Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• Segons l'article 1274 del Codi civil espanyol (CC), la funció econòmica onerosa es desprèn del tipus negocial que reflecteix la interdependència de les prestacions i es caracteritza per la reciprocitat o l'existència d'una prestació realitzada en consideració a una altra, tant si es tracta d'una promesa de prestació futura com d'una prestació de present. Per tant, es troba tant en els contractes sinal·lagmàtics (com ara el de compravenda i el d'arrendament), que generen obligacions per a ambdues parts, com en els contractes que només generen una obligació (contractes reals -mutu, de préstec- amb lliurament de present i pacte accessori d'interessos). Cal distingir entre els contractes onerosos commutatius i els contractes onerosos aleatoris, que es caracteritzen pel fet d'afegir un element d'incertesa o aleatori sobre el resultat econòmic, que, normalment, resulta desfavorable per a una de les parts (per exemple, el contracte de pensió vitalícia). L'onerositat es contraposa a la gratuïtat i contribueix a caracteritzar-la: són gratuïts els negocis que canalitzen una prestació sense contrapartida i no tenen reciprocitat (és essencialment gratuït el contracte real de comodat o el contracte obligatori de donació).
  Atès que la causa opera com un sistema legal de control de l'autonomia de la voluntat, l'onerositat és un criteri de classificació negocial i d'aplicació de normes causals pròpies. Aquesta funció es dona en els negocis patrimonials entre vius (no en els de dret de família o en els patrimonials per causa de mort) que comporten una atribució per a alguna de les parts (no la simple renúncia o condonació). Tampoc no tenen control causal els contractes abstractes, que es realitzen en consideració a un altre contracte, per a modificar-lo o garantir-lo (com ara el de novació i el contracte de garantia).
  La causa és un criteri de classificació, ja que permet diferenciar entre els contractes típicament onerosos i els contractes típicament gratuïts, d'acord amb llur funció econòmica. Alguns negocis neutres admeten una causa indistinta, tant onerosa com gratuïta (mandat, préstec, dipòsit, entre altres). D'altra banda, l'onerositat permet construir el negoci indirecte o mixt quan, mitjançant un negoci onerós, es canalitza, a la vegada, una liberalitat (una compravenda amb un preu molt inferior al valor del bé adquirit, art. 321 Compilació del dret civil de Catalunya [CDCC]).
  L'onerositat té diverses funcions.
  1. Imposa un límit a l'autonomia de la voluntat, que canalitza mitjançant els tipus legals, de manera que els negocis atípics s'han de construir sobre l'estructura genèrica de l'onerositat o la gratuïtat.
  2. L'onerositat -la causa en general- és un criteri d'interpretació dels contractes quan és impossible desxifrar-ne el contingut. L'article 1289 del CC conté una regla de tancament basada en la causa del contracte, de manera que si el dubte és onerós es resol a favor de la interpretació que afavoreix que hi hagi més reciprocitat.
  3. És el criteri per a aplicar determinades normes jurídiques que reben el nom de normes causals oneroses, gràcies a les quals l'ordenament tutela els efectes típics del negoci onerós protegint-ne l'estructura i el resultat econòmic que en deriva. Pretenen preservar la reciprocitat d'interessos més gran possible. És el cas de la rescissió per lesió i el sanejament per evicció, càrregues o defectes ocults (art. 321 i s. CDCC i art. 1474 i s. CC). El dret català exerceix sobre el contracte onerós un control econòmic superior al del dret estatal: l'únic criteri d'aplicació de la rescissió per lesió és l'alienació per un preu inferior en més de la meitat del preu just, i els articles 321 i següents del CDCC pretenen recuperar un equilibri de les prestacions. En canvi, el CC no tutela la llibertat de les parts per fixar el preu en els contractes onerosos que s'han de caracteritzar, simplement, per la reciprocitat i en els quals el desequilibri només és rellevant si prové de determinades característiques de la cosa (normes de sanejament).
  L'article 1274 del CC estableix que la causa de l'obligació és onerosa quan l'obligació de cada part contractant es fonamenta en la prestació o en la promesa d'una cosa o d'un servei provinent de l'altra part. La causa onerosa de l'obligació representa, en aquest context, un altre element negocial, necessari per a la validesa i eficàcia del negoci. L'acord causal és un element essencial del contracte, juntament amb el consentiment i l'objecte (art. 1261 CC). I per a l'eficàcia del negoci, cal que les parts s'obliguin a donar alguna cosa o a prestar algun servei, però també que fonamentin causalment llur obligació d'acord amb el que estableix l'article 1274 del CC. Si l'acord causal no existeix (art. 1254 i 1275 CC) o està viciat d'il·licitud (art. 1275 i 1276 CC), el negoci és nul. No obstant això, amb independència que l'acord causal s'expressi en el contracte, l'article 1277 del CC en presumeix l'existència.
  La falsedat de la causa permet al·ludir a tres figures: la simulació (expressió intencionada de causa falsa que en pot amagar una altra de veritable), l'error sobre la causa de l'obligació i l'error en els motius (causa en sentit subjectiu o motiu erroni). Les dues primeres se situen en l'acord causal i determinen la nul·litat del contracte (art. 1276 CC), mentre que l'error en els motius (art. 1301.4 CC) consisteix en un error en els motius determinants o causa impulsiva que, després de transcendir en el contracte i de ser coneguts per l'altra part, en configuren la base i legitimen per demanar-ne l'anul·lació si resulten no ser certs.
  La causa és il·lícita quan s'oposa a la llei o a la moral (art. 1275 CC) i provoca la nul·litat del contracte, per exemple, d'un contracte d'arrendament de local per destinar-lo al joc il·legal, d'un pacte per incrementar preus o honoraris taxats, per garantir un dictamen o judici favorable o per obligar-se a no fer el que ja està prohibit.