Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca patrimoni construït, n m
es patrimonio construido
fr patrimoine construit

<Història > Arqueologia>

Definició

Conjunt de béns edificats que constitueixen l'herència comuna que rep una societat.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca patrimoni cultural, n m
es patrimonio cultural
fr patrimoine culturel
en cultural patrimony

<Història > Arqueologia>

Definició

Conjunt de béns culturals acumulats que constitueixen l'herència comuna que rep una societat.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca patrimoni cultural, n m
ca patrimoni històric, n m sin. compl.
es patrimonio cultural, n m
es patrimonio histórico, n m

<Dret administratiu > Béns de l'Administració>

Definició

Conjunt de tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura que pel seu valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, i dels béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional i les particularitats lingüístiques.

Nota

La denominació patrimoni cultural és pròpia de la legislació catalana i la denominació patrimoni històric és pròpia de la legislació espanyola.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca patrimoni cultural, n m
es patrimonio cultural, n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ DE LA JARDINERIA I EL PAISATGE. Glossari de jardineria i paisatgisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2016-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/222/>

ca patrimoni cultural, n m
es patrimonio cultural, n m

<Jardineria. Paisatgisme>

Definició

Conjunt dels béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura d'un país, una regió, etc., que, pel seu valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic, mereixen una protecció i una defensa especials perquè els ciutadans en puguin gaudir i puguin ser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca patrimoni cultural, n m
es patrimonio cultural, n m
fr patrimoine culturel, n m
en cultural patrimony, n

<Cultura i identitat > Folklore i cultura popular>

Definició

Conjunt de béns culturals, de caràcter tangible o intangible, acumulats al llarg de la història que constitueixen l'herència comuna d'una col·lectivitat.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

ca patrimoni de les administracions públiques, n m
ca patrimoni públic, n m sin. compl.
es patrimonio de las administraciones públicas, n m
es patrimonio público, n m

<Dret administratiu > Béns de l'Administració>

Definició

Conjunt de béns i drets que són d'una administració pública, siguin quins siguin la naturalesa i el títol d'adquisició.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca patrimoni de sant Pere, n m
es patrimonio de San Pedro

<Dret>

Definició

Terres que posseïa el papa a Itàlia.

Nota

Àmbit: Inespecífic

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca patrimoni documental, n m
es patrimonio documental

<Biblioteconomia. Documentació>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca patrimoni eclesiàstic, n m
es patrimonio eclesiástico

Definició

Conjunt de béns materials, tant mobles com immobles, de l'Església catòlica.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Encara que l'Església catòlica sigui una confessió religiosa amb finalitats principalment espirituals, tant per raó de l'estructura societària que té, com per les activitats internes i externes que desenvolupa, necessita l'ús de béns materials, mobles i immobles; ús que sembla remuntar-se als orígens.
Amb tot, la formació del patrimoni eclesiàstic ha estat cosa de segles. Es desconeix quin era el patrimoni de l'Església catòlica abans del segle IV, com s'administrava, o quin era el títol jurídic que el sostenia. Però se sap que existia, atès que es té constància, com ara amb l'edicte de Milà (any 313).
Amb la llibertat que Constantí va concedir als cristians i, sobretot, amb l'oficialització del cristianisme al segle V, els béns de l'Església començaren a créixer, i es posaren les bases d'un sistema patrimonial i econòmic que arribà fins al segle XIX, de manera bastant homogènia a Europa occidental: l'anomenat sistema beneficial. Les fonts principals d'obtenció de béns han estat sempre les donacions dels fidels, principalment de lliure disposició i, especialment, les donacions mortis causa. Però, a més d'aquestes donacions voluntàries, i sobre la base del dret hebreu antic i de les indicacions del Nou Testament, també s'inicià un sistema tributari més o menys impositiu que tenia quatre elements: les ofrenes amb motiu dels sagraments, els delmes, les primícies de les collites i l'impost cathedraticum. Si les donacions testamentàries estaven formades, sobretot, per béns immobles, els altres tributs fornien l'economia eclesiàstica de la massa líquida necessària per a l'administració ordinària. D'aquesta manera, no calia alienar els béns immobles, que lentament augmentaven el patrimoni; si aquest era prou important, les seves rendes i fruits es destinaven també a l'administració ordinària. D'altra banda, les donacions de particulars no foren l'única font d'adquisició de patrimoni, ja que les autoritats romanes, a partir de la cristianització de l'imperi, assignaren a l'Església un nombre considerable de béns públics, sobretot immobles, procedents d'antics cultes pagans, com ara temples i edificis diversos.
També durant aquesta primera època es consolidà el caràcter del subjecte de domini dels béns eclesiàstics. Encara que el títol jurídic concret no trobà un referent tècnic adient fins al sorgiment del concepte de persona jurídica (al s. XIII), sí que era clar que els béns eclesiàstics pertanyien a molts i diversos titulars corporatius. Així, d'antuvi es considerà que el lloc de reunió cristiana (l'església) pertanyia a la comunitat local sota l'administració del bisbe, i que cada comunitat o diòcesi era titular independent dels propis béns, sense que mai no hi hagués ni una titularitat universal, ni un dret d'intervenció sobre béns d'altres comunitats. Quan, a partir del segle VI, les diòcesis començaren a crear les subdivisions parroquials, cada parròquia rebé, alhora, la capacitat de ser titular dels propis béns, independentment dels béns diocesans. I l'atomització encara es reforçà amb les fundacions pies, els monestirs, els ordes religiosos i la gran quantitat d'institucions aparegudes al llarg dels segles. L'autonomia administrativa i la multititularitat encara són notes característiques del dret patrimonial canònic.
El bisbe s'erigí aviat com a administrador natural dels béns de la seva Església local, però el dret canònic antic establia que donés coneixement de l'administració a diaques i preveres; particularment, els diaques gaudien d'un paper rellevant en l'administració eclesiàstica. En les diòcesis orientals, per exemple, sorgí la figura de l'ecònom, per tal d'alliberar al bisbe de les tasques econòmiques. Però també al segle V aparegueren algunes limitacions: d'una banda, les alienacions immobles començaren a ser controlades; de l'altra, es concretaren les finalitats o la destinació dels béns. En aquest sentit, els papes de finals del segle V, Simplici I (468-483), Símmac I (498-514) i Gelasi I (492-496) elaboraren una divisió quatripartida que s'ha conservat essencialment: un quart per al bisbe, un quart per als pobres i pelegrins, un quart per als clergues, i un altre per a les despeses de l'Església (culte i manteniment).
Lentament, el patrimoni augmentà. Al segle VII, hom calcula que l'Església posseïa un 10 % de les terres, que arribà al 33 % durant l'època carolíngia (s. IX); al segle X baixà al 20 %, però es tornà a incrementar a partir del segle XI. Després de la Revolució Francesa, els governs liberals del segle XIX imposaren tant la cessió del patrimoni eclesiàstic immoble no directament adscrit al culte (les desamortitzacions) com la prohibició dels tributs eclesiàstics.
Les desamortitzacions no foren simplement un recurs de força: es basaven en les teories jurídiques del regalisme. Les doctrines regalistes sostingudes als països catòlics durant els segles XVII i XVIII, que defensaven els drets i privilegis de la monarquia, pretenien que l'Església no gaudís d'un dret de nua propietat o domini sobre els seus béns, sinó de la mera possessió i l'usdefruit. Els regalistes pretenien que el poble havia fet donació condicionada dels seus béns al llarg dels segles per a unes finalitats religioses que l'Església havia d'acomplir, però que aquesta donació no implicava transmissió de domini a l'Església. El regalisme assegurava que aquest patrimoni havia de ser considerat propietat de la nació, representada pel rei (ius dominii eminentis), que garantia que l'Església disposés de tot el necessari per a la seva missió. Les teories regalistes foren condemnades per l'Església catòlica i mai no les acceptà. Tanmateix, al segle XIX, i havent canviat completament les circumstàncies politicoreligioses, els governs liberals s'acolliren precisament a la formulació regalista del dret de disposició de domini (ius dominii eminentis) per a justificar les desamortitzacions.
En acabar el segle XX, la situació econòmica i patrimonial de l'Església catòlica canvià radicalment i presentà les característiques que es descriuen a continuació.
1. No hi ha uniformitat en tota l'Església catòlica; el patrimoni a nom de l'Església presenta molta variació entre àrees geogràfiques i països, per raó del seu arrelament històric i social, o de la diversa legislació estatal; també són diferents els mitjans de finançament.
2. Com a tendència general, torna a tenir importància l'aportació directa dels fidels com a mitjà de finançament ideal.
3. En alguns països es manté (encara que a la baixa) una determinada col·laboració estatal, malgrat que els països catòlics han substituït l'antiga dotació pressupostària sorgida arran de les desamortitzacions per altres sistemes més compatibles amb el pluralisme religiós de la societat i l'aconfessionalitat dels estats.
4. Des del pontificat de Pau VI, i encara més en els darrers anys, hi ha un esforç notable perquè les finances eclesiàstiques siguin més transparents, i es publiquen els balanços; alhora, s'ha abandonat l'antiga preferència pels clergues en l'administració econòmica de l'Església, i es recorre a experts adients (sobretot dins les institucions més importants).
El patrimoni de l'Església catòlica no es pot considerar jurídicament ni comptablement una massa única, ja que els titulars són tants com persones jurídiques; no hi ha, doncs, una massa de béns comuna.
El futur econòmic i patrimonial de l'Església presenta paradoxes importants. Algunes institucions més importants (com ara la Santa Seu, alguns ordes religiosos i algunes diòcesis), que tenen pressupostos i recursos d'envergadura, fan servir els mitjans comuns de l'economia contemporània. Però, d'altra banda, l'economia de la major part d'institucions no tan importants (les diòcesis mitjanes o petites, la major part de les parròquies, molts ordes religiosos o llurs cases, entre altres) és clarament antiquada, excessivament atomitzada per a gaudir de pes específic dins la globalització econòmica contemporània. Aquestes entitats menors, encara que han guanyat en transparència, no són econòmicament més eficaces que abans, i sovint llurs mitjans són escassos per manca d'iniciativa moderna en la captació de recursos i en l'aprofitament dels que ja tenen.
El Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83) estableix els principis bàsics següents sobre el dret patrimonial de l'Església catòlica: a) el dret propi i independent del domini de l'Església sobre els béns materials (càn. 1254, § 1); b) l'absoluta descentralització (càn. 1255), no només administrativa, sinó també legislativa, de manera que el CDC-83 es limita a unes normes molt generals aplicables a tota l'Església, que ha de desenvolupar la legislació local; c) la claredat en l'administració, per mitjà d'organismes col·legiats que elaborin pressupostos anuals (càn. 494), i del control de l'administració dels béns de les persones jurídiques públiques (càn. 1276); d) la clara tendència a protegir amb garanties l'administració extraordinària (càn. 1281), sobretot l'alienació patrimonial (càn. 1292); e) la remissió genèrica al dret civil del lloc sobre contractes (canonització), en tot el que no disposa el dret canònic (càn. 1290); f) el respecte absolut a la voluntat dels donants (càn. 1267, § 3); g) l'administrador local és el bisbe diocesà (càn. 1276), el papa n'és administrador suprem (càn. 1256); h) la supressió progressiva del sistema beneficial (càn. 1272), substituït per una administració diocesana centralitzada del salari dels clergues (càn. 1274, § 1), i i) el manteniment de l'antiquíssima destinació quàdruple dels béns de l'Església, que obliga a mantenir el culte diví, a sustentar dignament la clerecia, a evangelitzar i a ajudar els necessitats (càn. 1254, § 2).
Amb relació a les finalitats del patrimoni eclesiàstic, cal parlar dels límits que poden tenir. Per als antics defensors de la doctrina de l'Església com a societat perfecta, autors dels tractats de dret públic eclesiàstic anteriors al Concili II del Vaticà, no hi havia limitació jurídica o moral prèvia al dret de propietat que l'Església tenia, i era ella mateixa la que havia de decidir la quantitat de patrimoni que li convenia, i autolimitar-lo si excedia les necessitats i els criteris evangèlics. Tanmateix, el canvi de plantejaments provocat pel Concili II del Vaticà posà el patrimoni eclesiàstic directament en relació amb el compliment dels fins de l'Església; el dret de domini només es fonamenta per a dur a terme aquests fins. S'ha de regir, doncs, per l'ideal de pobresa evangèlica, no s'ha de cobejar la propietat de més béns materials dels que siguin necessaris o convenients, i s'han de rebutjar els superflus d'acord amb els criteris comuns de moral econòmica i social.
El CDC-83 anomena genèricament béns temporals de l'Església tots els que pertanyen a les persones jurídiques eclesiàstiques, tant públiques com privades, i també tots els que pertanyen a altres entitats eclesials que no gaudeixen de personalitat, com ara voluntats pies i associacions de fidels merament aprovades (càn. 1257, § 1).
Aquesta primera distinció és fonamental: els béns de les persones físiques no són béns de l'Església, sinó béns privats dels fidels, dels quals l'Església no pot disposar jurídicament. Es tracta d'una norma vàlida per a tots els fidels, tant clergues com laics, sense distinció de jerarquia. Cal recordar, a aquest efecte, que el sagrament de l'orde no implica la renúncia als béns personals presents o futurs: el clergue adquireix per al propi patrimoni privat tot el que legítimament li correspongui, tant si prové del seu salari eclesiàstic com d'altres mitjans legals, només amb les limitacions canòniques a determinades activitats comercials o de negoci (càn. 286 i 1392), i la comminació de destinar al bé de l'Església o a obres de caritat els béns sobrants dels rebuts amb motiu de l'exercici d'un ofici eclesiàstic (càn. 282, § 2). Paral·lelament, el clergue tampoc no pot considerar com a propis els béns de l'Església, i no en pot disposar per a un benefici privat, ja que constituiria apropiació indeguda.
Pel que fa al patrimoni privat dels clergues, l'autoritat eclesiàstica no hi té cap competència, ni en pot disposar de cap manera. Aquesta distinció és bàsica per a assegurar la transparència de l'administració econòmica i la destinació legítima del patrimoni, i evitar confusions.
Els religiosos, en canvi, estan sotmesos al vot perpetu de pobresa, i són obligats a renunciar als béns propis presents i futurs, de manera que depenen econòmicament de la institució religiosa a la qual pertanyen.
El CDC-83 planteja com a classificació principal dels béns la que es fa per raó de la titularitat: si són propietat d'una persona jurídica pública o d'una persona jurídica privada. Alhora, es distingeixen alguns béns segons la pròpia naturalesa o per raó de la funció espiritual a què estan destinats. D'entre aquests, cal destacar els béns preciosos i les coses sagrades.
Els béns preciosos són els legalment anomenats béns eclesiàstics, específicament només els que pertanyen a persones jurídiques públiques (càn. 116). En general, el llibre V del CDC-83 s'adreça a regular aquests béns (càn. 1257). Els béns de les persones jurídiques públiques se sotmeten a una regulació i un control més estrictes, ja que actuen en nom de l'Església amb llurs finalitats públiques i fonamentals, i la comprometen també en l'àmbit patrimonial i econòmic (càn. 1276).
Els actes d'alienació patrimonial de béns eclesiàstics i, en general, tots els que comporten una disminució real de béns immobles o un perjudici per al patrimoni de la persona jurídica, estan sotmesos a fortes limitacions (càn. 1295). L'objectiu de la normativa és assegurar que les persones jurídiques públiques puguin acomplir llurs finalitats, i evitar que operacions arriscades posin en perill la continuació de l'activitat de la institució. L'alienació no està prohibida o impedida, i es pot dur a terme observant correctament les condicions legals de garantia que s'exposen tot seguit.
El CDC-83 no estableix què s'ha d'entendre per alienació, i deixa en mans de les conferències episcopals la possibilitat d'ampliar el concepte amb altres contractes que no són pròpiament alienacions, com ara els arrendaments, tal com va fer la Conferència Episcopal espanyola amb el Decret del 26 de novembre de 1983. El motu proprio pastorale munus, del 30 de novembre de 1963, va considerar equiparats la pignoració, la hipoteca, l'arrendament, l'emfiteusi i, en general, contraure deutes que excedeixin les quantitats fixades per la conferència episcopal per a les alienacions.
L'element formal és l'obtenció de la llicència d'alienació preceptiva, sense la qual el dret canònic considera nul el contracte si se subscriu (càn. 1291). Però com que no totes les alienacions comporten el mateix risc, el cànon 1292 estableix uns barems que augmenten les garanties de conformitat amb el valor dels béns alienables, que segueixen els barems establerts per la Conferència Episcopal espanyola en el Decret del 24 de novembre de 1990: per als béns de fins a un valor de mercat de 6.010 ?, l'alienació la decideix lliurement la persona jurídica propietària, sense necessitat de llicència de l'autoritat superior; per als béns d'entre 6.010 ? i 60.100 ?, cal la llicència diocesana, i per als béns de més de 60.100.000 ?, cal la llicència diocesana i la llicència pontifícia, de la mateixa manera que per als béns artístics o històrics independentment del preu de mercat.
La llicència diocesana s'obté per la conjunció de tres voluntats afirmatives vinculants: la del consell d'assumptes econòmics, la del col·legi de consultors i la del mateix bisbe diocesà. Tanmateix, no es pot atorgar sense que consti, en l'expedient administratiu corresponent, la causa justa oportuna que aconselli el contracte i una valoració pericial escrita (càn. 1293).
L'autèntic problema pràctic que suscita la llicència canònica d'alienació és l'efecte civil que es pot obtenir en cas que no n'hi hagi. Per al dret canònic, l'absència d'aquest requisit provoca la nul·litat del contracte (càn. 1291), però el cànon 1296 reconeix que hi pot haver un clar desajustament si, malgrat la manca de llicència, el dret civil considera vàlid el contracte.
El dret civil espanyol ha entès que la llicència canònica d'alienació forma part de la capacitat d'obrar de les persones jurídiques eclesiàstiques, sense aquesta llicència no hi ha plena capacitat i el contracte es considera invàlid; aquesta tendència està reforçada per l'article I de l'Acord entre la Santa Seu i l'Estat espanyol sobre assumptes jurídics, del 3 de gener de 1979, en reconèixer la personalitat jurídica i la capacitat d'obrar de les persones jurídiques públiques eclesiàstiques. Tanmateix, és un tema controvertit, i alguna sentència del Tribunal Suprem (STS 138/1997, del 27 febrer) ha aplicat el criteri de manera restrictiva. Igualment, cal comptar amb la protecció virtual del dret de la tercera persona de bona fe.
El béns de les persones jurídiques privades estan exclosos del règim general dels béns eclesiàstics, per tal de preservar-ne l'autonomia necessària, més gran que la de les persones jurídiques públiques. Per aquesta raó, els béns de les persones jurídiques privades es regeixen per llurs propis estatuts, aprovats per l'autoritat eclesiàstica corresponent, llevat que algun cànon indiqui expressament una altra cosa (càn. 1257, § 2). Per al dret comú, pràcticament només representa l'obligació de lliurar comptes anuals per tal de comprovar que els béns s'han destinat a les finalitats estatutàries (càn. 325). Tanmateix, sovint la legislació local tendeix a instaurar un control addicional en aprovar els estatuts.
La categoria de béns preciosos constava en el Codi de dret canònic del 1917 (CDC-17) amb una definició concreta: «els que tenen un valor notable per raó de l'art, la història o la matèria» (càn. 1497, § 2). El CDC-83, en canvi, no ofereix cap definició per a aquest tipus de béns, però els esmenta en diversos cànons; la definició antiga és un punt de partença, però el criteri per a determinar exactament quins béns es consideren preciosos és obert: hi pot intervenir la legislació canònica local, així com el criteri doctrinal i jurisprudencial. Tanmateix, cal considerar que la legislació estatal sobre patrimoni històric, artístic i cultural incideix indubtablement sobre el patrimoni eclesiàstic, per la qual cosa és una de les qüestions de dret eclesiàstic pactades habitualment amb les autoritats civils. Com s'ha dit, el CDC-83 estableix fortes limitacions pel que fa a l'administració i l'alienació dels béns preciosos, recollides en els cànons 1189, 1270, 1283 i 1292.
Les coses sagrades tampoc no són definides en el CDC-83, però el cànon 1497, § 2 del CDC-17 esmentava que «s'anomenen sagrats els béns destinats al culte diví per mitjà de consagració o benedicció». Aquesta definició en essència es pot mantenir, amb la precisió que actualment les coses poden ser dedicades o beneïdes, no consagrades. El ritus litúrgic de la dedicació es reserva per a alguns tipus de llocs sagrats; les benediccions són per a immobles de tota mena i per a béns mobles que es destinen al culte públic o a la devoció particular, tal com descriu el cànon 1171. Es consideren, doncs, coses sagrades: els llocs sagrats (càn. 1205), els altars (càn. 1235), els cementiris (càn. 1240), les imatges beneïdes (càn. 1188), les relíquies autenticades (càn. 1190) i tots els instruments o accessoris destinats al culte diví que puguin ser beneïts.
No totes les coses sagrades són béns de l'Església o béns eclesiàstics. Moltes, de fet, pertanyen a particulars, tant si són immobles (en general, les capelles) com mobles (molts objectes litúrgics i de devoció). Per això, el mateix cànon 1171 només recorda que les coses sagrades «han de ser tractades amb reverència i no han de ser emprades per a un ús profà o impropi, encara que pertanyin a particulars». El títol de propietat particular no canvia pel fet que la cosa sigui beneïda posteriorment, ni a l'inrevés, la venda d'una cosa sagrada a un particular no li treu el caràcter sagrat. Tanmateix, el cànon 1269 limita l'adquisició de coses sagrades per usucapió (prescripció adquisitiva): les persones físiques no poden adquirir per prescripció coses sagrades pertanyents a persones jurídiques públiques.
La pèrdua del caràcter sagrat s'anomena execració, i s'esdevé per tres causes: per destrucció d'una gran part de la cosa, per decisió administrativa de l'autoritat eclesiàstica, o per la permanent reducció de fet a usos profans. Encara que el cànon 1212 només determina l'execració dels llocs sagrats, es pot aplicar per analogia a la resta de coses sagrades.
V. t.: sistema beneficial n m

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "parsimoniós" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota