Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "autòcrata" dins totes les àrees temàtiques
0 CRITERI Denominació catalana d'animals (1): Generalitats
0 CRITERI Denominació catalana d'animals (1): Generalitats
<Formació de denominacions en àmbits d'especialitat>
La informació d'aquesta fitxa és l'adaptació resumida d'un criteri elaborat pel TERMCAT.
En el camp de la denominació i els equivalents, quan es tracta de fitxes que exposen un criteri general, es recullen sovint uns quants exemples. Aquests casos s'indiquen amb la marca (EXEMPLE) al final, en uns quants casos precedits d'informació sobre el punt que exemplifiquen.
En el camp dels equivalents, quan es tracta de fitxes que posen en relació dos termes o més, s'indica al costat de cada forma, en cursiva, quina és la denominació catalana principal corresponent.
En el camp de la nota s'indica on es pot consultar la versió completa del criteri, sempre que es tracti d'un document disponible en línia.
Aquesta fitxa de criteri, juntament amb totes les altres fitxes de criteri contingudes en el Cercaterm, forma part del Diccionari de criteris terminològics. Aquest diccionari es pot consultar complet en la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT (http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/187).
- ca 0 CRITERI Denominació catalana d'animals (1): Generalitats
- ca Denominació d'una sola unitat autòctona: uacari (EXEMPLE), n m
- ca Denominació d'una sola unitat basada en nom científic: foca (EXEMPLE), n f
- ca Denominació d'una sola unitat patrimonial: mostela (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb base de família o gènere: escurçó pirinenc (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb base per semblança morfològica: rata cellarda (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb base popular: granota verda (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement adjectiu: territ menut sicilià (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement de nom en aposició: grua damisel·la (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement del nom: cargol de punxes (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement variat: colom antàrtic de bec gros (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a l'hàbitat: àguila marina (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a la freqüència de distribució: gripau comú (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a la morfologia: territ becllarg (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a un nom propi: ratapinyada de Natterer (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a zona geogràfica: mallerenga de Lapònia (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència als costums: escarabat de la patata (EXEMPLE), n m
<Criteris lingüístics > Formació de denominacions en àmbits d'especialitat>
Definició
El Consell Supervisor del TERMCAT proposa seguir els criteris següents per a l'adaptació, la selecció i la creació de denominacions d'animals al català:
A. SITUACIÓ ACTUAL
En biologia hi ha un sistema binomial de nomenclatura científica internacional fixat per Linné al s. XVIII que identifica les espècies sense ambigüitat per mitjà d'un nom genèric i un nom específic adaptats a la gramàtica llatina. En usos divulgatius, però, es procura que cada llengua tingui una nomenclatura pròpia inequívoca per als tàxons animals fins al nivell de gènere o espècie. (Per a categories inferiors, com ara subespècies, races o varietats, s'ha d'estudiar si cal una denominació pròpia, ja que sovint són útils només en àmbits d'especialitat.)
B. DENOMINACIONS D'ANIMALS EN CATALÀ
Segons el nombre d'unitats lingüístiques, es classifiquen en dos grups:
B1.Denominacions formades per una sola unitat lingüística
(1) Denominacions patrimonials: Són denominacions amb una tradició de segles, sovint aplicades a espècies autòctones però de vegades també a espècies exòtiques (ex.: mostela; lleó).
(2) Noms científics adaptats: Són denominacions que adapten el nom científic (ex.: foca, a partir del llatí phoca (antigament, en català, s'anomenava vedell marí).
(3) Denominacions autòctones: Són denominacions que adapten el nom que rep una espècie en la seva zona de distribució, sovint a través d'una llengua vehicular (ex.: uacari, a partir de la llengua tupí de l'Amazònia).
B2. Denominacions formades per més d'una unitat lingüística
Es tracta de noms formats bàsicament per dos components, amb característiques diferents.
1. Característiques del primer component
El primer component d'un nom de dues unitats sol ser:
(a) El nom popular del gènere (ex.: granota verda (Rana perezi); granota roja (Rana temporaria))
(b) El nom de la família o gènere (ex.: escurçó pirinenc (Vipera aspis); escurçó bufador (Bitis arietans), etc., perquè escurçó s'aplica als gèneres Bitis, Causus, Cerastes, Echis i Vipera.
(c) El nom d'espècies de famílies diverses però amb alguna semblança morfològica (ex.: rata cellarda, de la família dels glírids, i rata d'aigua, de la família dels micròtids).
2. Característiques del segon component
- Pel que fa a la funció gramatical, el segon component d'una denominació de més d'una unitat sol ser un adjectiu o més (ex.: territ menut sicilià), un nom introduït amb la preposició de (ex.: cargol de punxes), un nom en aposició (ex.: grua damisel·la) o bé una combinació de les possibilitats anteriors (ex.: colom antàrtic de bec gros).
- Pel que fa al significat, el segon component d'una denominació de més d'una unitat pot indicar, respecte de l'espècie, la morfologia (ex.: territ becllarg); l'hàbitat (ex.: àguila marina); els costums alimentaris, de creixement, etc., inclosa la planta o animal que parasita (ex.: àguila pescadora, escarabat de la patata); la zona geogràfica on habita o de la qual és originària (ex.: mallerenga de Lapònia), i la freqüència de distribució quan el primer component és comú a dues o més espècies i no hi ha altres elements definidors (comú -una, vulgar, o, si és pertinent, ibèric -a, europeu -a, etc.) (ex.: gripau comú; talpó europeu); finalment, de vegades el segon component és una adaptació d'un nom propi, generalment inclòs en el nom científic (ex.: ratapinyada de Natterer, a partir de Selysius (Myotis) nattereri).
C. NOMBRE DE FORMES DE LES DENOMINACIONS D'ANIMALS
Segons el nombre de denominacions existents per a cada espècie, es poden distingir els casos següents:
C1. Animals autòctons
(1) Animals amb una sola denominació preferent Hi ha una sola denominació en tot el domini lingüístic o bé n'hi ha una de clarament preferent (ex.: llop).
(2) Animals amb més d'una denominació La diversitat de denominacions es deu a l'existència de bases diferents segons el dialecte (ex.: guilla / guineu / rabosa), segons els parlars locals (ex.: besuc de la piga / boga-ravell / calet de la piga / pitxell), segons el registre lingüístic (ex.: ase / burro / ruc) o segons la fase de creixement, el sexe, la casta en animals socials, etc. (ex. ovella / be / xai / anyell / marrà / moltó); igualment, també hi poden haver diferències fonètiques i ortogràfiques menors, també per qüestions dialectals (ex.: cargol / caragol).
C2. Animals exòtics
(1) Animals amb denominació catalana S'hi poden distingir dos casos:
(a) Amb denominació consolidada: Tenen una denominació tradicional o bé una de clarament preferent (ex.: girafa)
(b) Amb denominació provisional: Hi ha una denominació improvisada o diverses de vacil·lants (ex.: ai-ai / aie-aie / ei-ei)
(2) Animals sense denominació catalana Són espècies que es coneixen amb el nom científic o bé amb un nom estranger (generalment, castellà o anglès) (ex.: Morelia spilotes variegata, en anglès carpet python, no té denominació en català).
D. PROBLEMES POSSIBLES DE LES DENOMINACIONS EXISTENTS
(1) Manca de precisió: En animals autòctons, una denominació es pot referir a dues espècies o més que els parlants confonen; en animals exòtics, una descripció més precisa pot obligar a diferenciar espècies abans agrupades sota una de sola.
Ex. animals autòctons: pagre (correspon a Sparus pagrus i a Sparus caeruleostictus)
Ex. animals exòtics: búfal ha donat lloc a búfal indi i búfal cafre o búfal africà
(2) Sinonímia: La tria d'una forma preferent és difícil en casos de sinonímia, que en espècies autòctones es pot deure a raons dialectals i en espècies exòtiques a adaptacions o creacions d'autors diferents.
Ex. animals autòctons: reineta / regina
Ex. animals exòtics: ocapi / okapi
(3) Homonímia: En animals autòctons, dialectes o parlars diferents poden fer servir una mateixa denominació per a espècies que els parlants distingeixen; en animals exòtics, es pot donar el mateix nom a espècies diferents que habiten zones diverses.
Ex. animals autòctons: palaia misèries correspon a Arnoglossus laterna a Tarragona i a Phrynorhombus regius en altres llocs;
Ex. animals exòtics: castor (posteriorment, castor americà i castor europeu)
(4) Manca de coherència amb el grup taxonòmic: En animals autòctons, hi ha denominacions d'espècies creades sense tenir en compte l'existència d'espècies exòtiques en el mateix grup taxonòmic.
Ex.: musaranya nana (Suncus etruscus) i musaranya menuda (Sorex minutus) com a espècies autòctones, tot i que Sorex minutissimus, espècie exòtica, té una mida encara més reduïda.
E. PROPOSTA DE DENOMINACIÓ CATALANA PREFERENT O NOVA
Per a proposar una denominació catalana, s'han de seguir dos passos:
(1) Estudiar si ja hi ha denominacions catalanes existents (i, llavors, triar-ne una com a preferent). [Vegeu la fitxa sobre la selecció de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
(2) En cas que no es documentin formes catalanes existents, crear-ne una de nova a partir de criteris precisos. [Vegeu la fitxa sobre la creació de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
A. SITUACIÓ ACTUAL
En biologia hi ha un sistema binomial de nomenclatura científica internacional fixat per Linné al s. XVIII que identifica les espècies sense ambigüitat per mitjà d'un nom genèric i un nom específic adaptats a la gramàtica llatina. En usos divulgatius, però, es procura que cada llengua tingui una nomenclatura pròpia inequívoca per als tàxons animals fins al nivell de gènere o espècie. (Per a categories inferiors, com ara subespècies, races o varietats, s'ha d'estudiar si cal una denominació pròpia, ja que sovint són útils només en àmbits d'especialitat.)
B. DENOMINACIONS D'ANIMALS EN CATALÀ
Segons el nombre d'unitats lingüístiques, es classifiquen en dos grups:
B1.Denominacions formades per una sola unitat lingüística
(1) Denominacions patrimonials: Són denominacions amb una tradició de segles, sovint aplicades a espècies autòctones però de vegades també a espècies exòtiques (ex.: mostela; lleó).
(2) Noms científics adaptats: Són denominacions que adapten el nom científic (ex.: foca, a partir del llatí phoca (antigament, en català, s'anomenava vedell marí).
(3) Denominacions autòctones: Són denominacions que adapten el nom que rep una espècie en la seva zona de distribució, sovint a través d'una llengua vehicular (ex.: uacari, a partir de la llengua tupí de l'Amazònia).
B2. Denominacions formades per més d'una unitat lingüística
Es tracta de noms formats bàsicament per dos components, amb característiques diferents.
1. Característiques del primer component
El primer component d'un nom de dues unitats sol ser:
(a) El nom popular del gènere (ex.: granota verda (Rana perezi); granota roja (Rana temporaria))
(b) El nom de la família o gènere (ex.: escurçó pirinenc (Vipera aspis); escurçó bufador (Bitis arietans), etc., perquè escurçó s'aplica als gèneres Bitis, Causus, Cerastes, Echis i Vipera.
(c) El nom d'espècies de famílies diverses però amb alguna semblança morfològica (ex.: rata cellarda, de la família dels glírids, i rata d'aigua, de la família dels micròtids).
2. Característiques del segon component
- Pel que fa a la funció gramatical, el segon component d'una denominació de més d'una unitat sol ser un adjectiu o més (ex.: territ menut sicilià), un nom introduït amb la preposició de (ex.: cargol de punxes), un nom en aposició (ex.: grua damisel·la) o bé una combinació de les possibilitats anteriors (ex.: colom antàrtic de bec gros).
- Pel que fa al significat, el segon component d'una denominació de més d'una unitat pot indicar, respecte de l'espècie, la morfologia (ex.: territ becllarg); l'hàbitat (ex.: àguila marina); els costums alimentaris, de creixement, etc., inclosa la planta o animal que parasita (ex.: àguila pescadora, escarabat de la patata); la zona geogràfica on habita o de la qual és originària (ex.: mallerenga de Lapònia), i la freqüència de distribució quan el primer component és comú a dues o més espècies i no hi ha altres elements definidors (comú -una, vulgar, o, si és pertinent, ibèric -a, europeu -a, etc.) (ex.: gripau comú; talpó europeu); finalment, de vegades el segon component és una adaptació d'un nom propi, generalment inclòs en el nom científic (ex.: ratapinyada de Natterer, a partir de Selysius (Myotis) nattereri).
C. NOMBRE DE FORMES DE LES DENOMINACIONS D'ANIMALS
Segons el nombre de denominacions existents per a cada espècie, es poden distingir els casos següents:
C1. Animals autòctons
(1) Animals amb una sola denominació preferent Hi ha una sola denominació en tot el domini lingüístic o bé n'hi ha una de clarament preferent (ex.: llop).
(2) Animals amb més d'una denominació La diversitat de denominacions es deu a l'existència de bases diferents segons el dialecte (ex.: guilla / guineu / rabosa), segons els parlars locals (ex.: besuc de la piga / boga-ravell / calet de la piga / pitxell), segons el registre lingüístic (ex.: ase / burro / ruc) o segons la fase de creixement, el sexe, la casta en animals socials, etc. (ex. ovella / be / xai / anyell / marrà / moltó); igualment, també hi poden haver diferències fonètiques i ortogràfiques menors, també per qüestions dialectals (ex.: cargol / caragol).
C2. Animals exòtics
(1) Animals amb denominació catalana S'hi poden distingir dos casos:
(a) Amb denominació consolidada: Tenen una denominació tradicional o bé una de clarament preferent (ex.: girafa)
(b) Amb denominació provisional: Hi ha una denominació improvisada o diverses de vacil·lants (ex.: ai-ai / aie-aie / ei-ei)
(2) Animals sense denominació catalana Són espècies que es coneixen amb el nom científic o bé amb un nom estranger (generalment, castellà o anglès) (ex.: Morelia spilotes variegata, en anglès carpet python, no té denominació en català).
D. PROBLEMES POSSIBLES DE LES DENOMINACIONS EXISTENTS
(1) Manca de precisió: En animals autòctons, una denominació es pot referir a dues espècies o més que els parlants confonen; en animals exòtics, una descripció més precisa pot obligar a diferenciar espècies abans agrupades sota una de sola.
Ex. animals autòctons: pagre (correspon a Sparus pagrus i a Sparus caeruleostictus)
Ex. animals exòtics: búfal ha donat lloc a búfal indi i búfal cafre o búfal africà
(2) Sinonímia: La tria d'una forma preferent és difícil en casos de sinonímia, que en espècies autòctones es pot deure a raons dialectals i en espècies exòtiques a adaptacions o creacions d'autors diferents.
Ex. animals autòctons: reineta / regina
Ex. animals exòtics: ocapi / okapi
(3) Homonímia: En animals autòctons, dialectes o parlars diferents poden fer servir una mateixa denominació per a espècies que els parlants distingeixen; en animals exòtics, es pot donar el mateix nom a espècies diferents que habiten zones diverses.
Ex. animals autòctons: palaia misèries correspon a Arnoglossus laterna a Tarragona i a Phrynorhombus regius en altres llocs;
Ex. animals exòtics: castor (posteriorment, castor americà i castor europeu)
(4) Manca de coherència amb el grup taxonòmic: En animals autòctons, hi ha denominacions d'espècies creades sense tenir en compte l'existència d'espècies exòtiques en el mateix grup taxonòmic.
Ex.: musaranya nana (Suncus etruscus) i musaranya menuda (Sorex minutus) com a espècies autòctones, tot i que Sorex minutissimus, espècie exòtica, té una mida encara més reduïda.
E. PROPOSTA DE DENOMINACIÓ CATALANA PREFERENT O NOVA
Per a proposar una denominació catalana, s'han de seguir dos passos:
(1) Estudiar si ja hi ha denominacions catalanes existents (i, llavors, triar-ne una com a preferent). [Vegeu la fitxa sobre la selecció de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
(2) En cas que no es documentin formes catalanes existents, crear-ne una de nova a partir de criteris precisos. [Vegeu la fitxa sobre la creació de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
Nota
- 1. Aquest criteri es complementa amb les fitxes CRITERI Denominació catalana d'animals (2): Selecció de formes preferents i CRITERI Denominació catalana d'animals (3): Creació de formes. També es poden consultar, amb relació als noms científics, les fitxes CRITERI Denominació científica de base llatina (1): De nomenclatures internacionals i CRITERI Denominació científica de base llatina (2): Formes tradicionals.
- 2. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document Denominació catalana d'animals en l'apartat "Criteris terminològics" del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/denominacio-animals.pdf).
0 CRITERI Denominació catalana d'animals (1): Generalitats
0 CRITERI Denominació catalana d'animals (1): Generalitats
<Zoologia>
La informació d'aquesta fitxa és l'adaptació resumida d'un criteri elaborat pel TERMCAT.
En el camp de la denominació i els equivalents, quan es tracta de fitxes que exposen un criteri general, es recullen sovint uns quants exemples. Aquests casos s'indiquen amb la marca (EXEMPLE) al final, en uns quants casos precedits d'informació sobre el punt que exemplifiquen.
En el camp dels equivalents, quan es tracta de fitxes que posen en relació dos termes o més, s'indica al costat de cada forma, en cursiva, quina és la denominació catalana principal corresponent.
En el camp de la nota s'indica on es pot consultar la versió completa del criteri, sempre que es tracti d'un document disponible en línia.
Aquesta fitxa de criteri, juntament amb totes les altres fitxes de criteri contingudes en el Cercaterm, forma part del Diccionari de criteris terminològics. Aquest diccionari es pot consultar complet en la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT (http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/187).
- ca 0 CRITERI Denominació catalana d'animals (1): Generalitats
- ca Denominació d'una sola unitat autòctona: uacari (EXEMPLE), n m
- ca Denominació d'una sola unitat basada en nom científic: foca (EXEMPLE), n f
- ca Denominació d'una sola unitat patrimonial: mostela (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb base de família o gènere: escurçó pirinenc (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb base per semblança morfològica: rata cellarda (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb base popular: granota verda (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement adjectiu: territ menut sicilià (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement de nom en aposició: grua damisel·la (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement del nom: cargol de punxes (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb complement variat: colom antàrtic de bec gros (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a l'hàbitat: àguila marina (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a la freqüència de distribució: gripau comú (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a la morfologia: territ becllarg (EXEMPLE), n m
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a un nom propi: ratapinyada de Natterer (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència a zona geogràfica: mallerenga de Lapònia (EXEMPLE), n f
- ca Denominació de més d'una unitat amb referència als costums: escarabat de la patata (EXEMPLE), n m
<Zoologia>
Definició
El Consell Supervisor del TERMCAT proposa seguir els criteris següents per a l'adaptació, la selecció i la creació de denominacions d'animals al català:
A. SITUACIÓ ACTUAL
En biologia hi ha un sistema binomial de nomenclatura científica internacional fixat per Linné al s. XVIII que identifica les espècies sense ambigüitat per mitjà d'un nom genèric i un nom específic adaptats a la gramàtica llatina. En usos divulgatius, però, es procura que cada llengua tingui una nomenclatura pròpia inequívoca per als tàxons animals fins al nivell de gènere o espècie. (Per a categories inferiors, com ara subespècies, races o varietats, s'ha d'estudiar si cal una denominació pròpia, ja que sovint són útils només en àmbits d'especialitat.)
B. DENOMINACIONS D'ANIMALS EN CATALÀ
Segons el nombre d'unitats lingüístiques, es classifiquen en dos grups:
B1.Denominacions formades per una sola unitat lingüística
(1) Denominacions patrimonials: Són denominacions amb una tradició de segles, sovint aplicades a espècies autòctones però de vegades també a espècies exòtiques (ex.: mostela; lleó).
(2) Noms científics adaptats: Són denominacions que adapten el nom científic (ex.: foca, a partir del llatí phoca (antigament, en català, s'anomenava vedell marí).
(3) Denominacions autòctones: Són denominacions que adapten el nom que rep una espècie en la seva zona de distribució, sovint a través d'una llengua vehicular (ex.: uacari, a partir de la llengua tupí de l'Amazònia).
B2. Denominacions formades per més d'una unitat lingüística
Es tracta de noms formats bàsicament per dos components, amb característiques diferents.
1. Característiques del primer component
El primer component d'un nom de dues unitats sol ser:
(a) El nom popular del gènere (ex.: granota verda (Rana perezi); granota roja (Rana temporaria))
(b) El nom de la família o gènere (ex.: escurçó pirinenc (Vipera aspis); escurçó bufador (Bitis arietans), etc., perquè escurçó s'aplica als gèneres Bitis, Causus, Cerastes, Echis i Vipera.
(c) El nom d'espècies de famílies diverses però amb alguna semblança morfològica (ex.: rata cellarda, de la família dels glírids, i rata d'aigua, de la família dels micròtids).
2. Característiques del segon component
- Pel que fa a la funció gramatical, el segon component d'una denominació de més d'una unitat sol ser un adjectiu o més (ex.: territ menut sicilià), un nom introduït amb la preposició de (ex.: cargol de punxes), un nom en aposició (ex.: grua damisel·la) o bé una combinació de les possibilitats anteriors (ex.: colom antàrtic de bec gros).
- Pel que fa al significat, el segon component d'una denominació de més d'una unitat pot indicar, respecte de l'espècie, la morfologia (ex.: territ becllarg); l'hàbitat (ex.: àguila marina); els costums alimentaris, de creixement, etc., inclosa la planta o animal que parasita (ex.: àguila pescadora, escarabat de la patata); la zona geogràfica on habita o de la qual és originària (ex.: mallerenga de Lapònia), i la freqüència de distribució quan el primer component és comú a dues o més espècies i no hi ha altres elements definidors (comú -una, vulgar, o, si és pertinent, ibèric -a, europeu -a, etc.) (ex.: gripau comú; talpó europeu); finalment, de vegades el segon component és una adaptació d'un nom propi, generalment inclòs en el nom científic (ex.: ratapinyada de Natterer, a partir de Selysius (Myotis) nattereri).
C. NOMBRE DE FORMES DE LES DENOMINACIONS D'ANIMALS
Segons el nombre de denominacions existents per a cada espècie, es poden distingir els casos següents:
C1. Animals autòctons
(1) Animals amb una sola denominació preferent Hi ha una sola denominació en tot el domini lingüístic o bé n'hi ha una de clarament preferent (ex.: llop).
(2) Animals amb més d'una denominació La diversitat de denominacions es deu a l'existència de bases diferents segons el dialecte (ex.: guilla / guineu / rabosa), segons els parlars locals (ex.: besuc de la piga / boga-ravell / calet de la piga / pitxell), segons el registre lingüístic (ex.: ase / burro / ruc) o segons la fase de creixement, el sexe, la casta en animals socials, etc. (ex. ovella / be / xai / anyell / marrà / moltó); igualment, també hi poden haver diferències fonètiques i ortogràfiques menors, també per qüestions dialectals (ex.: cargol / caragol).
C2. Animals exòtics
(1) Animals amb denominació catalana S'hi poden distingir dos casos:
(a) Amb denominació consolidada: Tenen una denominació tradicional o bé una de clarament preferent (ex.: girafa)
(b) Amb denominació provisional: Hi ha una denominació improvisada o diverses de vacil·lants (ex.: ai-ai / aie-aie / ei-ei)
(2) Animals sense denominació catalana Són espècies que es coneixen amb el nom científic o bé amb un nom estranger (generalment, castellà o anglès) (ex.: Morelia spilotes variegata, en anglès carpet python, no té denominació en català).
D. PROBLEMES POSSIBLES DE LES DENOMINACIONS EXISTENTS
(1) Manca de precisió: En animals autòctons, una denominació es pot referir a dues espècies o més que els parlants confonen; en animals exòtics, una descripció més precisa pot obligar a diferenciar espècies abans agrupades sota una de sola.
Ex. animals autòctons: pagre (correspon a Sparus pagrus i a Sparus caeruleostictus)
Ex. animals exòtics: búfal ha donat lloc a búfal indi i búfal cafre o búfal africà
(2) Sinonímia: La tria d'una forma preferent és difícil en casos de sinonímia, que en espècies autòctones es pot deure a raons dialectals i en espècies exòtiques a adaptacions o creacions d'autors diferents.
Ex. animals autòctons: reineta / regina
Ex. animals exòtics: ocapi / okapi
(3) Homonímia: En animals autòctons, dialectes o parlars diferents poden fer servir una mateixa denominació per a espècies que els parlants distingeixen; en animals exòtics, es pot donar el mateix nom a espècies diferents que habiten zones diverses.
Ex. animals autòctons: palaia misèries correspon a Arnoglossus laterna a Tarragona i a Phrynorhombus regius en altres llocs;
Ex. animals exòtics: castor (posteriorment, castor americà i castor europeu)
(4) Manca de coherència amb el grup taxonòmic: En animals autòctons, hi ha denominacions d'espècies creades sense tenir en compte l'existència d'espècies exòtiques en el mateix grup taxonòmic.
Ex.: musaranya nana (Suncus etruscus) i musaranya menuda (Sorex minutus) com a espècies autòctones, tot i que Sorex minutissimus, espècie exòtica, té una mida encara més reduïda.
E. PROPOSTA DE DENOMINACIÓ CATALANA PREFERENT O NOVA
Per a proposar una denominació catalana, s'han de seguir dos passos:
(1) Estudiar si ja hi ha denominacions catalanes existents (i, llavors, triar-ne una com a preferent). [Vegeu la fitxa sobre la selecció de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
(2) En cas que no es documentin formes catalanes existents, crear-ne una de nova a partir de criteris precisos. [Vegeu la fitxa sobre la creació de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
A. SITUACIÓ ACTUAL
En biologia hi ha un sistema binomial de nomenclatura científica internacional fixat per Linné al s. XVIII que identifica les espècies sense ambigüitat per mitjà d'un nom genèric i un nom específic adaptats a la gramàtica llatina. En usos divulgatius, però, es procura que cada llengua tingui una nomenclatura pròpia inequívoca per als tàxons animals fins al nivell de gènere o espècie. (Per a categories inferiors, com ara subespècies, races o varietats, s'ha d'estudiar si cal una denominació pròpia, ja que sovint són útils només en àmbits d'especialitat.)
B. DENOMINACIONS D'ANIMALS EN CATALÀ
Segons el nombre d'unitats lingüístiques, es classifiquen en dos grups:
B1.Denominacions formades per una sola unitat lingüística
(1) Denominacions patrimonials: Són denominacions amb una tradició de segles, sovint aplicades a espècies autòctones però de vegades també a espècies exòtiques (ex.: mostela; lleó).
(2) Noms científics adaptats: Són denominacions que adapten el nom científic (ex.: foca, a partir del llatí phoca (antigament, en català, s'anomenava vedell marí).
(3) Denominacions autòctones: Són denominacions que adapten el nom que rep una espècie en la seva zona de distribució, sovint a través d'una llengua vehicular (ex.: uacari, a partir de la llengua tupí de l'Amazònia).
B2. Denominacions formades per més d'una unitat lingüística
Es tracta de noms formats bàsicament per dos components, amb característiques diferents.
1. Característiques del primer component
El primer component d'un nom de dues unitats sol ser:
(a) El nom popular del gènere (ex.: granota verda (Rana perezi); granota roja (Rana temporaria))
(b) El nom de la família o gènere (ex.: escurçó pirinenc (Vipera aspis); escurçó bufador (Bitis arietans), etc., perquè escurçó s'aplica als gèneres Bitis, Causus, Cerastes, Echis i Vipera.
(c) El nom d'espècies de famílies diverses però amb alguna semblança morfològica (ex.: rata cellarda, de la família dels glírids, i rata d'aigua, de la família dels micròtids).
2. Característiques del segon component
- Pel que fa a la funció gramatical, el segon component d'una denominació de més d'una unitat sol ser un adjectiu o més (ex.: territ menut sicilià), un nom introduït amb la preposició de (ex.: cargol de punxes), un nom en aposició (ex.: grua damisel·la) o bé una combinació de les possibilitats anteriors (ex.: colom antàrtic de bec gros).
- Pel que fa al significat, el segon component d'una denominació de més d'una unitat pot indicar, respecte de l'espècie, la morfologia (ex.: territ becllarg); l'hàbitat (ex.: àguila marina); els costums alimentaris, de creixement, etc., inclosa la planta o animal que parasita (ex.: àguila pescadora, escarabat de la patata); la zona geogràfica on habita o de la qual és originària (ex.: mallerenga de Lapònia), i la freqüència de distribució quan el primer component és comú a dues o més espècies i no hi ha altres elements definidors (comú -una, vulgar, o, si és pertinent, ibèric -a, europeu -a, etc.) (ex.: gripau comú; talpó europeu); finalment, de vegades el segon component és una adaptació d'un nom propi, generalment inclòs en el nom científic (ex.: ratapinyada de Natterer, a partir de Selysius (Myotis) nattereri).
C. NOMBRE DE FORMES DE LES DENOMINACIONS D'ANIMALS
Segons el nombre de denominacions existents per a cada espècie, es poden distingir els casos següents:
C1. Animals autòctons
(1) Animals amb una sola denominació preferent Hi ha una sola denominació en tot el domini lingüístic o bé n'hi ha una de clarament preferent (ex.: llop).
(2) Animals amb més d'una denominació La diversitat de denominacions es deu a l'existència de bases diferents segons el dialecte (ex.: guilla / guineu / rabosa), segons els parlars locals (ex.: besuc de la piga / boga-ravell / calet de la piga / pitxell), segons el registre lingüístic (ex.: ase / burro / ruc) o segons la fase de creixement, el sexe, la casta en animals socials, etc. (ex. ovella / be / xai / anyell / marrà / moltó); igualment, també hi poden haver diferències fonètiques i ortogràfiques menors, també per qüestions dialectals (ex.: cargol / caragol).
C2. Animals exòtics
(1) Animals amb denominació catalana S'hi poden distingir dos casos:
(a) Amb denominació consolidada: Tenen una denominació tradicional o bé una de clarament preferent (ex.: girafa)
(b) Amb denominació provisional: Hi ha una denominació improvisada o diverses de vacil·lants (ex.: ai-ai / aie-aie / ei-ei)
(2) Animals sense denominació catalana Són espècies que es coneixen amb el nom científic o bé amb un nom estranger (generalment, castellà o anglès) (ex.: Morelia spilotes variegata, en anglès carpet python, no té denominació en català).
D. PROBLEMES POSSIBLES DE LES DENOMINACIONS EXISTENTS
(1) Manca de precisió: En animals autòctons, una denominació es pot referir a dues espècies o més que els parlants confonen; en animals exòtics, una descripció més precisa pot obligar a diferenciar espècies abans agrupades sota una de sola.
Ex. animals autòctons: pagre (correspon a Sparus pagrus i a Sparus caeruleostictus)
Ex. animals exòtics: búfal ha donat lloc a búfal indi i búfal cafre o búfal africà
(2) Sinonímia: La tria d'una forma preferent és difícil en casos de sinonímia, que en espècies autòctones es pot deure a raons dialectals i en espècies exòtiques a adaptacions o creacions d'autors diferents.
Ex. animals autòctons: reineta / regina
Ex. animals exòtics: ocapi / okapi
(3) Homonímia: En animals autòctons, dialectes o parlars diferents poden fer servir una mateixa denominació per a espècies que els parlants distingeixen; en animals exòtics, es pot donar el mateix nom a espècies diferents que habiten zones diverses.
Ex. animals autòctons: palaia misèries correspon a Arnoglossus laterna a Tarragona i a Phrynorhombus regius en altres llocs;
Ex. animals exòtics: castor (posteriorment, castor americà i castor europeu)
(4) Manca de coherència amb el grup taxonòmic: En animals autòctons, hi ha denominacions d'espècies creades sense tenir en compte l'existència d'espècies exòtiques en el mateix grup taxonòmic.
Ex.: musaranya nana (Suncus etruscus) i musaranya menuda (Sorex minutus) com a espècies autòctones, tot i que Sorex minutissimus, espècie exòtica, té una mida encara més reduïda.
E. PROPOSTA DE DENOMINACIÓ CATALANA PREFERENT O NOVA
Per a proposar una denominació catalana, s'han de seguir dos passos:
(1) Estudiar si ja hi ha denominacions catalanes existents (i, llavors, triar-ne una com a preferent). [Vegeu la fitxa sobre la selecció de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
(2) En cas que no es documentin formes catalanes existents, crear-ne una de nova a partir de criteris precisos. [Vegeu la fitxa sobre la creació de formes en les denominacions catalanes d'espècies.]
Nota
- 1. Aquest criteri es complementa amb les fitxes CRITERI Denominació catalana d'animals (2): Selecció de formes preferents i CRITERI Denominació catalana d'animals (3): Creació de formes. També es poden consultar, amb relació als noms científics, les fitxes CRITERI Denominació científica de base llatina (1): De nomenclatures internacionals i CRITERI Denominació científica de base llatina (2): Formes tradicionals.
- 2. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document Denominació catalana d'animals en l'apartat "Criteris terminològics" del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/denominacio-animals.pdf).
abús d'autoritat
abús d'autoritat
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca abús d'autoritat, n m
- es abuso de autoridad, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>, <Dret penal i penitenciari > Dret penal militar>
abús d'autoritat
abús d'autoritat
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca abús d'autoritat, n m
- es abuso de autoridad, n m
<Dret penal>
administració independent
administració independent
<Dret > Dret administratiu>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>
- ca administració independent, n f
- ca autoritat administrativa independent, n f sin. compl.
- es administración independiente, n f
- es autoridad administrativa independiente, n f
<Dret administratiu > Organització administrativa>
Definició
Administració pública que duu a terme funcions de regulació sectorial o de protecció de drets i les exerceix en un règim d'àmplica autonomia.
Nota
- Per exemple, les universitats públiques catalanes o l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades.
agent de l'autoritat
agent de l'autoritat
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca agent de l'autoritat, n m, f
- es agente de la autoridad, n m, f
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>, <Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>
agent de l'autoritat
agent de l'autoritat
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca agent de l'autoritat, n m, f
- es agente de la autoridad, n m, f
<Dret penal>
agent de l'autoritat
agent de l'autoritat
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca agent de l'autoritat, n m, f
- es agente de la autoridad
<Dret penal>
Definició
Persona que forma part d'un cos armat, de naturalesa civil o militar i d'estructura jerarquitzada, que pertany a l'Administració pública i s'ocupa de la protecció dels drets, els deures i les llibertats dels ciutadans i de llur seguretat.
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
El Codi penal (CP) distingeix entre «autoritat» i «funcionari públic», a efectes penals, en l'article 24, quan abans ho feia en l'article 119 del CP del 1973. Però, a més, en molts tipus penals es fa referència als agents de l'autoritat (articles 118.1.3, § 2; 121, § 1 i 2; 187.1; 188.2; 215.1; 303, § 1; 372, § 1; 380; 412.2; 450.2; 451.3; 514.3; 521; 536; 550; 552.2; 555; 556 i 634 CP). No obstant això, el CP no n'ofereix cap definició o concepte, a diferència de l'article 213, paràgraf tercer, del CP del 1928, que deia: «Es consideraran agents de l'autoritat no només els funcionaris que amb aquest caràcter depenguin de l'estat, la província o el municipi, sinó els d'altres entitats que realitzin o coadjuvin a fins d'aqueixos i els que tinguin a càrrec seu alguna missió general o determinada i en disposició reglamentària o nomenament expedit per l'autoritat competent o el seu delegat s'expressi el caràcter de tal agent.» Cal, doncs, davant aquesta llacuna legal del CP, acudir a la interpretació doctrinal i jurisprudencial: la doctrina penal dominant i la jurisprudència entenen que els agents de l'autoritat són els executors de les decisions de les autoritats competents, tot i que en algunes ocasions han d'adoptar decisions per si mateixos.
Són sempre funcionaris públics a efectes penals, de manera que «les autoritats i els agents de l'autoritat constitueixen dues modalitats específiques de la categoria genèrica de «funcionaris públics», amb el benentès que hi ha funcionaris públics que no són ni autoritat ni agents de l'autoritat».
La doctrina i la jurisprudència tradicionals s'han conformat a considerar agents de l'autoritat els subjectes que són funcionaris públics a efectes penals conformement a una disposició simplement reglamentària, sense exigir una disposició de llei. Així, els vigilants jurats de seguretat tindrien la consideració d'agents de l'autoritat, perquè el Decret del 23 de juliol de 1977 i el Reial decret (RD) 629/1978, del 10 de març (Sentència del Tribunal Suprem [STS] 729/1984, del 8.11.1984; Repertorio de jurisprudencia Aranzadi [RJA] 1984\5456, del 28.12.1988; RJA 1988\10304, del 28.121990, i RJA 1990\9563, del 18.12.1990) els atorga aquesta condició. Però un nou corrent doctrinal i jurisprudencial, cada vegada més i més important, entén que únicament són agents de l'autoritat els subjectes que són funcionaris a efectes penals conformement a una disposició de llei: lleis formals, decrets llei o decrets legislatius). I fins i tot algun autor exigeix que la llei tingui caràcter d'orgànica. D'aquesta manera, els vigilants jurats no tindrien la consideració d'agents de l'autoritat, ja que cap llei no els atorgar aquest caràcter: la Llei 23/1992, de seguretat privada, de l'Estat, no els atorga el caràcter esmentat (STS 1683/1991, del 25.10.1991, ponent: Bacigalupo Zapater; RJA 1992\7382; RJA 1992\4313, del 6.5.1992, i RJA 1992\9605, del 18.11.1992).
L'argument principal rau en la necessitat de respectar el principi de reserva de llei en la matèria penal (art. 25.1 i 81.1 Constitució espanyola [CE]). La jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol ha considerat que aquest principi és compatible amb la tècnica legislativa de les lleis penals en blanc, la qual cosa permet que una disposició penal sigui completada per una norma de diversa jerarquia, que quan sigui reglamentària necessitarà que l'autoritat que l'hagi dictada estigui autoritzada a fer-ho per una llei en sentit formal, perquè la CE ha reservat al Parlament la potestat d'acordar per mitjà de lleis l'autorització a l'Administració d'aquestes mesures. En efecte, si hom considerés agents de l'autoritat els funcionaris públics a efectes penals conformement a una simple norma reglamentària s'ampliaria en perjudici del reu i de manera il·legítima l'àmbit d'allò que és punible, amb infracció del principi de legalitat (el CP, per exemple, protegeix com a subjecte passiu l'agent de l'autoritat en el delicte d'atemptat, desobediència, etc.).
Són agents de l'autoritat tots els membres de les forces i cossos de seguretat en l'exercici de llurs funcions (art. 7.1 Llei orgànica 2/1986, de 13 de març). També els membres del Cos de Mossos d'Esquadra (art. 6 Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la policia de la Generalitat); i el personal de la policia municipal (disposició final tercera Llei reguladora de les bases del règim local, que remet a la Llei de forces i cossos de seguretat de l'Estat). Aquesta Llei fins i tot atorga als membres de les forces i cossos de seguretat la consideració «d'autoritats», per a protegir-los penalment, quan siguin objecte d'un delicte d'atemptat si en la seva execució s'empren armes de foc, explosius o altres mitjans d'agressió de perillositat anàloga que puguin posar en perill greu llur integritat física (art. 7.2. Llei orgànica 2/1986, de 13 de març; també l'article 7 Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la policia de la Generalitat).
Són també agents de l'autoritat els agents judicials, en virtut de l'article 487 de la Llei orgànica del poder judicial. En canvi, no són agents de l'autoritat a efectes penals les persones que acudeixin en auxili de l'autoritat, llurs agents o funcionaris a què fa referència l'article 555 del CP.
aristòcrata
aristòcrata
<Sociologia > Organització social>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca aristòcrata, n m, f
- es aristócrata
- fr aristocrate
- en aristocrat
<Sociologia > Organització social>
Definició
Persona de l'aristocràcia.
aristòcrata
aristòcrata
<Política > Ideologia. Règims>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca aristòcrata, n m, f
- es aristócrata
- fr aristocrate
- en aristocrat
<Política > Ideologia. Règims>
Definició
Partidari de l'aristocràcia com a forma de govern.
