Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca ajustar, v tr
es ajustar
fr ajuster
it comporre
it conciliare

Definició

Concertar les condicions d'un contracte, d'una transacció, etc.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca ajustar, v tr
es ajustar
fr ajuster
it comporre
it conciliare

Definició

Fer cessar les divergències amb vista a un arranjament qualsevol, al pagament d'un compte, etc.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca conciliar, v tr
es conciliar

Definició

Posar d'acord persuasivament {dues persones o més} sobre un punt en litigi.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: El jutge de pau ha intentat conciliar les parts, però no ha estat possible.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca concilis de Toledo, n m pl
es concilios de Toledo

<Història del dret>

Definició

Conjunt de divuit assemblees de caràcter mixt, atès que hi concorrien els bisbes dels territoris compresos dins la península Ibèrica i la Gàl·lia narbonesa i uns quants poderosos del regne visigòtic.

Nota

Àmbit: Espanya
Aquestes assemblees se celebraren a la ciutat de Toledo entre els anys 400 i 702, i tingueren per objecte l'estudi en comú i la deliberació per part dels congregats sobre qüestions diverses, entre les quals hom pot destacar les referides a l'estudi i el tancament dels temes doctrinals i a la condemna de les heretgies, en aquells temps sustentades, i de la idolatria. Així mateix, les que condemnen especialment les doctrines i pràctiques dels jueus, les que tracen de l'organització i disciplina eclesiàstiques, de qüestions sobre litúrgia i la seva unificació, i, en darrer terme (malgrat que en més d'un concili, com el cinquè, n'era la causa principal), cal destacar les qüestions orientades a legitimar la usurpació del tron reial, o les que fixaven el sistema d'elecció del nou rei, o bé n'establien la successió hereditària, i com a conseqüència lògica i necessària, les disposicions dictades per a la protecció del rei, de la seva esposa i llur descendència.
Aquestes assemblees eclesiàstiques, que en els inicis tingueren caràcter provincial, passaren a constituir, a més, i des del concili tercer (589), les assemblees del regne, com a cambra de direcció i govern del regne visigòtic, i d'orientació per als efectes legislatius i d'aplicació de la justícia. Convocades pel rei, foren presidides pel metropolità més antic, com se solia fer, o de més dignitat, segons les circumstàncies, com és el cas del concili quart, que presidí Isidor de Sevilla, després fet sant.
Les celebrades a Toledo no són les úniques assemblees eclesiàstiques del regne visigòtic; durant aquell mateix període i un centenar d'anys abans, se celebraren les d'Elvira (300-306?), Saragossa I (380), Tarragona (516), Girona (517), Barcelona I (540), Lleida (546), València (549), Braga I (561), Braga II (572), Narbona (589), Sevilla I (590), Saragossa II (592), Osca (598), Barcelona II (599), Ègara (614), Sevilla II (619), Mèrida (666), i Braga III (675). Però les assemblees de Toledo, ciutat situada al bell mig dels territoris dominats pel regne visigòtic (tota la península més la Gàl·lia narbonesa), tingueren la vocació que allò que s'hi aprovava fos aplicat per omnem Hispaniam sive Galliam, en imitació dels grans concilis celebrats dins els territoris de l'Imperi romà d'Orient. L'assistència, personal o delegada, dels bisbes a cadascun dels concilis és bona prova de la rellevància que tenien o de la transcendència dels acords que s'hi prengueren; així, hom pot comprovar que els de participació més nombrosa són: el tercer (589), el quart (633), el sisè (638), el vuitè (653), el tretzè (683), el quinzè (688), el setzè (693) i el dissetè (694). En l'altre extrem, els de participació més reduïda són: el primer (400), el segon (?), el novè (655) i l'onzè (675). Pel nombre de cànons que integren les actes de cada concili, hom pot qualificar d'extens el quart (633), amb 75 cànons, i de breus el dissetè (694), amb vuit cànons, el desè (656), amb set cànons, el setè (646) i el quinzè (688), amb sis cànons, i el segon (?), amb cinc cànons.
Quant al contingut de les actes de cadascun dels concilis i en tant que recullen la doctrina de la jerarquia episcopal hispana, hom troba que o bé en el preàmbul o bé en el primer cànon figura l'acceptació, de manera unànime, del símbol de fe establert en el concili de Nicea. En el vuitè (653) s'exposa la declaració de fe tal com la declarà el concili de Nicea, com la va definir el concili de Constantinoble (381), com la va firmar la meitat del concili d'Efes (431) i com manifestà el concili de Calcedònia (451). Una declaració semblant figura en el preàmbul de l'onzè (675), dotzè (681) i tretzè (683) concilis. Els cànons 8 i 9 del catorzè (684 ?) estan dedicats a parlar de les dues naturaleses inseparables i perfectes de Crist i les seves obres, i el cànon 1 del quinzè (688) parla de l'existència de les tres substàncies de Crist i, per a donar-hi fermesa, els cànons que el segueixen contenen invocacions a la doctrina i al pensament sustentats per sant Agustí.
Totes les heretgies, en especial a Priscil·lià i els seus seguidors, queden condemnades en el preàmbul del primer concili (400) (malgrat que el priscil·lianisme rebé condemna abans (380) en el concili de Saragossa I). Com a conseqüència de l'abjuració de l'arrianisme en el sínode congregat per Leovigild a Toledo (582), aquella abjuració rebé solemne divulgació, amb la conversió de Recared al catolicisme, en el tercer concili (589), el cànon 9 del qual disposa que les esglésies arrianes pertanyen als bisbes catòlics de les diòcesis en les quals es troben. Condemnen, també, la idolatria en els cànons 16 del tercer concili, 11 del dotzè i 2 del setzè. I d'una manera especial condemnen els jueus, el cànon 14 del tercer concili, els deu cànons (del 57 al 66) del quart, el 3 del sisè, el 12 del vuitè, el 17 del novè, el 9 del dotzè, l'1 del setzè i el 8 del dissetè, dels quals cal destacar les disposicions dels deu cànons del quart concili (633), per la detallada regulació de la convivència entre els components de la societat visigoda i hispanoromana, els drets dels quals col·lidien amb els dels jueus, conversos o penedits, i la descendència d'aquests, en les unions mixtes.
De més contingut representen, en la major part de concilis, els cànons que regulen l'organització de la clerecia, la formació i els requisits d'integritat i de pràctica moral dels candidats a rebre els ordes menors, el sotsdiaconat, el diaconat, l'ordenació de preveres i de bisbes; les condicions modificatives (candidats servents que per causa de la manumissió esdevenen lliberts); els cànons que regulen la moral de la clerecia i familiars i la dels fidels; els que regulen les celebracions litúrgiques, la manera de subministrar els sagraments i la litúrgia en general; els cànons que ordenen la pràctica de la pastoral, la determinació de les infraccions i l'aplicació de les sancions penitencials, les disposicions especials punitives per als clergues infractors dels cànons, que poden arribar a la deposició de llurs oficis i àdhuc l'excomunió; els ritus amb què es tornaven a ordenar els qui havien estat deposats, un cop havien passat per les penitències imposades i se n'havia observat una vida exemplar; les disposicions que regulen els clergues que es volen fer monjos, o aquelles destinades a corregir els clergues i monjos vagabunds.
Alguns cànons trasllueixen certs conflictes entre els territoris, i els concilis tendien a resoldre'ls, com és el cas del cànon 35 del quart, que parla de les esglésies recentment construïdes, i a quin bisbe pertanyien; o el cas del Primat atribuït a Toledo des del concili dotzè; o el cas de fuga d'alguns clergues que s'intentaven passar del seu bisbat a un altre; el cànon 4 del setè concili, que tracta de la tributació en les esglésies de Galícia pels abusos dels bisbes; el cànon 15 de l'onzè concili, que després de la determinació del temps fix per tal de celebrar concili cada any, disposa que es penalitzarà els bisbes de la província cartaginesa que no hi assisteixin.
Parlen d'esglésies arrianes, el cànon 9 del tercer concili; d'esglésies menors, el cànon 27 del quart, i d'esglésies rurals, el cànon 5 del novè. El cànon 5 del setzè esmenta la reparació de les esglésies; quant a la construcció, poden ser construïdes pel bisbe, o bé pels servents del fisc, o per un o més fundadors. El cànon 4 del tercer concili disposa que al bisbe li sigui permès convertir en monestir una església de la diòcesi; el cànon 15 del tercer concili diu que els servents del fisc que construeixin una església cal que la dotin: extrems que hauran de ser refermats pel rei; el cànon 2 del novè disposa que els fundadors de les esglésies, mentre visquin, en tinguin cura i que elegeixin els ministres que hi prestaran llurs oficis, i el cànon 38 del quart, tracta dels ajuts que cal prestar als fundadors de les esglésies i a llurs fills.
Com que són assemblees del regne, hom hi troba com a contingudes totes les disposicions de protecció al rei, a la seva família i, sobretot, a la seva descendència, que se solen escaure en els concilis o després d'aquells que establiren la successió hereditària.
Són destacables les disposicions, adés de condemna adés de protecció, dels qui emeten el vot o la proclama a favor del candidat perdedor, en els casos d'elecció del nou rei, a fi que l'elecció respongui a la convicció sincera de cada elector; són d'aquest grup de disposicions les que establiren les garanties judicials com són el cànon 11 del sisè i el cànon 2 del tretzè, o les que establiren el perdó dels culpables reservat al príncep, del cànon 8 del cinquè, o la recuperació del dret de testificar i, amb aquesta, la recuperació dels béns perduts, com en el cànon 7 del dotzè i el cànon 1 del tretzè, o el més destacat, per la humanitat que comporta i esmenta, el cànon 2 del vuitè: el dilema que fa moure la voluntat de l'assemblea de manera oscil·lant: o bé condemnar, o bé fer ús de la misericòrdia amb els desertors i traïdors. El cànon 10 del vuitè concili disposa que la designació del rei per mort del precedent, serà pel vot dels bisbes i dels més nobles del palau, i es fa exclusió de les conspiracions d'uns pocs i el tumult sediciós dels pobles rústics. La participació mixta de bisbes i nobles de Palau en les assemblees va fer que aquestes fossin conciliars i, alhora, del regne, la qual cosa donà opció de poder contrastar les iniciatives legislatives abans de ser promulgades i posades en pràctica. Serviren també per a donar suport a l'acció de govern i orientació al sistema de l'aplicació de justícia. Aquella manera constitutiva d'agrupar els pobles de la Península, per la via de la unificació i uniformització, va poder donar bons fruits en el camp religiós.
En l'aspecte polític, en canvi, ni s'aconseguí en aquell període de temps, sense lesionar pobles i regions que per llurs peculiaritats i tarannà s'oposaven al centralisme practicat, (és a bastament il·lustratiu el contingut de les actes dels concilis per a mantenir aquesta actitud), ni ho han aconseguit els promotors nostàlgics, en els posteriors períodes d'uniformització política que s'han anat alternant fins al dia d'avui; ajudats per una historiografia globalment marcada d'idealisme i no gens rigorosa, que s'ha vist més elogiada creant èpica que no pas descobrint amb rigor els fets reals, tal com s'han esdevingut.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consilium -i [la], n m

Definició

Assemblea.

Nota

Àmbit: Inespecífic
('deliberació')
El consilium s'entén com la consciència col·lectiva de les comunitats veïnals que intenta regular les activitats bàsiques, pròpies d'unes formes de vida que són en els moments inicials del seu desenvolupament, així com els interessos comuns de llurs membres.
Amb aquest terme es va designar a Catalunya, de la mateixa manera que en els diferents territoris de la Península, als inicis de l'edat mitjana, la comunitat humana local, assentada en àmbits rurals i ciutats, que es va formar com l'assemblea (conseyl i consell en les formes del romanç) o la reunió general de la totalitat dels veïns per a tractar de resoldre els problemes més peremptoris que solidàriament l'afectaven.
Aquesta assemblea apareix ja documentada en els diplomes catalans del segle X, a vegades amb el terme consilium. Una de les primeres mencions es troba en la carta de poblament de Cardona, l'any 986, en excloure el delinqüent de la comunitat civil i eclesiàstica. Potser les seves arrels entronquen amb l'assemblea veïnal anomenada conventus publicus vicinorum del període visigot.
Precisament, va ser la participació en l'assemblea general de veïns el mitjà més comú per a integrar-se en la comunitat local i la via per a participar en llurs privilegis. A mesura que la seva personalitat pública s'afirmà i les seves atribucions es tornaren més complexes, es convertí en el germen del règim municipal.
El consilium (terme que coincideix amb els territoris de la Península) es reunia per tractar popularment, és a dir, al marge del poder polític, els assumptes propis del règim econòmic agrari i granger de la vida local, i regular el cicle dels treballs agrícoles, planificar el traçat viari, la closa de certes heretats, l'organització del sistema de producció rural, la delimitació de termes, la regulació de les aigües cap als llocs fixos d'habitació o fins a les zones de regadiu, l'aprofitament de pastures, boscos i béns comunals, la introducció d'invents que estalviessin feina, el desenvolupament dels intercanvis, la reglamentació del mercat setmanal, l'establiment de pesos i de mesures, la fixació del preu dels aliments, la imposició de multes per la desobediència de les seves decisions, etc.
El consilium es reunia els diumenges al matí, sota els pòrtics de l'església, al toc de les campanes, i després de la missa major.
En el primer terç del segle XIII, i com a influència dels nous corrents romanistes, el terme consilium fou substituït pel de universitats (mencionat ja en un privilegi que Jaume I concedí als ciutadans de Lleida l'any 1227), que tingué diverses accepcions, la principal fou la d'índole municipal, que expressava la totalitat dels habitants d'un lloc.
Com que políticament viles i ciutats formaven part dels territoris del sobirà, dins els quals es trobaven integrades, aquell en solia delegar les funcions de govern en un oficial o agent anomenat batlle o veguer, aquest últim en el cas que la localitat fos cap de vegueria. Tanmateix, l'assemblea designava els boni homines, els homes de més significació del lloc, perquè desenvolupessin de les funcions que requerien una qualificació més alta. La reunió de batlles i boni homines es formà com un premunicipi vertader, com una entitat amb personalitat pròpia, i es transformà, definitivament, en els segles XIII i XIV, mitjançant privilegis sobirans, al municipi, en les formes més acabades i madures. Aquesta reunió desenvolupà un paper competencial enorme dins l'àmbit de l'Administració de justícia. És el batlle qui dicta les sentències, tot i que ho fa amb el consell de boni homines i prohoms. Característic de certes zones de Catalunya és l'anomenat privilegi del judici de prohoms, que els faculta per a participar de manera operant en l'Administració de justícia, tant pel que fa a les causes civils com a les criminals, fet que desborda àmpliament el contingut dels deures del consell.
Prèviament a la constitució del règim municipal, l'assemblea comunitària s'estructurà sobre la base de formes orgàniques de representació popular, que, segons el doctor Font Rius, es modelaren a l'entorn de dos nuclis fonamentals: a) la representació general del grup comunitari a càrrec dels probi homines, derivació dels boni homines, que es convertiran en els assessors del veguer o del batlle de la població, tant en l'àmbit judicial com en l'administratiu, i b) les comissions unipersonals, que actuen en nom dels elements més destacats, els probi homines, en assumptes especialitzats.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'educació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/132>

ca seminari, n m
es seminario
es seminario conciliar
fr séminaire
en seminary

<Educació > Organització i gestió educatives > Sistema educatiu: etapes i centres>

Definició

Institució eclesiàstica, dependent d'un bisbat, que es dedica a formar els joves que es preparen per al sacerdoci.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "concilibul" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició