Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció, n f
es acción, n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE CATALUNYA; ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari d'enginyeria civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2017. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/240/>
Les paraules marcades entre circumflexos (^) en l'interior d'una definició indiquen que es tracta de termes amb fitxa pròpia en el diccionari que poden ajudar a ampliar el significat d'aquella definició.

Per problemes tecnològics de representació gràfica, s'ha suprimit part d'algunes definicions. La informació completa es pot consultar a l'edició en paper d'aquesta obra.

ca acció, n f
es acción
en action

<Enginyeria civil > Enginyeria de la construcció>

Definició

Terme genèric que engloba tots els agents possibles, tant d'origen intern del material com extern, que causen una resposta estructural, és a dir, moviments o tensions.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2024. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>

ca acció, n f
es acción
fr action
en action

<Esport > 08 Esports de combat > 05 Lluita>

Definició

Cadascun dels moviments que componen una presa.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2024. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>

ca acció, n f
es acción
fr action
en action

<Esport > 08 Esports de combat>

Definició

Conjunt d'un o més moviments amb el mateix objectiu executats per un esportista en el transcurs d'un combat.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció, n f
es acción

Definició

Tradicionalment, primer element o substrat material de la teoria del delicte sobre el qual es projecten els judicis de tipicitat, antijuridicitat i culpabilitat.

Nota

Àmbit: Espanya
L'article 10 del Codi penal posa en relleu que els delictes o faltes han de ser o bé accions o bé omissions.
La doctrina juridicopenal tradicional parteix del principi que el delicte ha de ser una acció o un comportament, és a dir, un moviment corporal humà conscient i voluntari. Aquest punt de vista ha portat a una aparentment àmplia coincidència quant a l'anomenada funció negativa del concepte. Així, amb pràctica unanimitat s'afirma que no són accions els actes reflexos, els moviments corporals deguts a una força irresistible (vis physica absoluta), ni tampoc els actes inconscients.
El concepte de acció, com a substrat únic del delicte, ha de complir unes funcions positives: la funció de classificació, o de comprensió de tots els tipus de delicte, i la funció d'enllaç, d'aportació d'un contingut material sobre el qual es puguin afegir els judicis de valor propis de les categories subsegüents.
A finals del segle XIX, un cop superades les concepcions hegelianes de l'acció, que s'identificaven totalment amb el delicte com a acte de llibertat, la doctrina va acollir l'anomenat «concepte causal de acció», segons el qual l'acció és un moviment corporal voluntari que causa una modificació en el món exterior perceptible pels sentits, i on la voluntarietat s'entén com un impuls de voluntat o causalitat interna. Aquesta concepció, la causalista naturalista, va ser criticada en entendre, en particular, que no era apta per a constituir la base dels judicis de sentit propis de la tipicitat i l'antijuridicitat; així com tampoc no ho era per a aportar el substrat dels delictes d'omissió. Ara bé, el «concepte final de acció», el qual va substituir el concepte causal en el centre de l'interès doctrinal a partir dels anys trenta del segle XX, tampoc no semblava que pogués complir aquestes funcions. En efecte, i per exemple, la seva definició de l'acció com a exercici d'activitat final, o sobredeterminació final d'un procés causal, no s'adaptaria a les peculiaritats dels delictes imprudents.
Finalment, quant al «concepte social», que es va començar a sostenir a principis del segle XX, en el marc del concepte neoclàssic de delicte propi de la concepció neokantiana, i que mai no ha deixat de tenir defensors, també va tenir detractors per la seva configuració de l'acció com a comportament amb sentit social o comportament socialment rellevant. En efecte, es deia que, en realitat, avançava la discussió pròpia de la tipicitat i l'antijuridicitat, atès que no mostrava la neutralitat que caldria exigir al concepte de acció. Aquesta manca de neutralitat era molt més palesa en l'anomenat «concepte negatiu de acció» (de Herzberg); en certa mesura, un desenvolupament del concepte social segons el qual l'acció seria l'evitable no evitació d'un resultat en posició de garant. Aquest concepte, concebut com a supraconcepte dels delictes d'acció i d'omissió, feia una radical reconversió dels delictes d'acció en delictes omissius i, d'altra banda, es mostrava radicalment orientat a l'anàlisi de fets socialment lesius. Però la lesivitat no hauria de ser element d'un concepte de acció previ al judici de tipicitat.
En realitat, el problema històric dels conceptes de acció en dret penal ha estat, efectivament, que s'hi ha projectat la discussió a l'entorn del concepte de antijuridicitat. Per això s'explica que una part de la doctrina (a començaments del segle XX, Radbruch, i després, als anys seixanta del segle X, Armin Kaufmann) hagi defensat expressament que el concepte de acció no compleix cap funció en el si de la teoria del delicte, i ha proposat que l'estudi del delicte comenci pel judici de tipicitat. Es tracta d'una tesi que es va començar a estendre als anys seixanta i que durant els anys setanta semblava que podria esdevenir dominant.
Ara bé, després d'aquests anys en els quals l'interès pel concepte de acció havia desaparegut pràcticament, durant els anys vuitanta i noranta del segle XX es va produir un renaixement de la discussió. Autors molt importants en el panorama internacional del dret penal, com ara Roxin o Jakobs, van publicar treballs sobre aquest concepte; i a l'Estat espanyol es poden esmentar, almenys, treballs de Gimbernat Ordeig, Jaén Vallejo, Luzón Peña, Silva Sánchez i, molt especialment, Vives Antón.
En el panorama de rediscussió es poden distingir bàsicament dos enfocaments del problema de l'acció en dret penal: els enfocaments ontologicistes i els normativistes. Expressat amb paraules de Vives Antón, són enfocaments que entenen l'acció com a substrat susceptible de rebre un sentit, o diversos enfocaments que entenen l'acció com el sentit que es pot atribuir a certs substrats. Es tracta de determinar si l'acció és, per al dret penal, el substrat d'un sentit o bé el sentit d'un substrat (concepció significativa de l'acció). Un sector important de la doctrina entén que l'acció és quelcom que el dret, en particular el dret penal, troba, que prèviament li és donat. Aquesta és, sens dubte, la tradició del concepte causal de acció (difós per Von Liszt sobre la base de les ciències naturals) i del concepte final de acció de Welzel (basat en la fenomenologia).
Actualment, concepcions que s'identifiquen amb aquesta idea bàsica de l'acció com una dada prèvia al dret són, a l'Estat espanyol, la de Gimbernat (en què el paper de les ciències naturals o de la fenomenologia és substituït per la psicoanàlisi) i també la de Luzón. A Alemanya, es pot incloure en aquest apartat en particular el punt de vista de Roxin: aquest autor havia partit inicialment d'un punt de vista normatiu, que aleshores l'havia portat a rebutjar la possibilitat que el concepte de acció complís una funció en el si del sistema de la teoria del delicte. Tanmateix, Roxin defineix actualment l'acció, en virtut d'un mètode de desnormativització, en relació amb la psicologia, com a 'expressió de personalitat'.
Es fa molt difícil desvincular el concepte de acció de la idea de interpretació, de possibilitat d'atribució de sentit, de procedència d'un subjecte i, per tant, és difícil sostenir que es tracta de quelcom que és donat al dret per les ciències empíriques o per la psicologia. Més aviat, sembla que el concepte de acció ha de mostrar una àmplia relativitat per referència amb el context historicocultural, al model social respectiu. Això, tant pel que fa a allò que es pot anomenar «caràcter d'acció», és a dir, la decisió de si un procés determinat es pot qualificar de «acció», com pel que fa al «contingut d'acció», és a dir, per a decidir de quina acció es tracta. L'alternativa és una perspectiva normativista que hauria de distingir els dos nivells esmentats. Així, té caràcter d'acció tot procés que té sentit en un determinat context social de comunicació intersubjectiva. I el contingut d'acció li és donat precisament pel context social del qual es tracta. Així, la qüestió de l'atribució del caràcter d'acció a certs processos físics, als fets d'infants, o als actes jurídics de les persones -potser el cas més rellevant que s'està discutint- o dels estats, no es pot resoldre abstractament, sense tenir en compte l'estructura del sistema social corresponent. Per a determinats subsistemes socials, és evident que un nen de mesos actua; però no és tan evident que es pugui afirmar el mateix per al subsistema juridicopenal. El problema és que, si es tracta de determinar el sentit social d'un fet, el contingut significatiu complet no s'obté fins que no se n'han examinat els diversos aspectes. Per tant, si l'acció s'identifiqués amb el sentit -complet- del fet, aleshores potser sí que s'hauria de concloure que la teoria de l'acció és la teoria del delicte; i l'antijuridicitat i la culpabilitat esdevindrien elements de la teoria de l'acció. Aquest és el punt de vista que segueix Jakobs, que defineix l'acció com «la causació imputable». L'element d'imputació és fonamental i inclou l'objectivació del no reconeixement de la vigència de la norma i, a més, la culpabilitat. Per tant, no serien accions els fets que no tenen aquest contingut de desestabilització de la norma; i els fets dels inimputables no serien accions. Aquest concepte, però, no coincideix amb el sentit ordinari de què és l'acció, i tampoc no està en condicions de complir cap de les funcions que aquest concepte hauria de complir en el sistema de la teoria del delicte.
En resum, el caràcter d'acció d'un procés s'identifica amb la capacitat de sentit que té, amb la susceptibilitat de ser interpretat. Acció és el fet d'un subjecte, el qual s'hi troba en una relació de reconeixement recíproc. I aquesta dada és relativa, depèn de les estructures i els principis que regeixin el subsistema social respectiu. Pel que fa al contingut d'acció, ni la causalitat ni la finalitat no són determinants exclusius del contingut de sentit d'un procés determinat, tot i que hi poden influir. L'atribució de sentit es produeix també, fonamentalment, sobre la base de les regles socials derivades de les posicions jurídiques -de deure i de dret- que s'estableixen.
En definitiva, el concepte de acció (com a caràcter d'acció) pot complir, en el si del sistema de la teoria del delicte, una primera funció de determinació del conjunt de processos susceptibles de sentit. A més, el concepte de acció (com a contingut d'acció) pot prefigurar, en termes estructurals metodològics, el debat sobre el contingut de l'injust. Les causes d'absència del caràcter d'acció no serien, doncs, les clàssiques de força irresistible, inconsciència o actes reflexos, sinó que, a més, s'hi hauria d'incloure un criteri addicional, encara pendent de desnormativització, segons el qual no hi ha acció en altres casos en els quals l'acte, tot i ser conscient i no forçat, no és susceptible de cap interpretació atesos els criteris socials d'atribució de sentit.
V. t.: unitat d'acció delictiva n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció, n f
es acción

Definició

Cadascuna de les parts iguals que formen un capital social que dona dret als beneficis d'una societat anònima o d'una societat comanditària.

Nota

Àmbit: Espanya
L'acció és un element essencial en la societat anònima. L'existència de les accions és una característica fonamental d'aquest tipus social, que fins i tot en alguns ordenaments jurídics rep el nom de societat per accions. L'estreta relació entre l'acció i la societat anònima és assenyalada per la Llei de societats anònimes (LSA). En l'article 47 s'afirma que l'acció és una part alíquota del capital social.
L'acció compleix diferents funcions fonamentals en la societat anònima, és un instrument fonamental per a reunir el capital necessari per a dur a terme una activitat econòmica; per a tenir la condició de soci (accionista) cal ser titular com a mínim d'una acció, la titularitat de les accions permet exercir els drets socials, alhora que permet transmetre de manera fàcil, còmoda i segura la participació econòmica d'un soci en una societat anònima concreta.
A partir d'aquestes funcions, l'acció s'estudia, tradicionalment, des d'un triple punt de vista, que es reflecteix en la mateixa Llei: com a part del capital, com a expressió de la condició de soci i com a valor mobiliari.
1. COM A PART DEL CAPITAL SOCIAL. El capital d'una societat anònima es divideix en accions (art. 1 LSA) i representen una part alíquota del capital social (art. 47 LSA). L'acció és un instrument fonamental per a reunir les aportacions de capital que els socis han de fer a favor de la societat. Cada acció representa una part del capital social; per tant, la participació de cada soci al capital social varia en funció de les accions subscrites, com més accions tingui més gran és la seva participació en el capital social i més gran és la intensitat per a exercir els seus drets. El fet que el capital de la societat estigui dividit en accions implica que aquestes tenen un valor fix, anomenat valor nominal, i que correspon al resultat de dividir la xifra del capital pel nombre d'accions.
El valor nominal de les accions ha d'estar recollit en els estatuts de la societat (art. 9.g LSA). La Llei no imposa un valor nominal mínim ni màxim per a les accions, però en tot cas la suma del valor nominal de totes les accions ha de ser igual a la xifra del capital. La Llei exigeix que les accions de la mateixa sèrie tinguin el mateix valor nominal. A més, permet emetre accions de sèries diferents amb valor nominal diferent (art. 49.2 LSA). Si bé el valor nominal de les accions és fix, i només es pot modificar seguint el procediment marcat per la llei, les accions tenen un valor variable que no coincideix amb el valor nominal de les accions i que està directament relacionat amb la situació econòmica de la societat.
El valor real fa referència al veritable valor de l'acció, que es determina en funció del patrimoni i de les expectatives de la societat i que és el valor determinant en el moment de transmetre les accions. El valor real serà superior al valor nominal quan el patrimoni sigui superior al capital i serà inferior en el cas contrari.
A més del valor nominal i del valor real de les accions, hi ha el valor de cotització a la borsa, o valor de transmissió al mercat en el cas que es tracti d'accions d'una societat no cotitzada. En aquest valor incideixen diferents factors que no necessàriament estan relacionats amb la marxa de la societat, però que influeixen a l'hora de comprar i vendre les accions, ja que fonamentalment depenen de l'oferta i la demanda i de la situació econòmica.
La Llei també fa referència al valor raonable, per a indicar el valor de les accions fixat per un auditor diferent al de la societat. La LSA prohibeix que la societat emeti accions per sota del seu valor nominal (art. 47.2 LSA).
En el moment de constituir la societat s'ha de produir una equivalència entre el valor nominal de l'acció i el valor de l'aportació feta o bé promesa per l'accionista. Per tal que el valor del capital i del patrimoni sigui igual en el moment de la constitució de la societat, és imprescindible que el valor nominal de les accions subscrites sigui igual a les aportacions fetes o promeses per l'accionista.
La Llei (art. 47.3 LSA) permet que s'emetin accions amb prima, és a dir, amb l'obligació de pagar un preu superior al valor nominal. En el cas d'augment de capital, la prima permet a la societat d'ajustar el preu d'emissió de les noves accions al seu valor real o valor de mercat. La Llei no obliga, en cap cas, a emetre accions amb prima.
2. COM A EXPRESSIÓ DE LA CONDICIÓ DE SOCI. Aquesta condició està necessàriament vinculada a la titularitat de l'acció. Cal ser titular, com a mínim, d'una acció per a ser soci/accionista d'una societat anònima. El fet de formar part d'una societat atribueix a l'accionista una posició personal dins la societat que està formada per un conjunt de drets i d'obligacions.
Els drets dels accionistes són els que recull la LSA en l'article 42 i els que li reconeixen expressament els estatuts de la societat.
L'article 48 assenyala els drets mínims dels accionistes: tres són de caràcter patrimonial -el dret de participar en els beneficis, el dret de participar en la quota de liquidació i el dret de subscripció preferent en els casos d'augment de capital amb emissió de noves accions-, i dos són de caràcter polític -el dret d'assistència i el dret de votació a les juntes generals de la societat.
A banda dels drets mínims reconeguts per l'article 48, la Llei reconeix altres drets als accionistes, que també són drets substancials i que formen part del contingut jurídic de les accions, com ara el dret de transmetre les accions, el dret de separació de la societat, el dret d'assignació gratuïta d'accions en el cas d'augment de capital amb càrrec a reserves, el dret d'informació i el dret d'impugnació dels acords socials.
La LSA permet emetre accions que atorguin drets diferents. La possible desigualtat de drets entre les accions permet parlar d'accions ordinàries i d'accions privilegiades o accions preferents. Les primeres atorguen als seus titulars el règim normal de drets i d'obligacions que constitueixen la condició de soci, mentre que les segones atorguen avantatges o privilegis en relació amb els drets de les accions ordinàries. Normalment, els avantatges que atorguen les accions privilegiades se centren en la preferència en el cobrament dels dividends o de la quota de liquidació. Les accions que atorguen els mateixos drets han d'estar agrupades en una mateixa classe d'accions (art. 49.1 LSA).
Encara que el dret de vot es presenta com un dret inherent a la condició d'accionista, la Llei permet d'emetre accions sense vot per un import màxim de la meitat del capital social (art. 90 LSA). Aquestes accions tenen dret a rebre un dividend mínim anual que fixen els estatuts de la societat i que pot ser fix o variable. Aquest dividend mínim s'acumula amb el dividend que es reparteix a les accions amb dret de vot. En el cas que hi hagi beneficis, la societat està obligada a pagar en primer lloc el dividend garantit a les accions sense vot. A banda del dividend mínim, la Llei atorga a les accions sense vot altres avantatges, com són la preferència per a obtenir el reembors dels valors desemborsats, en el cas de liquidació de la societat, o el dret de no veure's afectat per la reducció de capital com a conseqüència de pèrdues, sempre que aquestes pèrdues no superin el valor nominal de la resta d'accions (art. 90.2). Les accions rescatables són una classe d'accions que només poden emetre les societats cotitzades (art. 92 bis LSA). S'emeten per a ser amortitzades per la societat en el moment i en les condicions fixades en els estatuts. L'emissió d'aquestes accions es justifica en el cas de societats que, a causa de l'activitat a la qual es dediquen, tenen interès a obtenir fons propis de manera temporal. La Llei imposa l'obligació de fixar les condicions del rescat en el mateix acord d'emissió (art. 92 bis.1 LSA).
3. COM A VALOR MOBILIARI. Les accions d'una societat anònima poden estar representades en títols, és a dir, en documents físics, o bé en anotacions en compte, la qual cosa significa que el suport físic ha estat substituït per una anotació en un sistema informàtic (art. 51 LSA). La societat és lliure per a determinar la manera de representar les accions. En són una excepció les societats cotitzades, a les quals la Llei obliga a representar les accions en anotacions comptables (art. 51 LSA). Malgrat la llibertat de la societat per a triar una forma o altra per a representar les accions, la Llei té una marcada preferència per les anotacions comptables, com ho demostra el fet que la societat que decideix representar les accions en anotacions comptables no pot, posteriorment, decidir la representació en títols (art. 5 Llei del mercat de valors [LMV] i art. 60 LSA).
Les accions són essencialment transmissibles; això permet que els accionistes es puguin desvincular de la societat transmetent les accions. El canvi d'accionistes no afecta la base patrimonial de la societat, encara que la transmissió de les accions es produeixi sovint. La facilitat de transmissió de les accions que la Llei considera béns mobles (art. 51 LSA) ha estat un dels factors determinants de l'èxit de les societats anònimes.
La forma de transmissió de les accions depèn de la forma en què estan representades. En el cas que les accions estiguin representades en títols, poden ser nominatives o al portador. Les accions nominatives assenyalen directament el titular de l'acció, mentre que les accions al portador assenyalen com a titular el seu tenidor o simple posseïdor del document. Les societats poden triar, en principi, si les seves accions són nominatives o al portador, si bé la Llei imposa l'obligació d'emetre accions nominatives en casos especificats en l'article 52.1, accions no totalment desemborsades, accions que tenen restringida la transmissibilitat, accions vinculades a prestacions accessòries, o bé quan ho disposin normes especials atesa l'activitat a la qual es dedica la societat, bancs, societats d'assegurances, societats esportives. Totes les accions, ja siguin nominatives o al portador, han de recollir una sèrie de mencions obligatòries fixades per l'article 53.1 de la LSA.
La transmissió de les accions nominatives es duu a terme amb la transmissió o el lliurament del títol. La transmissió s'ha de notificar a la societat a fi que aquesta la inscrigui en el llibre d'accions nominatives que obligatòriament ha de portar la societat (art. 55 i 58 LSA). Aquestes accions també es poden transmetre per endossament (art. 56.2 LSA) en el cas que la transmissió es faci constar en el títol a través d'una clàusula que només exigeix la firma de la persona transmissora (art. 56.2). Cal inscriure la transmissió al llibre de registre de les accions nominatives per tal que els nous titulars de les accions puguin exercir els drets d'accionista.
Les accions al portador es transmeten pel lliurament del títol (art. 545 Codi de comerç), però la Llei imposa un requisit formal, la intervenció necessària d'un fedatari públic, la participació o mediació d'una agència de valors o d'una entitat de crèdit (disposició addicional tercera LMV).
En el cas que les accions estiguin representades per anotacions en compte, la transmissió es fa per transferència comptable (art. 9 LMV) i s'inscriu la transmissió a favor de la persona adquirend al registre informàtic corresponent.
En cas que les accions no s'hagin emès, cas freqüent a la pràctica, especialment en el cas de societats petites, la transmissió s'ha de fer d'acord amb les normes de la cessió de crèdits i d'altres drets incorporals (art. 56.1 LSA).
La Llei prohibeix transmetre les accions abans de la inscripció al Registre Mercantil (art. 62 LSA), permet, d'altra banda, que les societats puguin limitar per mitjà de clàusules estatutàries, la transmissió inter vivos o mortis causa de les accions, sempre que les limitacions no representin la pràctica impossibilitat de transmetre-les (art. 63.2 LSA).
La LSA prohibeix de manera absoluta que la societat subscrigui les seves pròpies accions (art. 74.1 LSA). La vulneració d'aquesta prohibició no implica la nul·litat de la subscripció de les accions, ja que pertanyen a la societat encara que l'obligació de desemborsar-les correspongui als administradors (art. 74.2).
L'adquisició derivativa d'accions pròpies no està prohibida amb caràcter general, però han de complir un seguit de requisits i condicions legals que procuren evitar els riscos patrimonials i corporatius. Aquests límits són de caràcter quantitatiu (art. 75.2 LSA i disposició addicional primera, punt 2, LSA) i l'adquisició ha de ser aprovada per la junta general de la societat (art. 75.1 LSA). La societat ha de constituir obligatòriament una reserva especial per l'import de les accions pròpies (art. 75.3 LSA). Les accions pròpies adquirides per la societat han d'estar totalment desemborsades (art. 75.4 LSA). La LSA permet adquirir les accions pròpies sense els requisits i les limitacions esmentades en els casos excepcionals previstos per la Llei (art. 77 LSA). En cas d'incompliment, la Llei no sanciona l'adquisició amb la nul·litat, però s'obliga la societat a vendre les accions adquirides sense complir els requisits legals en el termini màxim d'un any (art. 76 LSA). Mentre les accions pròpies són en poder de la societat, queda suspès el dret de vot i els altres drets de caràcter polític vinculats a les accions (art. 79.3 LSA).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció, n f
es acción

<Dret>

Definició

Exercici d'un dret davant la justícia.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Acció civil.
Ex.: Acció criminal.
Ex.: Acció personal.
Ex.: Acció pública.
Ex.: Promoure una acció.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció, n f
es acción

<Dret>

Definició

Facultat d'exigir als òrgans judicials d'un territori que dictin resolució sobre un conflicte o sobre una petició mitjançant un procés.

Nota

Àmbit: Inespecífic

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

ca acció, n f
es acción
fr action
en action

<Lingüística>

Definició

Esdeveniment que pot ser controlat per un agent i que pot tenir una sèrie de repercussions en un objecte.

Nota

En general, les accions exigeixen un agent que les instigue. Per exemple, córrer, menjar, trencar són verbs que denoten accions. S'oposa a estat.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca acció adjectícia, n f
es acción adyecticia, n f

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "acci��" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota