Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Cerca bàsica

Cerca avançada

Cerca bàsica
Cerca avançada

Resultats per a la cerca "infimitat" dins totes les àrees temàtiques

indemnitat sexual

<Ciències socials > Sexualitat. Erotisme>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de la sexualitat i l'erotisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/262/>

  • ca  indemnitat sexual, n f
  • es  indemnidad sexual, n f
  • fr  intégrité sexuelle, n f
  • en  sexual integrity, n

<Sexualitat i erotisme > Consentiment>

Definició
Dret d'una persona a no patir interferències en el desenvolupament de la seva sexualitat.
indemnitat sexual

<Ciències de la salut>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de la sexualitat i l'erotisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/262/>

  • ca  indemnitat sexual, n f
  • es  indemnidad sexual, n f
  • fr  intégrité sexuelle, n f
  • en  sexual integrity, n

<Sexualitat i erotisme > Consentiment>

Definició
Dret d'una persona a no patir interferències en el desenvolupament de la seva sexualitat.
indemnitat sexual

<Ciències socials > Sexualitat > Consentiment sexual>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia del consentiment sexual [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/302/>

  • ca  indemnitat sexual, n f
  • es  indemnidad sexual, n f
  • fr  intégrité sexuelle, n f
  • en  sexual integrity, n

<Consentiment sexual>

Definició
Dret d'una persona a no patir interferències en el desenvolupament de la seva sexualitat.
indemnitat sexual

<Dret > Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia del consentiment sexual [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/302/>

  • ca  indemnitat sexual, n f
  • es  indemnidad sexual, n f
  • fr  intégrité sexuelle, n f
  • en  sexual integrity, n

<Consentiment sexual>

Definició
Dret d'una persona a no patir interferències en el desenvolupament de la seva sexualitat.
indemnització

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  indemnització, n f
  • ca  indemnitat, n f sin. compl.
  • es  indemnidad
  • es  indemnización

<Dret civil>

Definició
Reparació que consisteix a compensar una persona per rescabalar-la dels danys produïts o de l'incompliment d'un contracte o pacte previ.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Des del punt de vista del dret comú d'obligacions i contractes, la indemnització és una conseqüència jurídica de l'aplicació de les normes de responsabilitat civil per incompliment o bé d'un contracte o d'un pacte previ (responsabilitat contractual), o bé del principi alterum non laedere ('no danyar els altres', base de la responsabilitat extracontractual). La indemnització no és, però, una institució exclusiva del dret civil, sinó que és comuna a totes les branques de l'ordenament en què hi ha relacions jurídiques de les quals poden sorgir danys patrimonials o morals. Per això, en una accepció més àmplia i vàlida per a tot l'ordenament jurídic, la indemnització és la reparació, la compensació o el rescabalament dels danys i els perjudicis soferts a conseqüència d'una situació jurídica prèvia que els ha generat.
    La indemnització és una figura fortament arrelada en el naixement de la responsabilitat civil contractual i la responsabilitat civil extracontractual i en els primers codis civils, i present en el Codi civil espanyol (CC) vigent. De la mateixa manera, els diversos codis penals, inclòs l'actual (Codi penal [CP] del 1995), han regulat la responsabilitat civil derivada del delicte. En l'àmbit del dret del treball, tant la Llei de contracte de treball del 1944, de l'Estat, com la Llei 16/1976, del 8 d'abril, de relacions laborals, de l'Estat, van establir diverses modalitats d'indemnització. Posteriorment, l'Estatut dels treballadors (ET) i les seves principals reformes (1984, 1994 i 1995) han consolidat el sistema d'indemnitzacions en l'àmbit laboral. En l'àmbit de la seguretat social, la indemnització està relacionada amb la Llei d'accidents de treball del 1900, de l'Estat, i més endavant ha estat recollida en les diverses normes del sistema, i també en la Llei general de la Seguretat Social (LGSS) del 1994.
    En el dret comú d'obligacions i de contractes, cal tenir en compte quatre elements relatius a la indemnització. Quant a l'abast de l'obligació d'indemnitzar, és indemnitzable el dany patrimonial i moral, i també el dany emergent i el menyscabament de guanys. En altres paraules, la indemnització comprèn tots els danys objectivament imputables a la manca de compliment o a la conducta o l'activitat de la persona responsable, i compensa (amb disminució de la quota de responsabilitat) els danys que siguin conseqüència de culpa concorrent o d'incompliment de la persona perjudicada. Quant als subjectes de la pretensió indemnitzatòria, la legitimació activa per a demanar una indemnització la tenen, a més dels perjudicats, llurs familiars en cas de mort (hereus o no, en l'ordre prelatiu de consanguinitat i afinitat per graus de proximitat), sempre que depenguessin econòmicament de la persona difunta, o hi tinguessin lligams afectius. Quant al termini de prescripció per a exercir judicialment l'acció de reclamació d'indemnització, s'estableix en un any per als casos de responsabilitat civil extracontractual (tant per un fet il·lícit propi com per un fet aliè que generi responsabilitat indirecta, segons els articles 1902 i 1903 CC), i en quinze per als casos de responsabilitat civil contractual (o acció de repetició de l'article 1904 CC). Quant a les modalitats de rescabalament, la indemnització acostuma a ser en diners, en forma de capital a tant alçat, però en casos de lesions greus a la persona perjudicada, algunes sentències fixen rendes periòdiques i vitalícies.
    En el dret del treball i de la seguretat social, la indemnització presenta tres manifestacions, cadascuna amb les modalitats corresponents, que es descriuen a continuació.
    En primer lloc, hi ha les indemnitzacions associades a la relació individual de treball, que poden ser de tres tipus.
    1. Indemnitzacions prèvies a la negociació del contracte i a l'inici d'execució de la relació laboral, compostes dels elements descrits a continuació. I) Pel que fa a tractes preliminars, processos de selecció i proves fetes sense compromís de contractació posterior, generen dret a una indemnització pels danys reals (com ara despeses de viatge o danys morals per intromissió il·legítima en l'esfera privada de la persona) que una part hagi sofert pel comportament dolós o culpós de l'altra part (responsabilitat civil extracontractual de l'article 1902 CC). II) En el cas de promeses de contracte i de precontractes, si la part treballadora incompleix la promesa, l'empresa pot reclamar una indemnització si no hi ha hagut preavís i s'han produït danys patrimonials per impossibilitat de substituir el treballador o la treballadora immediatament; si l'empresa incompleix la promesa, els treballadors poden reclamar una indemnització pels danys reals (com ara les despeses, el cost de la renúncia a la feina anterior i una indemnització equivalent a l'acomiadament pels dies transcorreguts del contracte no signat). I III) Quant als contractes amb incompliment abans de l'inici efectiu de l'execució de la relació laboral, la jurisprudència els considera un incompliment contractual, no un acomiadament, i els jutges han de fixar, si no hi ha acord previ entre les parts, la indemnització pels danys patrimonials i morals soferts, incloent-hi el dany emergent i el menyscabament de guanys.
    2. Indemnitzacions durant el desenvolupament de la relació laboral, amb els tipus descrits a continuació. I) Pel que fa a la indemnització per nul·litat contractual, en els casos de nul·litat absoluta, a més del salari corresponent (enriquiment injust de l'empresa), els treballadors poden reclamar una indemnització per les despeses sofertes amb relació al contracte nul, sempre que l'empresa hagi actuat de manera dolosa (mitjançant engany conscient). També es pot demanar una indemnització pels danys i els perjudicis derivats de la nul·litat relativa o parcial del contracte. II) En cas d'incompliment de les parts dels deures o les prestacions contractuals, els treballadors han d'indemnitzar l'empresa si incompleixen els pactes contractuals (d'acord amb l'article 21 de l'ET) de no-concurrència, de dedicació exclusiva, de permanència i de no-competència postcontractual. L'empresa ha d'indemnitzar els treballadors amb un 10 % d'interès en cas d'endarreriment en el pagament del salari, i els treballadors (o llurs beneficiaris) també poden reclamar la indemnització corresponent pels danys soferts per l'incompliment previ empresarial de mesures de seguretat i de salut laboral; l'empresa pot concertar pòlisses d'assegurances per a cobrir aquesta indemnització. III) Quant a les indemnitzacions taxades per despeses dels treballadors, les bestretes, s'hi poden incloure les dietes i les assignacions per a despeses de viatge, els plusos de distància i de transport, el desgast d'eines pròpies, la compra i el manteniment de la roba de treball i altres conceptes que es pacten en la negociació col·lectiva o mitjançant acords individuals. IV) Pel que fa a les indemnitzacions per modificació del contracte, en cas de trasllat els treballadors tenen dret a optar lliurement per l'extinció del contracte i a cobrar una indemnització de vint dies de salari per any treballat (amb el prorrateig mensual dels períodes inferiors a un any), amb un màxim de dotze mensualitats. En cas de modificació substancial del contracte de treball, els treballadors en poden demanar l'extinció si consideren que la modificació els comporta un perjudici, i cobrar una indemnització de vint dies de salari per any treballat (amb el prorrateig mensual dels períodes inferiors a un any), amb un màxim de nou mensualitats. Tanmateix, si el perjudici afecta greument la formació professional dels treballadors o llur dignitat, poden sol·licitar l'extinció unilateral i causal del contracte i tenen dret a una indemnització de quaranta-cinc dies per any treballat (amb el prorrateig mensual dels períodes inferiors a un any) amb un màxim de quaranta-dues mensualitats. V) En el cas de la suspensió del contracte, la negativa empresarial a la reincorporació, després d'una suspensió contractual o una excedència forçosa amb reserva del lloc de treball, es considera acomiadament i fa entrar en joc les indemnitzacions per acomiadament. La demora empresarial en la reincorporació dels treballadors en excedència voluntària que sol·liciten reprendre la relació laboral suspesa en un lloc de treball vacant permet als treballadors demanar una indemnització equivalent als salaris no percebuts des de l'existència del lloc de treball vacant (amb el descompte del salari rebut en una altra empresa durant el temps transcorregut entre la sol·licitud i la reincorporació efectiva, si escau). L'acció per a demanar la reincorporació prescriu al cap d'un any des que el treballador o la treballadora té coneixement de l'existència del lloc de treball vacant a l'empresa. VI) Quant a la indemnització per danys a la dignitat dels treballadors (per exemple, l'assetjament sexual), els qui n'han sofert en poden demanar una per danys i perjudicis, a més d'una indemnització per l'extinció unilateral i causal del contracte de treball (art. 50.2 ET). I VII) Pel que fa a la indemnització per danys a terceres persones derivada d'actes dels treballadors, l'empresa és la responsable civil subsidiària d'aquests actes delictius i, per tant, ha de pagar les indemnitzacions per danys a les parts perjudicades en cas d'insolvència dels treballadors. El pagament de la indemnització a càrrec de l'empresa s'ha de produir quan hi ha una relació de dependència entre empresa i el treballador o la treballadora i, a més, el delicte s'ha comès dins l'àmbit de les funcions laborals encomanades (encara que s'hagi extralimitat en el desenvolupament de les seves funcions); també és un requisit que el treballador o la treballadora sigui insolvent i no pugui afrontar la indemnització. L'empresa és responsable civil directa (per culpa in vigilando, que converteix la responsabilitat en quasi objectiva) dels danys produïts a terceres persones pels treballadors al seu servei, per bé que té el dret de repetició contra els treballadors per al reintegrament dels abonaments en concepte d'indemnització.
    3. Indemnitzacions per extinció de la relació laboral. Si es produeix la mort, la jubilació o la incapacitat de l'empresari o l'empresària, l'extinció contractual comporta el dret dels treballadors a percebre una indemnització equivalent a un mes de salari. En cas d'extinció voluntària del contracte per una causa justa (art. 50 ET), els treballadors han de rebre una indemnització de quaranta-cinc dies per any treballat, amb un màxim de quaranta-dues mensualitats i el prorrateig mensual dels períodes inferiors a un any de serveis prestats. Els treballadors han de rebre la mateixa indemnització en cas d'acomiadament disciplinari o d'acomiadament per causes objectives declarat improcedent, sempre que l'empresa no opti per la readmissió; l'empresa no pot decidir en el cas dels representants dels treballadors ni si, per negociació col·lectiva, s'ha estès el dret d'opció als treballadors i ells són qui decideixen si volen cobrar la indemnització o si prefereixen la readmissió. En cas d'acomiadament per causes objectives, la indemnització per als treballadors és de vint dies de salari per any treballat, amb un màxim de dotze mensualitats, i una indemnització substitutiva del preavís de trenta dies de salari si l'empresa no respecta, totalment o parcialment, el preavís quant a la data d'efecte de l'acomiadament. En cas d'acomiadament col·lectiu, la indemnització per als treballadors ha de ser de vint dies de salari per any treballat, amb un màxim de dotze mensualitats; la indemnització es pot millorar mitjançant un pacte durant el període de negociació entre els representants dels treballadors i l'empresa. Finalment, en el cas dels esportistes professionals, si el contracte s'extingeix per la mort de l'esportista produïda durant l'exercici de l'esport, els hereus o els beneficiaris tenen dret a una indemnització de sis mensualitats.
    En segon lloc, hi ha les indemnitzacions associades a les relacions col·lectives de treball, que poden ser dels tres tipus que es descriuen a continuació.
    1. Indemnitzacions per vulneració de la llibertat sindical. A més de demanar la paralització de l'acte lesiu de la llibertat sindical (tutela inhibitòria) i la declaració de nul·litat amb caràcter retroactiu o ex tunc de l'acte empresarial antisindical (tutela restitutòria), els treballadors o els sindicats afectats poden reclamar una indemnització per a rescabalar els danys patrimonials (per exemple, en cas de trasllat discriminatori per raons sindicals que comporti la pèrdua d'un complement salarial de lloc de treball) i, especialment, els danys morals soferts. En la valoració dels danys morals s'inclouen tant l'impacte psíquic de la mesura antisindical sobre el treballador o la treballadora com la disminució de l'acció sindical i la pèrdua de prestigi dels afiliats o del sindicat. A més, la indemnització fixada també pot tenir en compte l'efecte dissuasori per a noves conductes antisindicals amb vista al futur.
    2. Indemnitzacions per danys produïts a les instal·lacions i als béns de l'empresa durant el desenvolupament del dret de vaga. En aquests casos, a banda del fet que la realització de la vaga esdevé il·lícita o abusiva, l'empresa pot reclamar una indemnització per danys i perjudicis als treballadors, als representants del comitè d'empresa en vaga o als piquets informatius responsables dels danys, entre altres agents.
    3. Indemnitzacions per incompliment de les clàusules normatives i les obligacions fixades en els convenis col·lectius. En aquests casos, l'incompliment en l'aplicació i el compliment abusiu, fraudulent o arbitrari comporten el dret de reclamar una indemnització en cas de menyscabament dels drets subjectius o dels interessos legítims propis.
    En tercer lloc, hi ha les indemnitzacions associades a la relació jurídica de seguretat social, que poden ser dels cinc tipus descrits a continuació.
    1. Indemnitzacions en cas d'incapacitat permanent parcial. La incapacitat permanent parcial és el grau d'incapacitat que afecta el treballador o la treballadora i li provoca una disminució no inferior al 33 % en el rendiment normal per a la professió habitual. La persona beneficiària d'aquesta prestació de la Seguretat Social rep una indemnització a tant alçat de vint-i-quatre mensualitats de la base reguladora (base de cotització del mes anterior a la baixa, dividida pel nombre de dies treballats en el darrer mes) utilitzada per al càlcul de la prestació d'incapacitat temporal.
    2. Indemnitzacions en cas d'incapacitat permanent total. La incapacitat permanent total és el grau d'incapacitat que impedeix al treballador o la treballadora dur a terme totes les tasques de la seva professió habitual (o, com a mínim, les fonamentals), però conserva la capacitat per a desenvolupar altres feines. Com a alternativa a la prestació vitalícia, els majors de vint-i-un anys i els menors de seixanta anys poden demanar una indemnització a tant alçat i acreditar que la volen percebre per a treballar com a autònoms o per a continuar com a treballadors per compte d'altri, i no com a pensionistes. Un cop l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) ha concedit la indemnització, fins als seixanta anys no es pot tornar a demanar la prestació vitalícia. Aquesta indemnització s'ha de demanar en els tres anys posteriors al compliment dels vint-i-un anys, o en la data de la resolució que reconeix el grau d'incapacitat permanent total. L'import de la indemnització depèn de l'edat de la persona sol·licitant (com menys edat, més quantitat) i es calcula, a més, un nombre de mensualitats sobre la base reguladora d'incapacitat permanent total (art. 140 LGSS). Les mensualitats que corresponen, segons l'edat, són les següents: per als menors de cinquanta anys, vuitanta-quatre mensualitats; als cinquanta-quatre anys, setanta-dues mensualitats; als cinquanta-cinc anys, seixanta mensualitats; als cinquanta-sis anys, quaranta-vuit mensualitats; als cinquanta-set anys, trenta-sis mensualitats; als cinquanta-vuit anys, vint-i-quatre mensualitats, i als cinquanta-nou anys, dotze mensualitats.
    3. Indemnitzacions per lesions permanents no invalidants. Són indemnitzacions per lesions, mutilacions i deformitats permanents regulades per un barem i causades per accident de treball o malaltia professional. Impliquen una disminució de la integritat física dels treballadors, però no comporten una incidència incapacitant negativa sobre la capacitat laboral dels treballadors en llur professió habitual; comporten el dret de percebre una indemnització a tant alçat (si són diverses lesions, es fixa una indemnització per a cada lesió), d'acord amb el barem aprovat per l'Ordre ministerial del 16.1.1991.
    4. Indemnitzacions en cas de mort. Són indemnitzacions a tant alçat i n'hi ha de dos tipus, descrits a continuació. I) La indemnització complementària de la pensió per mort (per al cònjuge que sobrevisqui) i de la de supervivència (per als orfes). En el cas del cònjuge vidu o la vídua (si n'hi ha més d'un o d'una, es fa el prorrateig segons el temps de convivència), la indemnització és equivalent a sis mensualitats de la base reguladora de la pensió de viduïtat. En el cas dels orfes, és equivalent a una mensualitat de la base reguladora de la pensió d'orfandat per a cada descendent, més la part proporcional de les sis mensualitats en cas que no hi hagi cònjuge amb dret a la indemnització. I II) La indemnització substitutiva de la pensió de viduïtat i orfandat. Si no hi ha familiars amb dret a aquestes pensions, els pares de la persona difunta tenen dret a rebre una indemnització de dotze mensualitats (si viuen el pare i la mare) o de nou mensualitats de la base reguladora de la pensió de viduïtat (si només viu un dels dos), sempre que demostrin que gaudien de l'ajut econòmic de la persona difunta.
    5. Recàrrecs de prestacions per accident de treball o malaltia professional motivats per l'incompliment empresarial de mesures preventives. És una indemnització taxada a càrrec de l'empresa que el treballador o la treballadora, o els seus beneficiaris, té dret a rebre (entre el 30 % i el 50 % d'increment sobre les prestacions causades, fixada per l'INSS i revisable per la jurisdicció social), que l'empresa diposita com a capital cost a la Tresoreria General de la Seguretat Social. Finalment, cal dir que aquesta indemnització no es pot incloure en una pòlissa d'assegurances.
indemnització

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  indemnització, n f
  • ca  indemnitat, n f sin. compl.
  • es  indemnidad
  • es  indemnización

<Dret civil>

Definició
Acció i efecte d'indemnitzar.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
indignitat

<Dret civil>

Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  indignitat, n f
  • es  indignidad
  • fr  indignité

<Dret civil>

Definició
Acció dolenta que impossibilita o incapacita el qui l'ha comesa per a heretar l'ofès.
indignitat

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  indignitat, n f
  • es  indignidad, n f

<Dret civil>

indignitat successòria

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  indignitat successòria, n f
  • es  indignidad sucesoria

<Dret civil > Dret de successions>

Definició
Exclusió d'una persona en la successió d'una altra perquè ha realitzat contra ella o alguns parents seus algun dels actes il·lícits tipificats legalment.
indignitat successòria

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  indignitat successòria, n f
  • es  indignidad sucesoria

<Dret civil>

Definició
Sanció civil impeditiva de poder succeir la persona causant, pel fet d'haver realitzat alguna de les conductes legalment establertes amb aquest fi.

Nota

  • Àmbit: Illes Balears
  • En el dret romà ja es va conèixer la possibilitat que l'hereu, una vegada acceptada l'herència, quedés privat d'aquesta, com a càstig pels actes comesos contra el causant difunt, de manera que en aquestes situacions, i llevat de casos excepcionals, els béns de l'herència passaven a la hisenda pública. La figura persisteix en el sistemes jurídics basats en el dret romà, encara que, de vegades, es produeix una certa confusió entre aquesta institució i el desheretament. Tanmateix, les diferències entre l'una i l'altra són clares: d'entrada, la indignitat pot recaure sobre qualsevol successor, a títol universal o a títol particular, mentre que el desheretament només pot fer referència als legitimaris. I, d'altra banda, la indignitat per a succeir es pot produir en qualsevol tipus de successió -testada, intestada i contractual-, a diferència del desheretament, que té el camp propi d'actuació dins la successió testada, atès que l'existència d'un testament és la situació més habitual, encara que en el dret de Mallorca i les Pitiüses -no així a Menorca, on els pactes successoris de moment no estan permesos- es podria fer el desheretament dins la donació universal, en el cas de Mallorca, o de qualsevol dels pactes successoris que es poden atorgar a les Pitiüses, de manera que en el contracte successori es disposa el desheretament d'un legitimari i s'eximeix l'hereu contractual de fer-li pagament de la llegítima. Tanmateix, mai no es pot donar el desheretament en la successió intestada.
    Malgrat aquestes diferències, hi ha molts punts de contacte entre les dues institucions; per això no és estrany que la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació del dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament, hagi donat un tractament igual a totes dues, i estableixi unes mateixes causes, ja que el punt 3 dels nous article 7 bis i 69 bis de la Compilació, introduïts per la indicada Llei, assenyalen que les causes d'indignitat del punt 1 són també causes de desheretament. Es tracta d'una llei aplicable a totes les Illes, que, en aquesta matèria, tenen així un règim jurídic unificat, atès que l'article 7 bis forma part del llibre I, aplicable a Mallorca i Menorca; mentre que l'article 69 bis es troba en el llibre III, que s'aplica a Eivissa i Formentera. I, d'altra banda, els dos articles tenen el mateix text.
    Segons el punt 1 dels nous articles 7 bis i 69 bis de la Compilació, són indignes per a succeir: a) els condemnats en judici penal per sentència ferma pel fet d'haver atemptat contra la vida o per lesions greus contra el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet o algun dels seus descendents o ascendents; b) els condemnats en judici penal per sentència ferma per delictes contra la llibertat, la integritat moral i la llibertat sexual, si l'ofès és el causant, el seu cònjuge, la seva parella estable o de fet, o algun dels seus descendents o ascendents; c) els privats per sentència ferma de la pàtria potestat, tutela, guarda o acolliment familiar per causa que els sigui imputable, respecte del menor o incapacitat causant de la successió; d) els condemnats per sentència ferma a pena greu contra els deures familiars en la successió de la persona agreujada; e) els qui hagin acusat el causant de delicte per al qual la llei assenyali pena greu, si és condemnat per denúncia falsa; f) els qui hagin induït o obligat el causant a atorgar, revocar o modificar les disposicions successòries, o li hagin impedit atorgar-les, modificar-les o revocar-les, i g) els qui destrueixin, alterin o ocultin qualsevol disposició mortis causa atorgada pel causant.
    El precepte fa unes remissions a conceptes del Codi penal (CP). Així, en la causa a es parla de lesions greus. Atès que aquesta causa afecta els condemnats en judici penal per sentència ferma, queda clar que el concepte de lesió greu serà el que estableix específicament el CP i, concretament, l'article 147, que, en el punt 1, assenyala: «el qui, per qualsevol mitjà o procediment, causi a altri una lesió que menyscabi la seva integritat corporal o la seva salut física o mental, ha de ser castigat com a reu del delicte de lesions amb la pena de presó de sis mesos a tres anys, sempre que la lesió requereixi objectivament per a la seva guarició, a més d'una primera assistència facultativa, un tractament mèdic o quirúrgic. La simple vigilància o seguiment facultatiu del curs de la lesió no es considera tractament mèdic». I en el punt 2 disposa que «tot i així, el fet descrit a l'apartat anterior es castiga amb la pena de presó de tres a sis mesos o una multa de sis a dotze mesos, quan sigui de menys gravetat, atesos el mitjà emprat o el resultat produït». Com sigui que la causa d'indignitat va associada a una sentència ferma penal condemnatòria, l'existència o inexistència de la causa d'indignitat és determinada pel fet que la sentència consideri que l'actuació del successor és tipificada en l'apartat l (lesions greus) o en l'apartat 2 (lesions menys greus) del precepte.
    La causa d fa referència als condemnats per sentència ferma a pena greu contra els deures familiars en la successió de la persona agreujada. Novament s'ha de dir que la paraula greu no pot tenir el sentit general de cosa de molta entitat o importància, sinó que s'ha d'acudir al CP per a veure quines penes tenen la consideració de greus. I ho determina l'article 33.2, segons el qual «són penes greus: la presó superior a cinc anys, la inhabilitació absoluta, les inhabilitacions especials per un temps superior a cinc anys, la suspensió de feina o càrrec públic per un temps superior a cinc anys, la privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per un temps superior a vuit anys, la privació del dret a tenir i portar armes per un temps superior a vuit anys, la privació del dret a residir en determinats llocs o a anar-hi, per un temps superior a cinc anys, la prohibició d'aproximar-se a la víctima o a aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o el tribunal, per un temps superior a cinc anys, la prohibició de comunicar-se amb la víctima o amb aquells dels seus familiars o altres persones que determini el jutge o tribunal, per un temps superior a cinc anys i la privació de la pàtria potestat».
    Probablement, el propòsit de l'òrgan legislador, quan empra les paraules «lesions greus» i «penes greus», era que es tractés de lesions i penes de gran entitat i importància, segons el que entengui qui ha de jutjar el cas, però el fet de relacionar-les amb la sentència ferma condemnatòria dictada en judici penal obliga a acudir als preceptes del CP per a establir quan s'esdevenen les penes i lesions greus. A banda d'això, s'ha de dir que, normalment, la declaració de la causa d'indignitat se sol·licita en el mateix judici penal.
    Vistes les causes d'indignitat introduïdes pel nou article 7 bis de la Compilació, l'article 765 del Codi civil espanyol (CC) dona una relació de causes d'indignitat, per la qual cosa es planteja la qüestió de si aquestes han deixat de regir dins el dret de les Illes Balears. A continuació es fa una comparació entre les unes i les altres.
    Les causes a i b abans exposades amplien i desenvolupen la causa segona de l'article 756 del CC, que considera causa d'indignitat la condemna en judici pel fet d'haver atemptat contra la vida del testador, el seu cònjuge, descendents o ascendents. Les causes c i d fan el mateix respecte de la causa primera de l'article 756, que fa referència als pares que abandonin, prostitueixin o corrompin el seus fills; la causa e és similar a la tercera de l'article 756; les causes f i g desenvolupen i amplien les causes cinquena i sisena de l'article 756. Aleshores, les úniques causes d'indignitat de l'article 756 del CC no recollides per la Llei balear serien la quarta, referida a l'hereu que, coneixedor de la mort violenta del testador, no l'hagi denunciada a la justícia dins el termini d'un mes, quan aquesta no ha procedit ja d'ofici, i la setena, introduïda per la Llei 41/2003, del 18 de novembre, de protecció patrimonial de les persones amb discapacitat i de modificació del Codi civil, de la Llei d'enjudiciament civil i de la normativa tributària amb aquesta finalitat, la qual considera indignes per a succeir a una persona que té discapacitat les persones amb dret a l'herència que no li hagin donat les atencions i serveis deguts, entenent com a tals els aliments en el sentit més ampli, i incloent-hi el vestit, l'assistència mèdica, l'habitatge, l'educació i la instrucció.
    D'aquestes dues causes, la segona és important, perquè no té sentit que pugui succeir una persona discapacitada el familiar que l'ha abandonada en la seva desgràcia. Però el cert és que totes dues causes d'indignitat són admissibles dins el nostre dret, ja que els nous articles 7 bis i 69 bis de la Compilació estableixen, en el punt 4, que «en tota la resta s'aplicarà supletòriament el Codi civil». Això pot fer entendre que les causes d'indignitat del CC no expressament recollides en el nou precepte poden estar en vigor dins el sistema balear. Aquest mateix criteri s'ha adoptat en matèria de desheretament, ja que, si no es consideressin aplicables les causes de desheretament del CC, s'hauria produït una situació realment injusta. En realitat, els nous articles 7 bis i 69 bis, amb la remissió que fan al CC, «en tota la resta», demostren que no tenien com a propòsit fer una regulació exhaustiva que el deixés sense efecte en aquesta matèria. S'ha de dir, en aquest punt, que els dos preceptes de la Compilació donen un caràcter excessivament judicial a les causes d'indignitat, atès que les quatre primeres exigeixen una sentència ferma anterior; per això pot resultar positiva l'extensió de les causes d'indignitat a les del CC, atès que és lògic considerar que aquestes causes no han de ser objecte d'interpretació restrictiva, perquè és injust que hereti del causant una persona que li ha demostrat un menyspreu evident.
    Per la mateixa argumentació, s'ha de considerar també aplicable dins el dret balear l'article 757 del CC, referent al que la doctrina ha anomenat rehabilitació de l'indigne. Segons el precepte, les causes d'indignitat deixen de tenir efecte si el testador les coneixia en el temps d'atorgar el testament o si, en el cas que haguessin succeït després, el testador les perdonés en document públic. Segons que ha indicat la doctrina (José Luis Lacruz Berdejo), aquest document públic podria ser un testament -que exigeix la intervenció notarial-, però també un testament hològraf, sempre que acomplís tots els requisits legals i fos protocol·litzat al seu moment de la manera deguda. L'autor esmentat indica també que el perdó no constitueix una simple manifestació de sentiments, sinó una readmissió a l'herència, cosa que implica el coneixement de la conducta de l'indigne i que aquesta és causa per a impedir-li fer part de la successió.
    En canvi, la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de les Illes Balears sí que regula el règim de l'acció declarativa de la indignitat successòria; estableix un termini de caducitat de cinc anys comptats des que la persona legitimada per a exercitar-la la conegui o l'hagi pogut conèixer, i, en tot cas, caduca un cop transcorreguts cinc anys des que l'indigne per a succeir hagi pres possessió dels béns hereditaris.
    És important que es reguli el tractament jurídic de l'acció per a declarar la indignitat, ja que normalment això no es fa en el cas de les institucions civils, amb el problema consegüent que després resulten aplicables terminis molt llargs, normalment el de quinze anys, corresponent a les accions personals que no tinguin assenyalat un termini especial (art. 1964 CC). També cal destacar que el termini sigui de caducitat i no de prescripció, de manera que s'evita la possibilitat d'interrupció del termini i que comenci a comptar novament a partir de la interrupció. En canvi no és tan versemblant la durada del termini, ja que cinc anys és excessiu, pel fet que determina, durant tot aquest temps, una situació d'incertesa en la successió. Hauria estat preferible un termini més breu, possiblement d'un o dos anys.
    La persona legitimada per a l'exercici de l'acció és qualsevol altre possible hereu a qui beneficiï la declaració d'indignitat successòria d'un d'ells, atès que, en aquest cas, i una vegada reconeguda la indignitat en la sentència corresponent, es produiria una porció vacant, a la qual es tindria dret a conseqüència de l'acreixement (art. 24 Compilació). I, en el cas que hi hagi un sol hereu, l'exercici d'aquesta acció pot interessar a les persones que tindrien dret a heretar ab intestato. En canvi no és imaginable que exerciti l'acció el causant, perquè no ho necessita, ja que pot no deixar-li res a l'indigne en el testament a més de desheretar-lo si és legitimari. D'acord amb la regla general de l'article 1969 del CC -el temps de la prescripció de qualsevol classe d'accions comença des que es poden exercitar- el dies a quo és el de coneixement, o possibilitat de coneixement, per part de la persona legitimada de la situació d'indignitat. I per a evitar els casos en què aquest coneixement es pot produir amb molt de retard, els articles 7 bis i 69 bis, punt 2, de la Compilació estableixen que l'acció s'ha d'entendre caducada un cop transcorreguts cinc anys des que l'indigne per a succeir hagi pres possessió dels béns hereditaris.
  • V. t.: desheretament n m