Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca llegítima, n f
es legítima

Definició

A Mallorca i Menorca, porció de béns de l'herència, que es considera una pars bonorum, de la qual la persona testadora no pot disposar perquè la llei la reserva als parents legitimaris.

Nota

La diversitat del dret successori de Mallorca i Menorca, d'una banda, i de les Pitïuses, de l'altra, es mostra, una vegada més, en el tema de les llegítimes. Pel que fa a les llegítimes a Mallorca i Menorca, s'ha de dir que es tracta d'un tema molt ampli, que ha donat lloc a moltes qüestions, per la qual cosa és convenient dividir-lo en un seguit d'apartats, dedicats especialment a la naturalesa de la llegítima, les persones que hi tenen dret i la quantia corresponent, el càlcul de la llegítima, la seva atribució, reclamació i pagament i la preterició dels legitimaris.
A Mallorca i Menorca -i també a Eivissa i Formentera- hi ha un sistema legitimari propi, diferent del Codi civil espanyol (CC), de manera que la llegítima és una de les institucions més característiques del dret civil balear, que, a més a més, ha donat lloc a una jurisprudència abundant, tenint en compte que el tema de les llegítimes sempre ha estat conflictiu.
Els antecedents de les llegítimes de Mallorca i Menorca es troben en el Corpus iuris civilis, i especialment en les Novellae Iustiniani 18, 115 i 118, si bé els projectes d'apèndix, i sobretot, la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, hi van introduir modificacions importants, com ara la substitució -a Mallorca i Menorca- de la quarta marital per uns drets legitimaris similars als del CC. Tanmateix, la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 és la que, d'una manera definitiva, va donar als temes legitimaris i, especialment, a la definició, una regulació prou extensa per a poder solucionar molts dels problemes que la doctrina havia posat en relleu, a més de regular per primera vegada la preterició i el desheretament.
D'acord amb el que s'ha indicat s'exposen els diferents apartats en relació amb les llegítimes a Mallorca i Menorca.
1. Naturalesa de la llegítima. Històricament, la llegítima ha tingut diverses consideracions. En aquest sentit, es poden assenyalar com a més característiques les següents: la pars hereditatis, segons la qual la llegítima significaria una part de l'herència, i el legitimari esdevindria hereu, amb tot el que això comporta, fonamentalment succeir al causant en tots els drets i obligacions; la pars bonorum, que consideraria la llegítima com una porció o conjunt de béns de l'actiu hereditari líquid, cosa que implica la necessitat de fer, de manera prèvia, la liquidació de l'herència, amb el corresponent pagament dels deutes d'aquesta, ja que els deutes redueixen la quantia de la llegítima, sense que en respongui personalment el legitimari, a diferència del que passa quan la llegítima es considera pars hereditatis, i, finalment, la pars valoris bonorum, que configura la llegítima com un crèdit a favor del legitimari i amb afectació real de tota l'herència. Precisament, les diferències entre Mallorca i Menorca, d'una banda, i les Pitïuses, de l'altra, comencen per la conceptuació mateixa de la llegítima, que en les primeres és considerada com a pars bonorum, mentre que en les segones és una pars valoris bonorum.
Certament, però, des del punt de vista històric, la conceptuació de la llegítima ha anat variant. Així, a Mallorca, la doctrina més acreditada -i alguna sentència, com la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 24 de juny de 1927- l'havia considerat un conjunt de béns de l'herència, i, d'acord amb aquesta consideració, el Projecte d'apèndix del 1903 assenyalava la llegítima dels descendents com una part de l'haver hereditari del pare o de la mare. Però ja el Projecte del 1920 introdueix la possibilitat que la llegítima es pagui en diners, si així ho disposa el testador o convenen a fer-ho el legitimari i l'hereu. I, novament, el Projecte del 1948 torna a la consideració tradicional de la llegítima com a pars bonorum, o conjunt de béns de l'herència, conceptuació que apareix també en la Compilació del 1961, que en l'article 46 indicava que «la legítima atribuye derecho a una porción de la herencia y debe ser pagada en bienes de la misma, siendo ineficaz toda disposición en contrario del testador».
El precepte va ser molt criticat, ja que la realitat és que el pagament de la llegítima en béns de l'herència pot donar lloc a la imposició de condominis, a més de retardar-ne l'acceptació, mentre el legitimari i l'hereu discuteixen sobre quins béns de l'herència s'han de lliurar com a pagament de la llegítima.
Això va fer que la Compilació del 1990 en fes la rectificació oportuna, i així l'article 48 disposa el següent: «la llegítima atribueix dret a una porció de l'haver hereditari i ha de ser pagada en béns de l'herència. No obstant això, el testador, en tot cas, i l'hereu distribuïdor, si no se'ls hagués prohibit, podran autoritzar el pagament de la llegítima en doblers encara que no n'hi hagi a l'herència». Atesa l'obvietat, no cal indicar que també es pagarà en diners, si així convenen a fer-ho l'hereu i el legitimari.
D'aquesta manera, el dret de Mallorca i Menorca s'ha anat allunyant, en certa manera, dels precedents romans, concretament del que disposaven les Novellae Iustiniani 115, capítol iii, en què Justinià va establir que la llegítima s'havia de deixar a títol d'herència; com s'ha vist, aquests precedents han tingut reminiscències en la Compilació del 1961, que quan fixa les llegítimes les considera parts de l'herència, i així l'article 46 recull de manera expressa que «la legítima atribuye derecho a una porción de la herencia», i en el paràgraf segon dona als legitimaris la consideració d'hereus.
Malgrat això, la doctrina més solvent (Jaume Ferrer i Pons) sempre havia considerat aquesta conceptuació absolutament superada per la consideració de la llegítima com a simple pars bonorum, i assenyalava, en aquest punt, que el mateix article 46 de la Compilació del 1961 establia que la llegítima ha de ser pagada en béns de l'herència, afirmació absolutament innecessària si ja és considerada una part de l'herència; i sense oblidar, a més a més, que les herències tenen un actiu, però també un passiu, per la qual cosa, si la llegítima és una part de l'herència i el legitimari té la consideració d'hereu, hauria de respondre també d'aquest passiu, cosa que no té sentit.
La Compilació del 1990 ha allunyat totes aquestes imprecisions, ja que considera la llegítima una part de l'haver hereditari, amb la qual cosa ja no es refereix a tota l'herència, sinó, tan sols, al seu actiu líquid. A més a més, disposa que es pot atribuir per qualsevol títol -no necessàriament a títol d'herència- i assenyala entre els possibles títols d'atribució de la llegítima la institució d'hereu, i també el llegat, l'assignació o distribució de béns i la donació a favor de qui resulti legitimari. Per tant, queda clar que el legitimari, pel simple fet de ser-ho, no és hereu, si el testador no ho ha disposat expressament així.
2. Persones amb dret a llegítima i la quantia corresponent. Són els descendents; a falta d'aquests, els pares, i sempre el cònjuge vidu. a) Descendents: la Compilació del 1990, article 41.1, estableix que són legitimaris els fills i descendents per naturalesa, matrimonials i no matrimonials, i els adoptius.
La Compilació del 1961 considerava legitimaris els fills legítims i també els naturals i els adoptius amb adopció plena -segons la terminologia d'aleshores. Però la quota legitimària dels naturals i dels adoptius podia ser inferior a la dels fills legítims, que mai no es podia veure disminuïda per l'existència d'aquesta altra filiació. Com és lògic, la Constitució espanyola del 1978 va eliminar aquestes diferències, i avui el precepte abans transcrit proclama el caràcter de legitimaris de tots els fills i descendents.
Segons l'article 42, la llegítima global consisteix en la tercera part de l'haver hereditari, si són quatre o menys de quatre, i la meitat, si excedeixen d'aquest nombre. En un moment en què es discuteix l'existència mateixa de les llegítimes, un argument per a donar suport al manteniment d'aquesta llegítima pot ser el fet que sigui una llegítima curta, circumscrita generalment a una tercera part de l'haver hereditari, ja que avui són improbables els casos de parelles amb cinc fills o més. D'aquesta manera, el testador té dues terceres parts de l'herència per lliure disposició. D'altra banda, aquesta quota legitimària és la tradicional a les Illes Balears, que s'ha mantingut des del temps de Justinià -les Illes Balears formaven part de l'Imperi bizantí quan es va publicar el Corpus iuris civilis-, a més de ser avalada pel costum tradicional.
La quota global legitimària s'ha de dividir en tantes parts com legitimaris hi hagi, i cadascun té dret a la seva quota individual. I si, quan s'obre la successió, en morir el causant, un dels descendents el premor, ocupen el seu lloc els seus descendents, tant si ho són per naturalesa com per adopció, i divideixen entre ells la quota que corresponia al legitimari premort.
Com s'ha vist, el nombre de descendents té una gran importància per a fixar la llegítima global, ja que passa d'una tercera part a la meitat; tanmateix, la Compilació del 1961 no precisava si s'havien d'incloure o no en el còmput els fills o descendents en els casos, discutibles, d'haver atorgat definició, d'haver renunciat a l'herència, d'haver estat desheretat o d'haver estat declarat indigne per a succeir. La Compilació del 1990 té en compte tots aquests casos a l'hora de fixar la quantia legitimària global, de la manera següent: «per fixar aquesta llegítima es tendran en compte els fills i les estirps dels premorts i es comptaran el legitimari instituït hereu, el renunciant, el desheretat, el qui hagi atorgat definició i el declarat indigne de succeir, sense perjudici del dret que els articles 761 i 857 del Codi civil reconeixen als descendents del declarat indigne o desheretat». Un autor il·lustre dins el dret de Mallorca -Lluís Pascual González- considerava que l'actuació procedent era prescindir del definit i dels béns que havia rebut com a compensació en atorgar la definició, a la successió del seu causant. Però la realitat és que, si no es compta amb ell, o amb el renunciant, indigne o desheretat, es poden veure perjudicats els altres legitimaris, ja que es pot reduir a la tercera part una quota global de la meitat de l'haver hereditari, i, realment, ells no tenen cap culpa d'aquesta situació en què es pot trobar algun dels fills o descendents.
Quant al desheretat o declarat indigne, l'article 42 remet als articles 761 i 857 del CC, amb la conseqüència que els fills o descendents d'aquells ocuparan el seu lloc i tindran dret a llegítima. En canvi, no passa el mateix amb qui renuncia a l'herència, ja que qui ho fa, renuncia per ells i pels seus descendents, per la qual cosa aquests no tenen dret a participar en la quota legitimària.
Com sigui que poden aparèixer porcions vacants dins la quota global legitimària, l'article 42 in fine estableix que «en tots els supòsits en què la llegítima individual no s'hagi de satisfer, passarà a incrementar la part de lliure disposició, sense acréixer els col·legitimaris». Per tant, entre els legitimaris no hi ha dret d'acréixer, ja que aquest es produeix entre hereus, i ells no ho són; a més a més, com que la llegítima és una limitació successòria, és lògic que les quotes individuals que no es paguen passin a incrementar la part de lliure disposició.
b) Pares: tradicionalment, els ascendents han acreditat llegítima en el dret històric de les Illes, i la quantia ha anat variant entre la tercera i la quarta part del ab intestato romà.
La Compilació del 1961 va cridar, com a legitimaris, a falta de descendents, els pares i els ascendents legítims; considerava que la quantitat global de llur llegítima era una tercera part de l'herència que s'havia de dividir entre els dos pares, si tots dos vivien en el moment de la mort del fill, i establia, en cas que un d'ells hagués premort al fill causant de la successió, un dret de representació a favor de l'ascendent de grau més pròxim. Els mateixos drets tenien els pares en la successió del fill natural reconegut i els adoptants en la successió dels adoptats en adopció plena; en aquest darrer cas quedaven exclosos els pares per naturalesa.
La Compilació del 1990, seguint el criteri de la doctrina més solvent, va eliminar aquest estrany dret de representació en la línia ascendent i va establir que, a falta de fills i descendents, són legitimaris: en la successió del fill matrimonial, els seus pares; en la del fill no matrimonial, els pares que l'hagin reconegut o que hagin estat judicialment declarats com a tals, i en la del fill adoptiu, els pares adoptants.
Pel que fa a la quantia d'aquesta llegítima, el mateix precepte estableix que «en constitueix la llegítima la quarta part de l'haver hereditari. Si concorren ambdós pares es dividirà entre ells, i si n'ha premort algun, correspondrà íntegra al sobrevivent». Si es compara aquesta regulació amb la de la Compilació del 1961, destaca el fet que la quantia d'aquesta llegítima passa de la tercera a la quarta part de l'haver hereditari, i queda limitada als pares, excloent-ne qualsevol altre ascendent.
Aquesta llegítima realment no ha estat mirada amb gaire bons ulls per part de la doctrina. D'una banda, la generalització de les pensions i ajudes de previsió social fan que els pares no necessitin en absolut l'herència dels fills per a tractar de posar remei a les necessitats que tenen, i de l'altra, aquesta llegítima planteja problemes quan els ascendents concorren a la successió del fill premort juntament amb el cònjuge vidu, especialment en els casos en què el cabal relicte és limitat, reduït possiblement a l'habitatge que el fill ocupava amb el cònjuge. En aquests casos, treure una llegítima a favor dels pares, obliga a establir condominis sobre l'habitatge en qüestió, juntament amb el cònjuge vidu, situació realment il·lògica. En el XI Butlletí de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears es va publicar un estudi realitzat per la Comissió Acadèmica de Dret Privat, titulat «Sistema legitimario de las Illes Balears», en què es fa palesa la poca estima que es té a aquesta llegítima; se'n propugna la supressió o, si més no, la reducció a una vuitena part quan només un dels pares sobreviu al fill premort.
Finalment, l'article 43 fixa que «el que es disposa en els paràgrafs precedents, s'entén sense perjudici del que estableix als articles 811 i 812 del Codi civil». Novament, la Compilació del 1990 mostra el defecte d'acudir a les remissions a altres lleis -i, especialment, al CC-, cosa que presenta problemes, i és més recomanable establir la part dispositiva del precepte que és objecte de la remissió abans que fer ús d'aquesta.
Pel que fa als dos preceptes que indica l'article 43 de la Compilació, l'article 812 del CC estableix la successió dels ascendents, i n'exclou qualsevol altra persona, en les coses que han donat als fills o els descendents morts sense descendència, quan aquestes mateixes coses formin part del cabal relicte. La relació d'aquesta figura successòria amb la llegítima dels ascendents té a veure amb la qüestió de si aquestes coses a què es refereix l'article 812 del CC es poden considerar com a atribució de llegítima. Les paraules «sense perjudici» que empra l'article 43, quan fa la remissió, indiquen que cadascuna d'aquestes figures jurídiques va per la seva banda, i per tant, no es poden considerar aquestes coses com a atribució de llegítima.
Més conflictiva és, però, la relació entre la llegítima dels ascendents i l'article 811 del CC. Com és sabut, aquest precepte estableix la reserva lineal, i disposa que l'ascendent que rep en herència del descendent béns que aquest hagi adquirit, per títol lucratiu, d'un altre ascendent o d'un germà, està obligat a reservar els que hagi adquirit per ministeri de la llei, a favor dels parents que es trobin dins el tercer grau i formin part de la línia de la qual procedeixen els béns. La primera dificultat es presenta per a determinar si, en les paraules «per ministeri de la llei» -que marquen l'àmbit de l'obligació de reservar- s'hi ha de comprendre tan sols la successió intestada o també la llegítima dels ascendents. I, en cas d'optar per aquesta segona possibilitat, aleshores es tracta d'un pagament de llegítima realitzat mitjançant béns reservables -és a dir, dels quals no pot disposar el legitimari-, cosa que no encaixa gaire amb el principi d'intangibilitat de la llegítima. En realitat, aquest principi fa referència a la llegítima en conjunt, de manera que es pot fer el pagament de la llegítima amb béns afectes a limitacions o reserves, tot i que en aquest cas no seria fàcil calcular el valor d'aquests béns. I s'ha de tenir en compte també que un ampli sector de la doctrina (José Luis Lacruz Berdejo) entén que no és possible fer el pagament de la llegítima dels ascendents, en conjunt, mitjançant béns reservables.
Per tot això, i de lege ferenda, una gran part de la doctrina entén que és recomanable establir que la reserva lineal de l'article 811 del CC només és aplicable respecte de la successió intestada, en què, com que els ascendents hereten, és obvi que no acrediten llegítima, per la qual cosa ja no es planteja la qüestió de si aquesta es pot pagar amb béns objecte de la reserva legal.
Dins la filiació adoptiva no acrediten llegítima el fills adoptats en la successió dels pares per naturalesa, ni aquests en la d'aquells, tal com estableix l'article 44 de la Compilació del 1990, per la raó elemental que l'adopció implica la ruptura de la filiació natural i, d'altra banda, seria injust que els fills adoptius tinguessin així una doble llegítima (en la successió del pare adoptiu i en la del pare per naturalesa). Tanmateix, la regla no és tan absoluta, ja que el mateix precepte conté una excepció a aquesta regla general; es tracta del cas que un consort adopti el fill per naturalesa de l'altre, en què tots dos cònjuges seran legitimaris. També en aquest cas ho seran el fill adoptiu i els seus descendents en la successió dels dos pares. La llegítima dels pares (adoptiu i per naturalesa) es dividirà entre ells a parts iguals, tal com ha assenyalat la doctrina (Jaume Ferrer i Pons).
c) Cònjuge vidu: és sabut que, en la successió romana, la vídua no figurava entre les persones amb dret a heretar, i quan Justinià, en les Novellae Iustiniani, 53 i 117, va estendre a les vídues la quarta falcídia, no ho va fer a favor de totes les vídues, sinó tan sols a la pobra i indotada. Com s'ha dit, no era la pobra vídua qui tenia dret a la quarta, sinó tan sols la vídua pobra. Amb aquesta conceptuació, la quarta marital ha estat una institució tradicional en el dret de Mallorca i Menorca, juntament amb l'anomenada part de cambra, que comprenia, segons Pascual González, la meitat del parament de la casa, constituït, en tot cas, per robes de lli, llana, cotó, llit matrimonial i vestit de dol. En canvi «l'any de plor», usdefruit dels béns del marit durant el primer any de viduïtat, ha caigut en desús.
Els projectes d'apèndix del 1903 i del 1920 van regular la quarta, però en canvi el Projecte del 1949 ja es va orientar cap a substituir-la per uns drets en usdefruit similars als del CC. La realitat és que la quarta marital, tal com es coneixia tradicionalment a Mallorca, avui seria inconstitucional, ja que implicaria una discriminació per raó de sexe, pel fet que només hi tindrien dret les vídues. A més a més, aquestes havien de ser pobres i indotades, per la qual cosa, d'entrada, podia ser motiu de litigi esbrinar quan es donaven aquestes circumstàncies. I, d'altra banda, la concessió, en concepte de llegítima, al cònjuge vidu d'uns drets en usdefruit té el fonament que implica el fet que, en molts testaments, els disposen voluntàriament els cònjuges l'un a favor de l'altre. Per tot això, la Compilació del 1961 va establir, com a llegítima del cònjuge vidu, uns drets en usdefruit semblants als establerts pel CC, i la Compilació del 1990 els manté, tot i que n'augmenta la quantia. Així, segons l'article 45 de la Compilació, «el cònjuge que en morir el consort, no es trobàs separat de fet ni en virtut de sentència ferma, tret que en ambdós casos s'hi trobàs per causa imputable al difunt, serà legitimari en la successió d'aquest. Si s'havia interposat demanda de separació o havia estat aprovada la reconciliació, hom se subjectarà al que estableix l'article 835 del Codi civil. En concurrència amb descendents, la llegítima vidual serà l'usdefruit de la meitat de l'haver hereditari; en concurrència amb pares, l'usdefruit de dos terços, i, en els altres supòsits, l'usdefruit universal».
En el primer punt, en què es determina quan es té dret a aquesta llegítima, no té sentit la referència a la causa de la separació judicial, ja que la Llei 15/2005, del 8 de juliol, per la qual es modifiquen el Codi civil i la Llei d'enjudiciament civil en matèria de separació i divorci, de l'Estat, ha entronitzat la separació no causal, i la separació esdevé un dret de cadascun dels cònjuges, amb l'únic requisit que hagin transcorregut tres mesos a comptar des de la celebració del matrimoni. Per això, en les sentències de separació no es fa cap pronunciament sobre les causes d'aquesta, i s'han de considerar derogades tàcitament les referències que el precepte fa a les causes de la separació en virtut de sentència ferma.
En canvi, és més problemàtica la qüestió de si s'ha de tenir en compte encara la causa de la separació quan es tracta de separació de fet. D'una banda, s'ha de considerar que la incidència de les causes de separació, en la separació de fet, pot afavorir el cònjuge separat de fet per faltes greus de l'altre cònjuge (maltractaments, abandó, adulteri...), ja que, en aquests casos, podria ser just que conservés el dret a llegítima, perquè la separació de fet és determinada per un comportament greu del cònjuge premort. Però, d'altra banda, la consideració sociològica actual del matrimoni, que d'una unió amb previsió de permanència ha passat a ser una situació provisional, sotmesa a la voluntat de continuar per part de qualsevol dels cònjuges -el divorci exprés- amb l'única exigència que s'hagin superat els tres mesos de convivència, no sembla que pugui donar lloc a un dret de llegítima vidual en aquests casos d'una separació de fet acreditada.
En aquest sentit, són molt interessants les consideracions que fa la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (STSJIB) 2/2009, del 27 de juliol, la qual, abans de tot, considera que l'expressió «separació de fet» no s'ha d'interpretar restrictivament, i assenyala que: «no es cierto que la única separación de hecho que excluya la legítima vidual sea la mutuamente convenida. La dicción del artículo 45 no ofrece de por sí apoyo alguno a la idea, ya que habla de separación de hecho sin ningún condicionante. La interpretación resulta además insostenible en vista de que la reforma operada en el Código civil por la Ley 15/2005 de 8 de julio permite obtener la separación judicial y el divorcio a petición de uno solo de los cónyuges, una vez transcurridos tres meses desde la celebración del matrimonio como regla general. Si la separación judicial decretada por la simple voluntad de un esposo priva al otro de derecho a legítima, sería inconsecuencia de difícil explicación la de negar el mismo efecto de pérdida a la separación de hecho que acaece sin previo acuerdo de los consortes».
A més a més, la sentència fonamenta la llegítima vidual en la convivència, per la qual cosa, si aquesta, per la raó que sigui, no ha existit, no hi ha tampoc dret a llegítima; així, assenyala: «el reconocimiento de la legítima vidual -en el inicio histórico sólo a favor de la viuda- busca el objetivo de proporcionar al supérstite recursos con que atender a su subsistencia y preservar el nivel de vida de que disfrutó en compañía del premuerto. La legítima del cónyuge viudo también retribuye la mutua prestación cotidiana de apoyos y ayudas de toda índole, materiales o intangibles, consustancial a cualquier vida de pareja. Si, pues, no existe convivencia, el derecho de legítima queda sin justificación». La sentència considera, fins i tot, que en un context de separació de fet acreditada, no s'ha adquirit dret a llegítima pel fet que un dels cònjuges hagi tingut cura de l'altre, mentre vivia a casa d'aquest, en unes èpoques en què va estar malalt.
El segon punt del precepte mostra novament el problema de les remissions. L'article objecte de remissió -l'article 835 del CC- va ser també modificat per la Llei 15/2005, del 8 de juliol, de l'Estat, però, com és lògic, i com assenyala la disposició final segona de la Compilació, la remissió s'ha d'entendre feta al text vigent en la data d'entrada en vigor de la Compilació: «cuando estuvieren los cónyuges separados en virtud de demanda se esperará al resultado del pleito. Si entre los cónyuges hubiere mediado perdón o reconciliación, el sobreviviente conservará sus derechos».
Però el problema està en el fet que les disposicions d'aquest precepte actualment no són lògiques. Abans ho eren, ja que la sentència indicava si la separació es devia o no a la culpa del cònjuge premort. Però això avui ja no és possible. D'altra banda, quan mor un dels cònjuges, el matrimoni queda extingit i, consegüentment, no es pot dictar sentència per a decretar la separació dels cònjuges; la realitat és que els jutjats arxiven el procediment de separació quan se'ls comunica que un dels cònjuges ha mort.
Tot això s'ha de tenir en compte de lege ferenda, a fi d'eliminar aquestes referències a la sentència ferma, de manera que el precepte quedi limitat a la possibilitat de reconciliació, foragitant igualment la noció de perdó, ja que és un concepte extrajurídic que pot presentar inconvenients. El que importa, per a tornar a tenir dret a llegítima, és que hi hagi hagut una reconciliació que comporti tornar a començar una convivència estable. Cal no oblidar, també, que l'article 84 del CC imposa la comunicació de la reconciliació al jutge que coneix o ha conegut de la separació perquè tingui efectes jurídics. D'acord amb tot això, en l'obra sobre el sistema legitimari de les Illes Balears publicada per l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació es proposa un text legal segons el qual, si entre els cònjuges separats hi ha hagut reconciliació, comunicada degudament al jutge davant el qual es tramita, o s'ha tramitat, el procediment de separació, el sobrevivent conserva els seus drets.
Pel que fa a la quantia d'aquesta llegítima, ja s'ha indicat que la Compilació del 1990 la va augmentar, passant d'uns drets en usdefruit semblants als del CC -tal com havia establert la Compilació del 1961- a unes quotes en usdefruit de la meitat de l'herència, en concurrència amb descendents; dos terços, en concurrència amb ascendents, i l'usdefruit universal de l'herència en el cas de concurrència amb persones que no són descendents ni ascendents. En l'estudi «El sistema legitimario en las Illes Balears», del qual abans s'ha tractat, es va considerar aquesta llegítima del cònjuge vidu i, unànimement, es va estimar que n'era procedent la continuació; fins i tot hi va haver opinions que demanaven un augment de la quantitat d'aquesta o, fins i tot, l'atribució d'una quota en propietat, assenyalant que és una constant dels testaments la concessió de drets en usdefruit o en plena propietat al cònjuge vidu.
Però no tothom va estar d'acord amb aquestes consideracions. I és que la concessió al cònjuge vidu de l'usdefruit total de l'herència, quan el testador ha designat en el testament un altre, o uns altres hereus, és un atac frontal a la seva voluntat, ja que, si el cònjuge vidu i els hereus tenen una edat similar, el més probable és que els hereus no posseeixin mai els béns de l'herència. I aquesta situació no té una solució fàcil, encara que els hereus facin ús del dret de commutació que estableix l'article 839 -al qual es refereix expressament l'article 48 de la Compilació. D'altra banda, no s'ha d'oblidar que és un principi general del dret de Mallorca i Menorca considerar que la condició d'hereu ha de tenir un substrat patrimonial, i, precisament, això imposa l'existència de la quarta falcídia, perquè sempre quedi a l'hereu, com a mínim, una quarta part de l'herència. S'ha de tenir en compte també que la llegítima és una restricció a la llibertat de testar, que no es pot estendre fins al punt de fer quasi ineficaç la disposició testamentària a favor del designat hereu. Per totes aquestes raons, i de lege ferenda, s'hauria de disposar que mai l'usdefruit vidual corresponent a la llegítima pot passar de les tres quartes part de l'herència, a fi que quedi per a l'hereu una quarta part, de la qual pot prendre possessió de manera immediata, en una solució similar a la de la lex falcidia.
S'ha d'indicar finalment que el cònjuge vidu pot prendre possessió per ell mateix dels béns de l'herència sobre els quals recau l'usdefruit conferit en pagament de llegítima, fins i tot en el cas -que és el més freqüent- en què la disposició d'aquests drets es faci en el testament per mitjà de llegat. La STSJIB 1/2010, de l'1 de febrer, li dona aquesta facultat -malgrat la regla general segons la qual el lliurament dels llegats correspon a l'hereu o al marmessor- en una interpretació analògica de l'article 15 de la Compilació, que dona a l'hereu instituït en cosa certa -que, pel fet de concórrer amb altres hereus sense aquesta limitació, té la consideració de simple legatari- la facultat de prendre possessió per ell mateix dels béns de l'herència, sempre que no hi hagi altres legitimaris.
3. Càlcul, atribució, reclamació i pagament de la llegítima. A continuació s'examinen cadascuna d'aquestes operacions.
a) Càlcul: l'article 47, paràgrafs segon i tercer, ha clarificat el que establia sobre això la Compilació del 1961. Assenyala que «per a fixar la llegítima es deduirà del valor que tenien els béns a la mort del causant l'import dels deutes i de les càrregues, sense incloure-hi les imposades al testament, així com tampoc les despeses de darrera malaltia, enterrament i funeral. Al valor líquid determinat així, s'hi afegirà el de les liberalitats computables, pel que tenien en el moment de la mort, i se'n deduiran les millores útils i les despeses extraordinàries de conservació o reparació, costejades pel beneficiari i amb agregació de l'import dels deterioraments causats per culpa d'aquest que n'haguessin disminuït el valor».
En el text que s'acaba de transcriure -que és el de la disposició legal- hi ha un error, ja que en el text en castellà no s'inclou la paraula tampoc referida a les despeses de darrera malaltia, enterrament i funeral, per la qual cosa aquestes tenen la consideració de deutes perfectament deduïbles. S'ha de tenir en compte que el text elaborat per la Comissió de Juristes constituïda especialment estava redactat en castellà, i l'error es va produir quan es va fer la traducció al català. En tot cas, és clar que les despeses de darrera malaltia, enterrament i funeral han de tenir la consideració de despeses deduïbles, com és evident també que no s'han d'incloure les càrregues imposades en el testament -com podrien ser els llegats i els fideïcomisos-, ja que si es deduïssin per a calcular la llegítima aquesta podria quedar sense efecte.
Els béns integrants de l'herència s'han de valorar en relació amb el temps de la mort del causant, que implica l'obertura de la successió. La computació de les liberalitats atorgades pel causant s'ha de fer referint el valor d'aquestes -com s'ha vist- també al moment de la mort del causant i no pel que tenien en el moment en què es van atorgar; es tracta d'una disposició lògica, ja que és el moment de la mort del causant al qual s'ha de referir la valoració de tots els elements que cal tenir en compte per a fixar la quota legitimària global. També són lògiques les agregacions i disminucions que assenyala el precepte sobre el valor de les coses donades, referit al moment indicat.
La STSJIB 1/2009, del 30 de gener, es refereix a aquests temes, i fa també una matisació important que necessàriament s'ha de tenir en compte. Assenyala el següent: «La base del cálculo de la legítima se forma, pues, mediante la agregación contable del valor del caudal relicto y del valor actualizado de todas las liberalidades -salvo las legalmente exceptuadas- que el difunto realizó en vida, incluyendo tanto las efectuadas a los herederos forzosos como a personas extrañas. Por consiguiente, es del interés del legitimario que se computen estas liberalidades ya que, cuantas más se utilicen en el cálculo, más aumentará el importe de su legítima. De ahí que en los litigios promovidos por el legitimario para hacer efectivo su derecho sucesorio, y donde se controvierta la cuantía de la legítima, la existencia de donaciones sea hecho constitutivo de su pretensión. Su alegación y prueba incumbe por ello al demandante con arreglo al artículo 217.2 LEC. Esta alegación entraña, empero, una carga para el legitimario, no un deber jurídico. Al igual que el legitimario es libre de reclamar o no su legítima, lo es también para hacer valer en apoyo de su pretensión las liberalidades del causante que le convengan, todas o sólo algunas [...]. La tesis de que sólo puede reclamar el complemento de legítima previa agregación de todas las donaciones colacionables no es correcta». Evidentment, les consideracions processals que es fan en aquesta sentència són molt importants.
La fixació de la llegítima pot donar lloc a l'agregació de les liberalitats fetes pel causant. Com que no hi ha una regulació específica en la Compilació, hi són aplicables els preceptes del CC. La mateixa sentència a la qual s'acaba de fer referència indica que el termini de prescripció de l'acció per a reclamar la reducció de donacions és de cinc anys, recollit en l'article 646 del CC per a la revocació de donacions per supervivència o sobreveniment de fills, d'acord amb la STS del 4 de març de 1999.
Fixada la llegítima global, la determinació de la llegítima individual que ha de percebre cadascun dels legitimaris prové de la divisió de la primera entre el nombre de legitimaris. Quan s'ha tractat de la llegítima dels descendents, s'han exposat les conseqüències dels casos de renúncia, desheretament o indignitat per a succeir que poden afectar alguns legitimaris; l'article 42 in fine de la Compilació estableix la regla general que les porcions vacants de la llegítima passaran a incrementar la part de lliure disposició sense acréixer els altres legitimaris. En canvi, quan tracta de la llegítima dels pares, l'article 43 no es planteja la possibilitat que un dels pares renunciï, sigui desheretat o declarat indigne. A més a més, aquí no poden ser aplicables les disposicions dels articles 761 i 857 del CC, ja que, a banda que el primer tan sols fa referència als descendents, la Compilació els situa exclusivament dins la llegítima dels descendents. La solució més lògica és considerar que, en els casos de renúncia, desheretament o indignitat per part d'un dels pares, la seva part passa a la porció de lliure disposició, atès que així ho exigeix la necessària interpretació restrictiva que ha d'imperar sempre en matèria de llegítimes, tenint en compte que es tracta d'una limitació a la voluntat del testador.
b) Atribució de la llegítima: d'acord amb la naturalesa de la llegítima, l'article 48 de la Compilació disposa que atribueix dret a una porció de l'haver hereditari; i, per tant, si no hi ha cap disposició que n'autoritzi el pagament en diners, s'ha de posar el legitimari en poder de béns de l'herència que cobreixin el valor de la seva llegítima, segons el càlcul que s'haurà efectuat.
La Compilació del 1961 indicava que l'atribució d'aquests béns es podia fer a títol d'herència o de llegat. L'actual és molt més expressiva i també permissiva, ja que l'article 47 determina que «la llegítima es podrà atribuir per qualsevol títol» i l' article 48 assenyala que «la institució d'hereu, l'assignació o distribució de béns, el llegat i la donació a favor de qui resulti legitimari implicaran atribució de llegítima, encara que no s'expressi així, i s'imputaran en satisfacció d'aquesta, sempre que el causant, el donant o l'hereu distribuïdor no hagi disposat una altra cosa».
D'aquest precepte es desprèn que és important l'atribució dels béns al legitimari en pagament de la seva llegítima, i això es pot realitzar per tots els mitjans o títols hàbils en dret per a produir aquesta finalitat. D'aquesta manera, a més dels indicats pel precepte, es pot atribuir la llegítima mitjançant donació universal a favor del legitimari o a conseqüència de la compensació que pot constituir el pressupòsit negocial de la definició.
Com indica l'article 47, no cal la indicació que l'atribució de béns es fa en concepte de llegítima, ja que s'entén així necessàriament, si no hi ha cap indicació contrària del disposant. I fins i tot, assenyala l'article 48 de la Compilació, aquesta imputació legitimària té efecte encara que el legitimari rebutgi l'herència, l'assignació o distribució o el llegat. És evident, per tant, que, en aquests casos, el legitimari no pot reclamar la seva llegítima; només ho pot fer parcialment, quan els béns rebutjats no la cobrien totalment.
En aquest punt, però, cal precisar que és possible la commutació dels béns atribuïts en pagament de llegítima en uns altres, a conseqüència de la remissió que fa l'article 48 de la Compilació als articles 839 i 840 del CC.
El primer d'aquests preceptes estableix la facultat de l'hereu d'atribuir al cònjuge vidu, en pagament dels seus drets legitimaris, una renda vitalícia, els rendiments de determinats béns o un capital en efectiu, procedint de comú acord, i, si no és possible, per manament judicial. Es tracta d'una facultat que sempre s'ha considerat existent dins el nostre dret, i avui ho proclama expressament la Compilació. Sobretot, perquè el precepte contribueix a solucionar el problema que es presenta en el cas de concurrència del cònjuge vidu amb un hereu designat pel testador que no és descendent ni pare del causant, ja que, en aquest cas, l'usdefruit del cònjuge vidu s'estén a la totalitat de l'herència; això implica, quan l'hereu i el cònjuge vidu tenen una edat similar, la improbabilitat que l'hereu entri en possessió de l'herència. A més a més, el fet que la commutació es produeixi necessàriament per pacte o manament judicial n'exclou qualsevol abús possible.
Presenta més problemes, en canvi, la remissió a l'article 840 del CC. Aquest precepte va ser objecte de modificació per la Llei 15/2005, del 8 de juliol, de l'Estat, però, atès el caràcter estàtic de les remissions -com disposa la disposició final segona de la Compilació-, s'ha d'entendre referida al text que presentava el precepte quan va entrar en vigor la Compilació del 1990, i aquest text era el següent: «Cuando se esté en el caso previsto por el párrafo segundo del artículo 837, el cónyuge podrá exigir que el usufructo que grave la parte que reciben los hijos le sea satisfecho, a elección de éstos, asignándole un capital en dinero o un lote de bienes hereditarios»; en realitat, el precepte es referia a un cas molt concret, que era la concurrència de vidu amb fills només del seu cònjuge premort concebuts durant el matrimoni.
En tot cas, seria convenient - òbviament de lege ferenda- la generalització d'aquesta facultat, i, aleshores, es podrien unificar les disposicions dels dos articles del CC -839 i 840-, de manera que s'indiqui que tant els hereus com el cònjuge vidu poden exigir que l'usdefruit vidual sigui substituït per una renda vitalícia, pels rendiments d'una determinada explotació, per un capital en efectiu o per un lot de béns hereditaris; és necessari que tots els hereus i el cònjuge vidu procedeixin de comú acord, i, si no es produeix l'acord, en virtut de demanda judicial.
c) Reclamació i pagament de la llegítima: malgrat que la llegítima, com s'ha vist, té la consideració de pars bonorum i no de pars hereditatis, el legitimari té dret a béns de l'herència que siguin d'un valor igual al de la seva llegítima individual, i, per aconseguir aquests béns, l'article 47 li concedeix les accions de petició i divisió d'herència, a més de la possibilitat d'exercitar el judici de testamentaria, llevat en el cas que la llegítima es pagui en metàl·lic. Aquestes facultats no deriven del fet que el legitimari sigui hereu -que no ho és-, sinó del pagament necessari de la llegítima en béns de l'herència, que n'implica la manifestació i partició, a fi d'establir la porció legitimària. A falta d'acord entre el legitimari i l'hereu, el judici de testamentaria és el procediment judicial indicat per a formalitzar totes les operacions necessàries per a fer el càlcul de la quota global legitimària, la individual corresponent a cadascun dels legitimaris i els béns que s'han de posar en poder seu per a fer el pagament d'aquestes quotes.
El valor dels béns que s'han de lliurar al legitimari s'ha d'entendre referit al moment en què es fa la liquidació de la llegítima individual a fi d'efectuar-ne el pagament. Així ho indica l'article 48 de la Compilació, segons el qual «per pagar la llegítima, hom s'atendrà al valor que tenien els béns hereditaris al temps del finiment, incrementat amb els fruits i rendes produïts des de la mort del causant». La STSJIB 1/2004, del 10 de maig, ho indica amb tota claredat: «como quiera que la legítima es porción de bienes de la herencia del causante, es llano que hay que atender, para su cuantificación, al valor de los bienes que hayan quedado a la muerte del testador, como ya se ordenaba en el derecho romano (Codex, 3.28.6) [...]. Concretando más, para la fijación del quantum de la legítima hay que atender al valor de los bienes en el estado en que se encuentren en el momento de la defunción del "decuius" (mortis tempus inspicitur). Sin embargo, es de evidencia que la fijación de la cuota legitimaria concreta y su pago se rigen normalmente por dos momentos temporales distintos [...]. Por esta razón, hay que estar al valor del momento en que se produzca la adjudicación definitiva, que es la solución adoptada por el artículo 48 de nuestra Compilación».
Fins que no es produeixi el pagament de la llegítima individual, el legitimari és copropietari de tots els béns de l'herència, i, consegüentment, la seva intervenció és necessària per a qualsevol acte dispositiu d'aquests béns; també, cal el seu consentiment per a efectuar-ne la partició, a més de totes les operacions destinades a la concreció de la llegítima. A banda d'això, pot tenir una conducta activa, i reclamar la seva llegítima; en aquest punt, l'article 47 de la Compilació li concedeix les accions de petició i de divisió d'herència, i també la possibilitat d'acudir al judici de testamentaria. Però, a més d'aquestes accions, pot interposar l'acció de suplement de llegítima, quan consideri que els béns que se li han atribuït en pagament de llegítima no cobreixen degudament el seu import. Sobre aquesta acció, la STSJIB 1/2009, del 30 de gener, ha precisat que el dies a quo del còmput del seu termini de prescripció serà quan, amb la quantificació del relictum, els legitimaris van conèixer l'import del seu crèdit legitimari pendent de cobrar. I la STSJIB 1/2003, del 12 de març, assenyala que aquesta acció és transmissible als hereus del legitimari, ja que el dret a llegítima no és un dret de caràcter personalíssim.
La naturalesa de la llegítima com a pars bonorum no n'impedeix el possible pagament en metàl·lic, si el testador ho ha autoritzat o ho ha permès l'hereu distribuïdor, sempre que el testador no ho hagi prohibit, encara que no hi hagi diners a l'herència. Com s'ha indicat abans, aquesta reforma legislativa ha estat molt ben rebuda per la doctrina, que posa fi a la intransigència de la Compilació del 1961 en aquest punt. L'article 48 regula la matèria; d'entrada indica que cal respectar els llegats de cosa específica i l'assignació o distribució de béns determinats, ordenats a favor dels legitimaris, pel testador o hereu distribuïdor. Com indica el mateix article, totes aquestes atribucions s'imputen a la llegítima, si el testador no ha disposat una altra cosa.
L'article 48 de la Compilació assenyala que la decisió de pagament en metàl·lic només produeix efecte si es comunica fefaentment als legitimaris en el termini d'un any des de l'obertura de la successió; és a dir, des de la mort del causant. I el pagament s'ha de produir dins l'any següent, si la llegítima no supera la tercera part de l'herència, i en el termini de dos anys, en cas contrari. Des del finiment, el crèdit en metàl·lic acredita l'interès legal. El text català de la Compilació ha traduït la paraula liquidación, que figura en el text castellà, per finiment. L'expressió no és massa clara, i possiblement hauria estat més oportú mantenir la paraula liquidació, ja que és lògic que l'obligació de pagament de l'interès legal comenci des que es comunica la decisió de pagament en metàl·lic, tenint en compte que aquesta comunicació ha d'anar acompanyada -malgrat que la Compilació no ho indica- de la liquidació corresponent, en què es determina la quantitat que es pagarà al legitimari en concepte de llegítima.
El precepte esmentat també assenyala que, transcorreguts els terminis indicats sense que s'hagi efectuat el pagament en metàl·lic de la llegítima, el legitimari pot reclamar-ne judicialment el pagament o complement, i la demanda es pot anotar en el Registre de la Propietat. Tots els béns de l'herència són afectes al pagament en metàl·lic de la llegítima, però, respecte de tercers hipotecaris, hi és aplicable, en el que pertoca, l'article 15 de la Llei hipotecària, de l'Estat.
4. Exclusió de la llegítima. Només es pot produir per desheretament i per preterició. La Llei 3/2009, del 27 d'abril, de modificació de la Compilació de dret civil de les Illes Balears, sobre causes d'indignitat successòria i desheretament ha fet una nova regulació que amplia la matèria per tractar. Aquí es tractarà la preterició.
La preterició no estava regulada en la Compilació del 1961, per la qual cosa, en aplicació de la disposició final segona, en aquesta matèria es considerava vigent el CC. Tanmateix, aquest presenta un sistema successori basat en principis diferents dels que fonamenten la successió a Mallorca i Menorca, que està basada, entre altres principis, en la necessitat de la institució d'hereu i la incompatibilitat de les successions testada i intestada. La realitat és que la doctrina s'havia plantejat algunes qüestions, especialment, si la preterició implica la nul·litat del testament en totes les disposicions, o si, per contra, podien ser vàlides les que no fessin referència a la institució d'hereu. Venturosament, la Compilació del 1990 ha regulat la matèria, i ha posat fi així als dubtes plantejats.
L'article 46 de la Compilació parteix de la distinció fonamental entre preterició intencional i preterició errònia, i dóna tan sols a aquesta l'entitat suficient per a poder determinar l'anul·lació del testament. Com a regla general, la preterició no produeix aquesta conseqüència, ja que el precepte comença per afirmar que «la preterició d'un legitimari no anul·larà el testament, però quedarà salvat el dret del preterit d'exigir allò que per llegítima li correspongui».
Però, a continuació, exceptua el cas de preterició errònia: «no obstant això, la preterició no intencional de fills o descendents legitimaris conferirà al preterit acció per obtenir l'anul·lació del testament, que caducarà als quatre anys de la mort del causant». Cal fer dues consideracions importants. La primera és que el precepte estableix un termini de caducitat per a l'exercici de l'acció, cosa que implica que no pot ser objecte d'interrupcions, sinó que, passats els quatre anys, l'acció decau fatalment. La segona és la discordança que hi ha entre el text català i el castellà del precepte, ja que en el text castellà es parla de «la preterición no intencional de hijos o ascendientes legitimarios». El text que va redactar la Comissió de Juristes constituïda oficialment parlava de fills o descendents, i sembla que la inclusió de la paraula ascendientes, en comptes de descendientes, va ser un error material; ho prova el fet que, segons la Compilació, no tots els ascendents acrediten llegítima, sinó tan sols els pares. I, a més a més, abans de la Compilació del 1990 el tema era regulat per l'article 814 del CC, que limitava la preterició errònia als fills i descendents, règim que tradicionalment s'aplicava a Mallorca.
La preterició errònia no sempre determina l'anul·lació del testament, ja que no es produeix aquest efecte -i el preterit només té dret a reclamar la llegítima- en els casos següents: primer, si el testador ha instituït com a únics hereus els seus fills, els descendents o el cònjuge; segon, si la filiació del preterit resulta de procediment judicial d'investigació de paternitat iniciat amb posterioritat a la mort del causant (s'ha de tenir en compte també, en aquest sentit, la disposició transitòria primera segons la qual «la preterició no intencional de fills o descendents a què es refereix el paràgraf segon de l'article 46 de la Compilació, sobrevinguda per aplicació de les normes constitucionals, no implica la nul·litat del testament atorgat amb anterioritat a aquesta llei, i els preterits únicament tenen dret a reclamar-ne la llegítima»); tercer, si el testador, respectant les llegítimes, ha ordenat que valgui el testament encara que sigui en el supòsit de preterició no intencional.
A continuació, el precepte que es comenta resol el problema de la premoriència d'un legitimari respecte del testador, sense que en el testament figuri la indicació dels que l'han de substituir vulgarment en la porció legítima. En el sistema del CC queda clar el dret de representació en la llegítima en els casos d'indignitat (art. 761) i desheretament (art. 857), però no ho és tant en el de premoriència, ja que l'article 766, que fa referència a la premoriència, no estableix aquest efecte. La realitat és que en els testaments notarials sempre hi sol haver la referència a la substitució vulgar, però, indubtablement, hi pot haver casos en què no hi sigui. L'article 46 de la Compilació considera que en aquests casos de premoriència no hi ha preterició dels descendents del descendent premort, per la qual cosa els descendents tenen dret a reclamar la llegítima que corresponia al seu causant, cas en què serà aplicable, aleshores, el dret de representació al qual es refereix l'article 42 de la Compilació. En aquest sentit, l'article 46 de la Compilació assenyala que no es consideren preterits els descendents d'un descendent no preterit que hagi premort al testador.
La Compilació no indica quan s'ha de considerar preterit un legitimari, a diferència del llibre iv del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, que en l'article 451-16 indica que és en els casos en què el testador no hagi fet cap atribució a favor seu en concepte de llegítima, o que es pugui imputar a aquesta, i també en el cas de ser desheretat.

V. t.: cautela sociniana n f
V. t.: definició n f
V. t.: desheretament n m
V. t.: llegítima n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca matrimoni legítim, n m
es matrimonio legítimo, n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca poliol, n m
ca herba cuquera, n f sin. compl.
ca herba de Sant Ponç, n f sin. compl.
ca poliol d'aigua, n m sin. compl.
ca poniol, n m sin. compl.
ca brosseta de riu, n f alt. sin.
ca herba de mal de ventre, n f alt. sin.
ca herba de menta, n f alt. sin.
ca herbeta de la bassa, n f alt. sin.
ca menta, n f alt. sin.
ca menta legítima, n f alt. sin.
ca menta marina, n f alt. sin.
ca menta natural, n f alt. sin.
ca menta salvatge, n f alt. sin.
ca mentastre, n m alt. sin.
ca poliol blanc, n m alt. sin.
ca poliol de jardí, n m alt. sin.
ca poliol de riera, n m alt. sin.
ca poliol de riu, n m alt. sin.
ca poliol menta, n m alt. sin.
ca poliol negre, n m alt. sin.
ca poliol salvatge, n m alt. sin.
ca poniol d'aigua, n m alt. sin.
ca poniol de ribera, n m alt. sin.
ca poniol negre, n m alt. sin.
ca pulegi, n m alt. sin.
ca menta poleo, n f var. ling.
ca mentraste, n m var. ling.
ca poleo, n m var. ling.
ca poleu, n m var. ling.
ca poriol, n m var. ling.
ca poriol d'aigua, n m var. ling.
ca poriol de jardí, n m var. ling.
ca puliol, n m var. ling.
ca puliot, n m var. ling.
ca puniol, n m var. ling.
ca puriol, n m var. ling.
nc Mentha pulegium L.

<Botànica > labiades / lamiàcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

ca poliol, n m
ca herba cuquera, n f sin. compl.
ca herba de Sant Ponç, n f sin. compl.
ca poliol d'aigua, n m sin. compl.
ca poniol, n m sin. compl.
ca brosseta de riu, n f alt. sin.
ca herba de mal de ventre, n f alt. sin.
ca herba de menta, n f alt. sin.
ca herbeta de la bassa, n f alt. sin.
ca menta, n f alt. sin.
ca menta legítima, n f alt. sin.
ca menta marina, n f alt. sin.
ca menta natural, n f alt. sin.
ca menta salvatge, n f alt. sin.
ca mentastre, n m alt. sin.
ca poliol blanc, n m alt. sin.
ca poliol de jardí, n m alt. sin.
ca poliol de riera, n m alt. sin.
ca poliol de riu, n m alt. sin.
ca poliol menta, n m alt. sin.
ca poliol negre, n m alt. sin.
ca poliol salvatge, n m alt. sin.
ca poniol d'aigua, n m alt. sin.
ca poniol de ribera, n m alt. sin.
ca poniol negre, n m alt. sin.
ca pulegi, n m alt. sin.
ca menta poleo, n f var. ling.
ca mentraste, n m var. ling.
ca poleo, n m var. ling.
ca poleu, n m var. ling.
ca poriol, n m var. ling.
ca poriol d'aigua, n m var. ling.
ca poriol de jardí, n m var. ling.
ca puliol, n m var. ling.
ca puliot, n m var. ling.
ca puniol, n m var. ling.
ca puriol, n m var. ling.
nc Mentha pulegium L.

<Botànica > labiades / lamiàcies>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca principi de confiança legítima, n m
es principio de confianza legítima, n m

<Dret administratiu > Procediment administratiu i acte administratiu>

Definició

Principi que protegeix el ciutadà que duu a terme unes actuacions determinades davant l'aparença de legalitat de l'activitat administrativa, quan aquesta aparença no es correspon amb la realitat.

Nota

1. El principi de confiança legítima està relacionat amb el principi de bona fe i mira de conciliar el conflicte entre legalitat i seguretat jurídica. 2. La vulneració del principi de confiança legítima que ocasiona danys al ciutadà pot comportar l'obligació de rescabalar-lo de la lesió produïda.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca successió intestada, n f
ca successió legal, n f sin. compl.
ca successió legítima, n f sin. compl.
es sucesión intestada, n f
es sucesión legal, n f sin. compl.
es sucesión legítima, n f sin. compl.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la successio ab intestato, n f
la successio legitima, n f sin. compl.
ca successió intestada, n f
ca successió legal, n f
ca successió legítima, n f
es sucesión intestada, n f
es sucesión legítima, n f
fr succession ab intestat, n f
fr succession légale, n f
it successione intestata, n f
it successione legittima, n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca suplement de llegítima, n m
es suplemento de legítima

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Allò que l'hereu ha d'afegir a la quantitat deixada pel testador al legitimari perquè sigui igual al valor patrimonial que li correspon.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca unió legítima, n f
es unión legítima

<Dret>

Definició

Unió consagrada per la llei.

Nota

Àmbit: Inespecífic

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "leg�tim" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota