Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• L'ordenament canònic de l'Església catòlica mai no n'ha tingut prou amb la sola referència a l'ideal de justícia a l'hora d'aplicar les normes: la justícia és un concepte abstracte, i l'aplicació de les normes necessita principis més funcionals. Per a aquesta finalitat empra el principi d'equitat canònica, que hom pot definir segons la clàssica cita iustitia dulcore misericordiæ temperata ('la justícia amorosida per la misericòrdia'), i que el cànon 1752 recull finalment com a principi interpretador de tot l'ordenament juntament amb el de salus animarum. Però el mateix Codi de dret canònic (CDC) esmenta l'equitat en altres llocs: com a manera d'aplicar els principis generals del dret en cas de llacuna legal (càn. 19), per a aplicar les lleis en jutjar els fidels (càn. 221 § 2) i en la manera de tractar el religiós que abandona legítimament l'institut (càn. 702 § 2). Altres cànons (com per exemple el 122 i el 1733) fan referència al repartiment o al tracte equitatius: ex æquo et bono, æqua solutio. Precisament l'expressió ara recollida en el cànon 122, ex æquo et bono, és la que va ser recollida amb força en el dret català medieval com a «equitat e bona rahó» (Constitucions de Catalunya, III, vol. I, ll. I, tít. XXXVIII, cap. II).
  El principi d'equitat canònica és el resultat d'una rica evolució conceptual en què hom pot apreciar una triple font de procedència, sobre la qual la canonística medieval elaborà el principi tractat.
  1. Com a font remota de caràcter filosòfic, cal remetre'ns a l'aportació aritstotèlica del concepte de epiqueia. Per a Aristòtil (Ètica a Nicòmac, Retòrica), la llei necessita correcció, i l'epiqueia n'és el correctiu. Epiqueia és la decisió o actuació que prendria l'òrgan legislador si es trobés realment en una situació peculiar; perquè un individu o una comunitat hi arribi, cal guiar-se tant per la mens legislatoris com per l'esperit de la llei, que inclou el dret natural. De fet, per Aristòtil, l'epiqueia no només és superior a la llei, sinó que pròpiament n'és l'origen i la font; en aquest sentit, l'epiqueia no és una solució de mal menor, sinó quelcom radicalment just i bo, que proveeix de flexibilitat una llei que pecaria altrament de rigidesa, per la qual cosa l'epiqueia és molt millor que la interpretació i l'aplicació literal. Els teòlegs filòsofs medievals, amb sant Albert Magne i sant Tomàs d'Aquino, van continuar treballant sobre el concepte de epiqueia, i també Francisco Suárez al segle XVI; mitjançant un jurista teòleg, sant Alfons Maria de Liguori, el concepte de epiqueia passà principalment al domini dels moralistes (entre aquests, més recentment, Bernard Häring i Josef Fuchs), i així per a la teologia moral l'epiqueia sol equivaler a l'equitat jurídica, però la primera en l'àmbit de la pròpia consciència, i la segona com a acte de l'autoritat (administrativa i judicial) en el fur extern.
  2. Un altre precedent o font jurídica fou el concepte romà de æquitas, que, sense la connotació cristiana de misericòrdia, el determinava com la correcció de la igualtat davant la llei per tal d'evitar la uniformitat tirànica. Així, el geni romà mirava de superar la tensió entre generalitat i tipicitat de la norma, d'una banda, i concreció del fet singular real, de l'altra. El concepte de equitat, a més, estava íntimament relacionat amb una altra conclusió a què arribà la pràctica romana del ius dictum est quia est iustum, i que resumí amb l'aforisme summum ius, summa iniuria: el convenciment que l'exigència rigorista del compliment de les normes traeix la finalitat de justícia, car cap ordenament es pot considerar perfecte, sinó que cal tenir en compte la debilitat humana.
  3. Com a font teològica, potser la més important quant al pes específic en la consciència de l'Església, es pot assenyalar el concepte judeocristià de Déu com a just i misericordiós, dualitat d'epítets ja presents en l'Antic Testament (especialment en el llibre dels salms), però que en el cristianisme se situen en el centre de la predicació de Jesús de Natzaret i de la fe en la redempció. Es tracta certament de dues virtuts de la divinitat aparentment divergents (com es pot ser alhora just i misericordiós?), que revelen la tensió íntima que es dona entre amor i dret, però que en Déu s'uneixen i transcendeixen fins a esdevenir inseparables i mútuament necessàries.
  Aquesta manera d'entendre la divinitat, latent en cada expressió litúrgica i moral de la fe cristiana, va ser traslladada pels canonistes a l'àmbit del dret. En efecte, sobre aquests precedents, la ciència canònica medieval va acabar d'elaborar el concepte de equitat amb molts dels elements actuals. Els canonistes de la reforma gregoriana (s. XI-XII) ja havien preparat el terreny, no tant presentant el concepte de equitat, sinó insistint en el caràcter misericordiós de la justícia divina, com a indicatiu per a la justícia humana: així, per exemple, Iu de Chartres (Decretum, part I, cap. 28 [PL 161, col. 74]). Per la seva banda, el Decret de Gracià considerava el dret com a «ius quod in lege et evangelio continetur» [D. 1, Grat.], i va posar en relleu que el dret de l'Església havia d'anar més enllà d'un ordenament secular, per beure de dues fonts: els principis jurídics i l'evangeli.
  La definició d'equitat canònica que ha esdevingut clàssica, iustitia dulcore misericordiæ temperata, la va oferir Enric de Susa a mitjan segle XIII, el qual l'atribuïa al bisbe del segle III sant Cebrià i exigia que el jutge la tingués sempre en compte en la seva actuació.
  Tanmateix, l'elaboració del concepte de equitat canònica no va ser únicament obra de la doctrina, sinó també dels papes legisladors dels segles XII i XIII: en sobresurten Honori II (decretal Litteras [X 2.7.2]), Alexandre III (decretals Ex parte tua [X 1.29.13] i Ad hæc [X 2.14.1]), Innocenci III (decretal Pastoralis officii, del 1202 [X 2.12.5]), Honori III (decretal Ex parte tua [X 1.36.11]) i Innocenci IV (decretal Frequens et assidua [VI 2.5.1]). Molts d'aquests textos insisteixen que el dret canònic no ha de ser aplicat amb rigor, i deixen entendre prou clarament que és una característica pròpiament canònica, que flexibilitza el formalisme romà. Els decretalistes aviat van entrar en el tema: així, el català Ramon de Penyafort entenia que el dret s'havia d'aplicar «in bono obodientiæ atque in summa clementia», a imitació del Salvador. La controvèrsia, tanmateix, es va suscitar no a propòsit del concepte de equitat, sinó de la seva funció en l'ordenament canònic.
  Els decretistes i els primers decretalistes van entendre que l'equitat canònica era un principi general que sempre havia de ser tingut en compte en governar i judicar -en aquest sentit, a més de l'Hostiense ja esmentat, Guido de Baisio o Sinibaldo Fieschi (Innocenci IV). Però després, segurament per influència dels civilistes (sobretot, de Bartolo), la doctrina va girar cap a posicions més rígides, tot considerant que l'equitat era un principi supletori a manca de llei. D'aquesta manera ja ho consideraven la glossa ordinària de les Decretals de Gregori IX i el Panormità (al segle XV). L'equitat canònica, doncs, va passar a ser considerada un principi general del dret, amb caràcter supletori com la resta de principis (en el mateix sentit de l'article 1 del Codi civil espanyol). Aquesta tendència es va imposar al dret canònic tridentí i a la codificació del 1917: així, el cànon 20 del CDC del 1917 només feia referència a l'equitat com a manera d'aplicar els principis generals del dret quan no hi hagués llei.
  Tanmateix, aquell text legal insistia a qualificar de canònica l'equitat, i d'això se'n desprenien dues clares conseqüències: la primera, que no es tractava de la mera equitat romana, sinó del concepte tradicional en el dret de l'Església, elaborat per la doctrina clàssica (justícia temperada per la benignitat i la misericòrdia); la segona, i la més important, que l'equitat canònica no és només un element correctiu abstracte o aplicable extraordinàriament, sinó que consisteix en «els mateixos principis que són a la base del sistema canònic i en constitueixen l'estructura específica», segons Francesco del Giudice. Tot seguint aquesta darrera tendència, el CDC del 1983 ha reprès dignament la tradició més original i pròpiament canònica, i ha reconegut en el cànon 1752 que l'equitat canònica no només és un correctiu ineludible en l'aplicació supletòria dels principis generals del dret (càn. 19), sinó també un estil d'interpretació de tot l'ordenament, al servei de la salus animarum com a llei suprema. Podem concloure, amb Llamazares, que l'equitat canònica «no és una altra cosa que la traducció jurídica de la llei de l'amor», que per al mateix autor comporta conseqüències radicals: l'equitat és el principi que determina un model ideal de comunitat humana on l'individu sigui radicalment lliure i apreciat com a persona distinta i irrepetible; «per una banda, per aquesta via l'Església es converteix en un testimoni permanent en la història del model al qual tota mena de societat s'hauria d'intentar acostar, i el seu dret en exemple per als altres drets seculars i, consegüentment, en una denúncia permanent de tot model societari que s'aparti d'aquest ideal, o del que és el mateix, de tota mena d'opressió de la llibertat. D'altra banda, d'això se'n deriva la clara obligació dels membres de treballar per l'alliberament dels altres homes i per la instauració de models societaris en què sigui possible».
  Finalment, relacionat amb l'equitat, la canonística empra també el mot epiqueia (ja esmentat abans en el seu caràcter filosòfic i moral) per a referir-se a la possibilitat d'un acte contra llei decidit pel mateix interessat davant una situació en la qual ell mateix arribi a la conclusió íntima que la rígida observança de la llei li ha de provocar un greu dany. En aquesta circumstància, sense que l'acte es pugui constituir de cap manera en precedent, el dret canònic actua amb la màxima flexibilitat i no el consideraria il·lícit, sense que calgui la previsió legal específica que exigeixen els ordenaments civils per a l'objecció de consciència. Així, si l'equitat és més aviat un caràcter de l'actuació de l'autoritat, l'epiqueia ho és de l'actuació individual.