Argot culinari i gastronòmic

Disposar harmoniosament sobre la plata o el plat de servei tots els elements d'una preparació culinària, peça principal, guarnició, salsa o elements de decoració. En restauració, la preparació s'efectua des que els plats estan a punt. Per als plats calents s'executa ràpidament durant el cop de foc i s'acaba amb el toc final de presentació. Els elements de guarnició han d'estar sempre en perfecte estat d'utilització. El material de preparació comprèn les plàteres, safates, plats i plates de servei, les raveneres i els plats de compartiments (per als entremesos), les enciameres, salseres, soperes, terrines, etc. Certs plats demanen un material de preparació particular, com són les ostres i els fruits de mar, servits damunt d'una safata guarnida de gel picat, muntat sobre un suport de base. Altres requereixen la presència d'un escalfaplats. Alguns disposen d'utensilis específics: plats i pinces per als cargols, bressol per als espàrrecs, etc. En la pràctica de la preparació, els elements es poden disposar plans, però segons la seva forma també es poden encavallar o posar de qualsevol manera: en cúpula, en corona, en piràmide, etc. Peces de caça o aviram es disposen correntment sobre canapès. Les patates sovint s'empren per a les preparacions: sanefes o voreres de patates duquessa, nius de patates palla, pilonets de patates avellana, etc. Els fons de carxofa, els tomàquets i els barrets dels bolets (especialment xampinyons) s'utilitzen igualment per a disposar guarnicions. El material de preparació s'ha de servir en funció de la temperatura dels plats: copes gelades o plats de sopa calenta, per exemple. Una tendència actual de la restauració consisteix a practicar el servei al plat, cobert o no de salsa, i envoltat de la seva guarnició.

Acció de presentar alguna cosa a algú, de fer-li conèixer, particularment per vendre-li o promocionar-ho.

Flor de l'herbacol, que serveix per a fer prendre la llet i fer mató o formatge.

Fruit del presseguer, de forma globosa, pubescent i pell vellutada, carnós, suculent, perfumat, indehiscent i dolç. De color variable, des del groc amb taques vermelles fins al violat, i pinyol solcat de profundes anfractuositats. El préssec, molt digestible, aporta 52 cal per 100 g, és ric en potassi, vitamines C, B1, B2, PP i provitamina A. Cada 100 g de préssec contenen 12 g de sucre. La collita dels préssecs va des de finals de maig fins al mes de setembre. En comprar-lo, ha d'estar ben madur, ser aromàtic i tenir la pell fina, de bon color i sense taques fosques. No es conserva bé més de 48 hores. La major part de les seves vitamines es troben a la pell. Partits pel mig o en cintes, i deixats assecar, constitueixen les orellanes. Igualment formen part de plats salats, d'acompanyament o guarnició, i és en les postres on tenen un gran protagonisme. La preparació més coneguda és el préssec Melba, dedicat a la famosa cantant Nelly Melba. Es coneixen una dotzena de varietats de préssec. Itàlia i Grècia en són els principals productors d'Europa, Espanya ocupa el tercer lloc (per ara) i França el quart. Dels préssecs se'n fa una confitura anomenada pressegat.

Acció d'una força que prem o empeny el cos a què s'aplica.

Residu de farina passat per primera vegada pel sedàs.

Dit d'una cosa que té poc gruix.

De poca consistència o densitat; de poca substància o contingut, escàs, fluix.

Pa aplanat, més prim que els ordinaris i amb un forat al mig, que es cou amb els altres pans però es treu del forn abans de rostir-se la crosta.

Coca rodona, de molt poca gruixa, feta de farina sense quarta ni segó, amb llevat, oli i llavors, i generalment amb panses i nous.