Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• La doctrina considera que la realització d'una conducta perillosa per al bé jurídic, tant si és antijurídica com si no ho és, genera una posició de garant del subjecte. D'acord amb això, si el subjecte omet dolosament la realització de la conducta necessària per a evitar el resultat lesiu, ha de rebre la imputació d'aquest resultat a títol de comissió per omissió dolosa. Per exemple, en el cas de la persona que condueix un vehicle i que, imprudentment o fortuïtament, fereix un vianant i després omet dolosament el deure de prestar auxili.
  La ingerència o l'actuació precedent perillosa es va introduir en la teoria de la comissió per omissió, juntament amb la llei i el contracte, com a font de la posició de garant. En realitat, va ser el primer criteri que va trencar la lògica formalista de la teoria de les fonts, atès que la introducció del concepte procedeix dels esforços fracassats de trobar en l'omissió una causalitat penalment rellevant comparable a la pròpia de l'acció. La ingerència ha estat sempre envoltada d'una discussió important. L'objecte d'aquesta discussió no és ni la seva existència com a figura problemàtica ni tan sols el fet que el subjecte tingui, en aquests casos, el deure d'evitar el resultat qualificat amb relació al deure que tindria una tercera persona qualsevol vinculada únicament per raons de solidaritat. En efecte, sembla clar que la persona que condueix i ha produït el resultat lesiu té un deure d'evitar la mort del vianant ferit superior al propi de qualsevol altra persona que condueix. L'objectiu de la discussió és, més aviat, determinar si en els casos d'ingerència es compleixen els pressupòsits per a establir una equivalència entre l'omissió del subjecte i la comissió activa i, per tant, per a imputar al subjecte el resultat en virtut de la comissió per omissió dolosa.
  La doctrina tradicional i un sector de la doctrina moderna defensen que n'hi ha prou amb la ingerència per a fonamentar la responsabilitat del subjecte en la comissió per omissió. Per a aquesta doctrina, el problema és determinar en quins casos d'ingerència es pot aplicar la comissió per omissió: si només és aplicable en els casos d'actuació precedent antijurídica, si també es pot aplicar a actes fortuïts o realitzats en el marc d'un risc permès o fins i tot en els casos de comportament justificat. Es tracta d'una qüestió en què no hi ha un consens mínim.
  Un altre sector de la doctrina moderna nega, en canvi, que la ingerència pugui generar en cap cas responsabilitat en la comissió per omissió. Segons aquest sector, la comissió per omissió resta vinculada a un domini del subjecte sobre el curs causal o a una organització de la seva esfera de llibertat, al compromís assumit lliurement d'actuar com a barrera de contenció de riscos, elements que no són presents en els casos d'actuació precedent fortuïta o imprudent. Per tant, segons aquesta línia doctrinal, la ingerència hauria de comportar l'agreujament de la pena de l'omissió dolosa del subjecte per sobre de l'omissió d'auxili, però no podria fonamentar la imputació al subjecte del resultat de mort eventualment produït a títol de comissió per omissió dolosa.
  L'article 11 del Codi penal (CP) inclou la ingerència entre les fonts del deure de garant que poden donar lloc a la comissió per omissió. Concretament, estableix que l'omissió també s'equipara amb l'acció quan el qui comet l'omissió ha creat un risc per al bé protegit jurídicament mitjançant una acció o una omissió precedent. Tanmateix, això no ha provocat una interpretació unànime quant al fet que tota ingerència pugui generar la responsabilitat basada en la comissió per omissió dels qui posteriorment ometen el deure d'evitar el resultat. D'aquesta manera, el sector doctrinal favorable a la consideració de la ingerència imprudent o fortuïta com a font de la comissió per omissió analitza el text des del punt de vista de la polèmica comentada anteriorment. En canvi, el sector contrari identifica la referència legal amb els casos d'ingerència dolosa i considera que només en aquests casos es produiria l'equivalència segons el sentit del text de la llei amb la comissió activa que exigeix el precepte (tant pel que fa a l'actuació precedent com en els casos d'omissió precedent).
  La jurisprudència reflecteix aquesta situació de discussió, per bé que tendeix a acceptar que la ingerència, la imprudent o fins i tot la fortuïta, pot generar una responsabilitat basada en la comissió per omissió (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 23.3.1988, ponent: Bacigalupo Zapater; STS del 25.4.1988, ponent: Bacigalupo Zapater, i STS del 27.1.1995, ponent: Ruiz Vadillo, entre altres sentències). En tot cas, cal remarcar que a l'Estat espanyol la figura de la ingerència ha tingut l'expressió tradicional en la qualificació de la pena de l'omissió d'auxili per als qui ocasionen un accident per imprudència o cas fortuït i després ometen dolosament la prestació d'auxili (ara, en l'article 195 CP); és a dir, el sistema legal partia tradicionalment de la consideració que la ingerència donava lloc, només, a l'agreujament de la pena pròpia de l'omissió pura. L'articulació de l'article 11 del CP amb l'article 195.3 del CP serà, juntament amb la discussió general dels límits de la ingerència rellevants per al dret penal, el principal àmbit de discussió futura sobre aquesta figura polèmica.