Cercaterm

Nota

• Atesa la primacia del bisbe de Roma, l'Església catòlica també s'anomena romana. Catòlica significa 'universal', terme que assumeixen les esglésies cristianes a partir de l'edicte de Milà (313), pel qual Constantí permet la llibertat de culte als cristians. Després dels cismes que ha patit l'església cristiana, l'atribut catòlica serveix sobretot per a distingir l'Església romana d'altres confessions cristianes, com la protestant i l'ortodoxa. Cal assenyalar, però, que catòlica, en tant que universal, és un atribut que totes les esglésies cristianes reclamen per a si mateixes, motiu pel qual molts prefereixen que l'Església de Roma sigui anomenada catòlica romana. Durant el cisma d'Orient, l'Església catòlica romana es va caracteritzar per defensar la primacia de Roma davant de la resta de seus i l'autoritat del papa per sobre de tots els cristians, així com la teologia del filioque sobre la procedència de l'Esperit Sant del Pare i del Fill, enlloc de la visió oriental que afirmava la procedència del Pare a través del Fill. La nova divisió provocada per la Reforma protestant va fer que el moviment de la Contrareforma, que es va donar dins de l'Església catòlica, n'acabés de definir els trets distintius, com ara la importància de la Tradició i del Magisteri per sobre de la Bíblia i el paper del sacerdoci ministerial per sobre del sacerdoci universal, la consolidació dels set sagraments i d'una rica devoció als sants i a la Mare de Déu. La màxima autoritat de l'Església catòlica és el papa, seguit dels bisbes, els sacerdots i els diaques. Actualment l'Església catòlica és la comunitat cristiana amb el nombre de creients més important (més de mil milions), especialment al continent americà.

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Per als catòlics, el criteri de manteniment de la comunió és romandre en obediència jeràrquica al papa com a bisbe de Roma i successor de sant Pere, amb la qual cosa discorden les altres esglésies cristianes, ja sigui perquè no accepten la prerrogativa de govern d'aquesta primacia (com al·leguen els ortodoxos orientals), ja sigui perquè la volen ignorar directament (en general, les esglésies reformades o protestants).
  En qualsevol cas, en l'Església catòlica ha existit sempre la urgència de recuperar la unitat perduda, que a partir del Concili II del Vaticà va prendre relleu en enfocar l'ecumenisme des de plantejaments més flexibles i realistes. Així, el cànon 204 § 2 del Codi de dret canònic (CDC) avui pot afirmar que l'Església originària, «constituïda i ordenada com a societat en aquest món, subsisteix en l'Església catòlica, governada pel successor de Pere i pels bisbes en comunió amb ell».
  L'Església catòlica, des dels orígens, és alhora una entitat social universal i una unió de les diverses esglésies locals en què la potestat suprema correspon al bisbe de Roma (càn. 331) i al Col·legi Episcopal en comunió amb ell (càn. 336), que l'exerceix solemnement en concili ecumènic (càn. 337, § 1). Alhora, les esglésies locals o particulars es formen entorn dels bisbes diocesans (càn. 368 i 369), sobre les quals hi exerceixen llur potestat com a successors dels apòstols, sense detriment de la potestat universal suprema.
  Com a institució complexa, resultat alhora de l'encarnació d'una missió divina i de la realitat social que l'emmarca, l'Església ha viscut, des dels inicis, una tensió vital entre els elements espirituals i els institucionals, entre esperit i llei. No podia ser altrament, ja que Jesús de Natzaret convidava a una integració superior de la llei (sense negar-la) dins els valors espirituals més lliures. Ambdós principis són presents en l'estructura constitucional de l'Església, i malgrat que podria semblar que el vessant espiritual resta allunyat de les formulacions juridicocanòniques, no ha estat així, sinó que ha contribuït a flexibilitzar i humanitzar els conceptes jurídics que l'Església va rebre del dret romà, i a una evolució molt positiva dels principis jurídics de la cultura occidental.
  Amb tot, convé que exposem en primer lloc la fonamentació canònica de la institució eclesiàstica. Cal partir de la concepció que a l'Església li va ser atorgada per Crist una potestat única per a continuar-ne la missió: la sacra potestas. Les divisions o distincions subsegüents d'aquesta única potestat són creacions jurídiques sobrevingudes, útils però contingents. Aquesta única potestat sacra és la que van rebre els apòstols, que incloïa tot el que era necessari per a l'Església en néixer i en desenvolupar-se, i és la que els apòstols van transmetre a llurs successors, els bisbes. Com a potestat essencialment considerada, era i és la mateixa per a tots els apòstols -rebuda directament del fundador-, i els bisbes -rebuda per l'ordenació sagrada. Els col·laboradors dels bisbes (preveres, diaques) també van rebre, convenientment, una certa participació en la potestat sacra, malgrat que no era plena com la dels bisbes.
  Els ordenats (bisbes, preveres i diaques, encara que només els dos primers són sacerdots) s'anomenen clergues en el dret canònic, i constitueixen la jerarquia de l'Església en virtut de la potestat sacra que reben amb l'ordenació; els fidels no ordenats s'anomenen laics (càn. 207). L'ordenament canònic, en distingir llur estatut jurídic, concreta i desenvolupa els deures i drets dels uns i els altres (càn. 208 al 289).
  Un cop establert això, i en el context de l'evolució històrica, ja es pot plantejar si la potestat sacra rebuda per Pere i transmesa als papes era idèntica o no a la de la resta del col·legi apostòlic i episcopal. Ontològicament, es tracta de la mateixa potestat sacra: el papa no rep una ordenació sagrada distinta de l'episcopal (és bisbe de Roma), que és la que confereix la potestat sacra essencialment considerada. Tanmateix, tampoc no es pot dir que la potestat que exerceix el papa sigui la mateixa que exerceixen els bisbes: la primera és suprema, plena, immediata i universal; la segona és també plena, però local (només universal és la de tot el col·legi episcopal amb el papa per cap). La diferència entre aquestes potestats, doncs, és inicial i de voluntat divina, ja que rau en l'ofici que els uns i els altres exerceixen, però no ontològicament, car es tracta de l'única potestat de Crist atorgada a l'Església. Com a continuació temporal de l'autoritat de Jesucrist, la potestat sacra de l'Església ha de complir les mateixes funcions. Tradicionalment, aquestes funcions (munera) s'han descrit com una trilogia derivada del caràcter triple de la missió messiànica de Jesús: sacerdot, profeta i rei. Crist, com a profeta, anuncia la paraula de Déu i l'ensenya com a mestre; com sacerdot, porta la salvació i és l'intermediari definitiu entre Déu i la humanitat; com a rei, forma la seva comunitat i la condueix. Aquesta triple funció es transmet a totes les persones batejades, i a l'Església com a comunitat social en forma de potestat. Així, el Concili II del Vaticà especifica que Crist constituí l'Església, Poble de Déu, «per a ser comunió de vida, de caritat i de veritat» (constitució dogmàtica Lumen gentium, núm. 9).
  La funció profètica ensenya la veritat i crida a la fe; la funció sacerdotal confereix la vida divina als fidels per mitjà dels sagraments, iniciats pel baptisme; la funció real crea una nova comunitat o societat amb vincles de caritat i presidida per Crist com a únic Senyor. Des de l'antiguitat, la potestat que reben els bisbes com a pastors de llurs esglésies s'ha transmès per l'acte de l'ordenació sacramental. I com que un bisbe electe, fins al segle IX, era ordenat per a servir a una diòcesi fins a la mort, la identificació entre ordenació i transmissió de la potestat sacra era perfecta. Aquesta identificació, tanmateix, es va posar en qüestió per culpa dels greus abusos medievals entorn de les eleccions episcopals, que lentament van anar desacreditant el caràcter sagrat d'un poder episcopal cada cop més temporal. Finalment, la presència de bisbes electes que ajornaven més i més llur ordenació, però que materialment governaven llurs diòcesis, forçà els canonistes del segle XII a distingir entre potestat d'orde (la potestat sagrada obtinguda amb l'ordenació) i potestat de regir (el poder de govern obtingut amb l'elecció canònica).
  Així, per raó dels abusos, hom va acabr innovant i negant la concepció original, i quan tothom va acceptar aquesta bipartició, va facilitar la reforma protestant del segle XVI, ja que els reis simplement van entendre que els corresponia la potestat eclesiàstica de regir (perquè es tractava del govern social), mentre els ordenats mantindrien la potestat d'orde.
  No va ser fins al segle XX que, gràcies a la investigació dels historiadors teòlegs i canonistes, la bipartició medieval es va revelar com a no original ni constitutiva en l'Església. Aquesta realitat, confirmada i posada al dia pel Concili II del Vaticà amb els condicionaments i requisits avui necessaris, encara troba una certa resistència, i el mateix CDC del 1983 és el resultat d'un compromís que, partint de la definició d'una potestat sacra única, fa determinades concessions a la bipartició medieval anterior.
  La sistemàtica del CDC vigent és clara: reuneix les funcions d'ensenyar, de santificar i de regir. La funció d'ensenyar, a la qual es dedica el llibre III, inclou la transmissió de la paraula de Déu, l'evangelització, la custòdia de la veritat cristiana i la doctrina de la tradició apostòlica dins l'Església (càn. 747). El dret canònic ha de regular, dins aquesta funció, l'anomenat magisteri eclesiàstic, en tots els àmbits: magisteri infal·lible, magisteri suprem, magisteri comú, etc. (càn. 749 i 750). També ha de regular, entre altres matèries, l'educació catòlica -escoles, universitats catòliques, estudis eclesiàstics superiors- (càn. 793 al 821), l'ús dels mitjans de comunicació i la participació de l'Església i els clergues (càn. 822, 831 i 832), i dues matèries residuals: la llicència per a l'edició de llibres sobre ciències sagrades (cànons 823 al 830) i la professió de fe que s'ha d'emetre per a prendre possessió de certs oficis (càn. 833).
  La funció de santificar, regulada en el llibre IV, inclou tota l'acció sagrada de l'Església envers els fidels, per mitjà de la litúrgia i especialment dels sagraments -baptisme (càn. 849 al 878), confirmació (càn. 879 al 896), eucaristia (càn. 897 al 958), penitència (càn. 959 al 997), unció dels malalts (càn. 998 al 1007), orde (cànons 1008 al 1054) i matrimoni (cànons1055 al 1165)-, i dels sagramentals (càn. 1166 al 1172).
  La funció de regir o governar l'Església té la finalitat d'ordenar l'acció de la comunitat al bé comú. Tots els batejats participen de la societat eclesiàstica en llibertat, constituïda a la manera d'un regne no polític; però només els bisbes tenen encomanada de manera plena la funció de governar (càn. 332 § 1, 333 § 1 i § 2, 336, 337 § 1 i § 2, i 381 § 1). La funció de regir no rep en el CDC-83 un tractament separat, ja que pràcticament li correspon tota la resta de la regulació, per pròpia natura la més jurídica.
  Els bisbes són els titulars amb plenitud de les tres funcions esmentades (càn. 375 § 1), i això és aplicable a tots els bisbes, inclòs el papa com a bisbe de Roma, encara que l'abast de la potestat sigui diferent.
  La potestat sacra amb la triple funció és rebuda, doncs, amb la potestat sacra conferida per l'ordenació episcopal. Però la sola ordenació no permet exercir directament la sacra potestas, car la recepció de l'orde només transmet la potestat ontològicament, in genere: cal la determinació canònica que, tot assignant la missió canònica o l'ofici a exercir, concreti la potestat i la faci jurídicament expedita i exercible, i estableixi on i com s'ha d'exercir la potestat rebuda. Aquesta determinació l'atorga l'autoritat superior per decisió singular, o s'adquireix en virtut del propi dret, de manera que les tres funcions de la potestat sacra originària esdevenen tres potestats actuables: potestat d'ensenyar, potestat de santificar i potestat de règim (càn. 375 § 2).
  Tanmateix, en virtut de la llei canònica vigent, la determinació de la potestat no s'exigeix de la mateixa manera per a cadascuna de les tres funcions. Així, per exemple, encara que el dret canònic no exigeix determinació canònica d'ofici o missió per a exercir vàlidament la potestat d'ensenyar, l'ofici pot canviar radicalment les característiques del magisteri exercit: l'ensenyament del bisbe propi té efectes diferents del d'un bisbe emèrit, o encara més, el magisteri del bisbe de Roma, com a papa, gaudeix d'infal·libilitat «en virtut del seu càrrec» en complir les condicions del cànon 749; la determinació canònica no és necessària, en principi, per a exercir la funció de santificar; però cal estudiar separadament cadascun dels sagraments, de natura i regulació canònica diversa; la determinació canònica de la potestat de règim, com passa amb la funció docent, en pot canviar radicalment les característiques jurídiques: així, per exemple, el bisbe que ho és de Roma exerceix com a papa la potestat suprema i universal, el bisbe d'una arxidiòcesi exerceix d'arquebisbe metropolità, el prevere rector de parròquia exerceix una potestat de règim ben diferent de la del vicari judicial, etc.
  La funció de règim és, doncs, el poder de governar l'Església com a societat. El cànon 129 en considera subjectes hàbils només els qui han rebut l'orde sagrat, encara que, en llur exercici, els fidels laics hi poden cooperar. Respecte dels laics, llur situació era teòricament més favorable sota la bipartició medieval, ja que se solia dir que el papa podia atorgar als no ordenats el govern (com, de fet, es van atorgar els reis dins les esglésies protestants). Actualment, queda descartat que siguin subjectes hàbils de la potestat de règim, perquè no la poden rebre per l'ordenació, però se'ls concedeix que puguin col·laborar en el seu exercici, en una situació d'una certa dependència vers qui ha de dirigir la funció de govern. Només els ordenats són, doncs, titulars de la potestat; l'exercici pertany als ordenats amb missió canònica i als laics que, havent-ho establert la llei prèviament, siguin nomenats per a un ofici eclesiàstic en el qual col·laborin amb algun aspecte de la potestat de règim: el judicial (com a jutges, per exemple) o l'executiu (per exemple, com a ecònoms diocesans).
  A més, el CDC-83 va decidir subdividir, alhora, la funció o potestat de regir en legislativa, executiva i judicial, tot inspirant-se en la separació de poders vigent als estats democràtics contemporanis, encara que aquesta distinció no era pròpiament desconeguda pel dret canònic antic, que distingia entre la via judicial i la via administrativa. La distinció no obra com a separació de poders independents, sinó com una diversificació de la potestat de règim, car la potestat és única en l'Església (càn. 135 i 391 § 1).
  La potestat legislativa originària correspon al papa i al concili ecumènic per a l'Església universal, i al bisbe per a l'Església particular. La potestat legislativa local no és delegable (càn. 135 § 2), però sí que ho és la universal, per acte singular o per dret; així, les conferències episcopals reben per delegació certa potestat legislativa sobre matèries concretes (càn. 455). La potestat executiva, que correspon originàriament al papa i als bisbes per raó de llur potestat sacra, l'exerceixen també altres oficis i organismes: la cúria romana (càn. 360), el metropolità per a determinats temes de la seva província (càn. 436 § 1 i 442), els bisbes coadjutors i auxiliars dins les diòcesis on han de servir (càn. 405 i 406), l'administrador diocesà en seu impedida o vacant (càn. 414 i 427), molts oficis de la cúria diocesana com els vicaris generals i episcopals (càn. 479) i les delegacions especials que el bisbe diocesà efectuï, el rector de parròquia en rl que determina el dret (càn. 519), els superiors d'alguns instituts de vida consagrada (càn. 134 § 1 i 596), etc.
  La potestat judicial originària correspon al papa com a jutge suprem per a l'Església universal (càn. 1442) i al bisbe per a l'Església particular (càn. 1419 § 1), però el dret obliga a exercir-la normalment per mitjà dels organismes judicials que fixa el llibre VII del CDC, organitzats per instàncies; segons l'esquema bàsic, a la instància diocesana el vicari judicial i els jutges diocesans formen tribunal per a dictar justícia en nom del bisbe (càn. 1420 i s.), la segona instància correspon al tribunal metropolità (càn. 1438), i l'última instància correspon als tribunals pontificis: la Rota Romana (càn. 1443), el Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica (càn. 1445) i el Tribunal de la Penitenciaria Apostòlica (constitució Pastor bonus, art. 117 al 120), segons la matèria de l'assumpte.
  Al costat d'aquesta organització institucional descrita de manera bàsica, cal assenyalar la presència en l'Església, com s'exposava abans, altres principis propis de l'Església que tenen conseqüències jurídiques. Així, la primera i principal conseqüència històrica dels valors simbòlics va ser i és l'aparició d'un tercer estat entre els fidels -per sota dels fundacionals de clergues i laics-, que pertoca als catòlics que assumeixen un compromís especial de vida evangèlica per mitjà de vots o vincles semblants (pobresa, castedat, obediència) (càn. 207 § 2): entre els quals els més coneguts són els membres d'ordes religiosos (monacals com ara els benedictins; conventuals com ara els franciscans; missionals com són els jesuïtes, i un enorme ventall d'institucions masculines o femenines de vida activa o contemplativa).
  Els principis espirituals, a més, han determinat l'estructura i l'evolució de la institució eclesiàstica i de l'ordenament canònic: cal esmentar l'aportació canònica, tan bàsica per al dret europeu, de conceptes com són equitat, fur intern, salus animarum, voluntarisme versus formalisme, flexibilitat, transcendència jurídica de la bona fe, etc. Aquesta descripció jurídica de l'Església catòlica no seria completa sense la referència del seu estatut dins el dret eclesiàstic de l'Estat espanyol. Aquest es pot dir que, remotament, deriva dels drets adquirits històrics, però que es fonamenta en la Constitució espanyola (CE) del 1978 i en els Acords entre la Santa Seu i l'Estat espanyol del 1979.
  L'article 16 de la CE, després de proclamar els principis de llibertat religiosa i de no confessionalitat de l'Estat, ordena als poders públics que tinguin en compte les creences de la població i mantinguin les relacions de cooperació consegüents amb les confessions religioses, i en particular amb l'Església catòlica, esmentada expressament. Aquesta menció explícita (que sempre ha provocat crítiques o dificultats ideològiques), només té una conseqüència jurídica pràctica, que és constatar constitucionalment l'arrelament notori de l'Església a l'Estat espanyol, a banda de la utilitat política que presentava aleshores per a aconseguir una integració dels diversos sectors socials.
  Un cop promulgada la CE, l'Estat espanyol va signar amb la Santa Seu quatre acords el 3 de gener de 1979 per a substituir el Concordat del 1953, parcialment inoperant de feia anys i insostenible respecte del text constitucional (el 1976, un altre acord va servir per a renunciar al privilegi estatal de presentació de bisbes i a l'eclesial del fur clerical). Els quatre acords, encara vigents, inclouen pràcticament totes les matèries d'interès comú: assumptes jurídics (estatut i personalitat jurídica a l'Estat espanyol de l'Església catòlica i les seves entitats; matrimoni, etc.), ensenyament i assumptes culturals, assumptes econòmics, i assistència religiosa a les Forces Armades. Aquests acords han atorgat una notable estabilitat jurídica a les relacions Església-Estat dels últims anys, que ha permès superar altres desavinences de tipus polític.
  Malgrat tot, cal assenyalar que l'ambigüitat dels acords en alguns aspectes, com ara educació i finançament econòmic, ha provocat que aquestes dues qüestions no hagin aconseguit un tractament jurídic convincent, i que el règim propi de l'Església catòlica pugui semblar excepcional (de privilegi, segons els detractors), en part perquè les confessions minoritàries no han acordat amb l'Estat drets similars en aquestes matèries.
  D'altra banda, cal recordar que els acords amb la Santa Seu tenen la naturalesa jurídica de tractats internacionals (no així els acords amb les altres confessions, ni els convenis que puguin signar els poders públics amb la jerarquia eclesiàstica local). Aquesta naturalesa no deriva de cap privilegi atorgat per l'Estat espanyol a l'Església catòlica, sinó de caràcter de subjecte de dret internacional de què gaudeix la Santa Seu, que representa l'Església universal davant els estats (completament diferent de la personalitat jurídica internacional de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, que no s'hi veu involucrada).
  La personalitat jurídica internacional de la Santa Seu prové d'haver estat històricament la institució creadora de la diplomàcia moderna i, consegüentment, del dret internacional: els primers ambaixadors estables van ser els nuncis pontificis davant les monarquies catòliques.

Nota

• Les esglésies orientals catòliques actualment es troben en comunió amb l'Església occidental i sota l'autoritat del papa. Atesa la seva unió amb Roma sovint han estat qualificades d'uniates. El grup més nombrós de catòlics orientals és el de l'Església d'Ucraïna, de ritu bizantí, que té set milions de membres.

Nota

Nota

• La denominació citomicosi és una designació antiga de histoplasmosi disseminada.

Nota