L’evolució humana, de la mà de l’arqueologia i de la genètica, ens han portat a acceptar que som una espècie animal més —singular, d’acord, però animal de cap a peus. Doncs bé, encara que d’entrada ens pugui xocar, de vegades la llengua va més enllà i ens fa veure que tampoc ens diferenciem tant de les coses…
Expliquem-ho:
Com tothom sap, en bàsquet i en handbol no es pot circular tranquil·lament per la pista de joc portant la pilota sota el braç, sinó que s’ha d’anar impulsant a bots contra el terra, sense agafar-la. Igualment, tothom sap que en aquests casos es diu que la pilota bota (contra el terra, contra el parquet, etc.); en canvi, sovint ens fa dubtar saber si hem de dir que un jugador bota la pilota o que fa botar la pilota. Curiosament, quan no parlem d’una pilota sinó d’una persona, no hem de pensar-hi gens per saber que hem de dir Els nens boten al pati de l’escola (o al sofà de casa) però La mestra (o l’excés de sucre) fa botar els alumnes al pati de l’escola.
És a dir, dubtem si és correcte que un jugador boti la pilota però tenim ben clar que els mestres no boten els seus alumnes… I, desenganyem-nos, el verb botar segueix exactament el mateix patró en tots dos casos, perquè des del punt de vista de la sintaxi una pilota es comporta igual que un humà.
La clau és que en català és molt freqüent utilitzar l’estructura fer + verb quan volem indicar que algú força un subjecte, sigui una persona o una cosa, a fer una determinada acció.
El que importa, doncs, és saber si fem l'acció nosaltres o si la fem fer. Per exemple, podem dir tant aixecar la Mireia (ha caigut i no pot aixecar-se ella) com fer aixecar la Mireia (li ordenem que s’aixequi d’una vegada), però no podem dir *fer aixecar una cadira (perquè la cadira difícilment acceptarà aixecar-se pel seu compte).
En el cas que ens ocupa, el fet que existeixi la frase "la pilota bota" ens fa dir, quan un jugador o una jugadora la forcen a fer aquesta acció, que la fan botar.
Ai. Copèrnic ens va fer adonar que la Terra no era el centre de l’univers, Darwin ens va emparentar amb els animals, Freud ens va mostrar que ni tan sols som amos de nosaltres mateixos… Però la llengua catalana ja sabia, des de fa un miler i mig d’anys, que nosaltres i algunes coses no som gaire diferents.
