Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "estar" dins totes les àrees temàtiques
<Física>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de física [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia) (Ciència i Tecnologia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/149>
La negreta de determinats termes en l'interior de definicions i notes indica que la consulta d'aquests termes en la seva fitxa pròpia permet completar o ampliar el significat de la definició o la nota en què apareixen.
- ca n m
- es n m
- fr n m
- en n
<Física > Termes generals>
Definició
<Arts > Música>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:
Vocabulari de la música. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. 224 p. (Vocabularis; 6)
ISBN 978-84-482-5870-2
En les formes valencianes no reconegudes com a normatives pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi ha posat la marca (valencià), que indica que són pròpies d'aquest àmbit de la llengua catalana.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valencia de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat, n m
- es estado
- en state
<Música>
Definició
<Dret internacional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat, n m
- es estado, n m
<Dret internacional>
<TIC > Informàtica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia i fraseologia dels productes informàtics [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/123>
- ca estat, n m
- es estado
- en state
<Localització > Terminologia>
<Dret públic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat, n m
- es Estado
<Dret públic>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
L'Estat és una entitat diferenciada d'altres organitzacions per tres característiques bàsiques: la condició d'organització històrica, política i sobirana.
L'Estat no sempre ha existit ni tampoc sempre s'ha configurat de la mateixa manera. La configuració institucional que té és tributària de la història. El concepte de Estat s'ha utilitzat per a referir-se a formes molt diverses d'organització d'una comunitat: des de la polis grega com a ciutat estat a la civitas romana. Durant el llarg període de les societats feudals, la característica bàsica va ser la inexistència d'una unitat política a la qual es pogués imputar de manera directa el poder de decisió general. De fet, el poder es trobava repartit en diversos àmbits: la noblesa, l'Església i l'imperi, que eren els centres de poder, mentre que l'estatut de l'individu era de submissió a la seva autoritat.
L'Estat entès com a equivalent a la unitat política independent no apareix fins al segle XVI quan Maquiavel el teoritza en l'obra cèlebre El príncep.
Amb l'aparició de les monarquies absolutes dels grans imperis europeus (Anglaterra, Espanya, França), el poder de l'Estat es concentra en el rei. La sobirania, atribut essencial del poder de l'Estat, ha de ser independent i absoluta. Com afirmava Jean Bodin, l'exercici del poder es du a terme sense consentiment dels súbdits i dels estaments; el poder del monarca no està subjecte a poders terrenals, atès que els únics límits que té són els manaments divins i la llei natural. Thomas Hobbes, a Leviathan, va aprofundir sobre el poder absolut del monarca com a instrument necessari per a superar els conflictes que genera l'estat de naturalesa en el qual es trobaven els individus; la sobirania pertanyia al Rei: «L'État, c'est moi».
La idea de constitució neix amb les revolucions burgeses que donen llum a l'Estat liberal. Els teòrics de la Il·lustració, l'aportació decisiva de Rousseau amb la concepció de la voluntat general que legitima l'Estat i la teorització que Locke i Montesquieu fan sobre la divisió de poders, permet la configuració d'un model d'Estat que trenca amb la monarquia absoluta i s'articula entorn del principi de la sobirania nacional i la distribució del poder polític entre el Parlament i el Govern.
Anglaterra va ser capdavantera en aquest procés de ruptura amb l'Antic Règim quan triomfa la revolució de 1648-1688, que va atorgar poders al Parlament. Un segle després, el 1787, els Estats Units, sorgits de la independència de les tretze colònies de la metròpoli, van adoptar la llur constitució, basada en la sobirania del poble representat en el Congrés; quasi simultàniament, l'article 16 de la Declaració revolucionària francesa del 1789 va definir els trets essencials propis de les constitucions: «tota societat en la qual la garantia dels drets no està assegurada ni la separació de poders establerta no té Constitució». Altrament dit: a partir de llavors, l'Estat s'estructura entorn de la idea de constitució, com a norma que regula als poders de l'Estat sota criteris representatius i que, alhora, reconeix un estatut de llibertat per a l'individu que supera la seva condició de súbdit per a actuar com a ciutadà.
L'evolució de l'Estat durant el segle XIX permet comprovar els canvis, moltes vegades substancials, que experimenta el model dissenyat per la Declaració del 1789 (Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà). En aquest sentit, el liberalisme doctrinari que va acompanyar les restauracions monàrquiques de la primera dècada del segle XIX, va significar un involució reaccionària, en la mesura que va substituir la sobirania nacional per la compartida entre el Rei -que recuperava poder- i el Parlament. En aquest període, Benjamin Constant va teoritzar la necessitat del sufragi censitari, basat en la capacitat econòmica de l'elector, per a legitimar el poder de l'Estat. Cal esperar el liberalisme democràtic de la segona meitat de segle, quan el sufragi universal va aparèixer, perquè l'Estat adoptés una configuració institucional més acostada a la divisió de poders i, sobretot, al reconeixement de drets i llibertats. John Stuart Mill és un dels teòrics de l'Estat liberal democràtic, caracteritzat per una base de legitimació social més àmplia. Tanmateix, l'anarquisme i el marxisme van ser un referent teòric per a les classes socials més oprimides, que entorn dels plantejaments de Bakunin i, especialment, de Marx i Engels, es van dotar d'instruments organitzatius, com ara els sindicats i els partits socialistes i comunistes, que amb diferent grau d'intensitat, optaren per una via alternativa a l'Estat liberal. L'esclat de la revolució bolxevic del 1917 va generar un model d'Estat, teòricament basat en la dictadura d'una classe social, el proletariat, que va representar una ruptura amb el referent liberal del 1789. Des de la banda liberal, la resposta a la crisi econòmica dels anys vint i trenta del segle XX també va generar una ruptura amb el model d'estat liberaldemocràtic.
Durant el període d'entreguerres (1918-1939) es va produir una forta crisi de la forma de govern democràtica amb l'aparició del feixisme i el nacionalsocialisme a Itàlia i Alemanya. La divisió de poders i els drets i les llibertats desapareixen en favor del culte al líder, la sublimació de la raça o el destí. La irracionalitat havia conquerit el poder.
La fi de la Segona Guerra Mundial i la derrota del feixisme van significar la consolidació progressiva a l'Amèrica del Nord i a gran part de l'Europa occidental de l'Estat social i democràtic de dret: definit per la sempre complexa compatibilitat dels principis de llibertat i igualtat. Les excepcions que van ser, d'una banda, les anomenades democràcies populars de l'Europa de l'est i, de l'altra, les dictadures de l'Europa del sud, van desaparèixer durant els anys setanta i a principis dels anys noranta del segle XX.
A l'Amèrica llatina han viscut els darrers anys l'ensorrament de la major part de dictadures militars, tot i que hi persisteixen diferències socials en graus tan traumàtics que impedeixen l'exercici efectiu de la llibertat en amplis sectors socials. A la resta del planeta, encara són majoria formes de govern fonamentades en l'autoritarisme del partit únic, el fonamentalisme religiós i el capitalisme més discriminatori; en totes, el poder està concentrat en poques mans i els drets de la persona són habitualment ignorats.
El caràcter polític de l'organització estatal es defineix per la naturalesa coercitiva de les seves normes amb l'objectiu d'aconseguir determinats fins; en un marc democràtic són la llibertat, la igualtat, la justícia, la dignitat i el pluralisme. L'Estat té la potestat coercitiva per imposar les seves decisions exercint el monopoli legal de la violència (Max Weber). En aquesta mateixa lògica d'imposar determinades conductes per evitar-ne d'altres, la coercibilitat de les normes permet a l'Estat mesurar l'ús de la violència per altres subjectes: així, per exemple, és habitual que el Codi penal estableixi que no és delicte sinó causa eximent de la responsabilitat criminal actuar en defensa pròpia, tot i que això pugui comportar la lesió de béns jurídics aliens. Així mateix, el poder coercitiu s'atribueix a l'Estat com a organització política, amb l'objectiu de dur a terme finalitats genèriques fonamentades en la legitimitat que li atribueix el sobirà.
El caràcter imperatiu de les normes estatals es fonamenta en el fet que l'exercici del monopoli de la coerció estatal deriva de la seva posició sobirana davant altres àmbits estatals.
La sobirania representa, sobretot, la plena capacitat d'autonormació atribuïda a un ens en un àmbit territorial concret. Més específicament, la noció de sobirania aplicada a l'Estat significa la possessió d'un poder originari d'autogovern, no sotmès a cap altra instància que condicioni la potestat normativa dels poders públics. La persona titular de la sobirania exerceix el poder i dicta normes jurídiques segons els criteris de validesa que la constitució com a norma suprema estableix. Es tracta, doncs, d'un poder suprem i il·limitat. Òbviament, és el plantejament jurídic que permet a l'Estat determinar per si mateix les condicions que les normes jurídiques han de complir perquè siguin vàlides i la seva capacitat de coerció s'apliqui de manera generalitzada.
Una qüestió diferent és l'anàlisi de la sobirania enfocada des del punt de vista polític, àmbit on resulta més problemàtic concretar-lo, fins al punt que, de fet, no és agosarat negar-ne l'existència, si es tenen en compte la diversitat de factors d'ordre supraestatal (macroeconòmics o de geoestratègia internacional) que incideixen i condicionen la presa de la decisió en els sectors més variats de la vida política. Tanmateix, convé remarcar que, des de l'àmbit jurídic, el sobirania també expressa una certa crisi, a causa de la internacionalització de la vida política que ha generat la configuració d'ordenaments jurídics supraestatals. Els exemples són diversos; a Europa, el Tractat de la Unió Europea (Maastricht, 1992) n'és el darrer exemple.
El dret internacional s'ha incorporat en els ordenaments jurídics estatals mitjançant la transferència de competències a òrgans de caràcter supraestatal, com és el cas que disposa l'article 93 de la Constitució espanyola. Aquesta realitat representa, de fet, una reducció de la capacitat d'autogovern de les entitats estatals, i, per tant, una reducció de la sobirania estatal. El fet que l'Estat disposi del monopoli de la coerció sobre la societat per a exercir la potestat normativa no significa que aquest poder de l'Estat democràtic es pugui desenvolupar de manera il·limitada. Ans al contrari, l'Estat aplica la seva força d'acord amb unes regles prefixades, que són de caràcter jurídic. Aquest conjunt de regles jurídicament obligatòries constitueixen l'ordenament jurídic.
L'ordenament s'interposa entre l'Estat i la societat per a mantenir la seva connexió lògica; en aquest sentit, l'Estat és l'ens regulador, és qui crea les normes i té la força per a fer-les complir; la societat és el cos social objecte de regulació, mentre que l'ordenament jurídic es presenta com l'instrument o el conjunt de regles que assegura la interrelació entre el primer i el segon.
L'ordenament és una creació de l'Estat vinculada a un contingut determinat, que depèn d'una realitat material específica en cada Estat. Per aquesta raó, la regulació de la forma de govern i del sistema econòmic respon a plantejaments fonamentats en determinats valors i realitats de les quals l'Estat en pretén ser una expressió (capitalisme, socialisme, identitat nacional, entre altres). L'ordenament és la forma d'expressió de l'Estat mitjançant el dret: les normes de l'Estat únicament són vàlides si han estat produïdes d'acord amb els criteris de procediment que estableix la constitució com a norma suprema.
L'ordenament regula l'Estat mitjançant el dret, i, específicament, el dret constitucional determina la forma d'Estat, que permet definir la relació poder públic - individu (democràtic, autoritari, entre altres); la forma de govern, que habilita per a definir els sistemes de relacions entre els òrgans de l'Estat (parlamentari, presidencialista, semipresidencialista), i l'organització territorial del poder polític, que serveix per a identificar els centres de decisió (per exemple, Estat unitari, Estat regional, Estat federal).
L'ordenament té caràcter originari perquè és una conseqüència de la condició d'ens dotat de sobirania que s'atribueix a l'Estat, que li permet no dependre per a la seva existència d'altres sistemes jurídics. La vinculació del dret estatal al dret internacional es fa mitjançant els criteris i procediments de la constitució estatal, és a dir, a partir del principi de sobirania dels estats, que predetermina la forma de recepció de l'ordenament jurídic extern en l'ordenament estatal. Finalment, l'ordenament jurídic de l'Estat té un caràcter superior: el principi de sobirania li atribueix una posició de preeminència autònoma, és quan el territori esdevé un factor determinant per a delimitar el poder públic; és a dir, com a límit de la sobirania.
Les característiques que justifiquen la rellevància del territori per a la definició jurídica de l'Estat són les següents: a) el poder que exerceixen els òrgans de l'Estat sobre un territori determinat no depèn de la relació personal o del vincle que hi ha entre qui governa i qui és governat. Tampoc no està sotmès a les conviccions religioses de les persones ni als pactes o acords entre grups socials. Ans al contrari, el territori és un àmbit físic sobre el qual l'Estat exerceix la potestat coercitiva de manera despersonalitzada; b) la delimitació de l'espai físic que defineix jurídicament el territori és doble; un primer límit de dimensió horitzontal està integrat per la superfície de l'espai de la terra, més el mar territorial (integrat per les dotze milles marines, com a regla general, amb les excepcions d'alguns estats com ara Islàndia, on arriba fins a les dues-centes); i el segon límit és el vertical, format pel subsol i l'aire, àmbits físics sobre els quals l'Estat té disponibilitat d'intervenció i ús, afavorida pel desenvolupament tecnològic de les comunicacions, i c) la potestat d'imperi de l'Estat sobre el territori no només comporta el poder de coerció normativa sobre tots els qui integren el poble de l'Estat, sinó que també pot representar el domini sobre la cosa, com a forma d'ús i de disposició. En aquest sentit, l'Estat, entès com a poder públic, pot ser propietari d'una part del territori; però quan no ho és també té potestat per a intervenir sobre la propietat privada si ho exigeix l'interès comú. El poder coercitiu de les normes de l'Estat es projecta sobre les persones que habiten en el mateix territori. L'element humà és, doncs, un factor imprescindible en la noció de Estat.
Amb les revolucions burgeses i el naixement de l'Estat liberal, la persona va obtenir la condició de ciutadana titular de drets, tot i que amb graus diferents. En aquest sentit, el primer constitucionalisme recull el canvi de la posició de la persona amb relació a l'Estat i li atribueix transcendència política i jurídica: la nació i, posteriorment, el poble són l'origen de la legitimitat del poder polític. Per exemple, el 1787, la Constitució dels Estats Units d'Amèrica encapçala el preàmbul amb una referència explícita al poble com a grup social: «Nosaltres, el poble dels Estats Units [...]», malgrat que, llavors, la invocació fos molt genèrica i equívoca, especialment en un país que llavors reconeixia l'esclavatge; per la seva banda, la Declaració revolucionària francesa del 1789 establia que «l'origen de tota la sobirania resideix en la nació», tot i que, també, en aquest cas, la referència és genèrica i ambigua, ja que la figura de nació no equivalia a poble, perquè el dret de sufragi era reconegut amb limitacions substancials per raó de la renda personal, la cultura i el sexe. Caldria esperar gairebé un segle perquè el sufragi universal masculí legitimés el poder polític de l'Estat; i unes dècades més perquè el mateix dret fos reconegut a la dona.
La dimensió jurídica de l'element poble exigeix dues observacions importants: a) la figura de poble, com a conjunt humà sotmès al poder coercitiu de les normes estatals, no s'identifica amb la noció de poble en sentit sociològic o amb la pertinença a una nació. La nació pot ser entesa com la pertinença a una comunitat dotada d'identitat històrica, integrada en un territori d'estructura socioeconòmica de característiques definides, probablement amb una llengua pròpia que n'accentua la identitat cultural i la voluntat política d'autogovern, traduïda, previsiblement, en la constitució d'Estat propi. Aquesta definició, com d'altres, té una transcendència jurídica reduïda. Es pot confondre amb l'anàlisi jurídica de poble. En el mateix sentit, cal diferenciar entre la nacionalitat com a figura equivalent a la nació que s'ha exposat i la nacionalitat com a categoria jurídica que vincula una persona a l'ordenament jurídic d'un Estat; mitjançant el primer, una persona pot es sentir, legítimament -per exemple, quebequès i no canadenc, mentre que, d'acord amb el segon, el seu passaport sempre serà canadenc, a banda dels sentiments nacionalistes que tingui, i b) el poble sotmès al poder normatiu d'un Estat no s'identifica amb la suma dels nacionals, és a dir, dels que són titulars de la nacionalitat històrica de l'Estat. El poble, en termes jurídics, és un concepte més ampli, ja que a més dels nacionals integra, per exemple, els estrangers residents o els perseguits que hagin obtingut asil polític. La pertinença jurídica al poble implica un vincle permanent que segueix la persona al llarg de la vida; un vincle que afecta tothom més enllà de quina sigui la seva voluntat, i un vincle necessari, atès que la condició jurídica de nacional és irrenunciable, llevat dels casos que estableix la llei.
La nacionalitat és regulada per la constitució o per les lleis -a l'Estat espanyol, pel Codi civil- i els criteris més habituals d'adquisició poden ser el ius soli, quan l'element determinant és el territori de l'Estat, o el ius sanguini, quan ho és la nacionalitat dels pares. L'Estat també és un aparell de govern, entès en sentit ampli; és a dir, no únicament com un poder de l'Estat -el poder executiu- sinó com a conjunt ordenat i estable de persones -funcionaris i càrrecs representatius-, dotat de mitjans materials adients per a exercir un seguit de competències -legislar, governar i jutjar- i aconseguir uns objectius prèviament delimitats.
La noció de aparell no és exclusiva de l'Estat; també és aplicable a altres organitzacions públiques territorials integrades a l'Estat, com són la comunitat autònoma, el municipi, la comarca i la província. I també altres organitzacions socials com ara les empreses, els partits polítics i els sindicats. L'Estat és, doncs, un ens col·lectiu format per un conjunt de persones en un territori concret. També és un ens social: no existeix com a fet físic, però sí socialment, com a creació de les persones que viuen en societat. Està configurat per un conjunt estable d'òrgans i de procediments per a prendre decisions i per a executar-les. Actua d'acord amb regles jurídiques prèviament aprovades, què són l'instrument de coerció estatal.
El poder de l'Estat és un poder jurídic. S'origina en el dret; s'exerceix segons unes normes jurídiques (integrades per la constitució i la resta de l'ordenament jurídic) i aprovades pels òrgans de l'Estat: la llei del Parlament, els reglaments del Govern i les sentències dels tribunals de justícia. Aquests òrgans, a l'Estat liberaldemocràtic, estan integrats per personal professionalitzat -en la monarquia absoluta eren els nobles vinculats al monarca- que és escollit (els representants de la nació o del poble) o seleccionat mitjançant un procediment administratiu específic (funcionariat).
Així mateix, és un poder sobirà: s'exerceix sense cap límit normatiu que no hagi estat prèviament fixat per la constitució de l'Estat.
És un poder coactiu perquè, en principi, s'exerceix unilateralment i sense conciliació prèvia. Tanmateix, és una característica matisable, en funció de les diverses vies autoreguladores que hi ha en la societat, i la mateixa voluntat del poder públic d'imposar-ne la regulació.
Finalment, és un poder exclusiu: la divisió de poders i les funcions que se'n deriven són patrimoni exclusiu dels diversos ens i òrgans que integren l'Estat.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat, n m
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Les jubilacions, les paga l'Estat.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat, n m
- es estado
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Quin és el seu estat? És fadrí, casat o vidu?
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estat, n m
- es estado
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Estar, algú, en estat de fer alguna cosa.
- Ex.: Estat de guerra.
- Ex.: Estat d'alerta.
- Ex.: Estat d'alarma.
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca estat, n m
- es estado
- fr état
- en state
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
Definició
Nota
- La denominació estat prové del llatí status.
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca estat, n m
- es estado
- fr état
- en state
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
Definició
Nota
- La denominació estat prové del llatí status.
