Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca fogatge, n m
es fogaje, n m

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca fogatge, n m
es fogaje

<Història del dret>

Definició

Imposició extraordinària que antigament gravava amb una quota monetària cada llar habitada.

Nota

Àmbit: Catalunya
Els fogatjaments estan associats als fogatges, la naturalesa pactada dels quals residia en el fet que eren decretats per les Corts i que s'emmarcaven en l'oferiment o el donatiu que els braços atorgaven als monarques amb caràcter graciós. Aquesta figura impositiva, coneguda a la resta d'Europa occidental, està documentada per primera vegada al Principat en la concessió feta al rei Pere III el Cerimoniós en el Parlament de Girona del 1358.
Els fogatges es van introduir en el procés de construcció d'un nou sistema fiscal arran de les greus dificultats financeres que arrossegava el regnat de Pere III, sobretot d'ençà de la guerra amb Castella. Aquestes dificultats van obligar a fer un replantejament innovador del sistema fiscal i financer quant a les figures impositives i a llur administració i control. Una de les principals noves imposicions va ser el fogatge, de caràcter excepcional, directe i general -encara que amb especificitats- per a tot el Principat. També cal remarcar la institucionalització d'una delegació dels braços o estaments, que va rebre el nom de Diputació del General de Catalunya i va assumir competències financeres.
Aquesta figura tributària s'acordava a les Corts, però, a excepció del fogatge atorgat el 1358, que es va aprovar en un parlament i va ser administrat directament pel rei, era recaptada i administrada per la nova institució, amb exclusió expressa del sobirà i dels seus oficials. La recaptació del fogatge es podia fixar amb dos procediments: bé mitjançant l'exacció d'una quota monetària determinada per a cada foc, de manera que la quantitat total recaptada només se sabia una vegada acabada la col·lecta, o bé acordant la recaptació d'una quantitat monetària total que s'havia de dividir entre els focs existents, de manera que la quantitat que cada unitat fiscal havia de satisfer només es podia saber després de fer el recompte del nombre total de llars. Les conseqüències de l'elecció d'un sistema o l'altre eren diferents i rellevants, atès que la determinació de la quantitat que calia recaptar constituïa un aspecte clau, i també ho eren els mètodes d'organització i de recaptació que en depenien.
Els fogatjaments o els registres de focs utilitzats per a la recaptació del fogatge també es podien fer servir per a recollir drets regis, com ara els coronatges i els maridatges. Anàlogament, la seva mecànica també era un instrument útil per a repartir quantitats monetàries, amb independència de la figura fiscal o financera utilitzada finalment per a fer efectiva la liquidació de la quota fixada. Aquest sistema era fins i tot efectiu per a objectius de naturalesa no fiscal, com ara el repartiment de prestacions personals de caràcter públic (com és el cas de les derivades de la defensa de la terra). Un exemple és el que va disposar Pere III l'abril del 1364, en establir la lleva d'un home per cada deu focs del territori comprès entre la costa i quatre llegües a l'interior, per a la incorporació a l'armada que es preparava contra el rei de Castella.
Un cop acordada l'exacció del fogatge, calia fer un fogatjament o un registre per a verificar-ne la recaptació, en el qual s'anotaven les unitats fiscals o els focs subjectes a la imposició. És important remarcar la diferència entre la imposició mateixa i l'instrument de recaptació, i cal assenyalar que, atesa la dificultat d'elaboració dels registres, el fogatjaments sovint s'utilitzaven per a recaptar diversos fogatges (fet que provocava inexactituds i desfasaments). Les persones encarregades de l'execució eren els fogatjadors, comissionats en l'àmbit local de barons, universitats i parròquies per a confeccionar el registre de focs de cada localitat o fogatjament al detall, en el qual anotaven, a més, els caps de casa. Un cop culminada la fase d'àmbit local, els registres s'enviaven normalment als caps de vegueria o de bisbat, i altres comissionats actuaven per mandat (en un primer moment del rei i, a partir del 1359, de la Diputació del General), refonien les dades dels registres, les organitzaven per unitats majors (vegueries o bisbats) i les transmetien al monarca (fins al 1358) o als diputats del General residents a Barcelona (a partir del 1359). D'acord amb el registre, es recaptaven les quantitats i els comissionats les anotaven en manuals notarials de cobrament, revisats posteriorment pels regents de comptes i els oïdors de comptes de la Diputació del General.
Els capítols de cort contenen les condicions i estableixen la manera genèrica de dur a terme la recaptació dels fogatges i l'execució, tret que se n'aprofités un de preexistent. No obstant això, els criteris solien ser molt variables, tant pel que fa a un fogatjament respecte d'un altre (segons la normativa de les Corts), com entre registres diversos d'un mateix fogatjament, segons el criteri i l'estil de cada fogatjador. El fogatjament de Barcelona, per exemple, es duia a terme dividint la ciutat en quarters o barris: de la Mar, del Pi, de Sant Pere i de Framenors; en canvi, la resta del Principat s'organitzava en vegueries o, excepcionalment, en bisbats (com era el cas de Girona). En aquestes circumscripcions territorials s'incloïen els focs de cada localitat, que s'agrupaven segons l'estament al qual pertanyia el titular jurisdiccional: reial, militar, eclesiàstic, dels ciutadans o dels aloers. També hi ha casos de registres agrupats únicament per localitats, una organització que s'acosta a la realitat actual del cens.
Amb relació al fogatge, els nobles més importants obtenien un tracte favorable mitjançant l'assignació d'un nombre pactat de focs a llurs baronies, que es mantenia constant en els registres subsegüents, amb el nom de les cases taxades. Alguns dels nobles que van rebre aquest tracte són el marquès de Tortosa, els comtes de Prades, d'Urgell, de Trastàmara, de Pallars, d'Empúries i d'Osona i els vescomtes de Castellbò, de Cardona i de Rocabertí; títols com el dels comtes d'Osona i de Trastàmara o del marquès de Tortosa van tenir una existència efímera, mentre que la resta va tenir una continuïtat sòlida. L'estament militar també tenia algun privilegi ocasional, com ara el dret acordat en les Corts de retenir una porció pactada, fet que afegia un caràcter parcial d'exacció senyorial a una imposició inicialment qualificable de prestació general pública.
Quant als subjectes passius, el fogatge tenia altres particularitats. Se'n van excloure de manera general els estaments privilegiats, l'eclesiàstic i el militar, i en alguns casos els pobres de solemnitat i els estrangers, per bé que a vegades s'anotava aquesta circumstància en el registre. A més a més, algun cop la imposició que corresponia als pobres o als estrangers es repartia entre llurs conciutadans benestants, tot i que no sempre s'excloïen els jueus i els musulmans, sotmesos a altres exaccions. En principi, els masos rònecs tampoc no es tenien en compte, atès que es consideraven focs abatuts; si les terres d'aquests masos es treballaven, però, es cobrava el fogatge com si estiguessin habitats. De manera paral·lela, els cònjuges titulars de diversos masos s'havien de fer càrrec de cadascun dels focs, tot i viure junts en un mateix habitatge.
Hi ha fogatjaments documentats del 1358, del 1359-1360 i del 1365, que només va recomptar els focs reials; el 1375, les Corts van decretar un nou fogatjament que segurament no es va arribar a fer, i hi ha el de 1378, el parcial de 1496, el complet de 1497 i els de 1515 i 1553. Amb aquests registres fiscals es van recollir fogatges acordats en diverses Corts, com ara els del 1358, del 1359-1360, del 1363, del 1365, del 1368-69 i del 1375.
Els fogatjaments constituïen una font eminentment fiscal complementària als fogatges, però llur estudi ha estat utilitzat profusament pels demògrafs com a indicador de la població. Tanmateix, després de veure les característiques d'aquestes fonts, cal fer-ne un ús relatiu i merament orientatiu. Atès l'origen pactat dels fogatges, llur normativa reguladora està recollida en els processos de les Corts successives en què es van acordar, i mitjançant els capítols de cort se'n pot resseguir l'acord, la taxació, la forma de recaptació i altres normes que hi fan referència. També es recull una part d'aquesta normativa a les Constitutions y altres drets de Cathalunya (1588-1589). Cal remarcar, a més, que alguns fogatjaments han estat publicats; per a l'estudi dels del segle XIV cal consultar les obres de Josep Maria Pons Guri i per als dels segles XV i XVI als de Josep Iglésies i Fort.
V. t.: fogatjament n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca fogatjament, n m
ca fogatge, n m sin. compl.
es fogaje

<Història del dret>

Definició

Relació de focs distribuïts per localitats, termes i demarcacions superiors utilitzada antigament per a l'exacció de la imposició del fogatge i d'altres càrregues.

Nota

Àmbit: Catalunya
Els fogatjaments estan associats als fogatges, la naturalesa pactada dels quals residia en el fet que eren decretats per les Corts i que s'emmarcaven en l'oferiment o el donatiu que els braços atorgaven als monarques amb caràcter graciós. Aquesta figura impositiva, coneguda a la resta d'Europa occidental, està documentada per primera vegada al Principat en la concessió feta al rei Pere III el Cerimoniós en el Parlament de Girona del 1358.
Els fogatges es van introduir en el procés de construcció d'un nou sistema fiscal arran de les greus dificultats financeres que arrossegava el regnat de Pere III, sobretot d'ençà de la guerra amb Castella. Aquestes dificultats van obligar a fer un replantejament innovador del sistema fiscal i financer quant a les figures impositives i a llur administració i control. Una de les principals noves imposicions va ser el fogatge, de caràcter excepcional, directe i general -encara que amb especificitats- per a tot el Principat. També cal remarcar la institucionalització d'una delegació dels braços o estaments, que va rebre el nom de Diputació del General de Catalunya i va assumir competències financeres.
Aquesta figura tributària s'acordava a les Corts, però, a excepció del fogatge atorgat el 1358, que es va aprovar en un parlament i va ser administrat directament pel rei, era recaptada i administrada per la nova institució, amb exclusió expressa del sobirà i dels seus oficials. La recaptació del fogatge es podia fixar amb dos procediments: bé mitjançant l'exacció d'una quota monetària determinada per a cada foc, de manera que la quantitat total recaptada només se sabia una vegada acabada la col·lecta, o bé acordant la recaptació d'una quantitat monetària total que s'havia de dividir entre els focs existents, de manera que la quantitat que cada unitat fiscal havia de satisfer només es podia saber després de fer el recompte del nombre total de llars. Les conseqüències de l'elecció d'un sistema o l'altre eren diferents i rellevants, atès que la determinació de la quantitat que calia recaptar constituïa un aspecte clau, i també ho eren els mètodes d'organització i de recaptació que en depenien.
Els fogatjaments o els registres de focs utilitzats per a la recaptació del fogatge també es podien fer servir per a recollir drets regis, com ara els coronatges i els maridatges. Anàlogament, la seva mecànica també era un instrument útil per a repartir quantitats monetàries, amb independència de la figura fiscal o financera utilitzada finalment per a fer efectiva la liquidació de la quota fixada. Aquest sistema era fins i tot efectiu per a objectius de naturalesa no fiscal, com ara el repartiment de prestacions personals de caràcter públic (com és el cas de les derivades de la defensa de la terra). Un exemple és el que va disposar Pere III l'abril del 1364, en establir la lleva d'un home per cada deu focs del territori comprès entre la costa i quatre llegües a l'interior, per a la incorporació a l'armada que es preparava contra el rei de Castella.
Un cop acordada l'exacció del fogatge, calia fer un fogatjament o un registre per a verificar-ne la recaptació, en el qual s'anotaven les unitats fiscals o els focs subjectes a la imposició. És important remarcar la diferència entre la imposició mateixa i l'instrument de recaptació, i cal assenyalar que, atesa la dificultat d'elaboració dels registres, el fogatjaments sovint s'utilitzaven per a recaptar diversos fogatges (fet que provocava inexactituds i desfasaments). Les persones encarregades de l'execució eren els fogatjadors, comissionats en l'àmbit local de barons, universitats i parròquies per a confeccionar el registre de focs de cada localitat o fogatjament al detall, en el qual anotaven, a més, els caps de casa. Un cop culminada la fase d'àmbit local, els registres s'enviaven normalment als caps de vegueria o de bisbat, i altres comissionats actuaven per mandat (en un primer moment del rei i, a partir del 1359, de la Diputació del General), refonien les dades dels registres, les organitzaven per unitats majors (vegueries o bisbats) i les transmetien al monarca (fins al 1358) o als diputats del General residents a Barcelona (a partir del 1359). D'acord amb el registre, es recaptaven les quantitats i els comissionats les anotaven en manuals notarials de cobrament, revisats posteriorment pels regents de comptes i els oïdors de comptes de la Diputació del General.
Els capítols de cort contenen les condicions i estableixen la manera genèrica de dur a terme la recaptació dels fogatges i l'execució, tret que se n'aprofités un de preexistent. No obstant això, els criteris solien ser molt variables, tant pel que fa a un fogatjament respecte d'un altre (segons la normativa de les Corts), com entre registres diversos d'un mateix fogatjament, segons el criteri i l'estil de cada fogatjador. El fogatjament de Barcelona, per exemple, es duia a terme dividint la ciutat en quarters o barris: de la Mar, del Pi, de Sant Pere i de Framenors; en canvi, la resta del Principat s'organitzava en vegueries o, excepcionalment, en bisbats (com era el cas de Girona). En aquestes circumscripcions territorials s'incloïen els focs de cada localitat, que s'agrupaven segons l'estament al qual pertanyia el titular jurisdiccional: reial, militar, eclesiàstic, dels ciutadans o dels aloers. També hi ha casos de registres agrupats únicament per localitats, una organització que s'acosta a la realitat actual del cens.
Amb relació al fogatge, els nobles més importants obtenien un tracte favorable mitjançant l'assignació d'un nombre pactat de focs a llurs baronies, que es mantenia constant en els registres subsegüents, amb el nom de les cases taxades. Alguns dels nobles que van rebre aquest tracte són el marquès de Tortosa, els comtes de Prades, d'Urgell, de Trastàmara, de Pallars, d'Empúries i d'Osona i els vescomtes de Castellbò, de Cardona i de Rocabertí; títols com el dels comtes d'Osona i de Trastàmara o del marquès de Tortosa van tenir una existència efímera, mentre que la resta va tenir una continuïtat sòlida. L'estament militar també tenia algun privilegi ocasional, com ara el dret acordat en les Corts de retenir una porció pactada, fet que afegia un caràcter parcial d'exacció senyorial a una imposició inicialment qualificable de prestació general pública.
Quant als subjectes passius, el fogatge tenia altres particularitats. Se'n van excloure de manera general els estaments privilegiats, l'eclesiàstic i el militar, i en alguns casos els pobres de solemnitat i els estrangers, per bé que a vegades s'anotava aquesta circumstància en el registre. A més a més, algun cop la imposició que corresponia als pobres o als estrangers es repartia entre llurs conciutadans benestants, tot i que no sempre s'excloïen els jueus i els musulmans, sotmesos a altres exaccions. En principi, els masos rònecs tampoc no es tenien en compte, atès que es consideraven focs abatuts; si les terres d'aquests masos es treballaven, però, es cobrava el fogatge com si estiguessin habitats. De manera paral·lela, els cònjuges titulars de diversos masos s'havien de fer càrrec de cadascun dels focs, tot i viure junts en un mateix habitatge.
Hi ha fogatjaments documentats del 1358, del 1359-1360 i del 1365, que només va recomptar els focs reials; el 1375, les Corts van decretar un nou fogatjament que segurament no es va arribar a fer, i hi ha el de 1378, el parcial de 1496, el complet de 1497 i els de 1515 i 1553. Amb aquests registres fiscals es van recollir fogatges acordats en diverses Corts, com ara els del 1358, del 1359-1360, del 1363, del 1365, del 1368-69 i del 1375.
Els fogatjaments constituïen una font eminentment fiscal complementària als fogatges, però llur estudi ha estat utilitzat profusament pels demògrafs com a indicador de la població. Tanmateix, després de veure les característiques d'aquestes fonts, cal fer-ne un ús relatiu i merament orientatiu. Atès l'origen pactat dels fogatges, llur normativa reguladora està recollida en els processos de les Corts successives en què es van acordar, i mitjançant els capítols de cort se'n pot resseguir l'acord, la taxació, la forma de recaptació i altres normes que hi fan referència. També es recull una part d'aquesta normativa a les Constitutions y altres drets de Cathalunya (1588-1589). Cal remarcar, a més, que alguns fogatjaments han estat publicats; per a l'estudi dels del segle XIV cal consultar les obres de Josep Maria Pons Guri i per als dels segles XV i XVI als de Josep Iglésies i Fort.
V. t.: fogatge n m

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca formulari d'irregularitat en l'equipatge, n m
es parte de irregularidad de equipaje
en baggage irregularity report
en PIR
en property irregularity report

<Transports > Transport aeri>

Definició

Formulari destinat als usuaris d'una línia aèria que omple un passatger en cas de pèrdua, retard en l'arribada o deteriorament del seu equipatge.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

MILÀ i GALLART, Roser. Terminologia ferroviària: material rodant. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1993. 154 p; 24 cm
ISBN 84-393-2723-4

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca furgó d'equipatges, n m
es furgón de equipajes
fr fourgon à bagages
en baggage car [US]
en luggage van [GB]

Definició

Furgó destinat al transport d'equipatges en els trens de viatgers.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca galgatge, n m
es ajuste
fr ajustage
fr étalonnage
en calibration
de Eichung
de Justierung

<Indústria > Indústria tèxtil > Filatura>

Definició

Operació d'ajustar i fixar les distàncies entre els diferents òrgans operatius d'una màquina.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Lèxic multilingüe de la indústria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/22/>

ca galgatge, n m
es ajuste
fr ajustage
fr étalonnage
en calibration
de Eichung
de Justierung

<Indústria > Indústria tèxtil i de la confecció > Procediments i processos tèxtils>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

COL·LEGI D'ENGINYERS INDUSTRIALS DE CATALUNYA. COMISSIÓ LEXICOGRÀFICA. Diccionari multilingüe de l'enginyeria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/167/>
La informació de cada fitxa està disposada d'acord amb les dades originals:

Així, per exemple, les denominacions catalanes sinònimes estan recollides com a pertanyents a fitxes de termes diferents; això no succeeix, en canvi, en els equivalents d'una mateixa llengua, que s'acumulen dintre una sola fitxa tal com és habitual.

Igualment, per a desambiguar fitxes homògrafes, en uns quants casos es dóna algun tipus d'indicació conceptual (en lletra cursiva) al costat de la denominació i els equivalents.

Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca galgatge, n m
es calibrado, n m
es galgado, n m
fr calibrage, n m
fr jaugeage, n m
en gauging, n
de Einstellung, n f
de Justierung, n f
de Kalibrierung, n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

BASART SALA, Pitu; PUJOLÀS MASET, Pere. Diccionari de fusteria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/188/>

ca galgatge, n m
es galgado
fr jaugeage
en gauging

<Fusteria > Tècniques i processos > Mides, càlculs, senyals i marques>

Definició

Operació de galgar.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Glosario de la madera [en línia]. [S.l.]: Coopwood, 2020.
<https://www.coopwoodplus.eu/es/dictionario/>
Es tracta d'un glossari elaborat en el marc del projecte Coopwood (del programa POCTEFA 2014-2020) en el qual ha participat el TERMCAT, que es pot consultar en aquest enllaç:
<https://www.coopwoodplus.eu/es/inicio/>

ca galgatge, n m
es galgado, n m
fr jaugeage, n m
en gauging, n
eu txantiloiaz markatze, n
eu txantiloitze, n

<Fusteria > Tècniques i procediments>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "bagatge" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Definició

Definició