver cuidat l'incapaç amb tota l'atenció necessària. Aquesta condició no va en contra del principi semel heres, semper heres, ja que el substitut no entrarà dins l'herència de l'incapaç fins a la seva mort i una vegada acreditat el compliment de la condició de cuidar-lo. L'única exigència és el nomenament d'un altre possible successor en cas que el substitut no hagi complert la condició imposada, ja que, si no és així, podria entrar la successió intestada, amb infracció del principi nemo pro parte.
Aquests propòsits, però, es poden aconseguir també mitjançant la substitució fideïcomissària, que té l'avantatge d'estar regulada molt més extensament que l'exemplar.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la substitutio quasi pupillaris, n f
la heredis substitutio exemplaris, n f sin. compl.
la substitutio ad exemplum pupillaris, n f sin. compl.
la substitutio exemplaris, n f sin. compl.
ca substitució quasipupil·lar, n f
ca substitució exemplar, n f sin. compl.
es sustitución cuasipupilar, n f
es sustitución ejemplar, n f
es substitución cuasipupilar, n f sin. compl.
es substitución ejemplar, n f sin. compl.
fr substitution quasi-pupillaire, n f
fr substitution exemplaire, n f sin. compl.
it sostituzione quasi pupillare, n f
it sostituzione esemplare, n f sin. compl.
it sostituzione quasi-pupillare, n f sin. compl.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca zona d'eixample, n f
es zona de ensanche

<Construcció > Urbanisme>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "eixamplar" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota