Argot culinari i gastronòmic

Ocell de bosc de la família dels coloms. El seu plomatge és d'un cendra fosc, amb la base del pit i el pit mateix de color vermell vinós. La carn dels tudons és més densa i perfumada que la dels coloms domèstics. Gran part de les receptes que es preparen per a les becades i becadells són aplicables als tudons. Les preparacions bresades en cassola, en balotina, en pastís o en estofat, solen fer-se amb els animals vells, mentre que els rostits i preparacions en papillota són adients per als exemplars més tendres. El fetge del tudó no es retira, perquè no té fel. Els tudons joves no s'albarden gairebé mai, però els exemplars adults, s'han d'albardar forçosament.

Emanació d'olor més o menys desagradable, com la que fan certs cossos de fermentació en descomposició en cremar-se imperfectament, en escalfar-se, per transpiració, etc. També s'aplica a l'exhalació que es rep quan s'entra en un lloc tancat.

Olla petita de fang envernissada d'una sola ansa, amb seient petit, panxuda i de coll ample. Serveix per a coure-hi guisats diferents, gairebé sempre compostos de carn, hortalisses, llegums, etc.

Preparació cuinada en un tupí, feta a poc foc, fent la xup-xup. Nombrosos plats regionals porten aquest nom: tupí de mongetes, tupinada de peix, de sopes, etc. Antany es feia el tupí de malalt, guisat que es preparava amb ingredients que no fossin nocius o malfaents per als estómacs delicats.

Trossos de carn de porc o d'un altre animal (oques, ànecs) cuits i confitats en oli o llard.

Atuell de la mateixa forma que el tupí que serveix per a tenir-hi confitat de porc.

Col·locació de certs plats presentats en corona, com ara filets de peix, costelletes de xai, etc. També s'aplica a una preparació a base de farciment, d'amanida, etc. cuita en un motlle de vora alta per formar una corona: turbant de peix, de marisc, d'au, d'arròs, de caça, en general servit com a entrant, calent o fred, i napat amb una salsa adient. També s'emmotllen en turbant les escumes i cremes gelades.

Rèmol empetxinat cuinat.

Peix de perfil molt asimètric, cos quasi circular, ulls al costat esquerre -que és el que queda a la part de dalt quan el peix està en la seva posició normal de repòs sobre el costat dret al fons arenós del mar-, pell nua i cos jaspiat de blanc i negre. Presenta una única aleta dorsal que circumda totalment el cos. Peix blanc. És sens dubte el rei dels peixos plans. La major part dels rèmols mesuren entre 40 i 50 cm i pesen de 2 a 4 kg, però alguns, que no per això són menys delicats, arriben als 90 cm i als 20 quilos. Les deixalles sempre són importants: prop del 50% del seu pes. La seva carn, blanca, fullada i ferma, molt fina i saborosa, fa que, igual que antany, els grans caps de cuina li donin la preferència en les seves creacions. Al llarg de la historia, el rèmol ha servit per a presidir les taules més opulentes de les ocasions més assenyalades i especials de la humanitat. És un peix que s'ha de tractar amb molta delicadesa. Molt indicat per a preparacions senzilles, al forn, escalfat o a la graella, acompanyat de salses suaus.

Conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i la permanència de les persones (sense motivacions d'estudi o lucratives) fora de llur domicili habitual. Un fenomen social que avui ateny tots els països en més o menys grau. Saciar en el possible aquesta ànsia de novetat, que l'esperit aventurer insinua en les ànimes tímides, ànsia d'aventura, set de variació, inquietud eterna per allò que és nou. Aquest és el secret de viatjar que sembla renovar la vida. En un concurs mundial celebrat anys enrere per definir el turisme, es va concedir el premi a la definició que segueix: "Sentiment d'evasió que tothom porta a dintre seu i manera de realitzar-lo". La irrupció sobtada de la moda dels banys de mar en les darreries del segle XIX, i de l'estiueig al començament del segle XX, han desembocat en el concepte de turisme actual, que ha estat poc i mal estudiat fins ara, malgrat trobar-nos en un país on el pes social i econòmic d'aquest sector és essencial.