Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "propietari" dins totes les àrees temàtiques
<Ciències de la Terra>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca propietari | propietària, n m, f
- es propietario | propietaria
- en owner
<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Informàtica > Programari>
Definició
Nota
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8
<Geografia > Disciplines cartogràfiques>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca propietari | propietària, n m, f
- es propietario | propietaria
- en owner
<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Informàtica > Programari>
Definició
Nota
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8
<Tecnologies de la informació i la comunicació>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca propietari | propietària, n m, f
- es propietario | propietaria
- en owner
<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Informàtica > Programari>
Definició
Nota
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca propietari | propietària, n m, f
- es propietario | propietaria, n m, f
<Dret civil>
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca propietari | propietària, n m, f
- es propietario | propietaria
<Dret civil>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
El propietari o la propietària, com a titular del dret de propietat, té facultats plenes i exclusives d'aprofitament d'un bé i la facultat de disposar-ne. De fet, no necessita la intermediació d'altres persones per a gaudir dels seus béns i exercir totes les facultats del domini. El dret de propietat li dona el poder de prendre autònomament decisions relatives a la destinació dels béns i d'executar-les de la manera que consideri convenient. Dit d'una altra manera, el propietari o la propietària pot realitzar el seu interès respecte del bé directament.
Les facultats que té la persona propietària, com a titular d'un dret de propietat sobre un bé, són les següents: a) la facultat d'usar, la qual, vinculada al fet de la possessió, consisteix en l'aprofitament de les utilitats que se'n deriven, ateses la naturalesa del bé i la destinació econòmica que tingui; b) la facultat de determinar i modificar la destinació econòmica del bé, incloent-hi la transformació; c) la facultat de fruir, en virtut de la qual el propietari o la propietària pot percebre els fruits que ha produït el bé -segons l'article 541-3.1 del Codi civil de Catalunya (CCCat)-, llevat que hi hagi un dret que n'atribueixi la percepció a una altra persona; a més a més, si la producció dels fruits havia estat obra d'una tercera persona, el perceptor li ha d'abonar les despeses fetes per a obtenir-los (art. 541-3.2 CCCat); d) la facultat d'adquirir per accessió tot el que s'uneix al bé en propietat de manera natural o artificial, pagant, si escau, la indemnització que correspongui (art. 542-1 CCCat), i e) la facultat de disposar, que en sentit estricte inclou la facultat d'alienar i gravar el bé, i també la d'abandonar-lo, i en sentit ampli comprèn la realització dels actes d'administració ordinària i extraordinària del bé que siguin necessaris per a utilitzar-lo o gaudir-ne, encara que no comportin alienació o gravamen.
<Jardineria. Paisatgisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ DE LA JARDINERIA I EL PAISATGE. Glossari de jardineria i paisatgisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2016-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/222/>
- ca propietari | propietària, n m, f
<Jardineria. Paisatgisme>
Definició
<Empresa > Màrqueting. Comercialització>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Neoloteca, el diccionari en línia de termes normalitzats pel Consell Supervisor:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Neoloteca [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 1999-2024.
<http://www.termcat.cat/neoloteca/>
A la Neoloteca trobareu informació més detallada dels termes, que inclou:
- Els criteris que s'han tingut en compte per a l'aprovació de la forma catalana proposada (des del 2011).
- El motiu de normalització dels termes i el tipus de formació lèxica de la denominació aprovada (des del 2018).
- ca propietari de llistes | propietària de llistes, n m, f
- es propietario de listas
- en list owner
<Empresa > Màrqueting. Comercialització>
Definició
<Empresa > Comunicació empresarial>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de comunicació empresarial: publicitat, relacions públiques i màrqueting. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999. 306 p.; 22 cm. (Diccionaris de l'Enciclopèdia. Diccionaris terminològics)
ISBN 84-412-0228-1
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca propietari de llistes | propietària de llistes, n m, f
- es propietario de listas | propietaria de listas
- en list owner
<Comunicació empresarial > Comunicació > Publicitat > Mitjans > Màrqueting directe>
Definició
<Tecnologies de la informació i la comunicació>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE-EN ISO/IEC 27000:2019 Tecnologies de la informació. Tècniques de seguretat. Sistemes de gestió de seguretat de la informació. Visió de conjunt i vocabulari i de la norma internacional ISO corresponent (ISO/IEC 27000:2016).
Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic CTN 320 Ciberseguretat i protecció de dades personals, la Secretaria del qual és a càrrec d'UNE. El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb l'Associació Espanyola de Normalització (UNE) per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes de l'Agència de Ciberseguretat de Catalunya de la Generalitat de Catalunya.
La negreta de determinats termes en l'interior de definicions i notes indica que la consulta d'aquests termes en la seva fitxa pròpia permet completar o ampliar el significat de la definició o la nota en què apareixen.
- ca propietari del risc | propietària del risc, n m, f
- es dueño del riesgo | dueña del riesgo, n m, f
- fr propriétaire du risque, n m, f
- en risk owner, n
<Tecnologies de la informació>
Definició
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca servitud de propietari, n f
- es servidumbre de propietario
<Dret civil>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Una de les grans innovacions en el dret immobiliari català dels últims anys ha estat l'admissió de la servitud en cosa pròpia o servitud de propietari. La Llei de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge (LANISRV), que recull la doctrina germànica dels drets reals sobre cosa pròpia, admet que una persona propietària de dues finques pot constituir i, si s'escau, mantenir una servitud entre dos predis de la seva propietat. Aquesta institució jurídica significa un trencament radical amb la regulació tradicional catalana d'inspiració romana.
En el dret romà es va posar de manifest la impossibilitat de constituir drets reals limitats sobre una cosa a favor de la persona que en tenia el domini. Aquest principi es va traslladar a la norma, que establia que la servitud seria extrapolable a qualsevol tipus de drets reals, i també a tota mena de relacions jurídiques en què intervingués un subjecte en posició activa i un altre de contraposat en posició passiva, nemini res sua servit (Digesta 7.6.5; 8.2.26; 8.2.30; 8.3.33, §1; 8.4.10). El brocard va transcendir amb fortuna a la modernitat i va incorporar-se a les codificacions europees i hispanoamericanes del segle XIX i de principi del XX. No obstant això, alguns ordenaments jurídics van optar per derogar-lo i admetre els drets reals de la persona propietària. D'aquesta manera, el Bürgerliches Gesetzbuch (BGB, 'Codi civil' alemany) del 1896 i després el Codi civil suís del 1907 van fixar unes bases que s'allunyaven de la resta de regulacions europees. Els dos textos legals coincideixen en l'admissió d'aquests tipus de drets com a conseqüència de l'observació de nous fenòmens sorgits del progrés de la societat urbana. L'acceptació dels drets reals sobre cosa pròpia es manifesta en tres àmbits. D'una banda, en qüestions relacionades amb el crèdit territorial, es produeix la separació del dret de propietat dels drets reals que també són propis; així, s'articulen construccions com ara el deute territorial de propietari o la hipoteca de propietari (Eigentümergrundpfandrechte, § 1163, 1168, 1177, 1196 BGB, i § 868 Zivilprozessordnung [Codi processal civil alemany]; i art. 801, 827 i 859.2 CC suís). De l'altra, se suprimeix el requisit d'alienitat entre predis del mateix concepte de servitud (§ 1018 BGB i art. 730 CC suís). I, a l'últim, es posa fi a la consolidació entre les formes d'extinció, en el cas dels drets reals en general (§ 889 BGB) o en el cas específic de les servituds (art. 735 CC suís).
Tot i l'acceptació d'aquesta mena de drets, hom va plantejar el problema de la possible constitució unilateral d'una servitud per una persona propietària de dues finques. La qüestió va ser molt controvertida a Alemanya, on va ser la jurisprudència la que va atorgar al cas carta de naturalesa. A Suïssa, la qüestió es va resoldre amb la introducció de l'article 733 del CC, que permetia la constitució ex novo d'una servitud a la persona propietària de dos predis. La resta de la doctrina europea era aliena a la discussió. La consideració dels drets reals limitats com a ius in re aliena feia que se'n derivés la impossibilitat del concepte mateix dels drets. Tanmateix, a poc a poc, es van fer sentir veus que reclamaven una concepció més adequada al temps mitjançant l'acceptació dels drets reals en cosa pròpia. La doctrina catalana anterior a la LANISRV es va afegir a la línia d'oposició, ja que es va fonamentar en el dret romà. Alguns autors han considerat el mode constitutiu de servituds conegut com a destinació del pare de família, o per signe aparent, com un precedent immediat de la servitud de propietari. Aquesta modalitat especial per a crear servituds era desconeguda pel dret romà, i va sorgir de la interpretació dels comentaristes. El droit coutumier francès va acceptar la modalitat de constitució, que recull el Code; en aquest moment la interpretació dels exegetes francesos, en relació amb l'article 694, va fer possible l'enllaç amb la institució.
En relació amb el dret històric català, els textos prelegislatius i legislatius anteriors a la LANISRV van respectar la regla nemini res sua servit. Això no obstant, s'ha d'observar la manca d'una normativa completa i sistemàtica de servituds. Des de les Ordinacions d'en Sanctacília i el Recognoverunt proceres, fins a la Compilació del dret civil de Catalunya, la regulació de les servituds va ser fragmentària i no es va constituir una regulació general. Per aquesta raó va ser inevitable començar un procés de modernització que va culminar amb la promulgació de la LANISRV, que dedica els articles 4 al 26 a les servituds i introdueix la servitud de propietari (preàmbul, § 6, art. 4, 7, 13 i 17 LANISRV).
La llei catalana regula dos tipus de servitud en cosa pròpia: en primer lloc i segons l'article 6, que estableix les modalitats generals de constitució del dret, es regula la servitud inicial de propietari. Aquesta servitud fa referència als casos en què la persona propietària de dues finques crea ex novo una servitud entre dos predis que són propietat seva. La constitució es duu a terme mitjançant la declaració de voluntat unilateral de la persona titular que s'inscriu en el Registre de la Propietat. La llei no recull expressament el cas però, atès que la paraula títol (art. 6 LANISRV) es refereix a negoci jurídic i que aquest pot ser unilateral, s'admet la construcció proposada. D'altra banda, el fet que l'article 4 de la LANISRV presenti una servitud que prescindeix de referències subjectives reforça aquesta interpretació.
El segon tipus és la servitud final de propietari (art. 17 LANISRV), que es produeix com a conseqüència de l'eliminació de l'efecte extintiu de la consolidació. Es produeix quan dos predis, entre els quals hi havia una relació de servitud, es reuneixen sota un mateix domini.
En un altre àmbit se situa l'article 7 de la LANISRV. El precepte va intentar posar fi a la polèmica sobre l'aplicabilitat de l'article 541 del CC a Catalunya («destinació del pare de família»). L'òrgan legislador, a fi d'erradicar la polèmica, fa desaparèixer el cas de constitució per destinació i estableix un criteri contrari al del CC. Cal advertir que el precepte català diu «continuï», per tant, significa que la servitud existia prèviament entre dues finques que són propietat d'un mateix subjecte. És en aquest sentit que es relaciona amb la servitud de propietari; són dues institucions que no tenen res a veure, però que per acció legislativa s'han posat en relació. Malgrat això, s'ha de matisar que l'article 7 de la LANISRV pot ser objecte de diverses interpretacions: es pot entendre com un precepte de constitució o com un precepte de manteniment de servituds. Si hom valora la finalitat del precepte, hom pot afirmar que n'exclou la constitució. Tanmateix, si es fa una interpretació sistemàtica, juntament amb els preceptes que reconeixen la servitud de propietari, es tracta més aviat d'un cas de manteniment de servituds aparents preexistents. És a dir, la persona titular de dos predis, que estableix o manté un signe aparent, crea el fonament material que demostra la voluntat tàcita de constituir el dret real. No obstant això, l'article 7 de la LANISRV afirma que amb la voluntat no n'hi ha prou segons i per a aconseguir la suficiència del títol exigeix un requisit complementari: que es faci constar en el moment de l'alienació la continuïtat de la relació de servei. L'existència d'una servitud quan els dos predis pertanyen a una mateixa persona titular no implica una situació diferent de la que es produiria si no es donés el cas, ja que la persona titular pot fer el que vulgui amb el domini, sempre que no s'infringeixin les limitacions imposades per la llei.
L'eficàcia exercitabilitat del dret es produeix en el moment en què se separen els dominis i es converteixen en una servitud ordinària. En el procés es distingeixen dos períodes temporals: a) mentre dura la reunió de dominis, i b) en el moment en què se separen les propietats. El primer període es caracteritza pel fet que la servitud no es pot exercir o bé es paralitza de conformitat amb els articles 4.2 i 4.3 de la LANISRV. L'eficàcia de la servitud s'absorbeix pel domini que té la persona titular del dret real. Abans de l'alienació dels predis la persona propietària no veu restringides les seves facultats, ni adquireix una nova forma de gaudi de la finca. Per bé que la servitud és inexercitable, la persona propietària pot demandar, mentre es mantingui la reunió, qualsevol persona que el pertorbi en l'exercici del seu dret, tant en la qualitat de propietària com de titular del dret de servitud. Així mateix, pot imposar tota mena de gravàmens sobre el dret de propietat i les que pugui imposar legalment sobre el dret de servitud. En aquests casos, la càrrega imposada és de rang inferior a la servitud preexistent però és inexercitable. Amb la separació de dominis té lloc l'exercitabilitat típica de la servitud. La conseqüència més important és que la servitud és oposable l'anterior persona propietària de les dues finques, sempre que es quedi amb alguna. Això significa la legitimació de la persona titular corresponent per a restablir la servitud, el contingut de la qual no havia estat respectat pels actes de la persona propietària comuna anterior, sempre que haguessin estat posteriors a la imposició de la servitud.
En cas d'extinció (art. 13 LANISRV), la configuració de la servitud de propietari exclou no utilitzar-la i la redempció convinguda. En el primer cas, no usar-la és consubstancial a la figura, ja que l'exercitabilitat no és possible mentre continuen junts els dominis. La redempció convinguda s'exclou per la inexistència de les parts necessàries per poder-ne parlar. L'extinció voluntària o la renúncia és la causa d'extinció que més s'adequa a la servitud de propietari. De la mateixa manera que el propietari de dos predis hi pot imposar una servitud per a obtenir un benefici actual o potencial, pot extingir-la quan vulgui sempre que no perjudiqui terceres persones.
D'altra banda, l'article 17 de la LANISRV estableix la possibilitat que té la persona propietària de les dues finques, una de les quals està gravada amb una servitud a favor de l'altra, de sol·licitar al Registre la cancel·lació del gravamen. En aquest cas, la servitud no s'extingeix com a conseqüència de la reunió de dominis, sinó per la voluntat de la persona titular, la qual està formada per dos elements: la voluntat d'extinció i la cancel·lació efectiva. Si la servitud no està inscrita, només és necessària la declaració extintiva.
Pel que fa a la jurisprudència, el Tribunal Suprem sempre s'ha mostrat inflexible amb la teoria germànica dels drets reals sobre cosa pròpia i s'ha emparat en el dret tradicional per a barrar el pas als drets esmentats (sentències del Tribunal Suprem [STS] del 6.3.1875, del 9.7.1903 i, més modernament, del 7.1.1980 i del 12.7.1984). D'altra banda, la Direcció General dels Registres i del Notariat (DGRN), de l'Estat, ha reconegut diverses vegades la conveniència i la utilitat de la servitud de propietari (resolucions del 21.10.1980 i del 14.5.1984). El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) encara no s'ha pronunciat sobre la institució concreta.
