Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

Cerca bàsica

Cerca avançada

Text de la consulta

Condició

Denominació

Nota

Definició

Àrea temàtica

Llengua

Categoria lèxica

Jerarquia

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "concordat" dins totes les àrees temàtiques

concordat

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

ca concordat, n m

<Religions > Cristianisme > Catolicisme>

Definició

Tractat entre el papa i un sobirà o un govern per regular afers eclesiàstics d'interès comú.

concordat

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca concordat, n m
es concordato, n m

concordat

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca concordat, n m
es concordato

Definició

Tractat entre el papa de Roma i un sobirà o un govern per a regular els afers eclesiàstics que interessen totes dues parts.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Mitjançant aquest instrument jurídic l'Església i l'Estat pretenen reglamentar llurs relacions mútues en les múltiples matèries en què estan cridats a convergir, a fi de garantir l'autonomia i la llibertat d'acció de cadascuna de les parts, així com d'instaurar entre les dues autoritats, cridades per diversos títols a regir les mateixes persones, un règim de concòrdia i col·laboració que sigui profitós.
Des d'un punt de vista material, els concordats regulen les qüestions relatives a l'estatut jurídic de l'Església catòlica en l'ordenament jurídic de l'Estat, i als drets i deures dels fidels catòlics relacionats amb l'exercici dels drets civils en matèria religiosa.
Des d'un punt de vista formal, els concordats són negocis jurídics de dret públic extern, celebrats per via diplomàtica.
Hom sol considerar que el primer va ser el Concordat de Worms el 1122, signat entre l'emperador Enric V i el papa Calixt II, que va posar fi a la querella de les investidures. L'ús d'aquest instrument tecnicojurídic es va consolidar al segle XVI, amb l'aparició dels estats moderns; és a dir, el fet que la Santa Seu signi tractats i acords internacionals per la Santa Seu ve d'antic. Així, forma part de la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats, del 23 de maig de 1969 i, actualment, manté relacions diplomàtiques amb 174 estats, amb la Comunitat Europea i la Sobirana Orde de Malta, a part de les relacions de naturalesa especial amb la Federació russa i amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina.
Els acords establerts entre els estats i la Santa Seu han revestit diverses formes i han rebut diferents denominacions: concordats, convenis, butlles de circumscripció, modus vivendi, protocols, o intercanvi de notes. Amb aquesta varietat de termes s'ha entès, a vegades, que tots aquests acords no tenien la mateixa força obligatòria.Tal com es dedueix de la realitat jurídica, l'elecció d'un nom o d'un altre depèn del contingut de l'acord, i es reserva el terme concordat per a les reglamentacions completes de les qüestions d'interès en les relacions Església-Estat. En canvi, els termes acord o protocol se solen referir als tractats relatius a qüestions especials; modus vivendi s'ha utilitzat per a acords provisionals o per als pactes amb països confessionals no cristians. Els acords establerts entre la jerarquia eclesiàstica d'un país i les autoritats civils no es consideren concordats.
La determinació en cada estat de quina autoritat s'encarrega de signar aquest tipus d'acords depèn, lògicament, del que sestableix la legislació corresponent. A la Santa Seu, la secció per a les relacions amb els estats o secció segona de la secretaria d'estat té la comesa d'atendre els assumptes que han de ser tractats amb els governs civils; també és l'organisme competent de representar la Santa Seu davant els organismes i les conferències internacionals.
Quant a la seva naturalesa jurídica, l'acord concordatari sempre és el resultat bilateral de la negociació entre dues autoritats supremes, religiosa i civil, que actuen en peu d'igualtat. Es pot dir que els concordats tenen naturalesa jurídica de tractat internacional, en raó de la personalitat jurídica internacional de la Santa Seu, que s'ha considerat, pràcticament sempre, l'únic interlocutor vàlid per a representar l'Església catòlica davant els estats.
Des que el concordat forma part de l'ordenament jurídic d'un país, té plena eficàcia legal. No obstant això, no sol ser un pacte homogeni. Així, cal distingir entre les clàusules del concordat que siguin veritablement normes directes i immediatament aplicables i les altres clàusules que contenen criteris de caràcter general i han de ser concretades per altres disposicions normatives. Però, a més de ser veritable dret objectiu, del concordat se'n deriven els principis generals que han d'inspirar les relacions entre les parts, així com l'obligació de mantenir els pactes (pacta sunt servanda) i, generalment, el compromís de dictar normes ulteriors que executin les clàusules concordades. Així, s'ha anomenat complex concordatari la unió de l'acord i les normes estatals dictades per a executar-lo. Sigui com sigui, cal tenir en compte que les normes dictades en execució es poden modificar durant la vigència de l'acord concordatari, sempre que s'ajustin al marc establert pel concordat.
Pel que fa a l'extinció dels concordats, com diu l'article 26 de la Convenció de Viena, sobre el dret dels tractats del 23 de maig de 1969, tot tractat en vigor obliga les parts que l'han de complir de bona fe, de manera que una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació d'incompliment d'un tractat, (art. 27 Convenció de Viena).
En el Codi de dret canònic del 1983, per a salvar qualsevol dubte referent a això, es diu que «els cànons del Codi no abroguen ni deroguen els convenis de la Santa Seu amb les nacions o amb altres societats polítiques; per tant, aquests convenis continuen en vigor com fins ara, sense i les prescripcions contràries d'aquest Codi no els són un obstacle» (càn. 3). La possibilitat de sol·licitar la terminació o la suspensió de l'aplicació dels acords concordataris és total o parcial i, en qualsevol cas, només és legítima en els casos previstos pel dret internacional.
La terminació d'un tractat o la sortida per una banda poden tenir lloc: a) segons allò establert per les disposicions del tractat (art. 54 Convenció de Viena); es pot preveure que, en transcórrer un determinat termini de temps, les parts s'hagin compromès a revisar-los. Així, el concordat colombià del 1973 establia que al cap de deu anys des de la ratificació del concordat, es procediria a la revisió; b) en qualsevol moment, per consentiment de les parts (art. 54 Convenció de Viena); és el cas de la revisió dels Pactes Lateranenses del 1929, conclosa el 1984, o la substitució del concordat del 1953 a l'Estat espanyol pels acords del 1976 i el 1979; c) la violació greu per una de les parts faculta l'altra per al·legar la violació com a causa per a donar per acabat el tractat o per a suspendre'n l'aplicació totalment o parcialment (art. 60 Convenció de Viena); és el que estableix el principi frangenti fidem, fides iam non est servanda; d) la impossibilitat subsegüent de compliment. Una part pot al·legar la impossibilitat de complir un tractat com a causa per a donar-lo per acabat o retirar-se'n si aquesta impossibilitat resulta de la desaparició o destrucció definitives d'un objecte indispensable per al compliment del tractat. Si la impossibilitat és temporal, es pot al·legar únicament com a causa per a suspendre l'aplicació del tractat. La impossibilitat de compliment no es pot al·legar per una de les parts com a causa per a donar per acabat un tractat, per a retirar-se'n o per a suspendre'n l'aplicació si resulta d'una violació, per la part que l'al·legui, d'una obligació nascuda del tractat o d'una altra obligació internacional pel que fa a qualsevol altra part en el tractat (art. 61 Convenció de Viena); e) la modificació de les circumstàncies en les quals va signar l'acord (art. 62 Convenció de Viena), segons el principi rebus sic stantibus. Només es pot al·legar aquesta causa quan l'existència d'aquestes circumstàncies constitueix una base essencial del consentiment de les parts en obligar-se pel tractat, i aquest canvi tingui per efecte modificar radicalment l'abast de les obligacions que encara s'hagin de complir en virtut del tractat; f) quan aparegui una nova norma imperativa de dret internacional general (ius cogens), qualsevol tractat existent que s'oposi a aquesta norma esdevé nul i s'acaba (art. 64 Convenció de Viena).
En relació amb els acords recents entre la Santa Seu i els estats, cal destacar que en els darrers anys del segle XX hi va haver una incessant activitat concordatària. D'una banda, es van revisar o es van renovar acords en països tradicionalment concordataris. Però també es van concloure aquest tipus d'acords en països en què va suposar una veritable novetat jurídica; així, en el continent africà, es pot destacar un intercanvi de notes entre el rei del Marroc i el Romà Pontífex (1983-1984), en el qual s'establí un cert espai de llibertat per a l'Església en aquest país de confessionalitat islàmica; a la Costa d'Ivori (1992) s'acorda la constitució i el reconeixement d'una fundació internacional; al Camerun (1989, 1995) l'Acord va versar específicament sobre l'Institut Catòlic de Yaoundé; i en fi, l'Acord marc adoptat a Gabon (1997). També tenen especial relleu: l'Acord signat amb el Kazakhstan el 1998, el primer acord signat amb un país asiàtic; els acords entre Israel i la Santa Seu (1993 i 1997), en els quals es va definir l'estatut jurídic de l'Església i de les seves institucions a Terra Santa i l'Acord bàsic amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (2000). En els països de l'Europa Oriental, després de recuperar la plena sobirania, s'han estipulat ja nombrosos acords. El de Polònia (1993) va rebre oficialment el nom de concordat, i és un text en què es tracta una gran varietat de qüestions; Hongria (1994 i 1997) i Croàcia (1996 i 1998) es van acollir al sistema dels acords temàticament específics; posteriorment s'han signat els acords respectius amb Estònia (1998, 1999), Lituània (2000), Letònia (2000), Eslovàquia (2000), i Txèquia (2002), en què es pot destacar la presència de tres principis informadors: el de llibertat religiosa, la distinció entre Església i Estat, i la necessitat de col·laboració entre totes dues institucions. El respecte a la llibertat religiosa serveix de base per a establir relacions mútues entre la comunitat eclesial i la política; quant a la distinció entre Església i Estat, tot i partir del fet que són dues entitats independents i autònomes, coincideixen en l'home, que és ciutadà i, per tant, membre d'un Estat i alhora creient, membre de l'Església. A més, cal establir un principi de col·laboració recta i constructiva que faciliti la promoció del bé comú dels mateixos ciutadans i de la societat.
Es pot concloure que, com a tendència general, els nous acords dels estats amb la Santa Seu busquen més flexibilitat; així, se solen articular inicialment les regles generals dins les quals es podran desenvolupar posteriorment, en acords successius, les matèries específiques. També cal destacar una participació més alta de la jerarquia local en les negociacions i actuacions d'aquests nous acords.
Com a breu apunt històric, cal esmentar els principals concordats que s'han estipulat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol, que mostren la tradició històrica de la normativa bilateral o pactista sobre les qüestions de dret eclesiàstic. Així, el Concordat del 1753, subscrit entre Benet XIV i Ferran VI, que tractava fonamentalment de matèria beneficial; i el Concordat del 1851, signat durant el pontificat de Pius IX i amb la Reina Isabel II referit a les desamortitzacions, a la dotació estatal de culte i clerecia, i als drets de la Corona en la provisió d'oficis eclesiàstics. Durant el règim de Franco (1936-1975), el Concordat del 1953 va regular bilateralment i de manera global les diverses matèries d'interès comú. El principi bàsic informador era la confessionalitat, amb un estatut jurídic de favor per a l'Església i, al mateix temps, amb unes determinades intervencions del poder polític en els nomenaments d'autoritats eclesiàstiques.
La doctrina exposada pel Concili II del Vaticà, sobre la independència entre la comunitat política i l'Església, la necessitat d'una col·laboració sana entre elles, la llibertat religiosa com a dret fonamental, i la llibertat de l'Església en les relacions amb els poders, van propiciar una successió de canvis. En primer lloc, cal destacar la modificació de l'article 6, 2 del Fur dels Espanyols i la promulgació posterior de la Llei de llibertat religiosa del 1967, que van donar pas a un nou règim que respectava més la llibertat i la tutela d'altres confessions distintes de la catòlica. Hi hagué nombroses negociacions per a la reforma del Concordat del 1953 que no van arribar a terme fins a la signatura de l'Acord del 23 de juliol de 1976, sobre nomenament d'arquebisbes, bisbes i vicari general castrense, i relacions amb autoritats civils, que, a vegades, s'ha designat com a acord base.
Els següents textos concordataris encara són vigents a l'Estat espanyol. En el preàmbul de l'Acord del 1976, es reconeixia expressament el procés de transformació profund que la societat espanyola havia experimentat, i ambdues parts es comprometien a «emprendre, de comú acord, l'estudi d'aquestes diverses matèries amb la finalitat d'arribar, de seguida, a la conclusió d'Acords que substitueixin gradualment les corresponents disposicions del Concordat vigent». Ja en aquest acord l'Estat i l'Església renunciaren, respectivament, a la presentació de bisbes i al denominat privilegi del fur.
Aquest procés de reforma no va culminar fins als quatre acords del 1979, signats entre l'Església i l'Estat, quan ja havia estat promulgada la Constitució espanyola (CE). Aquests acords són: l'Acord d'assumptes jurídics, l'Acord sobre assumptes econòmics, l'Acord sobre ensenyament i assumptes culturals, i l'Acord sobre l'assistència religiosa a les forces armades i el servei militar de clergues i religiosos. Van derogar el Concordat del 1953 i els seus convenis complementaris excepte el Conveni del 5 d'abril de 1962 sobre el reconeixement, a efectes civils, d'estudis de ciències no eclesiàstiques realitzats en universitats de l'Església. Aquests acords comparteixen els mateixos principis informadors, tenen connexions internes entre ells -concretament remissions o referències expresses al del 1976-, i el preàmbul d'aquest últim acord és comú i els introdueix tots. En definitiva, es tracta d'un «sistema concordatari», en el qual es pot subratllar el tret de la unitat en la fragmentarietat d'instruments connectats entre si, encara que siguin formalment distints i estiguin separats: «tots els acords -subratlla l'autor- formen un únic cos normatiu, fragmentat en diferents instruments, però unitari».
Segons el que estableix l'article 96.1 de la CE, aquests acords concordataris formen part de l'ordenament jurídic, i tenen plena eficàcia a partir de llur publicació en el Boletín Oficial del Estado. El caràcter internacional d'aquests acords ha estat reconegut explícitament pel Tribunal Constitucional diverses vegades (sentències del Tribunal Constitucional [STC] 66/1982 i 181/1991). Certament tenen una estabilitat especial, que es manifesta en el procediment per a llur derogació i, sobretot, en la peculiar manera en què resulten afectats pel judici d'inconstitucionalitat del tribunal més alt; la matèria sobre la qual versen queda d'alguna manera fixada en les disposicions contingudes en aquests acords i, per tant, no poden ser modificades per una llei ordinària. Si es donés aquest cas, aquestes modificacions serien inconstitucionals, d'acord amb l'article 96 de la CE, que exclou la possibilitat de qualsevol derogació, modificació o suspensió de les normes acordades que no s'ajustin al que determinen el dret internacional i les clàusules establertes entre les parts.
La interpretació dels acords s'ha de portar a terme de comú acord entre el Govern i la Santa Seu, tal com es determina de manera idèntica en cadascun dels textos corresponents (art. 7 Afers jurídics, art. 6 Afers econòmics, art. 16 Ensenyament i afers culturals, art. 7 Assistència religiosa a les forces armades i el servei militar de clergues i religiosos).
Aquests acords són d'aplicació en tot el territori espanyol; ara bé, atesa la generalitat de molts de llurs preceptes, exigeixen una normativa posterior per a llur desenvolupament i aplicació. Així, s'han signat diversos acords autonòmics amb les entitats evangèlica, israelita i musulmana, pel que fa a les relacions institucionals, la cultura, les obres socials, l'educació i l'ensenyament, i els llocs de culte, per a esmentar-ne alguns exemples. També s'han establert convenis marc de col·laboració entre les comunitats autònomes i les confessions religioses, com és el cas del signat entre la Generalitat de Catalunya i el Consell Evangèlic de Catalunya del 21 de maig de 1998.

concordat

<Llengua > Lingüística>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

ca concordat, n m
es concordado
fr accordé
en agreement target

<Lingüística>

Definició

Element que, en una relació de concordança, reprodueix els accidents gramaticals que imposa un altre element.

Nota

V. concordança.