Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• La noció persona jurídica és una de les institucions on el dret canònic ha mostrat més gran influència respecte dels ordenaments jurídics occidentals.
  L'origen de la noció de persona jurídica se sol adjudicar al decretalista Sinibaldo Fieschi (que en esdevenir papa va adoptar el nom d'Innocenci IV, 1243-1254), el qual, en el seu comentari sobre les Decretals, de Gregori IX (Apparatus in quinque libros Decretalium), elaborat quan era professor a Bolonya, creà la idea de persona ficta o persona jurídica, en assegurar que «collegium in causa universitatis fingatur una persona». En aplicar el recurs jurídic de la ficció a les corporacions del seu temps, Fieschi oferia àmplies possibilitats, que van aprofitar la canonística contemporània i posterior, però realment recollia una idea eclesiològica molt anterior, pròpia del cristianisme, atès que les cartes paulines, en el Nou Testament, ja definien l'Església com a «unum corpus». La llarga evolució que coronà Innocenci IV és el resultat de l'espiritualització aplicada pel dret canònic en considerar les corporacions i fundacions com si fossin un subjecte més, per tal d'imputar-los drets i obligacions, capacitat de domini i administració i perdurabilitat més enllà d'una vida humana.
  L'aportació del dret canònic medieval ràpidament passà als ordenaments seculars, que acolliren la noció de personalitat jurídica, desenvolupada i aplicada àmpliament pel dret civil, el dret mercantil, el dret internacional i el dret administratiu. Tanmateix, el dret canònic conservà algunes característiques específiques en la regulació de la persona jurídica.
  L'activitat de l'Església catòlica, en tots els àmbits, s'estructura sobre l'existència de persones jurídiques: les diòcesis, les parròquies, les províncies i les regions eclesiàstiques. I sempre són persones jurídiques els titulars dels béns eclesiàstics, atès que es diferencien així dels béns privats dels fidels (laics o clergues).
  El Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83) renova la matèria i n'estableix una reordenació i classificació molt aclaridores. En primer lloc, recull l'expressió antiga persona moral en el cànon 113 i la reserva per a definir unes entitats superiors i diferenciades: l'església universal i la Santa Seu. Aquestes es troben al capdamunt de la jerarquia de persones jurídiques, atès que l'església universal, considerada de dret diví, engloba les altres i la seva existència és prèvia i originària. També cal esmentar que la personalitat moral de l'església universal i la Santa Seu correspon, en certa manera, a la personalitat jurídica que el dret internacional reconeix a la mateixa Església (i a la Santa Seu com a representant màxim) per a actuar i obligar-se com a subjecte internacional de drets i deures.
  En segon lloc, el cànon 115 recull la distinció clàssica entre universitates personarum i universitates rerum, és a dir, corporacions (conjunts de persones físiques) i fundacions (conjunts de coses o béns), que el Codi de dret canònic del 1917 (CDC-17) havia deixat de banda.
  La importància numèrica i qualitativa de les corporacions en l'àmbit de l'Església catòlica és molt gran. Les múltiples associacions i moviments catòlics que obtenen personalitat pertanyen a aquest tipus de persona jurídica; però el dret canònic vigent ha aclarit que totes les institucions eclesiàstiques de base personal també són universitates personarum, encara que el territori en pugui ser el criteri delimitador (com és el cas de les diòcesis i les parròquies, tot destacant el caràcter de l'Església com a poble cristià, a les quals pertanyen els fidels que tenen domicili o quasidomicili dins llurs límits). Alhora, el CDC-83 distingeix entre corporacions col·legials i no col·legials, tot depenent del tipus de govern. D'acord amb el cànon 115, § 2, s'anomenen col·legials les corporacions en què el govern o l'activitat són determinats per llurs membres, amb dret igual o desigual; es tracta, doncs, d'un govern participatiu i plural. Així es poden constituir corporacions col·legials de govern democràtic (adients per a les associacions de fidels, per exemple), però també poden continuar existint corporacions amb vots desiguals o de qualitat segons l'antic principi canònic d'atendre la voluntat de la melior et sanior pars.
  A propòsit del govern de les persones jurídiques col·legials, cal esmentar que el cànon 119 ofereix regles detallades per a la formació de la voluntat dels col·legis (votacions i eleccions). Cal destacar la reproducció de l'antiga regla quod omnes tangit, ab omnibus approbari debet. Provinent del dret romà però de sòlida tradició canònica (Llibre sisè, de Bonifaci VIII, regula iuris 29), és una norma que salvaguarda els drets subjectius dels membres d'una corporació o d'un col·legi, presents i futurs, de manera que no puguin ser arrabassats per majoria de vots. Com observa Gaetano lo Castro, aquesta regla era entesa com un estat previ a les representacions majoritàries per sufragi democràtic universal, ja que obligava que hi fossin presents tots els membres d'una comunitat i que es prenguessin per unanimitat els acords que afectaven a tothom; igualment, obtingué un significat processal, de manera que eren citats a judici tots els interessats. Sempre ha estat complicat establir quins afers són els que poden afectar a tothom personalment, però el dret vigent ha personalitzat més els drets que es poden veure afectats per aquesta norma (ut singuli), ja que no són els drets comuns que afecten a tothom, sinó els drets que pertanyen de manera subjectiva (com antigament, el dret de vot, la mateixa autoritat, els drets adquirits, les prescripcions, els emoluments, i els deutes i els crèdits personals), i també els altres drets comuns que, si són afectats, provoquen un canvi essencial en la persona jurídica que afecta també a tothom (canvi de finalitats, de prerrogatives d'un consell o junta, renúncia a drets o privilegis, entre altres variacions).
  D'altra banda, són no col·legials les corporacions de govern unipersonal (com ara diòcesis i parròquies), encara que aquestes institucions tinguin òrgans de consulta més o menys obligada (com ara consell presbiteral, col·legi de consultors, consell pastoral). Aquestes corporacions són, majoritàriament, les esglésies locals i llurs divisions territorials, sota l'autoritat d'un pastor únic (el bisbe a la seva diòcesi; el rector a la parròquia, sota l'autoritat del bisbe, i així fins a arribar al darrer en la progressió) (càn. 391, 393, 515, 519 i 532).
  Encara que el nombre de universitates rerum o fundacions a l'Església catòlica no sigui tan elevat com el de les corporacions, també es dona una presència important; tradicionalment han estat conegudes com a fundacions pies. Si s'entén per fundació la destinació d'una massa de béns, separada, que es destina a unes finalitats específiques, l'ordenament canònic distingeix entre les fundacions autònomes (per al cas més perfecte en què la massa bonorum rep personalitat jurídica singular i diferenciada) i les fundacions no autònomes (quan els béns, malgrat ser separats i destinats a unes finalitats concretes, no es constitueixen en persona jurídica, sinó que depenen d'una altra persona jurídica, que en té la cura i l'administració). Aquesta distinció vol evitar un nombre excessiu de fundacions amb personalitat jurídica, i se'n nega la concessió a finalitats que mereixen ser protegides pel dret, però que no tenen una entitat prou important perquè sigui necessari l'esforç de constituir i mantenir una persona jurídica; en el dret canònic, doncs, existeixen fundacions impròpies que no són persones jurídiques.
  Tanmateix, la novetat legislativa més important del CDC-83 en aquesta matèria fou la distinció entre persones jurídiques públiques i privades. En efecte, en el CDC-17, hereu de la dificultat canònica clàssica per a diferenciar dret públic i dret privat, totes les persones jurídiques eren considerades públiques; en certa manera, formaven part de l'estructura eclesiàstica, i llurs béns eren béns eclesiàstics, fet que provocava que moltes associacions de fidels i algunes fundacions obtinguessin una oficialitat impròpia. La doctrina proposà, doncs, distingir entre veritables entitats estructurals de l'Església i les altres persones jurídiques.
  Segons el cànon 116, § 1, les persones jurídiques públiques han de complir aquests requisits: a) constitució per l'autoritat, b) missió confiada en nom de l'Església, i c) finalitat de bé públic. I, segons el cànon 1257, § 1, llurs béns tenen la consideració de béns eclesiàstics stricto sensu. La resta són persones jurídiques privades: l'autoritat pot promoure persones jurídiques públiques (per a acomplir-ne les finalitats) o privades (si no vol que actuïn en nom de l'Església); els fidels privats només poden promoure persones jurídiques privades (que no poden actuar mai en nom de l'Església).
  El cànon 116, § 2 estableix dos mitjans d'obtenció de personalitat jurídica: per concessió del mateix dret i per decisió administrativa. Algunes corporacions o fundacions públiques són de tal naturalesa que no podrien funcionar si no fossin considerades persones jurídiques ipso iure, de manera que llur creació porta intrínseca la concessió de personalitat, com són les diòcesis, les províncies, les conferències episcopals, les parròquies i els seminaris, entre altres. En canvi, la resta de persones jurídiques públiques, i totes les privades, només obtenen llur personalitat per decisió administrativa, expressada per decret.
  La legislació canònica actual estableix que les persones jurídiques s'han d'ordenar a un fi congruent amb la missió de l'Església que transcendeixi el fi dels individus, i concreta que aquests fins són els que corresponen a obres de pietat, d'apostolat o de caritat, tant espiritual com temporal, i és una missió de l'autoritat que s'hi constitueixin només persones jurídiques amb finalitats veritablement útils i amb mitjans per a dur-les a terme (càn. 114). En comparació amb el fi religiós o caritatiu de què parlava l'antic cànon 100 del CDC-17, la regulació actual és més àmplia i esmenta explícitament les activitats d'apostolat. Tanmateix, la redacció de l'actual cànon 114 oblida parcialment altres finalitats més àmplies de les fundacions. D'acord amb la tradició canònica i amb la mateixa realitat actual de persones jurídiques dins l'Església, s'imposa una interpretació àmplia dels fins canònics, de manera que ha de bastar que el fi de l'Església sigui congruent d'acord amb les circumstàncies de temps i lloc.
  Els cànons 121 i 122 del CDC-83 estableixen determinades modificacions de les persones jurídiques: d'estatuts (domicili, fins), d'integritat (desmembració, unió, absorció), entre altres canvis, i en fixa unes breus normes generals d'aplicació per a les persones jurídiques públiques (les privades es regeixen pels propis estatuts i pel dret local). Però també hi pot haver altres canvis, com per exemple de naturalesa jurídica (de pública a privada i a l'inrevés), que poden ser els més conflictius, ja que no se n'ha determinat un procediment concret.
  La durada i l'extinció de les persones jurídiques són dos aspectes de la mateixa qüestió, que el dret canònic resol amb un principi fonamental recollit en el cànon 120, § 1: «Persona iuridica natura sua perpetua est.» La perpetuïtat de la persona jurídica ha de ser entesa no com una eternitat inexorable, sinó com la projecció vers un futur indeterminat, de manera que superi la limitació que la mort imposa a les persones físiques.
  La perpetuïtat té unes excepcions concretes que determinen l'extinció de la persona jurídica. Aquestes causes d'extinció poden ser dues. a) Ab extrinseco, és a dir, per una causa externa com és pròpiament la supressió, per la qual l'autoritat que legítimament constituí la persona jurídica revoca de manera positiva el consentiment amb l'ànim de fer-la desaparèixer. Es tracta de la senzilla aplicació del principi «omnis res, per quascumque causas nascitur, per easdem dissolvitur», provinent del dret clàssic i recollit en el cànon 120, § 1. Tanmateix, aquest principi no s'observa de manera absoluta, perquè l'autoritat superior (la Santa Seu, per exemple) pot extingir persones jurídiques creades per estaments inferiors. I b) Ab extrinseco, per causes internes a la mateixa persona jurídica; a més si ha cessat l'activitat que duia a terme durant cent anys (durant els quals s'aplica l'antic principi iura remanent in uno), que actua com a causa autònoma d'extinció i sense que calgui concurs de l'autoritat, el CDC-83 estableix dues causes intrínseques d'extinció més, específiques per a les persones jurídiques privades: que, segons els propis estatuts, una corporació es dissol voluntàriament, o que una fundació ha deixat d'existir, a judici de l'autoritat, abans dels cent anys d'inactivitat.
  Finalment, el cànon 123 estableix la destinació dels béns i els drets patrimonials d'una persona jurídica pública extingida, destinació que es regeix pels estatuts i pel dret local, però en el cas que no es pronunciïn subsidiàriament, els béns passen a la persona jurídica superior.