Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "excomunicar" dins totes les àrees temàtiques
comunicat mèdic d'alta
comunicat mèdic d'alta
<Documentació jurídica>, <Dret del treball i de la Seguretat Social>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca comunicat mèdic d'alta, n m
- ca alta, n f sin. compl.
- ca alta mèdica, n f sin. compl.
- es alta
- es alta médica
- es parte médico de alta
<Documentació jurídica>, <Dret del treball i de la Seguretat Social>
Definició
Document mèdic mitjançant el qual es notifica la finalització de la situació d'incapacitat temporal del treballador o treballadora per a l'activitat laboral.
Nota
-
El naixement del dret a la prestació derivada d'una incapacitat temporal està subjecte a la diagnosi mèdica sobre l'estat de salut de la presumpta persona beneficiària. La diagnosi determina l'estat de salut en relació amb la capacitat en el treball. Tot això es posa de manifest en el comunicat mèdic de baixa i el comunicat mèdic d'alta. Aquests comunicats s'han de realitzar en un document oficial, editat per l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) i posat a disposició dels serveis públics de salut corresponents. Quan la baixa laboral sigui conseqüència d'una malaltia professional o d'un accident de treball, aquests documents són editats per les mateixes mútues, segons el model oficial.
La situació d'incapacitat temporal i la percepció de la prestació econòmica consegüent requereixen, doncs, un comunicat de baixa mèdica que origina la iniciació de les actuacions que condueixen a la declaració o denegació del dret al subsidi durant la situació d'incapacitat temporal (art. 1.1 del Reial decret [RD] 575/1997). El comunicat de baixa posa en funcionament de manera automàtica els mecanismes de protecció, sense necessitat que la persona interessada ho hagi de sol·licitar.
Per a poder percebre el subsidi es requereix un seguiment de l'estat de salut de la persona treballadora mitjançant els comunicats de confirmació corresponents, que també ha d'estendre el facultatiu mèdic. La normativa sobre el seguiment de les incapacitats temporals ha evolucionat. Així, d'acord amb el RD 575/1997, els comunicats s'havien d'estendre a partir del quart dia de l'inici de la situació d'incapacitat i, successivament, mentre durés aquesta situació. El tercer comunicat de confirmació de la baixa havia d'anar acompanyat d'un informe mèdic complementari, expedit per la persona facultativa, en el qual s'expliquessin les afeccions, el tractament mèdic prescrit, l'evolució de les afeccions i la incidència sobre la capacitat funcional de la persona interessada. En aquest procés havia d'intervenir la inspecció mèdica del servei públic de salut, que era l'encarregada d'expedir trimestralment un informe de control de la incapacitat en el qual s'havia de pronunciar expressament sobre tots els extrems que justifiquessin, des del punt de vista mèdic, la necessitat de mantenir el procés d'incapacitat de la persona treballadora. A partir del RD 625/2014, del 18 de juliol, se substitueixen els anteriors comunicats i s'estableix el sistema següent. El metge ha de fer una valoració estimada de la baixa i, en funció de la seva durada, es fixen quatre tipus de baixes: baixa de durada molt curta, menys de cinc dies naturals; baixa de durada curta, entre cinc i trenta dies naturals; baixa de durada mitjana, entre trenta-un i seixanta dies naturals; i baixa de durada llarga, més de seixanta-un dies naturals.
En el cas que la causa de la baixa mèdica sigui deguda a un accident de treball o a una malaltia professional, i la persona treballadora presti els serveis en una empresa que tingui concertada la cobertura d'aquestes contingències amb una mútua d'accidents de treball o malalties professionals o es tracti d'una persona treballadora per compte propi que així mateix hagi concertat amb una mútua la cobertura de la prestació econòmica d'incapacitat temporal, els corresponents comunicats de baixa, de confirmació de la baixa o d'alta han de ser expedits pels serveis mèdics de la mateixa mútua.
La normativa estableix diferències quant a la tramitació que cal seguir segons si la incapacitat temporal és derivada de contingències comunes o professionals.
La persona facultativa del servei públic de salut encarregada de l'examen mèdic de la persona treballadora és qui ha d'estendre el comunicat mèdic d'alta, que ha de contenir el resultat del reconeixement esmentat i la causa de l'alta mèdica. El comunicat d'alta mèdica determina l'extinció de la prestació econòmica per incapacitat temporal: la fi, per tant, de la causa de suspensió del contracte de treball (art. 45 Estatut dels treballadors) i la consegüent obligació de la persona treballadora d'incorporar-se a l'empresa, sens perjudici que el servei públic de salut continuï prestant a la persona treballadora l'assistència sanitària que sense requerir baixa mèdica aconselli el seu estat de salut. El comunicat d'alta ha de tenir com a destinació l'INSS o la mútua, la Inspecció de Serveis Sanitaris de la Seguretat Social o un òrgan similar del servei públic de salut corresponent i l'empresa a la qual presti serveis la persona treballadora, que l'ha de presentar durant les vint-i-quatre hores següents.
comunicat mèdic de baixa
comunicat mèdic de baixa
<Documentació jurídica>, <Dret del treball i de la Seguretat Social>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca comunicat mèdic de baixa, n m
- ca baixa, n f sin. compl.
- ca baixa mèdica, n f sin. compl.
- es baja
- es baja médica
- es parte médico de baja
<Documentació jurídica>, <Dret del treball i de la Seguretat Social>
Definició
Document mèdic mitjançant el qual es notifica la incapacitat temporal del treballador o treballadora per a l'activitat laboral.
Nota
-
El naixement del dret a la prestació derivada d'una incapacitat temporal està subjecte a la diagnosi mèdica sobre l'estat de salut de la presumpta persona beneficiària. La diagnosi determina l'estat de salut en relació amb la capacitat en el treball. Tot això es posa de manifest en el comunicat mèdic de baixa i el comunicat mèdic d'alta. Aquests comunicats s'han de realitzar en un document oficial, editat per l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) i posat a disposició dels serveis públics de salut corresponents. Quan la baixa laboral sigui conseqüència d'una malaltia professional o d'un accident de treball, aquests documents són editats per les mateixes mútues, segons el model oficial.
La situació d'incapacitat temporal i la percepció de la prestació econòmica consegüent requereixen, doncs, un comunicat de baixa mèdica que origina la iniciació de les actuacions que condueixen a la declaració o denegació del dret al subsidi durant la situació d'incapacitat temporal (art. 1.1 del Reial decret [RD] 575/1997). El comunicat de baixa posa en funcionament de manera automàtica els mecanismes de protecció, sense necessitat que la persona interessada ho hagi de sol·licitar.
Per a poder percebre el subsidi es requereix un seguiment de l'estat de salut de la persona treballadora mitjançant els comunicats de confirmació corresponents, que també ha d'estendre el facultatiu mèdic. La normativa sobre el seguiment de les incapacitats temporals ha evolucionat. Així, d'acord amb el RD 575/1997, els comunicats s'havien d'estendre a partir del quart dia de l'inici de la situació d'incapacitat i, successivament, mentre durés aquesta situació. El tercer comunicat de confirmació de la baixa havia d'anar acompanyat d'un informe mèdic complementari, expedit per la persona facultativa, en el qual s'expliquessin les afeccions, el tractament mèdic prescrit, l'evolució de les afeccions i la incidència sobre la capacitat funcional de la persona interessada. En aquest procés havia d'intervenir la inspecció mèdica del servei públic de salut, que era l'encarregada d'expedir trimestralment un informe de control de la incapacitat en el qual s'havia de pronunciar expressament sobre tots els extrems que justifiquessin, des del punt de vista mèdic, la necessitat de mantenir el procés d'incapacitat de la persona treballadora. A partir del RD 625/2014, del 18 de juliol, se substitueixen els anteriors comunicats i s'estableix el sistema següent. El metge ha de fer una valoració estimada de la baixa i, en funció de la seva durada, es fixen quatre tipus de baixes: baixa de durada molt curta, menys de cinc dies naturals; baixa de durada curta, entre cinc i trenta dies naturals; baixa de durada mitjana, entre trenta-un i seixanta dies naturals; i baixa de durada llarga, més de seixanta-un dies naturals.
En el cas que la causa de la baixa mèdica sigui deguda a un accident de treball o a una malaltia professional, i la persona treballadora presti els serveis en una empresa que tingui concertada la cobertura d'aquestes contingències amb una mútua d'accidents de treball o malalties professionals o es tracti d'una persona treballadora per compte propi que així mateix hagi concertat amb una mútua la cobertura de la prestació econòmica d'incapacitat temporal, els corresponents comunicats de baixa, de confirmació de la baixa o d'alta han de ser expedits pels serveis mèdics de la mateixa mútua.
La normativa estableix diferències quant a la tramitació que cal seguir segons si la incapacitat temporal és derivada de contingències comunes o professionals.
La persona facultativa del servei públic de salut encarregada de l'examen mèdic de la persona treballadora és qui ha d'estendre el comunicat mèdic d'alta, que ha de contenir el resultat del reconeixement esmentat i la causa de l'alta mèdica. El comunicat d'alta mèdica determina l'extinció de la prestació econòmica per incapacitat temporal: la fi, per tant, de la causa de suspensió del contracte de treball (art. 45 Estatut dels treballadors [ET]) i la consegüent obligació de la persona treballadora d'incorporar-se a l'empresa, sens perjudici que el servei públic de salut continuï prestant a la persona treballadora l'assistència sanitària que sense requerir baixa mèdica aconselli el seu estat de salut. El comunicat d'alta ha de tenir com a destinació l'INSS o la mútua, la Inspecció de Serveis Sanitaris de la Seguretat Social o un òrgan similar del servei públic de salut corresponent i l'empresa a la qual presti serveis la persona treballadora, que l'ha de presentar durant les vint-i-quatre hores següents.
comunicat unificat d'actuació
comunicat unificat d'actuació
<Protecció civil > Bombers>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de bombers [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/216>
- ca comunicat unificat d'actuació, n m
- es parte unificado de actuación
<Bombers > Recursos > Documentació>
Definició
Comunicat oficial en què es recullen, a través d'una codificació numèrica, les dades i les característiques corresponents a una actuació per a la Direcció General de Protecció Civil i l'ICONA.
Nota
- Aquest document, de format i contingut estandarditzats, està constituït pel comunicat bàsic d'actuació i el comunicat específic d'incendis.
diagnòstic crític comunicat per telèfon (procediment)
diagnòstic crític comunicat per telèfon (procediment)
<Ciències de la salut > Anatomia patològica>
La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'un assessorament dut a terme pel TERMCAT per validar la versió catalana del subconjunt d'Anatomia Patològica de SNOMED CT, en curs d'elaboració pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
- ca diagnòstic crític comunicat per telèfon (procediment)
- es diagnóstico crítico comunicado por teléfono (procedimiento)
<Anatomia patològica (SNOMED CT)>
excomunió
excomunió
<Religió > Cristianisme>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca excomunió, n f
- es excomunión
<Religió > Cristianisme>
Definició
Exclusió d'un fidel de la comunió de l'Església, a conseqüència de la qual se li nega el sagrament de l'eucaristia.
Nota
- Amb diferents formes, interpretacions i condicions, constitueix una forma de censura eclesiàstica en diverses tradicions.
excomunió
excomunió
<Cristianisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca excomunió, n f
<Religions > Cristianisme>
Definició
Exclusió d'un fidel de la comunió de l'Església, a conseqüència de la qual se li nega el sagrament de l'eucaristia.
Nota
- Amb diferents formes, interpretacions i condicions, l'excomunió constitueix una forma de censura eclesiàstica en diverses tradicions.
excomunió
excomunió
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca excomunió, n f
- ca excomunicació, n f sin. compl.
- es excomunión, n f
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
excomunió
excomunió
<Dret canònic>, <Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca excomunió, n f
- es excomunión
<Dret canònic>, <Història del dret>
Definició
Forma de censura que imposa l'Església catòlica a qui comet els crims més greus, que es tipifiquen al Codi de dret canònic, i que legitimen l'Església a excloure el reu de la comunitat i de la vida eclesial.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
Aquesta pena, pastoralment, té un caràcter medicinal, i està orientada a reformar el delinqüent, perquè deixi de preservar la contumàcia de la seva acció punible. L'excomunió es presenta com la pena més important que imposa el dret penal eclesiàstic per protegir el poble de Déu. Els qui no són membres de l'Església catòlica no poden rebre aquesta pena. Tradicionalment s'estima, encara que el Codi de dret canònic (CDC) no ho considera, que per excomunió s'expulsa el delinqüent de l'Església, amb la qual cosa deixa de pertànyer-hi. Però, si es considera que el sagrament de bateig imprimeix caràcter, no es pot afirmar categòricament que l'excomunicat deixi de pertànyer a l'Església; més aviat se'l pot considerar un exiliat, un foraster, de la societat cristiana, a qui se li desitja, després de la deguda reparació, que es reintegri al si de l'Església. Per tant, es poden desfer els vincles extrínsecs de la seva pertinença, però no la comunió espiritual.
Un dels propòsits fonamentals d'aquesta pena és evitar l'escàndol, tal com manifesta Jesús: «Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar» (Mt 18, 6); i també, en el mateix capítol, quan Mateu diu: «Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà» (Mt 18, 17). Segons el Ius Canonicum, l'escàndol prové tant de qui comet el delicte com de l'autoritat que ho consent. Aquesta forma d'exclusió de la comunitat creient ja s'havia practicat en les primeres comunitats cristianes, com es percep a sant Pere (Ac 8, 21), quan va expulsar de l'Església Simó el Mag, pel delicte de simonia; o sant Pau davant de l'incest (1 Co 5, 4-5, 13) i els blasfems incorregibles (1 Tim 1, 20).
Hi ha diverses menes d'excomunió. El cànon 1214 del CDC ens parla de la pena ferendae sententia, per mitjà de la qual només s'obliga el reu, des del moment que la hi ha imposada l'autoritat eclesiàstica corresponent; i, perquè hi hagi un delicte, es requereix un decret del bisbe o la sentència judicial corresponent (càn. 1341 i seg.); aquesta mena de censura és pública, atès que la llei objecte d'observança l'ha publicada l'autoritat eclesiàstica o perquè la notorietat i gravetat del delicte que s'ha comès el coneix la majoria de la comunitat local (casos de violència contra clergues, o compradors de la propietat eclesiàstica). La pena latae sententiae és la que s'incorre en el moment mateix de cometre el delicte (statim, ipso facto ), quan la llei divina o eclesiàstica ho especifica d'aquesta manera. S'acostuma a dir que el judici el fa el delinqüent amb el seu acte delictiu. Es pot quedar en el fur de la consciència del delinqüent, latae sententiae no declarada o oculta, atès que ningú, o gairebé ningú, no sap res del delicte que s'ha comès; i, si hi intervé l'autoritat, s'ha de declarar. Es dona l'excomunió a iure ('per llei'), és a dir, la llei declara que s'apliqui la pena d'excomunió a qui s'hagi declarat culpable d'un delicte tipificat amb aquesta pena. S'identifica amb l'excomunió latae sententiae. I també hi ha l'excomunió ab homine (per un acte judicial d'un jutge), que imposa un prelat eclesiàstic quan publica una ordre sota pena d'excomunió i quan la interposa després d'un judici penal per mitjà d'una sentència. Aquesta modalitat es correspon amb l'excomunió ferendae sententia.
El cànon 1317 del CDC estableix que només s'han d'aplicar les penes en la mesura que realment siguin necessàries, perquè s'imposi la disciplina eclesiàstica. A partir del cànon 1331 «§ 1. És prohibit a l'excomunicat de: lr, tenir qualsevol participació ministerial en la celebració del Sacrifici Eucarístic o en qualssevol altres cerimònies de culte; 2n, celebrar els sagraments o els sagramentals i rebre els sagraments; 3r, exercir oficis, ministeris o càrrecs eclesiàstics, o realitzar actes de règim. § 2. Quan l'excomunió ha estat imposada o declarada, el reu: 1r, [...] ha de ser impedit de la cerimònia litúrgica o ha de cessar-ne si no s'hi oposa una causa greu; 2n, realitza invàlidament els actes de règim [...]; 3r, li és prohibit de gaudir dels privilegis concedits anteriorment a ell; 4t, no pot obtenir vàlidament cap dignitat, ofici o altra funció en l'Església; 5è, no adquireix els fruits d'una dignitat, d'un ofici, d'alguna funció, o d'una pensió que tingui en l'Església».
Tradicionalment, s'han resumit en els versos següents: Res sacræ, ritus, communio, crypta, potestas, / prædia sacra, forum, civilia jura vetantur. És a dir, pèrdua dels sagraments, serveis públics i oracions de l'Església, enterrament eclesiàstic, jurisdicció, beneficis, drets canònics i interacció social. D'acord amb el que diu el cànon 1347, no es pot interposar una censura, com ara l'excomunió, si no s'ha amonestat el delinqüent abans, perquè pugui cessar en la seva contumàcia i, un cop coneguda, tingui l'oportunitat d'esmenar-se. Per altra banda, el cànon 1324, § 1 i 3, del CDC dispensa de la pena els qui, sense culpa, ignoraven la llei o el precepte que comporta una pena latae sententiae; així doncs, cap membre de l'Església no pot ser excomunicat latae sententiae per sorpresa, atès que, per a incórrer en delicte, hom ha de saber que la seva conducta està castigada amb aquesta pena.
Des dels inicis de la societat cristiana, l'Església ha fet servir aquesta pena contra heretges i persones obstinades a perpetrar determinades conductes o delictes, tant si eren laics com clergues; en són testimonis diversos cànons conciliars des del segle IV. Però, a partir del segle IX, la pena d'excomunió es va convertir en una eina poderosa per al govern i de prevalença de les lleis de l'Església, l'espiritualitat per sobre del materialisme. Se'n van veure els efectes a la guerra de les investidures durant el papat de Gregori VII, i el regnat d'Enric IV, titular del Sacre Imperi Romanogermànic, temps molt durs per a l'Església. Malgrat tot, aquesta mena de censura es va anar degradant per l'abús que se'n feia; s'utilitzava perquè es complissin els dejús, festes, pagament de delmes o l'obligació de fer conèixer impediments matrimonials, cosa que va fer que, al Concili de Trento, en la sessió XXV, es recomanés als bisbes i als prelats que en moderessin l'ús: «Encara que l'espasa de l'excomunió és el nervi mateix de la disciplina eclesiàstica, i és molt saludable perquè la gent compleixi el seu deure, malgrat això, s'ha de fer servir amb sobrietat i gran circumspecció; atès que l'experiència ensenya que si es fa servir a la lleugera o per causes lleus, és més menyspreada que no pas temuda, i fa més mal que bé».
L'autoritat eclesiàstica que pot excomunicar va en funció de la jurisdicció. Tant si és a iure (per llei), com si és ab homine (en forma de sentència o precepte), han de venir del Papa o d'un concili general, del bisbe a la diòcesi, dels prelats regulars per als ordes religiosos. A més, poden excomunicar els qui, en virtut de llur càrrec, tinguin jurisdicció al fur extern, com un legat papal, un vicari capitular o un vicari general. Els rectors no poden aplicar aquesta pena de manera oficial i judicial, ni manifestar que s'ha comès.
Per a ser culpable d'excomunicació el delicte s'ha d'haver consumat, o bé al fur extern, una falta externa, o bé al fur intern, una falta externa oculta. Calen, de totes maneres, una sèrie de condicions, com tenir ple ús de raó, la llibertat moral de fer-ho i el coneixement de la llei de la pena.
L'absolució de l'excomunió és d'ordre jurisdiccional i no sagramental atès que, com que s'està allunyat de l'Església, no es té dret al sagrament de la penitència. L'absolució està en relació amb la restitució dels drets que es van privar al pecador penedit; així doncs, després de ser absolta al fur extern, la persona absolta s'ha d'anar a confessar perquè el pecat o els pecats quedin redimits. El dret d'absoldre correspon a qui pugui excomunicar i que hagi imposat la llei; a més de qualsevol altre a qui hagi delegat per a aquest efecte, atès que aquest poder, com que és jurisdiccional, es pot delegar. En primer lloc, s'ha de distingir entre excomunió ab homine, que és judicial, i a iure, és a dir, latae sententiae. Per a la primera, l'absolució ve del Papa o del bisbe, o també del superior del jutge esmentat quan actua com a jutge d'apel·lació. Pel que fa a l'excomunió latae sententiae, el poder d'absoldre pot ser ordinari, determinat per la llei mateixa; o per delegació de la Penitencieria Apostòlica o delegació episcopal. Un cas especial és l'absolució en perill de mort. Segons el Concili de Trento (s. XIV), qualsevol sacerdot pot absoldre de tots els pecats i censures, encara que ell mateix estigui excomunicat. Aquesta concessió la va confirmar el papa Pius IX en la butlla Apostolicae Sedis Moderationi del 1869, que va tornar a regular el sistema de censures i reserves a l'Església catòlica.
excomunió
excomunió
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca excomunió, n f
- ca excomunicació, n f sin. compl.
- es excomunicación
- es excomunión
<Dret>
Definició
Acció i efecte d'excomunicar.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
excomunicable
excomunicable
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca excomunicable, adj
- es excomulgable
- es excomunicable
<Dret>
Definició
Digne de ser excomunicat.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Anar a una altra església es considerava una ofensa excomunicable.
