Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• La política criminal és una de les disciplines integrants de la ciència global del dret penal, concretament caracteritzada per una dimensió valorativa, és a dir, política. La precisió de la política criminal fa imprescindible distingir entre la política criminal pràctica i la política criminal científica (o teoria de la política criminal). La primera està formada pel conjunt d'activitats empíriques organitzades i adreçades a la protecció dels individus i de la societat en el marc de l'evitació del delicte. La segona està formada per un conjunt de principis teòrics que han de dotar d'una base racional (tant de racionalitat funcional, eficiència, com de racionalitat valorativa) la pràctica de la lluita contra el delicte.
  Les diferents teories de la política criminal es diferencien pels criteris de racionalitat, que expressen amb diferents principis o amb diferents graus d'acceptació un principi concret. Els principis politicocriminals són formals i materials. El principi formal per antonomàsia és el principi de legalitat, amb totes les seves garanties. Són principis materials el principi d'eficiència, el principi d'eficàcia preventiva, el principi de proporcionalitat, el principi de culpabilitat, el principi d'humanitat, el principi de resocialització i altres principis més o menys acceptats per les diferents doctrines i més o menys reconeguts en els diferents ordenaments jurídics.
  Amb tot, sí que es pot indicar que l'evolució de la política criminal en el món occidental es caracteritza per la introducció progressiva de principis de contenció de la idea d'eficàcia preventiva, que va constituir el nucli de la teoria de la política criminal quan Franz von Liszt la va introduir i modificar. D'aquesta manera, la política criminal va esdevenir no només la disciplina de la prevenció del delicte, sinó, sobretot, la disciplina de la limitació de la intervenció de l'Estat en l'esfera jurídica dels ciutadans durant l'aplicació de l'estratègia de prevenció del delicte. Les garanties individuals han anat guanyant terreny progressivament en les teories politicocriminals, fins al punt que es podria dir que les idees centrals de la política criminal moderna són la dignitat humana i el respecte als drets fonamentals de la persona. I tot, a pesar del fet que en determinats moments, inclòs el present, sembli que es tendeix a una restricció de les garanties individuals a favor de l'èxit de les estratègies preventives inspirades, sobretot, en consideracions de seguretat.
  La política criminal es manifesta en un seguit de conseqüències que s'associen normativament o fàcticament a la producció present o futura del delicte a fi d'evitar que es cometi o es reiteri. Això vol dir que la política criminal no s'exhaureix en mesures juridicopenals, sinó que té la manifestació en totes les alternatives al dret penal. De fet, l'abolicionisme és una teoria de la política criminal que defensa la resolució del fenomen criminal, en totes les seves manifestacions, mitjançant el recurs a polítiques alternatives a la política criminal en sentit estricte.
  Ara bé, és cert que tot el dret penal s'integra dins la política criminal teòrica i pràctica vigent. En efecte, el dret penal vigent és l'expressió d'una política criminal; la discussió sobre els fins del dret penal i sobre els mitjans precisos per a assolir-los és una discussió politicocriminal, i la vocació de la política criminal és la reforma progressiva del dret penal. A més, entre els principis de la política criminal cal destacar els que determinen la mateixa qualificació d'un fet com a delicte, i no un fet merament antisocial, una infracció administrativa o un il·lícit civil. És a dir, la definició de què és un delicte és competència de la política criminal: l'establiment de quines són les conductes que poden ser racionalment qualificades de delictives. Tot això fa referència a la determinació de quins són els béns jurídics mereixedors de protecció penal i els que en necessiten, i també pel que fa a les conductes que poden comportar riscos rellevants penalment.
  La política criminal s'exerceix en tots els nivells del sistema del dret penal. En primer lloc, la Constitució espanyola (CE) i la interpretació feta pel Tribunal Constitucional són l'expressió d'opcions politicocriminals, atès que fixen el marc del que és possible per a la intervenció punitiva de l'Estat mitjançant la legislació ordinària. En segon lloc, també hi ha la legislació supraestatal i, concretament, la legislació comunitària, que fixen el marc de la intervenció politicocriminal de l'òrgan legislador estatal, sobre el qual recau la competència fonamental d'adopció d'una política criminal determinada. S'ha d'afegir que la ciència del dret penal també fa política criminal en les seves construccions teòriques, i sobretot se'n fa des del poder judicial. Finalment, el poder executiu també exerceix funcions politicocriminals.
  Deixant de banda la manifestació concreta de política criminal, doncs, que és la proposició al rei o la reina de l'exercici del dret de gràcia mitjançant l'indult, és cert que la policia i la fiscalia, mitjançant la persecució selectiva dels delictes (inspirada moltes vegades en criteris d'oportunitat) constitueixen instàncies de política criminal. Evidentment, l'Administració penitenciària també és una instància clau de la política criminal, que es manifesta en la gestió de l'execució de la pena privativa de llibertat.
  L'afirmació que els jutges fan funcions politicocriminals pot ser sorprenent per als qui estan acostumats a la visió dels jutges com a instàncies cognoscitives que es limiten a aplicar la llei mitjançant el mecanisme quasi lògic de la subsumpció. Tanmateix, la qualificació de politicocriminal respon a l'autèntica naturalesa valorativa de la tasca dels jutges penals. Els jutges fan funcions politicocriminals, per bé que les funcions es caracteritzin com a «política criminal en allò petit», com alguns autors matisen. Efectivament, és una política criminal que es practica en el sentit gramatical de la llei, des de la imparcialitat amb relació a les parts, fonamentada en les regles de l'argumentació racional, limitada per les regles processals, entre altres. Però és política criminal autèntica. Això significa que els jutges, en interpretar la llei, introdueixen criteris polítics; per tant, aquests haurien de ser els principis politicocriminals fonamentals reconeguts en la CE, especialment el principi de proporcionalitat. Aquesta és una concreció important del que disposa l'article 5 de la Llei orgànica del poder judicial, que estableix l'obligació dels jutges i dels tribunals d'interpretar les lleis segons els preceptes i els principis constitucionals. Tanmateix, s'ha d'indicar que l'article 4.3 del Codi penal sembla que conté una visió de la tasca dels jutges radicalment diferent, atès que només els atribueix la funció de recórrer al govern i exposar el que creguin convenient sobre la derogació o la modificació del precepte, o la concessió de l'indult, «sens perjudici d'executar sens dubte la sentència, quan de l'aplicació rigorosa de les disposicions de la llei resulti penada una acció o omissió que, segons el parer del jutge o del tribunal, no ho hauria de ser, o quan la pena sigui notablement excessiva, atesos el mal causat per la infracció i les circumstàncies personals del reu».
  Una de les qüestions més discutides amb relació a la política criminal és la seva naturalesa intercultural. Sobre aquest punt hi ha posicions doctrinals més aviat relativistes, segons les quals és impossible establir principis politicocriminals concrets amb pretensió de vigència més enllà de cada estat o, en tot cas, de cada espai cultural; aquesta concepció relativista s'ha recolzat tradicionalment en la idea de sobirania. Tanmateix, les posicions doctrinals més dinàmiques tendeixen a relativitzar el relativisme. En primer lloc, sí que s'accepta que els principis politicocriminals puguin ser concebuts en termes diferents en els diversos països i, sobretot, en les diferents cultures socials i jurídiques. Ara bé, segons aquest punt de vista, també s'hauria d'acceptar l'existència de principis amb validesa universal, els quals no podrien ser rebutjats per posicions nacionalistes o culturalistes; aquests principis podrien, fins i tot, ser imposats mitjançant un criteri de justícia universal. Aquesta idea és en la base de la constitució dels tribunals penals internacionals, que fins ara té la seva expressió màxima en la constitució del Tribunal Penal Internacional permanent.
• V. t.: culpabilitat n f
• V. t.: principi de legalitat penal n m
• V. t.: principi de proporcionalitat n m
• V. t.: resocialització n f