Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "almogàver" dins totes les àrees temàtiques

al·lèrgia a l'alvocat al·lèrgia a l'alvocat

<Ciències de la salut > Al·lergologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic d'al·lèrgies [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/296>

  • ca  al·lèrgia a l'alvocat, n f
  • ca  al·lèrgia al fruit de l'alvocater (Persea americana), n f sin. compl.
  • es  alergia a aguacate (Persea americana), n f

<Al·lergologia>

Nota

  • Nomenclatura creada a Catalunya. Codi assignat: 84801000135101
Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  almoràvit, n m
  • es  almorávide

<Història>

Definició
Individu d'una secta islàmica de l'Atles que esdevingué dominant al nord d'Àfrica i a Espanya abans de l'adveniment dels almohades.
almoràvit almoràvit

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  almoràvit, n m, f
  • es  almorávide, n m, f

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  alvocater, n m
  • ca  alvocat (fruit), n m sin. compl.
  • ca  alvocat, n m alt. sin.
  • ca  aiguacat, n m var. ling.
  • ca  avocat (fruit), n m var. ling.
  • ca  avocater, n m var. ling.
  • nc  Persea americana Mill.
  • nc  Persea gratissima Gaertn. f. var. ling.

<Botànica > lauràcies>

mostassà mostassà

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  mostassà, n m
  • ca  mostassaf, n m sin. compl.
  • es  almotacén

<Història del dret>

Definició
Antic funcionari encarregat de contrastar oficialment els pesos i les mesures i de vetllar per la bona qualitat dels queviures.

Nota

  • Àmbit: Països Catalans | Àmbit: Inespecífic
  • (De l'àrab hispànic al-múhtasib, ídem.)
  • Els mostassàs eren oficials municipals privatius del món urbà de la Corona d'Aragó. La documentació medieval de l'època interpretà el concepte amb grafies diferents: mustaçaf, mustassaf o mostassaf, entre les més freqüents.
    El muhtasib tenia com a missió la vigilància i la inspecció dels pesos i les mesures, la supervisió dels mercats, vetllar per la correcta transacció comercial i la vigilància higiènica d'aliments i vies públiques; sempre dins els límits de l'estricta concepció religiosa i moral musulmana. No obstant això, les funcions pròpies del mostassà s'acosten més a la tradició del ius commune, desenvolupat en el dret romà justinià, que permeteren identificar un origen comú transmès per figures clàssiques com ara l'agorànom grec, l'edil curul romà o l'eparca bizantí. Salvant les diferències culturals, totes elles van influir en la figura del muhtasib, que a la pràctica prestà la veu al món cristià hispà per a configurar oficis tan característics a Castella com ara l'almotacén i a la Corona d'Aragó, el mostassà.
    Les primeres referències a terres cristianes sobre aquesta figura es troben en diversos textos jurídics aragonesos. El fur de Terol del 1177 assenyala el mot almutaçaphes, però la menció més directa data del 1238, quan Jaume I, en el Repartiment de València, concedí a l'aragonès Raimon Dezluch els emoluments vitalicis d'almudaçafia o pes de València. Posteriorment, l'ofici s'estengué per terres valencianes: Xàtiva (1239), Castelló (1283), Alacant (1252 i 1308), i l'Alcora (1305).
    A les terres valencianes conquerides pels cristians, el mostassà adquirí forma i maduresa, i es disseminà, més tard, per la resta de la Corona d'Aragó, on fou desposseït de la forma genuïna musulmana i s'adaptà a una nova dinàmica urbana. Per aquest motiu, el mostassà feu un segon pas expansiu i s'instal·là a Mallorca. Un privilegi, datat a Perpinyà el 1309, esmenta aquest càrrec, malgrat que la confirmació per Jaume III de Mallorca no arribà fins al 1336. A Barcelona fou creat el 1339 per privilegi de Pere III el Cerimoniós, a instàncies dels consellers. Tant a Mallorca com a Barcelona, el model a imitar fou el valencià. Privilegis semblants foren concedits a Girona (1351) i a Vic (1366).
    Ferran I d'Antequera ordenà, el 1414, que el mostassà fos nomenat a les viles i als llocs que encara no tenien aquesta figura. Així, doncs, de manera gradual, entre els segles XIV i XV fou implantat a Granollers, a Puigcerdà, a Tarragona, a Igualada, a Blanes, a Sant Celoni, a Mataró, a Cardona o a Vilanova i la Geltrú. Durant el segle XVI arribà a Arenys de Mar i a altres viles. Sabadell, però, no va poder comptar amb el primer mostassà fins al 1602, tot i que el privilegi reial havia estat concedit per Felip II de Catalunya-Aragó (III de Castella) a les Corts del 1599.
    El mecanisme de nomenament del mostassà era complicat a causa de la doble vinculació d'aquesta figura amb el rei i el municipi. A València, el càrrec es municipalitzà, tot i que formalment quedà com a residu la designació final del monarca. L'elecció era anual, per Sant Miquel (29 de setembre). Després es fixà a la vigília de la festivitat. Els jurats i els quatre prohoms de la ciutat nomenaven un representant de cadascuna de les dotze parròquies, el nom dels quals s'introduïen dins una bola de cera (rodolins). La mà innocent d'un infant escollia tres boles que li eren presentades al rei, o si no hi era, al seu representant (el batlle o el lloctinent), perquè en triés una. Des del 1373 tingué un edifici particular (la Llongeta), on guardava els pesos i administrava justícia.
    A Mallorca, però, el mostassà adquirí el perfil d'oficial de la Corona, tal com reconeixia una carta del governador al batlle del 1368. Mentre que a València rebia ordres de la ciutat i exigia el compliment dels furs i de les decisions del Consell, el mostassà mallorquí estava sotmès a les directrius del governador, el qual el podia destituir. Era designat per Pentecosta, entre quatre prohoms escollits pels jurats, pel sistema de faves blanques o negres. Tot i que també es feu servir el sistema de rodolins. A partir del 1447 s'introduí la insaculació. El jurament del mostassà era practicat davant del governador, dins la capella de Santa Anna, al pati del castell reial de Mallorca. Fins al 1392 només podien exercir aquest càrrec els ciutadans, però després s'alternà anualment amb els cavallers, com succeïa a València.
    El mostassà català també adquirí aquesta doble personalitat per la vinculació al rei i al municipi. A Vic, per exemple, era un funcionari reial amb competències administratives i judicials, gràcies a l'actuació dins el marc de la policia urbana i com a jutge del tribunal de la mostassaferia; a Vilanova, en canvi, era més aviat un magistrat municipal que s'encarregava de vigilar els mercats, d'inspeccionar pesos i mesures, i de controlar les obres particulars que feien els veïns de la població. El mostassà barceloní no pogué escapar al control final del rei, però les seves funcions es desenvoluparen sempre en l'àmbit municipal.
    El privilegi atorgat pel rei el 19 d'octubre de 1339 constatà aquesta complexa personalitat. El 1371, però, sorgiren les primeres divergències entre aquest nou càrrec i el veguer, el qual fins aleshores havia assumit moltes competències ara sota tutela del mostassà. Per dilucidar el litigi, els consellers demanaren a València els dos llibres del mostassà, que es conserven a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona i a la Biblioteca Universitària de la ciutat i que serviren de guia per a definir les responsabilitats municipals.
    L'elecció del mostassà de Barcelona era per Sant Andreu (30 de novembre). Més tard, el 1357, la designació es feu per la festa de Santa Llúcia (13 de desembre). El mecanisme de designació era semblant al de Mallorca, però en lloc de quatre prohoms, els consellers n'escollien tres. La terna era oferta al rei, que n'escollia sempre un. En cas d'absència, l'encarregat era el batlle general. Tot i que a partir del segle XVI, durant el govern de la dinastia dels Àustria, el lloctinent o virrei fou la figura vinculada a la monarquia més òbvia.
    Un privilegi concedit per Ferran II el Catòlic, el 13 de desembre de 1498, introduí transformacions substancials dins el procés d'elecció de càrrecs municipals a Barcelona: la insaculació. Diferents privilegis complementaris signats entre el 1499 i el 1510 acabaren perfilant la nova dinàmica de nomenaments, que, en qualsevol cas, es caracteritzà per un augment de l'intervencionisme reial als municipis catalans. Un seguit de mecanismes selectius previs permeteren al rei manipular i inhabilitar de la bossa del mostassà, tots els individus que no complien els requisits d'afinitat. D'aquesta bossa els consellers n'extreien els rodolins, amb els noms dels tres candidats, per a formar la terna de la qual havia de sortir el mostassà anual. Un cop exsaculat, havia de satisfer un doble jurament davant les autoritats reials i municipals. El primer jurament es feia a la cort del batlle de Barcelona, en una cerimònia pròpia d'un agent de la Corona. Pel jurament es comprometia a complir fidelment l'ofici, a fer justícia a les parts amb igualtat i a complir les ordinacions contingudes en el privilegi de mostassà. Finalment, havia d'oferir fiances de caució, davant un notari reial, perquè en acabar l'any de mandat estaria obligat a purgar taula. És a dir, li serien exigides responsabilitats penals o econòmiques si havia tingut una actuació fraudulenta.
    El jurament al Consell de Cent es feia davant el conseller en cap, al qual jurava, sobre el Llibre verd, que recollia els privilegis de la ciutat, preceptes semblants als efectuats davant el batlle. En acabar el mandat havia de justificar davant el racional haver abonat la part proporcional que, pel que fa a multes, corresponia a la ciutat i que havia de pagar al clavari. Superar aquest control era fonamental si el mostassà volia aspirar a un altre càrrec municipal.
    A València, el sou de mostassà fou variable. Normalment la remuneració consistia en la tercera part de les multes que posava. El mecanisme era idèntic per al barceloní, tot i que el 1712 comptabilitzà un sou fix de cent lliures. El mostassà mallorquí alternà quantitats fixes i variables, però fins al 1373 se sap que rebia cinquanta lliures. La jurisdicció era àmplia i s'estenia a totes les classes socials. A Mallorca, però, el rei, per privilegi d'exoneració concedit el 1344 al call jueu, deixà aquest sector de la població fora de la seva tutela. Això no passà a Barcelona, perquè diferents privilegis del 1367 i el 1369 en ratificaren la jurisdicció, tant sobre els clergues com sobre els jueus.
    Entre les funcions del mostassà dins l'àmbit de policia i judicial, cal dir que podia multar i aplicar solucions jurídiques en tots els conflictes d'interessos derivats de la mateixa dinàmica del tràfic econòmic i mercantil i que no es podien resoldre amistosament o per consens entre parts. Havia d'esbrinar, d'investigar i de distingir els assumptes que li pertocaven. En examinar la qüestió, prenia una resolució i exigia les penes.
    El procediment judicial del mostassà era sumari: oral, breu i ràpid. Actuava sense necessitat de denúncia i les sentències que dictava eren inapel·lables. Exercia un control directe sobre pesos i mesures, establiments comercials -llicències d'obertura i regulació de dies festius o comercials-, l'activitat de majoristes, mercaders i corredors. Es preocupava per la higiene i la salubritat dels productes i els establiments; per l'organització de les places de la ciutat que acollien el mercat, l'abastament de productes, la circulació i la distribució de mercaderies; per la regulació de l'activitat de revenedors i detallistes i la política de control i fixació de preus, per a evitar l'especulació; també es preocupava per la qualitat dels productes del mercat i la lluita contra la falsificació; regulava la normativa alimentària sobre el pa, el peix fresc, salat o fumat, la carn, les tavernes, els olis, les espècies i les confitures, i la normativa relativa a la manufactura gremial i als sectors productius del tèxtil, el metall, la ceràmica, el transport, l'espart i la pell, entre moltes altres coses.
    El mostassà no estava sol quan portava a terme aquesta ingent feina de vigilància, sinó que tenia la col·laboració d'un equip de subordinats que li eren fidels, com ara els saigs, els pesadors, els afinadors, els veedors, els cònsols, els comptadors d'arengades, els portalers, els imposicioners i els guardes de la ciutat.
    Tota la nova jurisprudència creada en aquest camp rebé forma jurídica dins les ordinacions dels jurats i els consellers. Aquestes ordinacions eren publicades en pregons o crides i registrades en els llibres del municipi; rescatades, amb el temps, passaren a formar part del corpus iuris anomenat Llibre del mostassà o Llibre de la mostassaferia. Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) suprimí aquesta figura tan característica de la vida municipal de la Corona d'Aragó, en el marc dels decrets de Nova Planta del 1707 i el 1716. Tot i això, el Borbó, durant les Corts del 1701-1702, aprovà el capítol XL pel qual concedia privilegi a la ciutat de Barcelona de gaudir de tres mostassàs, escollits directament per elecció directa. No obstant això, l'arxiduc Carles, a les Corts del 1706, només en ratificà dos. La Reial cèdula instructòria del 1718 confirmà l'extinció del mostassà i la substitució per l'equivalent d'origen castellà: l'almotacén. Les funcions del mostassà foren assumides pels regidors, en comissió i torn, els quals es repartiren els drets de multes resultants de la seva actuació. A Barcelona van tenir l'ajuda de quatre pesadors mantinguts a aquest efecte.
    Seguint la política de venalitat de càrrecs pròpia de Castella, l'ofici d'almotacén fou posat en venda entre el 1719 i el 1740, en el marc de la política especulativa portada a terme per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) amb la finalitat d'obtenir ingressos substanciosos per a afrontar els costos de la guerra de Successió d'Àustria (1740-1748); en especial, les campanyes dels exèrcits espanyols a Itàlia en suport dels fills del rei. Així, un ofici d'almotacén a Tarragona fou venut per mil rals i un altre a Girona, per quatre mil quatre-cents rals. El 1769, Carles III permeté que els diputats del comú exercissin d'almotacén, en peu d'igualtat amb els regidors. El 1867 fou creat el càrrec de fiel almotacén. El reglament del 27 de maig de 1768 i la circular de l'11 de maig de 1870 especificaven que la comprovació de pesos i de mesures corresponia als almotacenes, els quals durant el règim constitucional passaren a estar sota el control del Ministeri de Foment. Finalment, la Reial ordre del 22 de maig de 1871 ordenà que aquesta figura fos substituïda pel contrast fidel de pesos i mesures.
mostassaf mostassaf

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  mostassaf, n m
  • ca  alamí1, n m sin. compl.
  • ca  mostassà, n m sin. compl.
  • es  alamín, n m
  • es  almotacén, n m sin. compl.

<Història del dret>