Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• Aquesta llei va servir d'exemple al model de successió reial espanyol sota la dinastia dels Borbons, amb l'excepció que, en el cas espanyol, una dona sí que podia regnar, sempre que no hi hagués homes a la línia de successió directa o col·lateral.
  L'origen d'aquesta llei el trobem en una norma del poble germànic dels salis, del qual prové el nom, que impedia a les dones tenir el càrrec de monarca, i també transmetre la línia successòria reial. Els salis, establerts a França, van deixar com a llegat aquesta llei, que es va convertir en la norma de successió dels monarques francesos durant l'edat mitjana i l'edat moderna fins a la Revolució Francesa, quan va deixar de tenir vigència. El primer registre de la llei, en llatí, va ser obra del rei Clodoveu I, fundador de la dinastia merovíngia, al Liber historiae Francorum. Tot i això, aquesta llei no va tenir gaire repercussió en la vida política de la França medieval fins al segle XIV, al final del regnat de Lluís X. El monarca de la dinastia dels Capet va tenir Joan I com a descendent, però quan va morir al cap de cinc dies, el germà de Lluís X, al cap i a la fi Felip V de França, va invocar la llei sàlica el 1316 per defensar els seus drets successoris contra les descendents del difunt monarca.
  A partir d'aleshores, la llei sàlica a França va estructurar la successió dels reis francesos fins a l'abolició de la institució mateixa a finals del segle XVIII. De la mateixa manera, altres països europeus com Àustria, Suècia o Hongria van incloure aquesta normativa en llur legislació. En el cas austríac, el rei Carles VI va derogar la llei sàlica per mitjà de la Pragmàtica Sanció del 1713, amb l'objectiu que la seva filla Maria Teresa heretés el tron. En el cas dels altres dos països esmentats, o bé a causa de la derogació de la llei, el 1979 en el cas suec, o bé a causa de la supressió del règim monàrquic a Hongria, la llei sàlica també va perdre la vigència.
  Quan Felip V va arribar a Espanya, temorós d'una reinstauració de la dinastia dels Habsburg, va decidir establir, amb modificacions importants, aquesta disposició, el 1713; d'aquesta manera va substituir el model successori espanyol, registrat a la cinquena partida d'Alfons X el Savi, que permetia regnar a les dones. Felip V, conscient de la descendència femenina de l'emperador Carles VI, rival en la Guerra de Successió, va decidir importar alguns aspectes d'aquesta llei francesa per tal d'evitar que les filles d'Habsburg reclamessin llurs drets successoris. El primer monarca de la dinastia de Borbó a Espanya, en connivència amb el Consell de Castella i el Consell d'Estat, per mitjà de l'auto acordado del 10 de març del 1713, va anular la llei successòria vigent i va establir que els homes, per línia directa, fills, o col·lateral, germans o nebots, tindrien preeminència en la successió per sobre de la dona, encara que fos una dona la primera o única descendent directa del rei.
  Per tant, l'aplicació de la llei sàlica a Espanya no prohibia el regnat d'una dona, però sí que les excloïa de les primeres posicions de l'odre successori; per això pràcticament es marginava l'existència d'una reina al tron espanyol. Així doncs, l'auto acordado no va ser una còpia exacta de la llei sàlica, sinó una normativa que s'hi inspirava. L'aprovació d'aquesta llei de successió que extrapolava, encara que no plenament, el model successori francès a Espanya no va quedar exempta de problemes, atès que grans personalitats de la noblesa s'hi van oposar. No obstant això, Felip V va comptar amb el suport de les ciutats i les viles, després de demanar-los el vot a favor, per a fer-la tirar endavant a les Corts. L'auto acordado, derivat de la llei sàlica, no només va suposar una garantia dels plans successoris de Felip V, sinó que també va comportar la materialització del suport a la nova dinastia de moltes ciutats del regne.
  Al final d'aquest mateix segle, concretament el 1789, Carles IV va decidir derogar l'auto acordado del 1713 per mitjà de la Pragmàtica Sanció. Aquesta normativa es va aprovar a les Corts del 1789 per unanimitat i sota la presidència del comte de Romanones, cosa que va suposar el primer gran intent de derogar la llei sàlica. Tanmateix, la decisió no es va poder materialitzar perquè no es va promulgar la nova llei públicament, amb la qual cosa va quedar sense efectes legals. De fet, la Pragmàtica Sanció de Carles IV no apareix en la Novíssima Recopilació del 1805.
  Al cap d'unes dècades, el 1830, el seu fill Ferran VII va decidir, al final del seu regnat, tornar a promulgar la Pragmàtica Sanció per fer possible que la futura reina Isabel II arribés al tron. Dos anys més tard, exactament el 18 de setembre del 1832, Ferran VII va decidir restablir l'Auto Acordado malgrat que, finalment, el va derogar en el testament al cap d'uns mesos.
  La renovació d'aquesta llei va desencadenar l'esclat d'un conflicte dinàstic, atès que el germà del rei Ferran VII, Carles Maria Isidre, es va mostrar a favor de mantenir vigent la particular llei sàlica espanyola i, davant l'absència d'homes hereus del rei per línia directa, volia accedir d'aquesta manera al tron. Aquest conflicte successori va conduir al conflicte armat de la primera guerra Carlina, quan es van defensar els drets successoris de la infanta Isabel, d'acord amb el que establia la Pragmàtica Sanció, i els de Carles Maria Isidre, que advocaven a la vigència de la llei sàlica. Aquesta disputa dinàstica, això no obstant, amagava la lluita entre les tendències liberals, per la banda d'Isabel, i els defensors de tornar a l'Antic Règim que van donar suport a Carles Maria Isidre, els carlins, en l'intent d'ocupar el tron d'Espanya. Els seus descendents també van defensar els drets successoris, i van provocar que hi hagués una línia successòria alternativa a la d'Isabel II.
  Actualment, la Constitució espanyola del 1978 estableix que la successió al tron espanyol segueix l'ordre de primogenitura i representació i que té com a prioritat les línies anteriors abans que les posteriors; en la mateixa línia, el grau més pròxim abans que el més llunyà; en el mateix grau, l'home abans que la dona; i en el mateix sexe, la persona de més edat abans que la de menys.