Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca legatum per vindicationem [la], n m

Definició

Llegat mitjançant el qual la persona testadora transferia directament a la legatària la propietat del bé transmès o d'un dret real.

Nota

Àmbit: Inespecífic
('llegat amb eficàcia real')

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la legatum sinendi modo, n n
ca llegat per permissió imposada, n m
ca llegat permissiu, n m
es legado de permisión, n m
es legado de tolerancia, n m
es legado permisivo, n m
fr legs sinendi modo, n m
it legatum sinendi modo, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca legatum sinendi modo [la], n m

Definició

Llegat mitjançant el qual un testador ordenava al seu hereu que permetés al legatari de fer-se seu un bé determinat.

Nota

Àmbit: Inespecífic
('llegat de permissió')

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca legatum sub modo [la], n m

Definició

Llegat combinat amb l'obligació de la persona legatària de dur a terme un acte determinat.

Nota

Àmbit: Inespecífic
('llegat sota condició')

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca llegítima, n f
es legítima
fr réserve héréditaire

<Notaria > Tipologia documental > Testaments>

Definició

Dret d'obtenir un valor patrimonial en la successió d'un causant que, per ministeri de la llei, tenen alguns parents.

Nota

A Catalunya és la quarta part de l'actiu hereditari líquid i correspon als descendents i els pares del causant. A les Illes Balears oscil·la, en funció del nombre i la qualitat dels legitimaris, entre la quarta part i la meitat i correspon, a més dels descendents i pares, al cònjuge supervivent, que té dret a l'usdefruit de l'herència.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca llegítima, n f
es legítima

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Dret d'obtenir un valor patrimonial en la successió d'un causant que, per ministeri de la llei, tenen alguns parents.

Nota

A Catalunya, la llegítima és la quarta part d'una herència, que s'ha de repartir entre tots els legitimaris; el causant la pot atribuir per qualsevol títol i l'hereu la pot pagar en béns o en diners.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegítima, n f
es legítima, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegítima, n f
es legítima

<Història del dret>

Definició

Dret d'obtenir un valor patrimonial en la successió de la persona causant que, per ministeri de la llei, tenien alguns parents.

Nota

Àmbit: Catalunya
A partir de la definició, hi havia una part de l'herència que quedava afecta a favor dels qui, havent estat designats hereus del testador o no, l'haurien succeït de manera intestada. Aquesta assignació es podia fer a títol d'institució d'hereu, llegat, donació o d'una altra manera, tal com assenyala una constitució de Corts del 1363.
Per tant, la llegítima corresponia a les persones a qui el dret reconeixia el dret d'obtenir-la, d'acord amb el vincle de parentiu que les unia amb el causant; però no a tots els parents. La llegítima s'establia en relació amb els que ho eren en línia recta descendent o ascendent i dins d'aquesta segons els graus. Els parents coneguts com a legitimaris tenien un tractament diferenciat respecte dels parents col·laterals que succeirien de manera intestada. Segons els autors, els motius són dos; d'una banda, la llegítima era un límit a la llibertat de testar del causant per tal d'afavorir els parents més propers (ascendents o descendents), i de l'altra, la successió intestada perseguia trobar un hereu al causant que moria sense fer testament, i aquesta limitació per a testar no existeix quan només hi ha parents col·laterals.
La proporció legitimària a Catalunya varia segons el moment històric i el lloc. En alguns territoris es practicava la llegítima visigòtica de vuit quinzenes parts, com era el cas de Barcelona. Però en d'altres, com Lleida i Tortosa, se seguia la llegítima romana, per la qual si hi havia fins a quatre fills era d'un terç, i si eren més passava a ser la meitat.
En les Corts de Montblanc del 1333 es va abolir la llegítima visigòtica i es va ordenar que arreu s'apliqués la romana. Poc després, el 1343, una pragmàtica reial disposava que a Barcelona la llegítima fos la quarta part de l'herència (la proporció que segons el dret justinianeu corresponia als germans no hereus si el causant no tenia descendents ni ascendents vius). Finalment, unes altres corts del 1585 van generalitzar a tot el Principat la llegítima barcelonina de la quarta part.
Era freqüent que s'avancés la liquidació de la llegítima pels mateixos pares amb donacions per actes entre vius o per causa de mort. Així succeïa, per exemple, quan els pares satisfeien els drets legitimaris conjuntament amb els dotals al fill que contreia matrimoni i no es preveia que fos l'hereu. Qualsevol donació que es fes als fills en vida dels pares es computava amb el seu valor a l'efecte de llegítima. I en un altre cas era l'hereu del causant qui ho feia amb diners, béns mobles o immobles, ramats o roba. El legitimari, mentre no se li satisfeia el seu dret, tenia una hipoteca legal tàcita sobre l'herència del causant i el podia reclamar a l'hereu.
1. ELS LEGITIMARIS. Els legitimaris d'un causant segons l'ordenament jurídic eren: a) els fills legítims i els adoptius que ho eren de manera plena (que s'hi assimilaven), en parts iguals (als premorts els representaven llurs propis descendents), incloent-hi l'hereu; b) els fills naturals en el cas de la mare, i del pare si l'havia reconegut i només si aquest no deixava fills legítims o legitimats; c) els ascendents quan no hi havia fills del causant, ho eren els de la línia paterna i els de la materna en parts iguals, i la mare i el pare d'un fill natural reconegut quan aquest no tenia descendents directes, i d) els germans i germanes del causant (d'acord amb el dret romà).
2. LA LIQUIDACIÓ DE LA LLEGÍTIMA. La llegítima era la quarta part dels béns deixats pel causant, i se'n feia la valoració amb efectes des de la data de la seva mort. Només quan la llegítima es liquidava molt després de la mort, segons els nostres juristes, aquest valor havia de ser el que els béns hereditaris tenien en el moment de la liquidació legitimària, tant si era superior (per revalorització) com inferior (per depreciació) respecte del moment del traspàs del causant. Tanmateix, si més no en el cas dels fills legitimaris, al valor de la llegítima que els pogués correspondre s'havien de computar les donacions paternes i maternes que ja havien rebut (com dots o d'altres).
Cal dir que si més no quan es dotava un fill o filla per raó del seu matrimoni el que rebia ho era pels drets dotals i legitimaris que tenia (tot i que no s'especificava la part del valor donat que era per cada concepte), i ja en aquest moment se li feia renunciar a tot possible altre dret sobre les herències dels seus progenitors. Aquesta renúncia sempre anava acompanyada de jurament i, per tant, d'acord amb el dret canònic, era ferma i definitiva.
En relació amb les filles, els juristes catalans entenen que l'eficàcia d'aquesta renúncia estava condicionada al fet que a la mort dels pares quedessin fills mascles d'entre els quals s'hagués designat hereu (altrament, l'herència seria de la filla sola o amb d'altres, tant per successió testada com intestada).
La llegítima s'havia de repartir entre tots els legitimaris, sempre que no haguessin estat desheretats o pertanyessin a ordes religiosos menors, ja que en aquests casos eren incapaços per a succeir. Per a fixar el valor de la llegítima calia valorar els béns del difunt i, en el cas de mobles, immobles i d'altres, es podia demanar la intervenció de perits o homes bons experimentats. Si més no en el cas dels béns immobles, se solia recórrer als llibres d'avaliaments municipals, en què constava el valor tributari assignat a cada immoble. L'hereu n'havia d'efectuar el pagament, i aquest podia optar per fer-lo amb diners o amb béns immobles, com disposa una constitució de Corts del 1585; tanmateix, res no impedia que es fessin amb altres béns com ara joies o mobles, mentre s'obtingués el valor legitimari i el seu beneficiari hi estigués d'acord.
3. EL DESHERETAMENT. Un altre aspecte important en aquest punt era el possible desheretament dels legitimaris del causant. En principi regia la norma segons la qual un ascendent no podia desheretar els seus descendents. Però l'ordenament jurídic en recull excepcions. Així, els Usatges de Barcelona (cap. 77 i 78) assenyalen que els progenitors podien desheretar els fills i filles i nets i netes si s'esdevenia alguna d'aquestes circumstàncies: que els haguessin atacat o lesionat; perquè els havien deshonrat; perquè els havien acusat en judici d'algun crim; si els fills traïen o lesionaven el seu senyor, o si les filles no es volien casar i vivien de manera desordenada, i si els fills es feien sarraïns i no se'n volien penedir. A aquestes causes, cal afegir-hi una altra d'esmentada -quan els fills celebraven esposalles o es casaven sense el consentiment del pare.
El desheretament sempre havia de ser exprés amb indicació de la causa, òbviament, en testament. I encara que aquest restés invalidat, en principi el desheretat quedava igualment exclòs de la successió intestada. També eren incapaços per a succeir els que havien estat condemnats en un procés criminal amb pena que implicava la mort civil (heretges, reus de lesa majestat, entre d'altres). I, evidentment, la llegítima de la persona desheretada acreixia la participació dels altres possibles legitimaris.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegítima, n f
ca portio debita [la], n f sin. compl.
es legítima

Definició

Proporció de l'herència de la qual el causant no pot disposar lliurement perquè la llei l'assigna als seus familiars de línia directa.

Nota

Àmbit: Catalunya

('part deguda')
Quan es tracta de la successió forçosa i de les llegítimes i reserves, en els sectors de la filosofia jurídica i de l'elaboració legislativa es discuteix àmpliament sobre la conveniència d'adoptar un sistema successori de restricció absoluta de disposar per causa de mort (successió forçosa), un sistema d'absoluta llibertat de testar o un sistema de relativa llibertat de testar; és a dir, sistemes amb el fre de la llegítima o amb el límit de la reserva. La qüestió de fons és l'admissió o no de la llibertat civil, una qüestió que ha estat objecte d'una profunda polèmica en la doctrina i en els parlaments i que ha generat molta literatura jurídica. En realitat, la institució jurídica de la llegítima i fins i tot la de la reserva pressuposen que la qüestió de la llibertat testamentària ja està resolta en sentit favorable, més àmpliament o menys. Cal limitar-se, doncs, a comprovar el fonament de la llegítima com a portio debita i de la reserva com a pars reservata.
És indubtable que el fonament de la llegítima rau en els motius que van provocar en el dret romà la querella inofficiosi testamenti, de la qual deriva històricament la llegítima. Aquests motius es basen en la idea del officium pietatis (Instituta, 11.18.pr.; Digesta [D.], 5.2.2; Novellae Iustiniani 18.3 i 18.1, paràgraf segon), és a dir, del deure d'assistència mútua que la sang i l'afecte imposen entre els familiars, del qual deriva una obligació d'aliments i, després de la mort, l'obligació de disposar a favor de determinats familiars d'alguns béns hereditaris.
Aquests deures de caràcter moral o ètic van ser elevats per la llei a la categoria d'obligacions jurídiques. En conseqüència, no és aplicable a la llegítima de tipus romà la justificació derivada de la copropietat familiar sota la idea dels hereus sui iuris, ja que, a banda del fet que només justificaria la llegítima dels descendents, únicament serviria per a fonamentar un sistema de successió forçosa total o, fins i tot, un tipus successori de reserva germànica. Aquesta, en rigor, va ser el producte d'una combinació dels règims de successió forçosa i de llibertat de testar, com una transacció entre ells, que consistia a dividir l'herència en dues parts de destinació diferent: l'una de lliure disposició i l'altra atribuïda per ministeri de la llei i directament als familiars més pròxims. En canvi, la mateixa llegítima no constitueix cap producte transaccional o mixt, sinó que senzillament és un sistema de llibertat de testar, per bé que racionalitzat amb el fre de la llegítima.
Els sistemes legitimaris actuals són els que es descriuen a continuació. Quant a la institució legitimària en si mateixa, és evident que la successió forçosa i la llibertat absoluta de testar no es poden classificar com a sistemes legitimaris, sinó simplement com a sistemes successoris, i només es poden qualificar d'aquesta manera els de les legislacions que regulen la llegítima o la reserva. És difícil, però, trobar casos normatius de successió forçosa. En canvi, hi ha poques legislacions que adopten un sistema successori de llibertat absoluta de testar, de vegades amb una llegítima formal (exheredatio) o fictícia, i que ratifiquen aquesta llibertat (el Regne Unit, el Canadà, els Estats Units d'Amèrica -llevat de Louisiana-, Mèxic, Costa Rica, Hondures i Panamà, i també Navarra i la Terra d'Aiara, del País Basc). La majoria de legislacions ordenen un sistema de llegítimes en sentit ampli, és a dir, com una part alíquota de l'herència de la qual el testador ha de disposar a favor dels legitimaris (llegítima o portio debita) o que és indisponible perquè està reservada per la llei als legitimaris (reserva o pars reservata) i una altra part lliure i totalment disponible.
En general, la llegítima (és a dir, la suma de la llegítima i la reserva) pot adoptar les configuracions descrites a continuació.
1. La llegítima com a pars hereditatis, que és la tècnica reserva, implica que els legitimaris o els reservataris la fan seva in natura, és a dir, amb els mateixos béns hereditaris i sense cap intromissió de la facultat dispositiva del causant, que només pot disposar de la resta de l'herència. En el fons és una llegítima, encara que rígida, perquè el trànsit successori de la porció reservada, que generalment constitueix una àmplia quota alíquota hereditària, s'efectua en bloc i d'una manera automàtica. Les legislacions de França, Itàlia i Suïssa segueixen amb força puresa aquesta concepció.
2. La llegítima com a pars bonorum significa essencialment, d'una banda, que la llegítima és una porció dels béns de l'herència, una part alíquota que confereix als legitimaris la condició de partícips de la comunitat hereditària i, per tant, de persones interessades en la partició de l'herència (fet que la diferencia de la llegítima pars valoris bonorum i de la llegítima pars valoris); d'altra banda, és una portio debita, és a dir, la porció de la qual el causant només pot disposar a favor dels legitimaris (fet que la diferencia de la llegítima pars reservata). Aquesta concepció és la pròpia del dret romà clàssic i justinianeu, i també de les legislacions espanyoles (llevat de les de Catalunya, Eivissa i Formentera, Navarra i Aiara). Per tant, és la concepció del Codi civil espanyol (CC), malgrat que en el règim legitimari d'aquest text legal es permeten algunes desviacions, especialment en els casos en què es pot pagar la llegítima amb diners, encara que siguin extrahereditaris (principalment, per mitjà de les normes contingudes en els articles del 841 al 847 del CC).
3. La llegítima com a pars valoris bonorum està configurada com a atribució als legitimaris del dret de percebre una fracció o quota del valor del patrimoni relicte que els hereus, els marmessors o una altra persona facultada poden optar per satisfer amb diners, fins i tot no hereditaris, o amb béns de l'herència. Aquest sistema era el vigent a Catalunya fins a l'aprovació de la Llei 8/1990, del 9 d'abril, de modificació de la regulació de la llegítima, i és el sistema de les illes d'Eivissa i Formentera. Amb relació a l'article 15 de la Llei hipotecària (LH), correspon als legitimaris l'acció real per a reclamar la llegítima, ja que hi ha una afecció real sobre tots els béns de l'herència per a garantir-ne el pagament.
4. La llegítima com a pars valoris fa referència al cas en què els legitimaris només adquireixen un dret personal sobre l'herència quant al valor que els correspon. Aquesta configuració és la pròpia del dret alemany (§ 2317 del Bürgerliches Gesetzbuch [BGB], Codi civil alemany), que coincideix essencialment amb la legislació austríaca. Amb aquesta darrera forma s'estructura també la llegítima a Catalunya després de la Llei 8/1990, si bé els hereus o les persones obligades al pagament tenen l'opció de fer-ho amb diners o amb béns de l'herència. Aquesta mateixa regulació s'inclou en el derogat Codi de successions (CS) i és la present en el dret civil català vigent (art. 451-1 i s. Codi civil de Catalunya [CCCat]).
En el procés històric de la llegítima es poden distingir a Catalunya les quatre fases descrites a continuació.
1. Des dels orígens de la nacionalitat catalana fins a la constitució d'Alfons III de Catalunya a les Corts de Montblanc del 1333, regia la llegítima gòtica del Breviari d'Alaric, que, segons els Recognoverunt proceres (capítol II), diferenciava quinze parts, de les quals vuit eren llegítima, cinc eren millora i dues eren de lliure disposició.
2. Des de la constitució d'Alfons III del 1333 fins a la constitució de les Corts de Montblanc del 1585 va regir el sistema de les Novellae Iustiniani 18, de llegítima variable segons el nombre de fills, i de les Novellae Iustiniani 115, que manava que la llegítima de descendents i ascendents es fes per via d'institució d'hereu. A més a més, eren legitimaris els germans posposats a persona turpis. Una pragmàtica de Pere III el Cerimoniós atorgada a Barcelona l'any 1343 (volum II, llibre 6, títol 3, pàgina 2 de les Constitutions y altres drets de Cathalunya) va inaugurar en el dret català la llegítima del quart i el mateix Pere III, en una constitució de les Corts de Montsó del 1363, va derogar el sistema de les Novellae Iustiniani 115, d'una manera que no era necessari deixar la llegítima a títol d'institució d'hereu; només mancava estendre la llegítima del quart a tot el territori català.
3. Des de la constitució de Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella) a les Corts de Montsó de l'any 1585 fins a la Compilació del dret civil especial de Catalunya (CDCEC) es va generalitzar a tot Catalunya la llegítima del quart i es va facultar els hereus per a poder-la pagar amb diners o amb béns immobles hereditaris. La constitució esmentada vetllava per la conservació de les cases principals, i tenia la finalitat de conservar aquestes cases o els patrimonis; més tard, però, tenia l'objectiu de permetre conservar la propietat als petits propietaris. La doctrina científica catalana i la jurisprudència (Sentència del Tribunal de Cassació de Catalunya del 22 de març de 1937) van interpretar aquesta constitució de maneres molt diverses. El criteri d'aquesta sentència, que considerava la configuració pars valoris bonorum, va passar a inspirar la normativa de la CDCEC.
4. Des de la CDCEC fins a la Llei 8/1990 l'estructura orgànica de la institució ha variat amb profunditat: és configurada com una veritable pars valoris i s'abandona totalment la tècnica d'una pars valoris bonorum.
Les bases normatives de la Llei 8/1990 que perfilen l'expressada naturalesa jurídica actual, i que van passar al CS i posteriorment al dret vigent, són fonamentalment les descrites a continuació.
1. L'article 451-1 del CCCat, segons el qual la llegítima confereix per imperatiu legal a determinades persones el dret d'obtenir en la successió del causant un valor patrimonial que el mateix causant els pot atribuir a títol d'institució hereditària, llegat, atribució particular o donació, o de qualsevol altra manera.
2. L'article 451-10.1 del CCCat, que estableix que la institució d'hereu, el llegat, l'atribució particular en pacte successori i les donacions imputables a la llegítima no priven els afavorits de llur qualitat de legitimaris. Això significa que els legitimaris que siguin hereus, legataris, donataris o assignataris conserven llur posició jurídica de legitimaris i tots llurs drets i accions.
3. L'article 451-15 del CCCat, que estableix el següent: «1. L'hereu respon personalment del pagament de la llegítima i, si escau, del suplement d'aquesta. 2. El legitimari pot demanar l'anotació preventiva de la demanda de reclamació de la llegítima i, si escau, del suplement en el Registre de la Propietat. 3. Si la llegítima s'atribueix per mitjà d'un llegat de béns immobles o d'una quantitat determinada de diners, el legitimari també pot demanar, si escau, l'anotació preventiva del llegat. El llegat simple de llegítima no té a aquest efecte la consideració de llegat de quantitat i no dona lloc, per ell mateix, a cap assentament en el Registre de la Propietat». En la línia del CS, el CCCat abandona el criteri de l'afecció real i, en conseqüència, de l'afecció registral sobre els béns immobles de l'article 15 de la LH. La pretensió per a exigir la llegítima i el suplement prescriu al cap de deu anys de la mort del causant (art. 451-27.1 CCCat). La característica bàsica de la llegítima catalana, instaurada per la constitució de Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella) del 1585 i recollida en la CDCEC (art. 137), en el CS (art. 362) i en el vigent CCCat (art. 451-11), és que: «l'hereu o les persones facultades per a fer la partició, distribuir l'herència o pagar llegítimes poden optar pel pagament, tant de la llegítima com del suplement, en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, o pel pagament en béns del cabal relicte, sempre que, per disposició del causant, no correspongui als legitimaris de percebre'ls per mitjà d'institució d'hereu, llegat o assignació d'un bé específic, atribució particular o donació».
Quant als elements personals de la llegítima, segons els articles 451-3 i 451-4, en relació amb l'article 451-6, són els que es descriuen a continuació.
1. Són legitimaris tots els fills del causant per parts iguals.
2. Si el causant no té descendents que l'hagin sobreviscut, són legitimaris els progenitors. La quantia de la llegítima és la quarta part de la quantitat base que resulta d'aplicar les regles de l'article 451-5 del CCCat. Per a determinar l'import de les llegítimes individuals, fan nombre el legitimari que sigui hereu, el que hi ha renunciat, el desheretat justament i el declarat indigne de succeir. No fan nombre el premort i l'absent, llevat que siguin representats per llurs descendents (art. 451-6 CCCat).
Quant a les formes d'atribució de la llegítima, la imputació de llegats, de donacions i d'atribucions particulars està regulada en els articles 451-7 i 451-8 del CCCat. Respecte als interessos de la llegítima, l'article 451-14 del CCCat estableix que el causant pot disposar que no meriti interès o en pot establir l'import; altrament, la llegítima ha de meritar l'interès legal des de la mort del causant, encara que el pagament s'efectuï amb béns hereditaris, llevat dels casos en què el legitimari convisqui amb l'hereu o l'usufructuari universals de l'herència i a càrrec d'aquest. També merita l'interès legal del suplement des que és reclamat judicialment. Si la llegítima es fa efectiva per mitjà d'un llegat de bé específic o una donació per causa de mort, el legitimari afavorit fa seus, en lloc d'interessos, els fruits que el bé produeix a partir de la mort del causant. La mateixa regla s'aplica a l'assignació de béns específics feta en pacte successori si els béns no han estat lliurats als legitimaris abans de la mort del causant. La intangibilitat qualitativa de la llegítima està establerta en l'article 451-9.1 del CCCat, que assenyala que el causant no pot imposar sobre les atribucions fetes en concepte de llegítima o imputables a aquesta condicions, terminis o modes. Tampoc no pot gravar-les amb usdefruits o altres càrregues, ni subjectar-les a fideïcomís. Si ho fa, aquestes limitacions es consideren no formulades. S'admet, però, la cautela sociniana, ja que l'article 451-9.2 del CCCat diu: «Com a excepció al que estableix l'apartat 1, si la disposició sotmesa a alguna de les limitacions a què fa referència l'apartat esmentat té un valor superior al que correspon al legitimari, per raó de llegítima aquest ha d'optar entre acceptar-la en els termes en què li és atribuïda o reclamar només el que per llegítima li correspongui».
Quant a la preterició legitimària, l'article 451-16.1 del CCCat estableix que «és preterit el legitimari a qui el causant no ha fet cap atribució en concepte de llegítima o imputable a aquesta i que tampoc no ha estat desheretat. El legitimari preterit pot exigir allò que per llegítima li correspon». Si després del pagament de la llegítima apareixen nous béns del causant, el legitimari té dret al suplement que li correspongui encara que s'hagi donat per totalment pagat de la llegítima o hagi renunciat al suplement (art. 451-10.3 CCCat). Són característiques de l'acció de suplement les següents: el fet de ser una acció purament patrimonial adreçada directament a obtenir un valor hereditari; el fet de ser transmissible als hereus dels legitimaris, encara que no siguin descendents, i el fet de ser una acció de naturalesa personal. Per tant, és certa l'expressió de Menochius (Consiliorum, cos. 77, núm. 24) segons la qual «magna sit differentia inter legitimam et eius supplementum».
L'article 451-25 del CCCat fa referència a les causes específiques d'extinció de la llegítima: la renúncia, el desheretament just i la declaració d'indignitat per a succeir. L'article 451-26 declara nul·la qualsevol renúncia de llegítima no deferida (pactum de non succedendo) i tot pacte o contracte de transacció o d'un altre tipus sobre la llegítima (pactum de hereditate tertii). No obstant això, s'admeten tres excepcions, descrites a continuació, sempre que els pactes s'atorguin en escriptura pública: a) el pacte entre cònjuges o convivents en parella estable en virtut del qual renuncien a la llegítima que els podria correspondre en la successió dels fills comuns i, especialment, el pacte de supervivència en què el supervivent renuncia a la que li podria correspondre en la successió intestada del fill mort impúber; b) el pacte entre fills i progenitors pel qual aquests darrers renuncien a la llegítima que els podria correspondre en l'herència del fill premort, i c) el pacte entre ascendents i descendents estipulat en pacte successori o en donació pel qual el descendent que rep del seu ascendent béns o diners en pagament de llegítima futura renuncia al possible suplement.
V. t.: cabaler n m
V. t.: desheretament n m
V. t.: herència n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegítima, n f
es legítima

Definició

A Eivissa i Formentera, porció de béns de l'herència, que es considera una pars valoris bonorum, de la qual la persona testadora no pot disposar perquè la llei la reserva als parents legitimaris.

Nota

Àmbit: Illes Balears
La diversitat del dret successori de Mallorca i Menorca, d'una banda, i del de les Pitiüses, de l'altra, es mostra també en matèria de llegítimes, si bé hi ha coincidències, concretament pel que fa a la llegítima dels descendents, ja que en totes les Illes la porció legitimària en aquest cas és la mateixa, fet que té l'origen en les Novellae Iustiniani 118.
Primerament, es dediquen diferents apartats a la naturalesa de la llegítima, a les persones que hi tenen dret i a la quantia corresponent, i també al càlcul, atribució, reclamació i pagament de la llegítima. No es dedica, però, cap apartat especial a la preterició, ja que no hi ha cap disposició expressa que la tracti en el llibre III, per la qual cosa regeix el Codi civil espanyol (CC), per aplicació de la disposició final segona i de l'article 70 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990. Es dedica, així mateix, un apartat al finiment de la llegítima, una institució similar -per bé que no igual- a la definició mallorquina.
1. NATURALESA DE LA LLEGÍTIMA. Històricament, i d'una manera general, la llegítima ha tingut diverses consideracions. En aquest sentit, es poden assenyalar com a més característiques les següents: la pars hereditatis, segons la qual la llegítima significaria una part de l'herència, i el legitimari esdevindria hereu, amb tot el que això comporta, fonamentalment succeir al causant en tots els drets i obligacions; la pars bonorum, que consideraria la llegítima una porció o conjunt de béns de l'actiu hereditari líquid, la qual cosa implica la necessitat de fer de manera prèvia la liquidació de l'herència, amb el corresponent pagament dels deutes d'aquesta, ja que els deutes redueixen la quantia de la llegítima sense que n'hagi de respondre personalment el legitimari, a diferència del que passa quan la llegítima es considera pars hereditatis, i, finalment, la pars valoris bonorum, que configura la llegítima com un crèdit a favor del legitimari i amb afectació real de tota l'herència. Precisament, les diferències entre Mallorca i Menorca, d'una banda, i les Pitïuses, de l'altra, comencen per la conceptuació mateixa de la llegítima, que en les primeres és considerada com a pars bonorum, mentre que en les segones és una pars valoris bonorum.
Malgrat que la conceptuació de la llegítima pitiüsa no estava en absolut clara en la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, que, en l'article 81, indicava que el legitimari té dret que la seva llegítima sigui pagada en béns de l'herència, llevat que el testador hagi disposat una altra cosa o que hi hagi un pacte en contra entre el legitimari i l'obligat al pagament de la llegítima, s'ha anat imposant la consideració de la llegítima com un dret de crèdit que faculta el legitimari per a obtenir una part proporcional del valor de l'actiu hereditari líquid, amb la possibilitat de pagar-la sempre en doblers, encara que no n'hi hagi a l'herència, tret de la disposició en contra del testador o de l'instituent, tal com estableix l'article 81.1 de la Compilació del 1961.
D'acord amb aquesta consideració -que converteix el legitimari en un simple creditor de l'hereu-, ja no cal que el legitimari hi sigui present per a atorgar l'escriptura de manifestació i acceptació d'herència, ni tampoc per a vendre o disposar dels béns d'aquesta. En canvi, a Mallorca i Menorca, com que la llegítima té la consideració de pars bonorum, el legitimari esdevé copropietari dels béns de l'herència fins que es produeix el pagament de la llegítima, per la qual cosa hi ha de ser present per a l'atorgament de l'escriptura d'acceptació d'herència i per a la disposició dels béns hereditaris, sempre que el testament no contingui l'autorització per a efectuar-ne el pagament en doblers encara que no n'hi hagi a l'herència.
Així, en el dret de les Pitiüses, l'hereu pot acceptar l'herència del causant sense la presència del legitimari, i, consegüentment, pot inscriure a nom seu el béns integrants de l'herència o de la donació, si bé -com a garantia dels drets dels legitimaris- s'ha de fer constar en el Registre que la inscripció es realitza sense perjudici del dret del legitimari, de manera que els béns queden així afectats al pagament de la llegítima, mitjançant la menció registral a què fa referència l'article 15 de la Llei hipotecària, de l'Estat. També, l'hereu -sense intervenció del legitimari- pot disposar per qualsevol títol dels béns de l'herència, si bé aquests actes de disposició estan sotmesos a l'afectació real hipotecària que s'acaba d'indicar. Aquesta afectació real només es pot cancel·lar una vegada s'ha complert l'obligació de pagament de la llegítima, o s'ha extingit per prescripció l'acció per a reclamar-ne el pagament pel fet que hagin transcorregut trenta anys des de la mort del causant.
Així doncs, la llegítima pitiüsa queda estructurada -tal com ha assenyalat la doctrina (Olga Cardona Guasch)- com un dret subjectiu patrimonial, de contingut econòmic, que es concreta en una part alíquota del valor de l'herència i que es garanteix amb una afectació real d'eficàcia erga omnes. També ha posat en relleu la doctrina (José Cerdá Gimeno) la relació de la llegítima pitiüsa amb la catalana, ja que totes dues són considerades com a pars valoris bonorum, per la qual cosa sembla més adequat acudir, com a dret supletori, al dret català abans que al CC, que estableix una llegítima llarga, amb possibilitats de «mejora».
2. PERSONES AMB DRET A LLEGÍTIMA I LA QUANTIA CORRESPONENT. Segons l'article 79 de la Compilació del 1990, són legitimaris: a) els fills i descendents per naturalesa, matrimonials i no matrimonials, i els adoptius i b) els pares, per naturalesa i adopció. El precepte no indica expressament -a diferència del llibre I- que els pares ho seran a falta de fills i descendents, però es pot deduir així de l'ordre en què els uns i els altres hi apareixen indicats i de la tradició insular.
Destaca especialment el fet de no incloure el cònjuge vidu entre les persones amb dret a llegítima. Com ha assenyalat unànimement la doctrina, aquesta omissió és conseqüència de la tradició jurídica insular, ja que era i és costum generalitzat atribuir al cònjuge vidu, dins un heretament, testament o donació, l'usdefruit universal dels béns. És una figura tradicional de les Pitiüses l'usdefruit universal capitular, convingut en espòlits, que recull l'article 68 de la Compilació. Curiosament, però, l'article 84 de la Compilació atribueix al cònjuge vidu, dins la successió intestada, un dret d'usdefruit de la meitat de l'herència, en concurrència amb els descendents, i de dues terceres parts de l'herència en concurrència amb els ascendents.
És clar, però, que el fet que l'atribució al cònjuge vidu de l'usdefruit universal de l'herència sigui un costum generalitzat no exclou la possible existència de molts casos en què el causant no ho fa així, de manera que el cònjuge vidu queda sense protecció. En aquestes circumstàncies no és estrany que la doctrina (German María León Pina) hagi indicat que per al cònjuge vidu pot ser més beneficiós que el seu cònjuge mori intestat, ja que el testament d'aquest -si no hi ha cap atribució a favor seu- pot ser el seu pitjor enemic. Certament, la llegítima vidual no té precedents dins el dret pitiús, però és interessant apuntar que en l'estudi «Sistema legitimario de las Illes Balears», recollit en el Butlletí XI de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, Palma 2010, es manifesta l'opinió dels acadèmics procedents de les Pitiüses, els senyors Cerdá Gimeno i Bernardo Cardona Escandell, segons la qual els innegables canvis que s'han produït dins la realitat sociològica de les famílies, a més del desconeixement per part de les parelles joves d'aquestes figures tradicionals que abans es recollien en els espòlits, poden obligar a enfocar la qüestió d'una manera diferent a fi que el cònjuge vidu tingui un lloc entre els legitimaris, cas en què cal concordar el precepte que proclama aquesta llegítima amb l'estrany usdefruit que, sense cap tradició a les Pitiüses, li concedeix l'article 84 dins la successió intestada.
S'ha de dir també que si no té dret a llegítima el cònjuge vidu, tampoc no en té el membre de la parella estable degudament inscrita que sobreviu a l'altre, atesa l'equiparació a efectes successoris entre les dues figures.
Vistes les persones que, de lege facta, són legitimàries, es consideren tot seguit les quanties corresponents. a) Pel que fa als descendents: com a Mallorca i Menorca, a Eivissa i Formentera es recull la doctrina de les Novella Iustiniani 118, i, per tant, la llegítima dels descendents està constituïda per la tercera part de l'herència si són quatre o menys de quatre, i per la meitat de l'herència si excedeixen d'aquest nombre. L'article 79 de la Compilació aclareix que els fills es compten per caps i els altres descendents, per estirps.
La Compilació també assenyala, en l'article 80, quins fills o descendents s'han de tenir en compte per a calcular si són més de quatre, amb la gran transcendència que això té amb vista a la quantia de la llegítima. La idea que impulsa el precepte és que tots els fills i descendents hi siguin comptats, independentment de les circumstàncies, ja que l'omissió d'un d'ells podria anar en perjudici de tots els legitimaris -pel fet de no passar de la tercera part de l'herència a la meitat-, sense que aquests tinguin cap culpa dels fets que han determinat que un dels legitimaris no tingui dret a la llegítima. I, així, disposa que s'han de comptar el legitimari que sigui hereu, el que hagi renunciat o atorgat el finiment de llegítima, el desheretat injustament i el declarat indigne de succeir al causant.
Això és el que determina l'article 80 en el text en llengua catalana. Però, curiosament, en el text en llengua castellana es parla del «desheredado justamente», en comptes del «desheretat injustament» que s'acaba de veure. Cal destacar que no s'ha publicat cap disposició oficial que resolgui aquestes contradiccions que hi ha entre els textos en una llengua i en l'altra. Si s'analitza la qüestió, la lògica demana que, per a fer números per a determinar la quantia de la llegítima, s'ha de tenir en compte el desheretat, sense exigències sobre si aquest desheretament ha de ser just o injust, ja que els altres legitimaris no han de resultar perjudicats per aquest desheretament. D'altra banda, és possible que el fet que el desheretament sigui just o injust no es pugui conèixer fins que s'hagi dictat sentència ferma en el plet corresponent que s'hagi seguit sobre el cas, i no té sentit que, fins aleshores, no es pugui saber si la llegítima consistirà en una tercera part o en la meitat de l'herència. Cal destacar que l'article 42 de la Compilació, pel que fa a Mallorca i Menorca, estableix que per a determinar la quantia de la llegítima s'ha de tenir en compte el desheretat, sense cap altra precisió. Ja se sap que les normes del llibre I no són extensibles al llibre III, però, si més no, és indicatiu de com s'ha resolt la qüestió en altres sistemes jurídics.
b) Pel que fa als pares: la Compilació del 1961 només establia i fixava la llegítima dels descendents, cosa que deixava en l'aire la qüestió de si hi havia o no altres legitimaris, encara que fos mitjançant l'aplicació supletòria del CC.
La Compilació del 1990 ha volgut suplir el buit, i assenyala com a legitimaris, se suposa que si no hi ha fills i descendents per naturalesa, matrimonials i no matrimonials, i adoptius, els pares per naturalesa i adopció. Com disposa la Compilació del 1990 amb relació a Mallorca i Menorca, s'exclouen la resta d'ascendents, ja que tan sols són legitimaris els pares, amb la qual cosa es diferencien del que disposa el CC, que, en l'article 807, disposa que són hereus forçosos, a falta de fills i descendents, els pares i ascendents.
L'article 79 de la Compilació estableix que «la llegítima dels pares es regirà pels articles 809 i paràgraf primer del 810 del Codi civil, sempre que no contradiguin el que es preceptua en aquest capítol».
Segons el primer d'aquests preceptes, constitueix la llegítima dels pares la meitat de l'haver hereditari dels fills, llevat que concorrin a l'herència amb el cònjuge vidu del fill, ja que, en aquest cas, es tracta d'una tercera part. La doctrina (Cardona Guasch) ha manifestat que el precepte potser resulta lògic en el sistema del CC, en què el cònjuge vidu és hereu forçós, però que, en canvi, no s'explica dins el dret pitiús, en què el cònjuge vidu no ho és. Per quin motiu cal reduir la llegítima dels pares, si tanmateix no s'ha de pagar cap llegítima al cònjuge vidu? L'autora esmentada assenyala que, com sigui que la remissió als dos preceptes indicats del CC es realitza sempre que no contradiguin el que es preceptua en el capítol de llegítimes, es pot entendre que, atès el fet que el cònjuge vidu no és legitimari, no s'hi pot aplicar el que disposa l'article 809 en cas que hi concorri, per la qual cosa la llegítima dels pares hauria de ser sempre la meitat de l'haver hereditari del fill premort.
La realitat, però, és que -com reconeix la mateixa autora- la quantia de la llegítima dels pares a les Pitiüses és molt extensa, ja que és similar a la dels descendents quan aquests són més de quatre; i fins i tot, en cas d'admetre que, si concorre amb cònjuge vidu, es redueix a una tercera part, també seria similar a la dels descendents si són quatre o menys de quatre. D'altra banda, la concurrència amb el cònjuge vidu es pot produir sense que aquest sigui legitimari, ja que pot entrar a la successió com a hereu o legatari designat pel fill en testament o pacte successori. Per aquestes raons, sembla més assenyat mantenir la remissió a l'article 809 del CC, tal com l'expressa el precepte, reduint la llegítima dels pares a la tercera part de l'haver hereditari quan el cònjuge vidu concorri, per qualsevol concepte, en la successió del fill.
En canvi, no planteja cap problema la remissió al paràgraf primer de l'article 810 del CC, segons el qual la llegítima dels pares s'ha de dividir entre tots dos per parts iguals, i si un d'ells ha mort recau íntegrament en el sobrevivent.
3. CÀLCUL, ATRIBUCIÓ, RECLAMACIÓ I PAGAMENT DE LA LLEGÍTIMA. a) Càlcul: en la Compilació no hi ha cap referència expressa a la manera com s'ha d'efectuar el càlcul per a determinar la quantia de la llegítima, per la qual cosa és obligat acudir al CC, seguint la remissió general que fa l'article 70 en matèria de successió testada, que es concreta en l'article 818. Segons aquest, per a fixar la llegítima s'ha de tenir en compte el valor dels béns existents en el moment de la mort del testador, amb la deducció dels deutes i càrregues de l'herència, sense comptar els imposats en el testament. I al valor líquid dels béns hereditaris s'ha de sumar el de les donacions que es puguin col·lacionar.
Per a determinar després la llegítima individual, es divideix la llegítima global pel nombre de persones amb dret a llegítima. Abans s'ha vist que per a fixar la llegítima global es tenen en compte tots el fills vius i estirps dels premorts, independentment de la possible concurrència de renúncies, desheretament, indignitat o finiment de llegítima. Tanmateix, una vegada fixada la llegítima global és procedent dividir-la entre el nombre de legitimaris, si bé és evident que no tots tindran dret a fer seva la llegítima. Això passa respecte de qui renuncia a percebre-la -ja que qui renuncia ho fa per ell i pels seus descendents- i de qui ha atorgat escriptura de finiment de llegítima, figura que regula l'article 77. La Compilació, en l'article 83, estableix que «la renúncia pura i simple de la llegítima, el desheretament just i la declaració d'indignitat per a succeir extingeixen la llegítima individual, i els mateixos actes en relació amb l'únic o amb tots els legitimaris l'extingeixen totalment. En tots aquests supòsits la llegítima acreixerà l'herència, sense perjudici de l'aplicació, si és el cas, dels articles 761 i 857 del Codi civil». A partir d'aquesta remissió, els fills o descendents del fill o descendent desheretat o declarat indigne per a succeir ocupen el seu lloc i tenen dret a llegítima. Llevat d'aquests casos, les llegítimes individuals vacants acreixen l'herència i incrementen la part de lliure disposició, ja que entre els legitimaris no hi ha dret d'acréixer, dret que només es dona entre els hereus -i els legitimaris no ho són-, i d'acord amb la interpretació restrictiva que s'ha de fer sempre en matèria de llegítimes, ja que constitueixen una limitació successòria.
b) Atribució, reclamació i pagament de la llegítima: l'atribució de les llegítimes es pot realitzar de moltes maneres. Es pot fer -i normalment es fa així- mitjançant el testament, i, dins d'aquest, s'atribueix la llegítima per mitjà d'herència o de llegat. També en un heretament o en un pacte successori d'atribució particular dirigit fonamentalment a aquesta finalitat -que és lògic que estigui acompanyat de finiment de llegítima-, o bé encarregant aquesta tasca a l'altre cònjuge, mitjançant la institució de la fidúcia successòria, a la qual es refereix l'article 71 de la Compilació.
Atesa la naturalesa de la llegítima com a pars valoris bonorum, és essencial que la seva atribució i pagament es puguin fer en diners, encara que no n'hi hagi a l'herència, principi general que no és aplicable únicament en el cas en què el testador o l'instituent disposi el contrari, ja que la seva voluntat constitueix la llei suprema de la successió. Amb aquesta única excepció, l'hereu té la facultat d'optar entre el pagament de la llegítima en béns o en diners.
El dret del legitimari a la percepció de la llegítima grava amb afectació real tots els béns de l'herència, fins al pagament, ja que, una vegada realitzat aquest, i sempre que el legitimari consideri que és adequat i just, l'hereu té dret que se li atorgui la corresponent escriptura de carta de pagament de la llegítima, i també que es practiqui la cancel·lació de la menció registral efectuada en virtut del que disposa l'article 15 de la Llei hipotecària. S'ha de tenir en compte a més a més que, segons la disposició transitòria segona de la Compilació, les atribucions patrimonials en concepte de llegítima que, per via de reserva o afectació s'hagin escripturat o inscrit en el Registre de la Propietat sense consentiment ni intervenció del legitimari, a l'empara del règim vigent anterior a la Compilació del 1961, es poden cancel·lar a petició de la persona interessada, sempre que hagin passat vint anys des que tenen constància registral.
El legitimari per a reclamar la llegítima disposa d'una acció que prescriu al cap de trenta anys, a comptar des de la mort del causant (art. 83.2 Compilació). Sembla que es tracta d'un termini de prescripció i no de caducitat, ja que no s'utilitza expressament aquesta paraula, tot i que, un termini tan llarg, amb possibilitats d'interrupció, potser és excessiu. A més a més, segons l'article 83.2, el termini no corre respecte del legitimari mentre visqui a la casa i en companyia de l'hereu o de l'usufructuari universal de l'herència i a expenses d'aquests; tanmateix, si mor en aquesta situació havent transcorregut el temps de la prescripció, aquesta opera, sempre que no l'hagi reclamat judicialment o extrajudicialment, i no l'hagi esmentat en el seu testament. En canvi, el legitimari no pot exercitar les accions de petició i divisió d'herència (art. 82.4), disposició congruent amb el fet de no ser hereu, com tampoc interposar el judici de testamentaria.
El dret del legitimari a la percepció de la llegítima, com a dret subjectiu patrimonial de contingut econòmic que és, pot ser objecte de transmissió, i, si es produeix a favor d'un tercer no legitimari, dona lloc a un dret d'adquisició preferent. Així ho proclama l'article 82.2, segons el qual «entre legitimaris, procedirà el dret de retracte, en cas de cessió del dret a la llegítima a un tercer que no ho sigui». El precepte hauria de ser més explícit sobre les característiques i el procediment d'exercici d'aquest dret. Sembla que, a falta de disposició legal, és procedent aplicar les normes del retracte de copropietaris de l'article 1522 del CC, ja que realment ho són d'un mateix dret: el dret a la llegítima. En canvi, el legitimari, pel simple fet de ser-ho, no té dret de retracte en cas que l'hereu vengui els béns hereditaris (art. 82.3 Compilació).
En tot cas, tant si el pagament de la llegítima s'efectua en diners com en béns hereditaris, la llegítima produeix l'interès legal a comptar des de la mort del causant. N'és una excepció el llegat, assenyalament o assignació de cosa específica hereditària en concepte de llegítima, o imputable a aquesta, cas en què el legitimari afavorit fa seus, en comptes dels interessos, els fruits o les rendes que la cosa produeixi a partir de la mort del causant (art. 81.3 Compilació). És també una excepció al fet que la llegítima produeixi interessos el cas en què el legitimari visqui a la casa pairal i en companyia de l'hereu o de l'usufructuari universal de l'herència i a expenses d'aquests, ja que, en el cas indicat, la llegítima encara no satisfeta no acredita interessos. Novament, hi ha un error en el text català que assenyala el contrari, ja que no hi figura la partícula no. Però ni la lògica ni el text castellà -que és el que va sortir de la Comissió de Juristes redactora de l'avantprojecte- poden admetre per a aquest cas el pagament d'interessos.
4. FINIMENT DE LA LLEGÍTIMA. El pagament, en vida del causant, de la llegítima és una institució tradicional dins el dret de les Pitiüses. La doctrina pitiüsa (Cerdá Gimeno) ha assenyalat que possiblement la figura va tenir en contra la prohibició romana, consagrada en la llei Scimus, del Codi de Justinià, 3.28.35. Tanmateix, va tenir a favor seu una disposició de les Decretals de Gregori IX, (decret VI, vol. I, tít. XVIII, càn. 2) (cap. Quamvis pactum, 2 De Pactis) que admetia un pacte similar al del finiment de llegítima, sempre que hagués existit jurament en atorgar-lo, i referit, en principi, a les filles casades dote contenta. Posteriorment, el pacte es va generalitzar als fills i filles sempre que haguessin rebut una donació o atribució en concepte de llegítima, i, més endavant, fins i tot es va prescindir de la formalitat del jurament.
És lògic que el finiment de llegítima estigués arrelat a les Pitiüses, ja que sempre van mostrar un ànim favorable a l'atorgament dels pactes successoris, amb una àmplia admissió dels heretaments, generalment convinguts en espòlits. Malgrat això, la referència que feia a la institució la Compilació del 1961 era molt minsa; l'article 80 es limitava a dir que «será de aplicación a las islas de Ibiza y Formentera lo dispuesto en el artículo 50 sobre la definición».
La Compilació del 1990 va canviar radicalment el tractament de la figura, i la va situar entre els pactes successoris, com a representatiu dels pactes de renúncia. Així, l'article 77 estableix que «pel finiment de llegítima, el descendent legitimari major d'edat pot renunciar a la llegítima o a tots els drets que li puguin correspondre a l'herència de l'ascendent, amb ocasió d'una donació, atribució o compensació que l'ascendent o el seu hereu contractual li hagin fet en vida d'aquell».
La definició és semblant a la de l'article 50 sobre la definició mallorquina, si bé s'hi observen algunes diferències. Així, segons l'article 77, el legitimari renunciant ha de ser major d'edat, mentre que, segons l'article 50, la definició mallorquina pot ser atorgada per un legitimari emancipat; també, l'article 77 fa referència a l'hereu contractual, que no es troba en l'article 50, i que s'explica per la importància dels heretaments en el dret pitiús. De totes maneres, també seria possible, dins el dret de Mallorca -no a Menorca, on no s'admet la institució- que la donació, atribució o avantatge que rep el descendent que renuncia a la llegítima procedís de l'hereu contractual del causant, que seria el donatari universal de béns presents i futurs. En canvi, hi ha coincidència sobre la naturalesa jurídica de la institució, considerada una juxtaposició de dos negocis jurídics: la donació, atribució o avantatge compensatori que rep el descendent i la renúncia, negocis jurídics que s'han de produir tots dos, ja que el primer és la causa del segon, si bé no cal que coincideixin ni en el temps ni en el mateix document.
També hi ha coincidència amb la definició mallorquina quant al fet que, dins les dues figures, es pot produir la renúncia a tots els drets de l'herència que puguin correspondre al descendent o tan sols a la llegítima. Són les figures que la doctrina pitiüsa (Cerdá Gimeno) ha anomenat finiment total i finiment parcial. Segons aquest autor, el finiment total implica un pacte del legitimari amb el pare o la mare futur causant, o bé amb l'hereu contractual o el seu donatari universal, en vida del causant, que és la veritable especialitat pitiüsa. El finiment parcial -quan el pacten el renunciant i l'hereu contractual del causant- sol fer referència a uns béns concrets i determinats respecte dels quals el descendent renunciant consent que es produeixi la cancel·lació de l'afectació real legitimària. Un pacte d'aquest tipus, ha indicat aquest autor, s'aproxima als pactes de hereditate tertii i obeeix a l'existència d'una clàusula de l'heretament o de la donació universal, en què l'hereu contractual es compromet a pagar les llegítimes.
L'article 77, paràgraf segon, estableix que «la quota legitimària renunciada acreixerà l'herència», solució certament lògica, ja que és natural que incrementi la part de lliure disposició, sense augmentar les porcions d'altres possibles legitimaris. Malgrat que el precepte no s'expressa amb la claredat amb què ho fa l'article 42, relatiu a Mallorca i Menorca -segons el qual «en tots els supòsits en què la llegítima individual no s'hagi de satisfer, passarà a incrementar la part de lliure disposició, sense acréixer els col·legitimaris» -, el fet que la llegítima sigui una limitació imposada a la voluntat del testador determina que el precepte hagi de tenir una interpretació restrictiva, i no doni a la llegítima més extensió que la que sigui preceptiva.
L'article 77, paràgraf tercer, assenyala que «en allò que no hagi estat convingut per les parts serà d'aplicació la regulació de la definició mallorquina, en la mesura que sigui compatible amb la funció i el significat usuals a Eivissa i Formentera». Efectivament, els articles 50 i 51, de gran extensió i relatius al dret de Mallorca, contenen normes importants referents a moltes situacions jurídiques que es poden produir dins les renúncies a la llegítima, com ara el canvi de veïnatge civil de l'ascendent, la forma del negoci jurídic, l'absència de condicions i terminis, la relació de la definició amb els possibles testaments atorgats i per atorgar per l'ascendent i la situació que es presenta en cas que l'ascendent mori intestat. D'entrada, no sembla mala idea que es pugi tenir en compte aquesta regulació com a dret supletori, és a dir, quan les parts no han previst res sobre la qüestió i no hi ha cap llei ni costum del dret pitiús que reguli la matèria; i, en tot, cas, no s'ha d'oblidar l'exigència de l'article 77, segons el qual la regulació de la definició mallorquina ha de ser compatible amb la funció i el significat usuals del finiment de llegítima a Eivissa i Formentera.
Encara que algun jurista insigne de les Pitiüses s'ha pronunciat en contra del precepte, l'informe sobre el sistema legitimari de les Illes Balears de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, al qual abans s'ha fet referència, assenyala que a Eivissa i Formentera la regulació de la definició mallorquina només és aplicable si no hi ha cap norma convencional, legal o consuetudinària -òbviament, costum local pitiús- que resolgui la qüestió. La referència a la regulació de la definició mallorquina pot obeir a la conveniència que, en darrer extrem, sempre hi hagi una normativa a la qual es pugui acudir, per tal d'evitar el horror vacui, que obligaria a jutjar el possible litigi sobre l'única base de l'equitat.
5. EXCLUSIÓ DE LA LLEGÍTIMA (REMISSIÓ). L'exclusió de la llegítima només es pot produir per desheretament i per preterició. Pel que fa al desheretament es dedica una entrada especial, ja que la Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació de dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament ha donat una nova regulació a la matèria, aplicable a totes les Illes Balears, cosa que recomana fer-ne un tractament unitari, independent de les llegítimes de Mallorca i Menorca, d'una banda, i d'Eivissa i Formentera, de l'altra.
Pel que fa a la preterició no hi ha cap norma específica sobre aquesta figura, i és un criteri consolidat a les Pitiüses la regulació que en fa el CC, sense cap especialitat foral. Això dispensa de fer més consideracions sobre el tema i tan sols cal apuntar que, òbviament, a Eivissa i Formentera no hi és aplicable, en cap cas, l'article 46 del llibre I, que regula la preterició, però sí que hi és aplicable la disposició transitòria primera, segons la qual la preterició no intencional de fills o descendents a què es refereix l'article 46, paràgraf segon, de la Compilació, sobrevinguda per aplicació de les normes constitucionals, no implica la nul·litat del testament atorgat amb anterioritat a la Llei 8/1990, del 28 de juny, sobre la Compilació del dret civil de Balears, i els pretèrits únicament tenen dret a reclamar-ne la llegítima.
V. t.: cautela sociniana n f
V. t.: definició n f
V. t.: desheretament n m
V. t.: llegítima n f

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "leg�tim" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota