Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca cort, n f
es corte, n f

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca cort comtal, n f
es corte condal

<Història del dret>

Definició

Conjunt dels consellers d'un comte o comtessa.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: El comte va manar cridar la cort comtal perquè l'assessoressin.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca cort comtal, n f
es corte condal

<Història del dret>

Definició

Òrgan de govern d'un comte o comtessa instituït a Catalunya durant el segle XI.

Nota

Àmbit: Catalunya
En els diplomes catalans dels segles XI i XII aquesta institució es designa amb els noms de coors, coors palatii, cohorte, cohort i curia. Va ser, essencialment, una assemblea, integrada pels representants de les més altes jerarquies eclesiàstiques i pels membres més rellevants de l'oligarquia feudal dominant en el si de la societat catalana d'aquests segles (magnats i jutges), que es va configurar com a tal per a assessorar en les tasques de govern els comtes catalans que, dins els seus comtats, actuaven com a sobirans.
Freqüentment, llurs membres apareixen designats amb el terme quriales o amb l'expressió proceres palatii mei o de primatibus palatii sui, segons consta aquesta última en un diploma del comtat de Barcelona de l'any 1018. Totes les cases comtals catalanes van tenir la seva pròpia cort, que van adquirir més o menys relleu segons els mitjans i recursos econòmics de què disposaven.
Cadascuna d'aquestes corts va assumir, des del moment inicial de la seva trajectòria constitucional, una doble funció: en primer lloc, actuar com un consell de govern de caràcter exclusivament consultiu dels comtes catalans en tots els assumptes que afectaven l'organització de la vida pública dins els seus respectius comtats (el govern de la Catalunya feudal del moment); en segon lloc, i sempre dins la jurisdicció de cada comtat, la cort comtal funcionava com un alt tribunal de justícia que, a més de defensar els assumptes del comte, resolia els conflictes d'interessos de la gent del comtat, bé com a tribunal de primera instància, bé resolent en apel·lació les causes sentenciades prèviament per les justícies inferiors del comtat. D'acord amb l'abundant documentació conservada d'aquesta institució en l'àmbit judicial, no seria exagerat afirmar que el desenvolupament de la vida judicial constituïa la més significativa de les competències de la Cort.
El terme cúria va substituir a Catalunya, amb caràcter general, el de coors des del primer terç del segle XIII. No obstant això, l'aparició per vegada primera d'aquest terme, com a expressiu d'un organisme consultiu del comte, data de l'any 1079, pel que fa al Comtat d'Urgell. L'any 1116, va aparèixer en relació amb el Comtat de Barcelona. En la segona meitat del segle XI, els regnes peninsulars de Castella i d'Aragó van adoptar també aquest terme durant el regnat dels monarques Ferran I de Castella i Alfons I el Batallador, respectivament.
La Cort comtal catalana va heretar els trets més peculiars que, en aquella època, caracteritzaven la veïna Cort reial dels Capets i actuava com una fidel continuadora d'aquesta. Es tornava a notar el pes de la tradició franca en la vida institucional del Principat català. Per això, des dels primers indicis constituents, en l'època que Catalunya proclamà la seva independència com a poble, la Cort comtal funcionava amb dues menes de reunions. A més de les reunions normals, reduïdes i periòdiques -in nostro constricto placito-, segons un diploma de l'any 1020, en les quals actuava com un consell restringit, l'autoritat comtal va començar a convocar unes reunions de caràcter més solemne i d'una composició estructural més àmplia, que celebraven molt de tant en tant, només quan els assumptes de l'alta política i el bon govern de la terra ho reclamaven.
Tenint en compte que la reconquesta del territori català, en el segle XI, constituïa encara l'assumpte més peremptori de l'autoritat comtal i que la vida política i administrativa del Principat es desenvolupaven dins les lleres d'una enorme simplicitat, les reunions solemnes de la Cort comtal se celebrarien de manera excepcional. En canvi, les reunions de la cort en forma reduïda o ordinària constituirien la norma general, ja que n'hi havia prou per a resoldre totes les responsabilitats de govern de la terra catalana. Tanmateix, durant el segle XII, les reunions de la cúria en forma solemne tenen lloc amb més freqüència i es designen amb l'expressió de cúria plena i cúria general, segons es consigna en una referència documental de l'any 1160, a les acaballes del mandat de Ramon Berenguer IV. Els historiadors Claudio Sánchez Albornoz i Luis García de Valdeavellano van qualificar d'extraordinàries les reunions d'aquesta naturalesa que se celebraven dins el territori castellanolleonès.
Pel que fa a les competències, ambdues reunions s'ocupaven d'assumptes de la mateixa índole: polítics, militars, judicials, administratius, fiscals, legislatius, entre altres. Ara bé les reunions extraordinàries de la cúria quedaven reservades només als temes de gran significació i transcendència política per a la vida institucional del país català, mentre que les reunions ordinàries tenien per objecte la tramitació dels assumptes habituals de govern (judicis i escriptures). Les reunions se celebraven en el palau comtal.
La cúria comtal, reunida en sessió extraordinària, va prestar el seu assentiment i consell en el procés d'elaboració de les col·leccions legislatives de caràcter general del Principat, la primera projecció del qual és el codi dels Usatges de Barcelona (s. XI i XII). De la mateixa manera, aquesta institució va intervenir en el procés de formació de les cartes de poblament i franquícia dels nuclis urbans més importants. Alguns d'aquests instruments de poblament i repoblament, com és el de la carta de poblament de Lleida, d'una composició molt madura i elaborada, van néixer en el si erudit de la cúria comtal.
La cúria catalana també va intervenir directament en la promulgació règia de disposicions aïllades, en què donava consell i assentiment per a regular un assumpte particular. En totes les actuacions, sempre fidel a la naturalesa jurídica de la institució, es va comportar en tot moment i d'una manera permanent com un òrgan auxiliar de caràcter consultiu de la suprema autoritat política del Principat. Mai no va vincular la seva actuació a l'exercici autònom de la tasca legislativa, que va correspondre al titular del poder polític.
La cúria magna catalana va experimentar, a partir de les primeres dècades del segle XIII, un seguit de transformacions essencials que l'havien de dur a la configuració de les Corts. Així, la ruptura amb les tradicions juridicoconsultiva i judicialista de l'antiga cúria plena; el concurs dels representants de les ciutats en el si de l'assemblea; la participació cada vegada més intensa en el finançament de tots els grans negocis del poder públic, i el triomf de les idees de limitació del poder regi donen lloc a la institucionalització de les Corts, a partir del 1283, amb el monarca Pere el Gran.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca cort general, n f
es corte general

<Història del dret>

Definició

A la Corona d'Aragó, assemblea extraordinària convocada pel rei amb participació dels diferents braços o estaments de la població de cada estat per a prendre acords i legislar.

Nota

Àmbit: Països Catalans
Els regnes de Catalunya, Aragó i València van tenir cort pròpia, però Mallorca no en va tenir. En les convocatòries de Corts Generals de la Corona d'Aragó els representants mallorquins es reunien amb els catalans. Les corts conjuntes de tots els regnes de la Corona se celebraven en poblacions situades a prop de la frontera d'Aragó i de Catalunya, com ara Montsó i Fraga.
L'organisme és un testimoni més d'assemblea estamental reunida pel monarca similar a les existents, amb noms diversos, a altres regnes europeus com, per exemple, Anglaterra, França i Castella. Els orígens de l'organisme a Catalunya s'han vinculat amb la cúria o cort comtal que, d'ençà del regnat de Jaume I el Conqueridor, va ser convocada de manera extraordinària amb la presència de nobles, eclesiàstics i representants de les ciutats reials. De fet, però, la consolidació definitiva de la institució va tenir lloc en el regnat de Pere II el Gran. En la cort general del 1283 es va acordar una celebració anual; en la del 1299, que un any tindria lloc a Barcelona i, al següent, a Lleida i, finalment, en la del 1301 es va fixar una periodicitat triennal. Aquestes previsions no es van complir mai i, mentre que a l'edat mitjana les convocatòries van ser usuals, al llarg de l'edat moderna es van espaiar molt fins a la seva dissolució definitiva, amb la resta d'institucions pròpies del Principat, després de la Guerra de Successió.
El titular exclusiu del dret de convocatòria de la cort general era el monarca. Aquest expedia les lletres de convocatòria a uns convocats que s'havien de presentar al lloc personalment o, en casos concrets, representats per síndics o procuradors. Els assistents s'organitzaven en tres braços, segons si eren eclesiàstics, militars o bé síndics de les ciutats, viles i llocs reials. Uns habilitadors reconeixien i validaven les acreditacions dels assistents que, finalment, s'aplegaven conjuntament davant el sobirà el dia de l'obertura de l'assemblea per sentir la proposició reial, o el discurs de la corona, i contestar-lo. Tots els actes de l'assemblea quedaven documentats pels escrivans, i el document més rellevant era el procés de corts o actes generals. En les sessions posteriors, els braços es reunien per separat i es relacionaven per mitjà de tractadors i amb promovedors. Així mateix, es recorria usualment a la pràctica d'establir comissions per a discutir molts dels temes. Finalment, el monarca, en la sessió del soli, llicenciava l'assemblea.
L'organisme era un marc excepcional en el qual es desenvolupaven actuacions diverses de tipus legislatiu, judicial i tributari. El monarca usualment les convocava per a sol·licitar un subsidi econòmic que els braços podien acabar concedint, de manera excepcional i voluntària, després de la resolució dels greuges que tenien contra el rei i els seus oficials, en els anomenats capítols del donatiu.
L'origen de la Diputació del General o Generalitat radica precisament en les previsions dels braços acceptades pel rei en l'administració del donatiu o proferta. A més, des del 1283, el dret general del Principat també sorgia de l'acord del rei amb els braços en forma de normes que van acabar per rebre el nom de constitucions i capítols de cort i que, a partir del 1413, es van recopilar en una compilació. En aplicació de l'usatge «Iudicium in curia datum» l'assemblea també podia exercir funcions judicials.
Diversos juristes catalans van dedicar l'atenció envers la institució en obres monogràfiques destacades. El primer tractadista que se'n va ocupar va ser Jaume Callís (c. 1370-1434), que va escriure l'obra Extragravatorium curiarum, publicada el 1518. Lluís de Peguera (1540-1610) va escriure Pràctica, forma y estil de celebrar Corts generals en Cathalunya y materias incidents en aquellas, publicada pòstumament el 1632. Finalment, Antoni de Capmany (1742-1813), diputat a les Corts liberals de Cadis, va escriure Práctica y estilo de celebrar cortes en el Reino de Aragón, Principado de Cataluña y Reino de Valencia y una noticia de las de Castilla y Navarra, publicada el 1821 en ple Trienni Constitucionall.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Glosario de la madera [en línia]. [S.l.]: Coopwood, 2020.
<https://www.coopwoodplus.eu/es/dictionario/>
Es tracta d'un glossari elaborat en el marc del projecte Coopwood (del programa POCTEFA 2014-2020) en el qual ha participat el TERMCAT, que es pot consultar en aquest enllaç:
<https://www.coopwoodplus.eu/es/inicio/>

ca dent, n f
es diente, n m
fr dent, n f
en step, n
eu hortz, n

<Fusteria > Materials > Ferro>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Glosario de la madera [en línia]. [S.l.]: Coopwood, 2020.
<https://www.coopwoodplus.eu/es/dictionario/>
Es tracta d'un glossari elaborat en el marc del projecte Coopwood (del programa POCTEFA 2014-2020) en el qual ha participat el TERMCAT, que es pot consultar en aquest enllaç:
<https://www.coopwoodplus.eu/es/inicio/>

ca dent, n f
es diente, n m
fr dent, n f
en tooth, n
eu hortz, n

<Fusteria > Màquines i equips auxiliars>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Glosario de la madera [en línia]. [S.l.]: Coopwood, 2020.
<https://www.coopwoodplus.eu/es/dictionario/>
Es tracta d'un glossari elaborat en el marc del projecte Coopwood (del programa POCTEFA 2014-2020) en el qual ha participat el TERMCAT, que es pot consultar en aquest enllaç:
<https://www.coopwoodplus.eu/es/inicio/>

ca dentell, n m
ca denticle, n m sin. compl.
es dentellón, n m
es dentículo, n m
fr denticule, n m
eu dentikulu, n
eu hortz, n

<Fusteria > Construccions>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca enciam bord, n m
ca enciam boscà, n m alt. sin.
ca enciam bosquetà, n m alt. sin.
ca enciam de bosc, n m alt. sin.
ca enciam verinós, n m alt. sin.
ca encisam, n m alt. sin.
ca encisam de muntanya, n m alt. sin.
ca lletuga, n f alt. sin.
ca lletuga borda, n f alt. sin.
ca lletuga de bosc, n f alt. sin.
ca lletuga salvatge, n f alt. sin.
ca ansisam, n m var. ling.
ca ansisam bord, n m var. ling.
ca ansisam bort, n m var. ling.
ca ansisam de muntanya, n m var. ling.
ca enciam venenós, n m var. ling.
nc Lactuca virosa L.

<Botànica > compostes / asteràcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca enciam bord, n m
ca enciam boscà, n m alt. sin.
ca enciam bosquetà, n m alt. sin.
ca enciam de bosc, n m alt. sin.
ca enciam verinós, n m alt. sin.
ca encisam, n m alt. sin.
ca encisam de muntanya, n m alt. sin.
ca lletuga, n f alt. sin.
ca lletuga borda, n f alt. sin.
ca lletuga de bosc, n f alt. sin.
ca lletuga salvatge, n f alt. sin.
ca ansisam, n m var. ling.
ca ansisam bord, n m var. ling.
ca ansisam bort, n m var. ling.
ca ansisam de muntanya, n m var. ling.
ca enciam venenós, n m var. ling.
nc Lactuca virosa L.

<Botànica > compostes / asteràcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

LLEONART, Jordi. Noms de peixos [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2016. (Diccionaris en Línia)
<http://www.TERMCAT.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/173/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull denominacions catalanes de peixos i les posa en correspondència amb els noms científics a què cal atribuir-les.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes acordades a la normativa que tenen una gran extensió.
- Sinònims complementaris: Formes acordades a la normativa que tenen una extensió menor.
- Variants lingüístiques: Formes no adequades o no normatives i manlleus no adaptats (tots aquests casos, escrits en cursiva).

L'ordenació de les llengües prioritza les formes catalanes, seguides del nom científic i dels equivalents en altres llengües.

La nomenclatura procedeix d'un corpus de més de dues-centes trenta obres buidades o consultades, que van des del segle XIV fins a l'actualitat, amb la grafia revisada.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca enrocador, n m
ca barraestret, n m sin. compl.
ca dormidor, n m sin. compl.
ca porc, n m sin. compl.
ca porquet, n m sin. compl.
ca roquer, n m sin. compl.
ca roqueret, n m sin. compl.
ca saig, n m sin. compl.
ca tord, n m sin. compl.
ca tord de roca, n m sin. compl.
ca trencaavellanes, n m sin. compl.
ca barra estret, n m var. ling.
ca mariquita, n f var. ling.
ca ruqué, n m var. ling.
ca soig, n m var. ling.
ca tort, n m var. ling.
ca tort de roca, n m var. ling.
ca trenca avellanes, n m var. ling.
ca trenca-avellanes, n m var. ling.
nc Symphodus ocellatus
nc Crenilabrus ocellatus var. ling.
nc Crenilabrus Rissoi var. ling.
nc Symphodus (Crenilabrus) ocellatus var. ling.
es bodión
es dormidor
es tordo
fr crenilabre ocelé
fr rouquie
it tordo occhiato
en dark-fin
de Geangelte lipppfisch

<Peixos > Làbrids>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "hort" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota