Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca societat preestatal, n f
es sociedad preestatal
en pre-state society

Definició

Societat l'organització sociopolítica de la qual es basa en una estructura no estatal.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca societat primitiva, n f
es sociedad primitiva
en primitive society

Definició

Societat en què la família i els parents desenvolupen funcions econòmiques de producció, d'ajut mutu i de comerç, de manera que duen a terme el paper d'autèntiques estructures econòmiques.

Nota

En aquest tipus de societat, el sistema de parentiu constitueix un element central de l'organització social.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca societat recreativa, n f
es sociedad recreativa

Definició

Institució que té per finalitat la promoció i la pràctica d'activitats recreatives entre els seus membres.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca societat rural, n f
ca contracte d'amitges, n m sin. compl.
es sociedad rural

Definició

A Menorca, contracte pel qual la persona propietària d'una finca —generalment una explotació agropecuària— la cedeix, juntament amb la seva dotació mínima, a una persona conradora perquè l'exploti, amb la possible col·laboració de la seva família, sota la direcció tècnica de la propietària, en què l'una i l'altra ostenten conjuntament la representació de la societat i es reparteixen els beneficis de l'explotació a mitges o en la proporció que acordin.

Nota

Es tracta d'una institució típica de Menorca, regulada per l'article 64 del llibre II de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990, dedicat a l'illa de Menorca. És també una institució que té una rica tradició històrica, si bé no era coneguda amb el nom actual sinó com a contracte d'amitges. La nova denominació -societat rural- va aparèixer per primera vegada l'any 1948, en un article de Daniel Cano Cantallops a la Revista de Menorca, titulat «Aparcería predial en la Isla de Menorca», en què s'indica que «la aparcería menorquina es, en realidad, una sociedad, ya que el vínculo jurídico que une al propietario con el colono es identificable con el que une a los socios de una sociedad», i, d'aquesta manera, arriba a la conclusió de definir el contracte d'amitges com «una sociedad civil irregular de carácter rural».
La realitat és que aquesta consideració s'apartava de la tradició històrica, reflectida també en la jurisprudència, ja que -com indica Miquel Coca Payeras-, hi ha sentències que assenyalen que el contracte menorquí d'amitges és una varietat de la parceria (sentències de la Sala Civil de l'Audiència Territorial de Palma 94/1970, del 18 de desembre i del 6 de juny de 1979); aquesta darrera sentència indica que la societat rural menorquina, admesa, encara que no regulada, per l'article 64 de la Compilació, que és coneguda amb la denominació més autèntica, així com entranyable dins el medi rural, de contracte d'amitges, representa una primera reconducció a l'àmbit dels anomenats contractes parciaris, en la concreta implicació agrària i pecuària que tenen.
La Compilació del dret civil especial de Balears del 1961 recollia, seguint el corrent doctrinal iniciat per Cano Cantallops, la societat rural, i hi va dedicar molt poques normes. Així, es va limitar a assenyalar que el propietari i el conrador -aquest, cap de família- exerceixen conjuntament la representació de la societat; que, si no s'estableix el contrari, el conrador assumeix la representació dels familiars que conviuen amb ell i en depenen; que la societat no s'extingeix per la mort de qualsevol dels consocis, ja que queden subrogats els successors, i que, en el que no es disposa, s'han d'aplicar exclusivament -la paraula és simptomàtica, ja que exclou qualsevol altra regulació- els usos i els costums.
Aquesta configuració de la societat rural com una veritable societat, dotada fins i tot de personalitat jurídica pròpia, va ser acceptada per la doctrina, com ho fa Miquel Coll i Carreras en els comentaris que fa al precepte dins l'obra Comentarios al Código civil y compilaciones forales. La Compilació del 1990 manté les normes de la Compilació del 1961 amb l'únic retoc -absolutament necessari jurídicament- de substituir la representació per part del conrador dels familiars que conviuen amb ell, sota dependència seva, pel fet que el conrador assumeix la gestió dels interessos d'aquests familiars.
Després de la Compilació del 1990 la doctrina ha estat d'acord amb aquesta consideració de les antigues amitges com a societat i amb la dotació a aquesta de personalitat jurídica pròpia. Coll Carreras ha assenyalat que, encara que l'article 64 no conté una declaració expressa sobre la personalitat jurídica de la societat rural, cal donar-la per descomptada, ja que si no és així no es pot imaginar la representació conjunta (per part del propietari i del conrador) de la qual parla el precepte, atès que, perquè es pugui representar una entitat, és absolutament necessari que aquesta tingui existència diferenciada. I Josep M. Quintana Petrus assenyala que «la societat rural es pot definir com aquella societat de caràcter particular que neix del contracte celebrat entre dues persones, el titular d'una finca rústica [propietari] i el conrador [pagès], els quals la constitueixen amb personalitat jurídica pròpia a l'objecte d'explotar, en estreta col·laboració, una finca rústica que, ordinàriament, és de naturalesa agropecuària».
Possiblement s'ha de destacar d'aquesta definició l'«estreta col·laboració» entre el propietari i el conrador, atès que el propietari no es limita en absolut a la cessió de la finca o de l'explotació agropecuària, sinó que aquesta s'ha de cedir amb la dotació necessària -que, en el llenguatge del camp rep el nom de mota-, perquè l'explotació pugui començar la seva tasca, a més de la realització per part del propietari d'altres aportacions; així, especialment, ha de col·laborar de manera personal en la gestió i la direcció de l'explotació, a més d'exercir, conjuntament amb el conrador, la representació de la societat. L'autor abans indicat ha assenyalat que «el propietari no és, en la societat rural, un capitalista rendista, sinó un soci involucrat en el procés de finançament i direcció de l'explotació».
Totes aquestes aportacions del propietari fan que la societat rural s'allunyi de les línies generals dels contractes parciaris i s'integri en el tipus societari, ja que hi ha una aportació de béns, diners i indústria amb ànim de repartir els beneficis de l'explotació. Certament, el caràcter privat dels contractes de societat rural, sense que hi hagi un registre públic al qual puguin acudir els interessats per a conèixer-ne les característiques, no acaba d'encaixar amb el fet que la societat rural estigui dotada d'una personalitat jurídica pròpia; tanmateix, és essencial que la societat pugui funcionar com a tal vàlidament dins l'àmbit de les seves relacions jurídiques comercials i, d'aquesta manera, no es presenta cap tipus de problema, ja que aquestes societats poden tenir número d'identificació fiscal, amb la qual cosa poden contractar, optar a les subvencions, fer les declaracions fiscals i, en definitiva, actuar vàlidament sense entrebancs de cap tipus.
Francesca Llodrà Grimalt, quan analitza aquest tema de la personalitat jurídica de la societat rural, es refereix al corrent doctrinal que fa una interpretació a contrario de l'article 1669 del CC, la qual ens podria dur a considerar que, com sigui que en la societat rural els pactes entre els dos socis no es mantenen secrets sinó que hi ha una representació conjunta, això determinaria -tal com estableix l'indicat precepte- que la societat rural tingués personalitat jurídica pròpia. Si bé la mateixa autora assenyala que aquesta tesi té un punt feble, ja que el precepte esmentat del CC no és aplicable a la societat rural, perquè no entra dins el règim jurídic clarament indicat pel mateix article 64 de la Compilació. Malgrat totes aquestes consideracions, hom podria dir que hi ha un reconeixement legal de la institució com una veritable societat, perquè l'article 64 l'anomena expressament d'aquesta manera, a més d'establir-ne un sistema de representació, del que es desprèn que la mateixa llei la considera una entitat amb existència diferent de la dels diversos components.
Pel que fa a la regulació de la societat rural, destaquen els usos i els costums, els quals cal considerar necessàriament si no hi ha pacte o no és possible aplicar-hi les poques normes que l'article 64 dedica a la institució. En aquest sentit, és molt expressiva la sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears 1/2005, del 14 de gener, segons la qual «la llamada a los usos y costumbres en calidad de fuente subsidiaria cumple un doble papel: de integración del contenido de la relación obligatoria, en forma en cierto modo cercana a la regla del art. 1287 CC, i de cierre taxativo de la aplicabilidad a la figura de otras regulaciones positivas, singularmente las de arrendamiento rústico y aparcería. La ley reconoce y robustece de esta suerte el carácter consuetudinario de la institución y la protege frente a ingerencias extrañas, facilitando con ello que su estructura, contenido y dinámica sean moldeados por los propios interesados en función de las diversas circunstancias socio-económicas concurrentes en cada momento. De ahí se sigue que la intervención de los Tribunales en la solución de los conflictos que se susciten entre los titulares de cada singular relación contractual deba ceñirse, en principio, a indagar lo que pregonan sobre la cuestión concreta dichas dos fuentes reguladoras. Sólo en caso de silencio o insuficiencia de estas últimas será lícito buscar y aplicar mecanismos jurídicos de origen distinto para resolver la contraoversia».
Quant a les línies generals de la societat rural, seguint especialment l'obra de Quintana Petrus, són les següents.
Pel que fa als elements personals del contracte (propietari i conrador), no és estrany que tant la Compilació del 1961 com la del 1990 facin referència als familiars del conrador, i és que la realitat mostrava que el conrador no era l'únic que treballava a la finca o explotació agropecuària, sinó que generalment també ho feia -i ho fa- la seva família, especialment la dona. Actualment, la situació ha canviat en el sentit que, en molts casos, aquests familiars han regularitzat llur situació i, generalment, s'han donat d'alta com a treballadors de la societat o, en el cas del cònjuge, s'ha ampliat la figura del conrador perquè faci referència a la parella, a fi que tots dos puguin tenir dret als beneficis socials. La Compilació del 1990 parla simplement de la gestió dels interessos dels familiars per part del conrador, de manera que foragita la representació legal a què es referia la Compilació del 1961.
El propietari no es limitava a cedir la finca o explotació al conrador, sinó que també aportava la mota, que és el conjunt d'elements que representen el mínim indispensable perquè l'explotació pugui començar a funcionar, i la constitueixen un determinat nombre de caps de bestiar de cabestre i de cria (boví, de llana i porquí), palla (normalment la del sementer), barreres, determinats ormejos, algun motor i altre utillatge, que ha anat canviant al llarg del temps.
A més de la mota, el propietari aporta la meitat de l'extramota, que representa la resta de la dotació corresponent a la finca, de la qual ha d'aportar l'altra meitat al conrador, i que hauria d'estar constituïda pels caps de bestiar, els ormejos, la maquinària i els vehicles no inclosos a la mota i que són emprats en l'explotació de què es tracta. En realitat, la mota i l'extramota queden lligades a la finca, per la qual cosa, en els canvis de conrador, el que surt rep del qui entra la meitat del valor de la segona (la mota ja s'ha dit que és aportada pel propietari), sense que el conrador que deixa la finca pugui disposar de cap dels elements emprats en la seva explotació sense autorització del propietari. D'aquesta manera es possibilita que l'explotació de les finques tingui continuïtat i no quedin desmantellades.
El propietari cedeix també al conrador l'ús de la finca amb tots els accessoris, plantacions, arbres, entre d'altres, i normalment queden fora del contracte les zones forestals i la caça. També és costum que aporti la meitat de l'import de totes les llavors, pinsos, combustibles, lubricants, insecticides i fems emprats, a més del pagament d'un nombre determinat de jornals dels assalariats que treballen a la finca. Però, sobretot, el propietari assumeix la direcció tècnica i la gestió de l'explotació.
Per la seva banda, el conrador aporta treball i dedicació a les tasques de la finca o explotació, i també ho fan els familiars que conviuen amb ell a la finca, si bé de cap manera n'assumeix ja la representació; d'altra banda, s'han introduït noves fórmules que van des del pagament d'uns salaris a aquests familiars fins a l'adquisició per part de la parella del conrador de l'estatus de conradora, en una relació de solidaritat amb el conrador. A més a més, correspon al conrador el pagament de l'altra meitat de l'extramota, i de les llavors, pinsos, combustibles, entre altres. També pot anar a càrrec seu el pagament d'un determinat nombre de jornals d'assalariats, d'acord amb el que hagi convingut amb el propietari. Igualment, aporta l'ús d'eines personals de treball o altres ormejos de propietat seva.
La societat com a tal afronta les despeses de l'explotació, incloent-hi arbitris, taxes, quotes de la Seguretat Social, entre d'altres, amb l'exclusió de l'impost de béns immobles que sol ser a càrrec del propietari.
Amb la periodicitat indicada en el contracte -normalment, cada mes- es calculen els beneficis, deduint de la producció total de la finca, que rep el nom de munt major, les despeses de l'explotació, i aquests beneficis se solien repartir a mitges; per això s'anomena contracte d'amitges. Tanmateix, les circumstàncies han canviat, i Coll Carreras assenyala que el fenomen migratori, l'abandó del camp o la forta competència de les indústries turístiques, que poden proporcionar uns sous més elevats, han determinat l'increment de les càrregues suportades pels propietaris de les finques, amb la conseqüència que llur participació en els beneficis queda reduïda a la quarta part o, fins i tot, inferior a aquesta.
L'article 64 de la Compilació estableix que la representació de la societat correspon conjuntament al propietari i el conrador, exigència que, com ha determinat la doctrina (Quintana Petrus), s'estén tant als actes de disposició com als de simple administració, si bé, a la pràctica, el propietari sol realitzar tasques de caràcter inversor i financer o de planificació tècnica de l'explotació, mentre que el pagès sol dur directament la gestió de la producció i venda dels productes del camp.
La durada del contracte sol ser indefinida, i en l'encapçalament dels contractes normalment s'indicava que aquests es feien «a mitges i per un any darrere l'altre». Però en un contracte de societat, que com a tal està basat en la confiança, hi ha d'haver una possibilitat de desistir unilateralment del contracte; per això es permet el desdit cada any de cadascuna de les parts contractants, a condició de manifestar-se en el temps oportú; en aquest sentit, el costum revela que la data ordinària de desdir el contracte era la festa de Sant Joan Baptista (el 24 de juny), tot i que darrerament hi ha la tendència a avançar-la a Sant Josep, de manera que la sortida de la finca es produeix al voltant de la festa de la Mare de Déu d'agost (el 15 d'agost) a les finques de secà i per Sant Miquel (el 29 de setembre) a les finques de regadiu.
En canvi, la mort de qualsevol dels consocis no determina per se l'extinció del contracte, ja que tant la Compilació del 1961 com l'actual proclamen la subrogació dels successors en el lloc del propietari o del conrador, amb la conseqüència que continua subsistint el contracte i, per tant, la personalitat jurídica de la societat. La norma no pot tenir un caràcter absolutament imperatiu, sinó que s'ha d'entendre aplicable si no ho impedeixen les circumstàncies del cas, ja que en alguns casos els successors no poden realitzar les funcions i les tasques que el contracte imposa al propietari i al conrador.
La innegable facultat de cadascuna de les parts de desdir el contracte -essencial en un contracte basat en la confiança- no ha d'impedir que la societat continuï funcionant, amb la substitució de l'antic conrador pel nou. Però, per tal d'evitar que aquesta substitució pugui ser traumàtica i dilatòria, els costums locals han imposat la figura dels estimadors, que valoren els elements de l'explotació que no es transmeten amb aquesta, bàsicament l'extramota, la qual és aportada a mitges entre el propietari i el conrador, per la qual cosa és just i necessari que el nou conrador pagui a l'antic el valor de la seva meitat, ja que queda subrogat en el seu lloc. Els estimadors són persones expertes en valoracions, elegits l'un pel conrador que surt de l'explotació i l'altre pel que hi entra. Tots dos estimadors es reuneixen a l'explotació el dia fixat per a realitzar l'estim i, cadascun de manera separada, fa l'inventari o balanç de tots els elements que integren l'explotació (bestiar, maquinària, mitjans de locomoció i transport, ormejos, fruits pendents de recollir, collites emmagatzemades, entre d'altres), de manera que en l'actiu d'aquest inventari o balanç figurin tots els béns que formen part de l'explotació o hi estan lligats. Del valor resultant es resta el de la mota, que va amb la finca; la diferència es divideix per dos, de manera que una meitat correspon al propietari i l'altra al conrador que deixa l'explotació, meitat aquesta que li ha de pagar el que hi entra. Una vegada els estimadors han fet la valoració de tots aquests elements de manera separada, comparen entre ells els resultats. Normalment, s'arriba a un acord i s'obté així la valoració definitiva, però si no hi ha avinença, els mateixos estimadors designen un tercer estimador per a dirimir llurs diferències, i aquest darrer fa la valoració definitiva. En cas que no hi hagi consens dels estimadors per a elegir aquest tercer estimador, correspon de fer-ho al jutge de pau del municipi.
La tasca dels estimadors com a creadors d'usos i costums ha estat posada en relleu per la Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears 1/2005, del 14 de gener, segons la qual el fet que la quota lletera no entri dins la liquidació, perquè forma part de la finca, és imposada pel costum que han seguit els estimadors en aquest punt. La dita sentència assenyala que «ha de aceptarse por ello como extremo cierto que en el sector impera la práctica de que, en ausencia de acuerdo entre los socios interesados, la cuota lechera no entra en la liquidación. Que por razones temporales obvias la duración de dicha práctica todavía sea corta no empece, sin más, a que ya merezca la considerción de uso. Importa destacar, a estos efectos, que no se ha alegado ni se tiene noticia de que en idéntica situación se haya adoptado en alguna otra ocasión solución diversa. Esto ratifica que dicha práctica constituye conducta general y uniforme, suficientemente expresiva de que el sector, en ejercicio de su capacidad de autoregulación que la ley sanciona, ya tiene formado un criterio firme con que dar salida al problema». Coll Carreras es fa ressò de l'opinió d'algun autor que ha volgut parangonar la funció dels estimadors amb la dels membres del Tribunal de les Aigües de València.
La doctrina (Quintana Petrus) ha indicat que en aquestes liquidacions ja no se sol fer referència a una figura abans coneguda com era la bestreta, consistent en una quantitat en metàl·lic que el conrador lliurava al propietari al començament del contracte com a garantia del resultat de l'explotació. És clar que, en el cas que s'hagués lliurat la bestreta, el conrador que surt de l'explotació l'hauria de recuperar, de manera que n'hauria de pagar l'import corresponent o bé el propietari o bé el pagès entrant, si s'hagués pactat que aquest està obligat també a lliurar-la.
Per posar fi a aquesta entrada es presenten les següents i expressives paraules de l'autor abans esmentat: «en definitiva, la societat rural menorquina no és en absolut un sistema d'arrendament (on hi ha cessió de la terra a canvi d'un cànon o renda) ni tampoc de parceria (en el qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits), ni una reminiscència feudal, com algú ha insinuat impròpiament, sinó un contracte societari sui generis, regit per unes normes molt senzilles però respectades per tots, que ve funcionant de fa segles amb innegable eficàcia, que ha anat adaptant-se a les circumstàncies pròpies del temps i que no té per què deixar de funcionar sobre les terres de Menorca sempre que les parts contractants així ho acordin». Per la seva banda, Coll Carreras assenyala que quan es preparava la reforma de la Compilació del 1961 per a adaptar-la a la Constitució espanyola del 1978 «hicieron acto de presencia los propósitos de aniquilamiento de la sociedad rural menorquina. Sin embargo, los partidarios de la supresión no tuvieron éxito en su empresa, y la Cámara acabó por aprobar el artículo 64 del texto de 1990 tal y como el Gobierno balear, aceptando el anteproyecto redactado por la Comisión de Juristas nombrada en su día, lo presentó al órgano legislador de la Comunidad Autónoma».

[contracte d'amitges: Denominació antiga.]
V. t.: arrendament rústic i parceria n m
V. t.: explotació a majoral n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca societat salvatge, n f
es sociedad salvaje
en savage society

Definició

Societat en què els seus membres es dediquen a la caça, viuen en societats petites i són relativament nòmades.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca societat sense classes, n f
es sociedad sin clases
en classless society

Definició

Societat en un estadi de desenvolupament en què desapareixen les diferències per la superació de l'estructura socioeconòmica capitalista.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca societat sense classes, n f
es sociedad sin clases, n f
en classless society, n

<Perspectiva sociològica > Tipus socials>

Definició

Societat utòpica en un estadi de desenvolupament en què desapareixen les diferències de classe per la superació de l'estructura socioeconòmica capitalista.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca societat simple, n f
es sociedad simple
en simple society

Definició

Grup nòmada, sense cap mena d'organització política, que viu de la caça i de la pesca amb uns mitjans tècnics molt primitius i amb una mínima divisió del treball.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; FUNDACIÓ BARCELONA. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-03-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca societat tradicional, n f
es sociedad tradicional
en traditional society

Definició

Societat que no té una forma d'organització caracteritzada per una producció tecnològica i una administració burocràtica.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'antropologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1993. 153 p. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-05-1

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca societat tribal, n f
es sociedad tribal
en tribal society

Definició

Societat preestatal el teixit social de la qual es forma per la combinació d'associacions no relacionades per vincles de residència o de parentiu i que resulten, generalment, d'una segmentació.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "societat" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició

Definició