Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• L'exculpació és una traducció discutible del terme alemany Entschuldigung. A diferència del sentit precís que té el terme jurídic alemany, en la tradició juridicopenal espanyola se'n poden diferenciar dos usos. D'una banda, en sentit ampli, exculpació vol dir el mateix que exclusió de la culpabilitat, i, per tant, comprèn la inimputabilitat, la inexigibilitat i l'error de prohibició; és a dir, les causes d'exculpació serien les que exclouen la culpabilitat del subjecte actiu d'un fet antijurídic. Tanmateix, aquesta utilització és impròpia i s'ha de rebutjar. En sentit estricte, d'acord amb el sentit del terme alemany original, exculpació vol dir el mateix que disculpa. Les causes d'exculpació serien, doncs, les causes d'exclusió de la responsabilitat penal del subjecte en un context concret que determina que la seva conducta esdevingui disculpada. Concretament, les causes serien l'estat de necessitat exculpant i l'excés en la legítima defensa per por, terror o pànic. A l'Estat espanyol, un corrent doctrinal important hi inclou, a més, l'eximent de por insuperable de l'article 20.6 del Codi penal (CP).
  La construcció conceptual de les causes d'exculpació prové del context cultural del finalisme (important doctrina fundada per Hans Welzel), per la qual cosa la culpabilitat com a categoria de la teoria del delicte pressuposa necessàriament que el subjecte hauria pogut actuar d'una altra manera; per tant, es produeix una situació d'inculpabilitat quan es pot establir que el subjecte no hauria pogut actuar d'una altra manera. Segons la concepció finalista, això és el que succeeix quan el subjecte pateix una malaltia mental o un trastorn psíquic greu. Tanmateix, hi ha situacions en què no es pot afirmar que el subjecte no hauria pogut actuar d'una altra manera i en què, al contrari, es constata aquesta possibilitat; ara bé, també s'aprecia que l'actuació de conformitat amb el dret en aquests casos, tot i que és possible, és molt difícil. En són un exemple els casos en què el subjecte, amenaçat per un perill molt greu per a la seva salut o la integritat física, produeix, per a evitar-lo, la mort d'una tercera persona aliena a la font de perill. La possibilitat d'actuar de conformitat amb el dret (suportar el perill i no desviar el mal cap a una tercera persona) impedeix, per als finalistes, excloure la culpabilitat en casos d'aquest tipus; amb tot, s'aprecia intuïtivament la necessitat d'acceptar una exclusió de responsabilitat penal en aquests casos.
  La doctrina alemanya va fonamentar aquesta exclusió de responsabilitat mitjançant la teoria de la doble disminució de la culpabilitat (doppelte Schuldminderung), segons la qual hi ha una disminució efectiva de l'antijuridicitat del fet en aquests casos; d'una banda, del caràcter injust de l'acció, perquè es persegueix un fi legítim, i de l'altra, del caràcter injust del resultat, perquè se salva un bé jurídic, tot i ser inferior, i no només se'n lesiona un altre. Hi ha una disminució de la culpabilitat perquè, tot i la possibilitat d'actuar d'una altra manera, és a dir, de conformitat amb el dret, s'accepta que una situació d'aquestes característiques comporta dificultats importants per al subjecte. Aquesta doble disminució dona lloc a l'exempció de responsabilitat per exculpació del subjecte.
  La doctrina de les causes d'exculpació i els seus fonaments doctrinals (la teoria de la doble disminució del caràcter injust i la culpabilitat) han estat objecte d'una controvèrsia important. Entre altres arguments, s'al·lega que amb una doble disminució de responsabilitat (una doble atenuació) no n'hi ha prou per a l'exempció de responsabilitat. De fet, però, la discussió es projecta sobre el mateix significat de les situacions que, per als finalistes, tenien una repercussió exculpant del subjecte. La ubicació de les situacions conflictives de les quals s'ocupa, entre la justificació i l'exclusió de la culpabilitat, ha determinat que sempre hi hagi hagut una important indefinició sobre la naturalesa dels casos integrats en la teoria de l'exculpació.
  Tradicionalment, hi havia una posició doctrinal que en alguns d'aquests casos (per exemple, el qui per a evitar un perill per a la seva vida genera un perill per a la vida d'altri) parlava de l'existència d'un espai lliure de dret. Aquest fet ha generat una gran divergència doctrinal, i un sector entén que, en realitat, aquestes situacions exclouen la mateixa antijuridicitat, per més que no impliquin una valoració positiva del fet. Un altre sector diferent ha acceptat, per a les situacions descrites, la designació de causes d'exclusió de l'injust penal (Strafunrechtsausschliessungsgründe); és a dir, considera que exclouen l'antijuridicitat penal tot i no ser causes de justificació i, per tant, tot i no excloure l'antijuridicitat general del fet. Un tercer sector insereix aquest grup de situacions en una categoria intermèdia entre l'antijuridicitat i la culpabilitat, anomenada, des de Reinhart Maurach, responsabilitat pel fet; aquesta posició és seguida a l'Estat espanyol, amb matisos, per Enrique Bacigalupo Zapater i Patricia Laurenzo Copello). Per a Claus Roxin, en canvi, aquestes situacions s'han d'examinar en el si d'una categoria pròpia, separada de l'antijuridicitat i de la culpabilitat i sistemàticament posterior: la categoria de la responsabilitat; per tant, es tracta de causes d'exclusió de la responsabilitat el fonament de les quals és la manca de necessitat preventiva de pena. Finalment, des de punts de vista estrictament normativistes de culpabilitat, desvinculats de continguts psicològics i de la idea de la possibilitat d'actuar d'una altra manera, les causes d'exculpació poden ser considerades, en canvi, causes d'exclusió de la culpabilitat autèntiques. Segons el concepte funcional de culpabilitat de Günther Jakobs, un subjecte ha de ser qualificat de culpable quan és funcionalment necessari, és a dir, quan el fet no es pot explicar si es prescindeix de l'esfera de competència de l'agent i el conflicte social generat pel delicte no té cap altra solució que la imposició d'una pena. En els casos tradicionalment qualificats de causes d'exculpació, el fet antijurídic es pot justificar perquè és producte de la situació excepcional viscuda per l'agent i, per tant, al marge de la seva competència; d'aquesta manera, el conflicte es pot resoldre sense necessitat de recórrer a la imposició d'una pena a l'agent.
  Les repercussions d'aquestes discussions són importants des del punt de vista teòric: la punibilitat dels agents en fets comesos en aquest context, la possibilitat de reaccionar-hi en legítima defensa o la concurrència o no de les circumstàncies per a la imposició d'una mesura de seguretat estan tradicionalment vinculades a la constatació de l'antijuridicitat en l'actuació de l'agent i, per tant, no s'han de poder excloure en els casos d'exculpació. Això no obstant, la imposició d'una mesura de seguretat és generalment rebutjada i la punibilitat de la participació és discutida, com també ho és de manera creixent la possibilitat de reaccionar en legítima defensa.
• V. t.: antijuridicitat n f
• V. t.: causa d'inimputabilitat n f
• V. t.: injust n m
• V. t.: por insuperable n f