Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

ca ordenança, n f

<Religions > Cristianisme > Protestantisme>

Definició

Ritu ordenat directament i personalment per Jesucrist.

Nota

En algunes denominacions sorgides a partir de la Reforma, reben aquest nom el baptisme i el sant sopar, ja que són els dos únics ritus que Jesucrist va ordenar de manera directa i personal. Altres denominacions reformades conservaren el nom de sagrament, també aplicat exclusivament als dos ritus.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca ordenança, n f
es ordenanza, n f

<Dret administratiu > Fonts de l'ordenament administratiu>

Definició

Disposició reglamentària de caràcter general dictada normalment per una administració local en l'àmbit de les seves competències.

Nota

Les ordenances, a diferència d'altres disposicions administratives, tenen transcendència més enllà de l'àmbit de la mateixa Administració pública.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca ordenança, n m, f
es ordenanza, n m, f

<Dret penal i penitenciari > Dret penitenciari>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca ordenança, n f
es ordenanza, n f

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca ordenança, n f
es ordenanza

Definició

Disposició general de caràcter reglamentari dictada per un ajuntament en ple, que serveix per a regular qüestions generals de l'activitat de la ciutadania i llur relació amb l'entitat.

Nota

Àmbit: Espanya
La Constitució de Cadis, del 1812, feia menció expressa a les ordenances locals, i també regulava d'una manera breu llur procediment d'elaboració, especialment llur aprovació a les Corts (art. 321.8 Constitució de Cadis). Amb el Projecte de llei del 23 de febrer de 1838, es va produir la recepció del sistema francès de govern local, que va implicar un salt respecte als plantejaments de l'Antic Règim, atès que es preveia la intervenció dels alcaldes en la creació de dret. De totes maneres, les facultats d'aprovació de les ordenances per part de l'Administració perifèrica i la inexistència de tribunals administratius independents fan que difícilment es pugui parlar d'autonomia de la potestat reglamentària local. Aquestes previsions es van plasmar en la Llei d'ajuntaments del 14 de juliol de 1840, que va ser el resultat tardà del projecte del 1838. El 1845, el Govern de l'Estat va aprovar una nova Llei d'ajuntaments, que va mantenir els punts principals de l'anterior legislació, i va destacar, quant a la importància futura, per la predeterminació del contingut de les ordenances. Malgrat que es va mantenir formalment l'atribució de la potestat reglamentària als ajuntaments, es va marcar el contingut d'aquests reglaments. Fins a l'arribada de La Gloriosa, només es van dur a terme projectes de reforma del règim local.
Amb la Constitució del 1869, es va abandonar el sistema francès i va començar a aparèixer el plantejament d'introduir el control judicial sobre els reglaments locals. La Llei municipal del 28 d'agost de 1870 va establir un seguit de matèries sota la rúbrica de «competències exclusives» dels ajuntaments, i els va atribuir la potestat per a aprovar les ordenances municipals en aquestes matèries, malgrat el fet que per a ser executives calia que fossin aprovades pel governador juntament amb la Comissió Provincial; per això, es pot considerar que encara pervivia un cert grau de centralització en aquesta matèria. Cal destacar l'establiment dels límits de les ordenances, que no podien contravenir les lleis generals del país, expressió que la doctrina considerava que incloïa els reglaments del Govern. La Llei orgànica del poder judicial del 1870 atribuïa als tribunals un control indirecte sobre els reglaments, estatals i també locals, i d'aquesta manera se seguien els passos de les legislacions francesa i italiana. De totes maneres, encara no hi havia un control directe del dret municipal, atès que els tribunals no podien anul·lar definitivament els reglaments il·legals. La Llei del 12 de desembre de 1876 va ser la continuació de la llei municipal del 1870, amb algunes reformes de caràcter centralitzador.
Va ser la Llei del 2 d'octubre de 1877 la que va obrir el període més llarg de vigència d'una llei local, que es va estendre des del període de la Restauració fins a la dictadura de Primo de Rivera; en la Llei, es va refondre el text del 1870 i s'hi van introduir les reformes del 1876.
A l'Estatut municipal, aprovat per Reial decret llei del 8 de març de 1924, es van fixar bastants dels principis que en l'àmbit dels projectes legals o les aspiracions doctrinals feia temps que es desitjaven. La lliure elaboració de les ordenances per part dels ajuntaments, llur control judicial, la defensa d'un àmbit substantiu de competència i la democratització de les eleccions dels càrrecs locals són punts que es recullen en l'Estatut. Els ajuntaments tenien la competència d'aprovar les ordenances municipals, que eren executives un cop aprovades. De totes maneres, l'Administració de l'Estat va mantenir l'oportunitat de fer arribar als tribunals el text de les ordenances perquè en determinessin la legalitat o la il·legalitat. D'aquesta manera, es va produir una judicialització del control, un control que només feia referència als vicis legals incorreguts en l'ordenança.
La Constitució del 1931 contenia una declaració d'autonomia per als municipis, i la Llei municipal del 1935 va defraudar les esperances sorgides amb la Constitució. Els municipis podien aprovar ordenances, dins l'àmbit de llurs competències, però havien de respectar els preceptes legislatius i reglamentaris establerts (art. 144); d'aquesta manera es preveia un límit ampli quant a la potestat dels municipis i, en darrer terme, la introducció d'un control sobre els municipis. El període que es va obrir amb la Guerra Civil espanyola va comportar la introducció d'una nova concepció de l'Estat (basada en el principi d'unitat i el principi de concepció natural del municipi), que considerava que el municipi era anterior a l'Estat i que posseïa un àmbit de competència ple i exclusiu en què no hi havia d'haver ingerència de l'Estat. Tots aquests principis es van plasmar en la Llei de règim local (text refós del 1955).
En aquest període es va reconèixer la gran diversitat d'ordenances existents, cadascuna amb el seu procediment d'elaboració, d'aprovació i de control. Es va considerar la condició de normes reglamentàries de les ordenances locals, malgrat el fet que llur publicació romania aliena a la legislació vigent i tampoc no era imposada per la jurisprudència. La qüestió capital d'aquest règim era la relació dels reglaments municipals amb altres fonts del dret, especialment les relacions entre la normativa municipal i els reglaments de l'Administració de l'Estat, jeràrquicament superiors.
A pesar que la normativa preconstitucional va continuar vigent durant un període posterior a l'aprovació de la Constitució espanyola (CE), el reconeixement del principi d'autonomia municipal (art. 137 CE), la va marcar profundament, fins a l'aprovació de la Llei reguladora de les bases del règim local (LRBRL) i el text refós de les disposicions vigents en matèria de règim local. D'altra banda, també ha estat important el desenvolupament legislatiu que n'han fet les comunitats autònomes en l'exercici de llurs competències.
A Catalunya, aquestes bases han estat desenvolupades per la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC) i, posteriorment, pel Decret 179/1995, del 13 de juny, pel qual s'aprova el Reglament d'obres, activitats i serveis dels ens locals (ROASEL).
Quant a la doctrina, com a pas previ a l'estudi del règim jurídic de la potestat reglamentària local cal destacar la connexió consubstancial entre la potestat i el principi constitucional d'autonomia municipal establert en els articles 137 i 140 de la CE. Com destaca Luciano Parejo Alfonso, «l'autonomia reconeguda constitucionalment als ens locals en l'article 137 de la CE consisteix en la capacitat de decisió, sota la responsabilitat pròpia i en el marc de la llei, sobre la gestió dels assumptes públics encomanats a aquests ens». Aquesta capacitat de decisió implica el poder d'ordenació mitjançant normes jurídiques, sens perjudici que pugui ser més o menys ampli o extens. D'aquesta manera, la potestat normativa dels ens locals és inherent al reconeixement constitucional de llur autonomia. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional (TC), en la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 214/1989, del 21 de desembre, destaca el següent: «en allò que fa referència a l'organització municipal, l'ordre constitucional de distribució de competències es fonamenta en el reconeixement de tres àmbits normatius corresponents a la legislació bàsica de l'Estat (art. 149.1.18 CE), la legislació de desenvolupament de les comunitats autònomes segons llurs estatuts i la potestat reglamentària dels municipis, inherent a l'autonomia que la CE garanteix en l'article 140».
Quant al règim jurídic de la potestat normativa dels ens locals, cal fer una precisió d'ús prèvia. En alguna ocasió s'ha dit que l'ordenament jurídic utilitza la paraula ordenança quan es vol fer referència a una norma amb efectes sobre els ciutadans, i que s'utilitza la paraula reglament per a fer referència a normes d'autoorganització. En aquest sentit, Félix Pérez Algar considera que aquesta distinció té un reconeixement positiu en el text de la LRBRL, concretament en l'article 5; malgrat que el TC va declarar aquest article inconstitucional (per motius totalment aliens als analitzats), indica la intenció de l'òrgan legislador de distingir entre ordenança i reglament. Com destaca Antonio Embid Irujo, aquesta explicació no es pot establir amb caràcter general, ja que hi ha exemples clars d'intervencions sobre els ciutadans en què s'usa la paraula reglament.
L'article 4.1.a de la LRBRL atribueix, d'acord amb llur qualitat d'administracions públiques de caràcter territorial, la potestat reglamentària als municipis, les províncies i les illes. Com destaca la doctrina, la més rellevant ha estat sempre la potestat reglamentària dels municipis, fonamentalment per raons històriques i competencials. Respecte a l'aplicació d'aquest precepte a ens territorials d'un altre àmbit, cal fer atenció a la legislació autonòmica per a veure a quins ens locals es reconeix la potestat. En aquest sentit, l'article 8.1.a de la LMRLC estableix la potestat reglamentària als ens locals territorials de Catalunya, entre els quals inclou els municipis, les comarques i les províncies (art. 3 LMRLC). Malgrat aquest reconeixement, l'observació doctrinal anterior respecte a la importància de la potestat reglamentària municipal també és aplicable a la legislació catalana. Per aquesta raó, l'anàlisi se centra en les ordenances municipals.
La LRBRL ha simplificat i, d'alguna manera, unificat els procediments d'elaboració i d'aprovació dels diferents tipus d'ordenança. Respecte al procediment d'elaboració de les ordenances, en primer lloc destaca l'article 22.2.d de la LRBRL, que atribueix al ple l'aprovació de les ordenances. Per a l'aprovació cal que hi hagi majoria simple, és a dir, amb més vots favorables que en contra; tanmateix, per a algunes ordenances (reglaments orgànics, ordenances fiscals, ordenances d'edificació i d'ús del sòl) s'exigeix que hi hagi majoria absoluta, és a dir, que els vots favorables siguin superiors a la meitat del nombre legal de membres de la corporació. Posteriorment, l'article 49 de la LRBRL estableix els principis als quals s'ha d'ajustar el procediment, descrits a continuació.
1. L'aprovació inicial del ple. La iniciativa per a la formació o la modificació d'ordenances pot ser del mateix ple i dels altres òrgans dels ens locals, i també dels «veïns, pel seu compte o mitjançant entitats o associacions, legalment constituïdes, que tinguin per objecte la defensa i la protecció dels interessos dels ciutadans» (art. 61 ROASEL). El nombre de veïns necessari per a portar endavant la iniciativa ha de ser el que fixa l'article 144.2 de la LMRLC.
2. La informació pública i l'audiència a les persones interessades durant un període mínim de trenta dies per a la presentació de reclamacions i de suggeriments. En aquest punt, destaca la possible simultaneïtat de la informació pública i l'audiència a les persones interessades.
3. La resolució de totes les reclamacions presentades dins el termini i l'aprovació definitiva del ple. La LRBRL ha introduït una novetat respecte a la publicació de les ordenances, ja que com s'ha vist anteriorment en l'etapa prèvia, malgrat considerar les ordenances normes jurídiques de caràcter reglamentari, l'ordenament jurídic no preveia llur publicació i els tribunals tampoc no l'exigien.
D'aquesta manera, l'article 70.2 de la LRBRL estableix que les ordenances s'han de publicar en els butlletins oficials de la província, i també disposa, com a efecte del principi de publicitat de les normes jurídiques (art. 9.3 CE), que no entraran en vigor fins que no se n'hagi publicat el text. L'article 66.1 del ROASEL estableix la necessitat de publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya la referència del butlletí oficial de la província en què s'ha publicat el text de l'ordenança local íntegrament.
Una altra novetat de la LRBRL respecte al règim jurídic anterior de les ordenances locals és la judicialització quasi general del control de la potestat reglamentària municipal. D'aquesta manera, la tutela tradicional de l'Administració estatal o autonòmica sobre la potestat reglamentària municipal, expressada mitjançant aprovacions o advertències d'il·legalitat amb impugnacions davant els tribunals, desapareix i se substitueix, amb caràcter general, per un control judicial de la potestat reglamentària a instàncies de l'Administració estatal o autonòmica, entre altres. En aquest sentit, l'article 6.2 de la LRBRL estableix que «els tribunals exerceixen el control de la legalitat dels acords i els actes de les entitats locals». Com destaca Embid Irujo, no és una imposició constitucional de compliment obligatori, sinó que més aviat es tracta d'una evolució legislativa que s'inicia amb la Llei 40/1981, del 28 d'octubre, per la qual s'aproven determinades mesures sobre règim jurídic de les corporacions locals, de l'Estat, molt relacionada amb la STC del 2.2.1981, i que arriba fins a la LRBRL.
Cal destacar, però, que en l'aprovació d'algunes ordenances municipals, com ara les d'edificació i ús del sòl o les especials d'aprofitament de béns comunals, es requereix l'aprovació posterior de l'Administració autonòmica. Aquest control comporta l'establiment d'un procediment bifàsic per a l'aprovació d'aquestes ordenances que implica l'aprovació provisional del ple municipal i l'aprovació posterior de l'Administració. Per això, en aquests casos es pot considerar que hi ha una compartició de competències sobre determinades matèries, més que no pas un control administratiu de la potestat reglamentària municipal stricto sensu. Fins i tot si es considera que és un control administratiu, en cap cas no s'ha d'entendre aquest control com un element inconstitucional, atès que el TC ha acceptat l'establiment de controls administratius sobre les ordenances i els reglaments locals (STC del 2.2.1981). L'establiment d'aquests controls administratius no comporta la desaparició de la intervenció posterior dels tribunals.
El control dels tribunals de les ordenances locals es pot exercir, en general i independentment del procediment seguit per llur elaboració, mitjançant els procediments següents: a) control de legalitat (art. 6.2 LRBRL), després del recurs corresponent de qui es considera interessat a fer-ho (ciutadans o membres de corporacions locals, per exemple) i b) recurs específic de l'Administració estatal o autonòmica.
La LRBRL atribueix legitimació a aquestes administracions per a impugnar un acte o un acord local, i per tant també poder impugnar una ordenança quan considerin, en l'exercici de llurs competències, que l'ens local ha infringit l'ordenament jurídic i quan considerin que l'ens local menyscaba la competència de l'Administració estatal o autonòmica, hi interfereix o excedeix de la competència d'aquests ens (art. 65 i 66 LRBRL, i art. 164 i s. LMRLC). Ambdós casos estan lligats a un requeriment previ perquè s'anul·li l'acord, amb la concessió d'un termini per a actuar. Només després de la seva discussió, s'obre el camí al recurs contenciós administratiu. En el segon cas, es permet el recurs directament, sense requeriment, i també és possible sol·licitar la suspensió de l'ordenança al tribunal. En cas que l'ordenança aprovada atempti greument contra l'interès general de l'Estat espanyol, la Delegació del Govern, amb requeriment previ a la presidència de la corporació, la pot suspendre i posteriorment l'ha d'impugnar davant de la jurisdicció contenciosa administrativa en el termini de deu dies (art. 67 LRBRL).
Respecte a les conseqüències de la infracció de les ordenances, cal dir que es poden tipificar infraccions i establir sancions d'acord amb el que determinin les lleis sectorials (art. 221.2 LMRLC); en cas que les lleis no n'estableixin, les mateixes ordenances poden imposar multes associades a la infracció (art. 221.3 LMRLC), fins a la quantia màxima de vint-i-cinc mil pessetes (150,25 ?); aquest règim s'estableix amb independència de les possibles conseqüències penals de la infracció.
Quant als límits de les ordenances locals, l'article 5 de la LRBRL contenia un ordre de prelació de fonts en els diferents àmbits que integren el règim local; com ha destacat la doctrina, aquest fet facilitava l'aplicació pràctica del dret local. Aquest article va ser anul·lat per la STC 214/1989, del 21 de desembre, en què aquest alt tribunal considerava que es tractava d'un precepte interpretatiu del bloc de constitucionalitat de distribució de competències. Pérez Algar considera que els principals límits de la potestat reglamentària són el de la competència i el de la jerarquia normativa (art. 55 Reial decret legislatiu 781/1986, del 18 d'abril). Les ordenances s'han de trobar dins l'esfera de les competències de l'ens local, i no poden regular qualsevol cosa, atès que no hi ha una potestat general per a dictar reglaments. A més, cal respectar el principi de jerarquia normativa.
En primer lloc, hi ha un límit per a les ordenances locals que està configurat per la llei, ja sigui estatal o autonòmica. L'autonomia local només té sentit dins el marc proporcionat per les lleis. Per aquesta raó, són nuls els preceptes d'una ordenança que siguin contraris a la llei. Cal fer, però, dues precisions: atès que el principi d'autonomia municipal està garantit constitucionalment, les lleis estatals o les autonòmiques no poden comprimir les competències municipals, i tampoc la potestat reglamentària municipal, fins al punt que no sigui factible el principi de reserva al municipi de la intervenció en tots els assumptes que afectin el seu cercle d'interessos (art. 2 LRBRL). D'altra banda, també pot ser inconstitucional tota llei que reservi a la competència municipal poders que la CE reservi a la llei (STC 179/1985, del 19 de desembre, i 19/1987, del 17 de febrer). De totes maneres, no es pot concloure que a totes les ordenances locals els calgui una habilitació legal prèvia, atès que la pràctica totalitat de la doctrina reconeix la possibilitat d'aprovar reglaments independents en l'àmbit municipal, com ara els destinats a l'autoorganització de la mateixa corporació (STS del 27 de març de 1985).
Respecte a les relacions entre les ordenances locals i els reglaments estatals o autonòmics, hi va haver un ampli debat en el passat, i es va arribar a la conclusió que les ordenances locals havien de respectar les previsions dels reglaments estatals o autonòmics. Actualment, la doctrina destaca que aquesta posició està desfasada i que únicament cal que l'ordenança respecti el reglament i que pugui recolzar tots i cadascun dels seus preceptes en l'habilitació legal prèvia o que es pugui considerar que els seus preceptes són un desenvolupament lògic d'una habilitació legal prèvia.
També cal destacar les relacions entre les ordenances i els costums, de gran tradició en alguns àmbits competencials municipals (per exemple, en matèria d'aprofitament comunal). Com han destacat la doctrina del Consell d'Estat i la jurisprudència, la relació entre ambdues fonts està guiada pel caràcter prevalent del costum en els casos en què l'ordenança continua amb les condicions restrictives d'aprofitament establertes pel costum local, segons Antonio Fanlo Loras. Finalment, s'han de considerar com a límits de la potestat de les ordenances els principis que estableix l'article 84 de la LRBRL, uns principis específicament aplicables a la intervenció dels ens locals en l'activitat privada: igualtat de tracte, congruència amb els motius i els fins justificatius i respecte a la llibertat individual.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca ordenança d'edificació, n f
es ordenanza de construcción

<Construcció > Urbanisme>

Definició

Ordenança que regula la posició, la forma i les dimensions de les construccions.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca ordenança d'edificació, n f
es ordenanza de edificación

<Documentació jurídica>, <Dret públic>

Definició

Ordenança que regula la posició, la forma i les dimensions dels edificis.

Nota

Àmbit: Espanya
Com a norma general, aquest reglament estableix les condicions del procés de construcció, a més de les condicions de l'edificació, tant pel que fa als elements externs com als interns.
Emparades per l'autonomia local, les administracions municipals tenen llibertat per a regular aquest sector, sempre que respectin el contingut de les normes de rang superior, com també les reserves de llei que s'estableixen. Així, segons l'article 25.2 de la Llei reguladora de les bases del règim local: «El municipi exerceix en tot cas competències en els termes de la legislació de l'Estat i de les comunitats autònomes, en les matèries següents: a) Urbanisme: planejament, gestió, execució i disciplina urbanística. Protecció i gestió del patrimoni històric. Promoció i gestió de l'habitatge de protecció pública amb criteris de sostenibilitat financera. Conservació i rehabilitació de l'edificació».
V. t.: potestat reglamentària n f
V. t.: reserva de llei n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca ordenança de circulació, n f
es ordenanza de circulación

Definició

Ordenança que s'ocupa de la regulació de vehicles i vianants, a més dels altres usos que es poden fer de les vies de trànsit de competència municipal.

Nota

Àmbit: Espanya
El Reial decret legislatiu 339/1990, del 2 de març, pel qual s'aprova el text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària, estableix en l'article 7 com a competències municipals en matèria de trànsit les següents: a) l'ordenació i el control del trànsit en les vies urbanes de titularitat seva, a més de la vigilància per mitjà d'agents propis, la denúncia de les infraccions que s'hi cometen i la sanció d'aquestes quan no estigui expressament atribuïda a una altra administració; b) la regulació dels usos de les vies urbanes, fent compatible la distribució equitativa dels aparcaments per a tots els usuaris amb la fluïdesa necessària del trànsit rodat i amb l'ús dels vianants dels carrers, a més de l'establiment de mesures d'estacionament limitat, amb la finalitat de garantir la rotació dels aparcaments, posant una atenció especial a les necessitats de les persones amb discapacitat que tenen reduïda la mobilitat i que utilitzen vehicles; c) la immobilització dels vehicles en vies urbanes que no estan proveïts del títol que habilita l'estacionament en zones limitades en temps o que excedeixen l'autorització concedida fins que no s'aconsegueixi la identificació del conductor; d) la retirada dels vehicles de les vies urbanes i el dipòsit posterior quan obstaculitzen o dificulten la circulació o impliquen un perill per a aquesta o estan aparcats de manera incorrecta en les zones d'estacionament restringit, en les condicions que estableix per a la immobilització aquest mateix article (les bicicletes només es poden retirar i portar al dipòsit si estan abandonades o si, encara que estiguin lligades, dificulten la circulació de vehicles o persones o danyen el mobiliari urbà); com també la retirada de vehicles en les vies interurbanes i el dipòsit posterior, en els casos i en les condicions que determina la llei; d) l'autorització de proves esportives quan discorren íntegrament pel nucli urbà, exceptuades les travessies; e) la realització de les proves per a determinar el grau d'intoxicació alcohòlica, o per estupefaents, psicotròpics o estimulants; f) el tancament de vies urbanes quan sigui necessari, i g) la restricció de la circulació a determinats vehicles en vies urbanes per motius mediambientals.
Aquesta normativa rep el suport de la Llei reguladora de les bases del règim local, que estableix en l'article 25.2.g les competències de les administracions locals en matèria de trànsit, estacionament de vehicles, mobilitat i transport col·lectiu urbà.
V. t.: potestat reglamentària n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de trànsit [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/315>

ca ordenança de circulació, n f
es ordenanza de circulación
es ordenanza municipal de tráfico

<Trànsit > Circulació > Normativa>

Definició

Disposició jurídica dictada per un ajuntament per a regular aspectes especials de circulació que afecten la xarxa viària municipal o sobre els quals té competències.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de gestió ambiental [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/218/>

ca ordenança de soroll, n f
es ordenanza de ruido
en noise rating level

<Gestió ambiental > Política > Vectors > Soroll i vibracions>

Definició

Disposició general de caràcter reglamentari que té per finalitat la reducció del soroll.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "ordenana" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició