Cercaterm

Nota

Nota

Nota

• Segons els estats, és el monarca, el president de la república, etc.

Nota

• Àmbit: Espanya
• El mecanisme d'accés a la titularitat de l'òrgan, les competències que exerceix i les relacions que té amb la resta d'òrgans constitucionals varien considerablement segons els països, tot i que és possible construir doctrinalment diverses classificacions genèriques de formes de govern.Segons a qui correspon la titularitat de l'òrgan cap d'estat, hom parla de monarquies, quan la titularitat correspon a una persona per criteris d'herència i de manera vitalícia -el cap d'estat és un rei o reina- o de repúbliques, quan la titularitat correspon a una persona o persones escollides de manera directa o indirecta per un temps determinat -el cap d'estat és un president o presidenta de la república o una presidència col·legiada. Amb tot, l'adopció d'aquest criteri impossibilitaria parlar de presidències de la república integrades amb criteris cooptatius o vitalicis, per la qual cosa molts autors redueixen el criteri identificador de la categoria al negatiu de no exercir el càrrec per un títol de naturalesa monàrquica.
  Hom solament pot parlar de caps d'estat sense caure en l'anacronisme després del procés de despersonalització i objectivació del poder públic que va implícit en la formació dels estats moderns i del procés de racionalització de l'exercici inaugurat amb l'aparició de les constitucions a finals del segle XVIII i principis del XIX. Les classificacions clàssiques dels règims polítics, com ara la tríade aristotèlica basada en el nombre de governants (monarquia, oligarquia i democràcia, juntament amb tirania, oligarquia i demagògia, com a versions corrompudes), adoptada amb variants per Polibi, Ciceró o sant Tomàs, la distinció dual de Maquiavel entre monarquia i república, o la tríade monarquia - despotisme - república de Montesquieu, fan referència a formes d'estat diferents, i no a variants de formes de govern. Així, en el temps de l'absolutisme monàrquic, el monarca representava la unitat estatal, però alhora el principi de legitimació del poder, una relació específica entre poder, poble i territori.
  La qüestió adquireix una dimensió completament distinta a partir de la Revolució Francesa i el primer constitucionalisme, quan l'organització estatal passa a basar-se en el principi de sobirania popular i en el de separació de poders. El cap d'estat esdevé aleshores únicament un dels òrgans constitucionals que es reparteixen l'exercici de les funcions estatals en garantia de les llibertats individuals. En un primer moment, i sens perjudici de les funcions representatives i simbòliques en l'ordre intern i en l'internacional, el cap d'estat es configura com la capçalera del poder executiu. Així s'esdevé en la Constitució francesa del 1791, i la vinculació es manté durant el segle XIX i, amb una significació ja distinta, en algunes constitucions actuals. Però, simultàniament, es teoritzà la institució del cap d'estat com un poder situat sobre els altres, amb funcions equilibradores i moderadores.
  Constant és el primer gran teòric del poder «neutre», que troba continuadors com Schmitt encara al segle XX. Aquestes construccions, i l'evolució de les societats europees cap a un reforçament del poder executiu, motivaren la separació funcional i orgànica entre governs actius i caps d'estat amb funcions arbitrals i simbòliques, siguin monàrquics o republicans, i amb la important excepció dels règims presidencialistes, en els quals un mateix titular exerceix de cap d'estat i de cap de govern. Els juristes han establert tipologies de capçaleres d'estat amb criteris que resulten poc orientadors avui dia. Algun autor, per exemple, s'ha fixat en el procés de formació de la voluntat de l'Estat i ha oposat les monarquies, on hi ha una voluntat física d'un individu, a les repúbliques, on es manifestaria la voluntat d'una entitat corporativa conformada després d'un procés jurídic.
  Algunes constitucions actuals, com ara l'espanyola, l'holandesa, la belga, la noruega, la sueca, la danesa o la britànica, recullen com a forma de govern la monarquia parlamentària (en oposició a altres modalitats històriques, com són la monarquia absoluta o la monarquia constitucional) i atorguen la titularitat de l'òrgan representatiu de la unitat de l'Estat a un rei (la corona britànica és una excepció, ja que es configura com un òrgan que engloba la major part del poder executiu, a banda de la qualitat de representació institucional de la totalitat de l'Estat). En aquests sistemes, el Govern és un òrgan constitucional separat del del cap d'estat, i l'ordenament atorga aquesta darrera qualitat a un component d'una família determinada d'acord amb certes regles de successió. En alguns estats s'exigeixen requisits addicionals (sexe, nacionalitat, professió, una religió determinada, etcètera).
  Els monarques són inviolables i irresponsables: llurs actes són sempre objecte de ratificació per un membre del Govern, que és qui n'assumeix l'eventual responsabilitat davant el Parlament. Exerceixen unes funcions jurídiques que no impliquen -o només excepcionalment- participació en l'exercici del poder polític. Amb relació al poder executiu, nomenen el cap del Govern un cop aquest ha obtingut la confiança del Parlament i, si s'escau, els ministres i altres alts càrrecs i funcionaris. Amb relació al poder legislatiu, solen convocar i tancar els períodes de sessions de les cambres i dissoldre-les a instàncies del Govern o de llur president o presidenta, i intervenen en el procés legislatiu amb els actes formals de sanció i promulgació. Sovint també se'ls atribueix la convocatòria solemne de referèndums. Gaudeixen del manament simbòlic de les forces armades i sovint les constitucions estableixen que la justícia s'administra en nom seu. En l'esfera internacional despleguen tot el seu potencial simbolitzador de la unitat estatal en acreditar representants diplomàtics, signar tractats, declarar la guerra o signar la pau, si s'han complert prèviament els requisits jurídicament establerts.
  A banda de les funcions jurídiques que es materialitzen en actes deguts i de dimensió simbòlica, hom constata que les monarquies exerceixen sovint una sèrie de funcions polítiques deslligades de la seva qualitat de titulars de l'òrgan cap d'estat, derivades més aviat de l'auctoritas que són capaços de desplegar en un moment històric concret (funcions d'integració i harmonització de la comunitat nacional, actuacions arbitrals).
  En canvi, en el cas de les repúbliques, el titular de la institució és seleccionat per un període de temps limitat mitjançant un mecanisme de caràcter electiu, sigui el d'elecció directa del poble -com és el cas dels règims presidencialistes (la majoria dels països americans) i dels règims semipresidencialistes, com ara el de l'Alemanya de Weimar o l'actual sistema francès, en què un cap d'estat escollit popularment coexisteix amb un règim parlamentari de base-, sigui el d'elecció indirecta, amb la intervenció de compromissaris (és el cas dels Estats Units d'Amèrica) o algun altre procediment especial. En alguns casos s'exigeixen condicions d'edat o de nacionalitat per a ocupar els càrrecs, i les previsions sobre la durada del mandat i sobre les possibilitats de reelecció varien a cada país. Es dona algun cas de cap d'estat amb estructura col·legiada, com actualment a Suïssa i, abans, a l'Uruguai i a la Unió Soviètica. Els presidents de la república, igual que els monarques, tenen un règim especial de responsabilitat. Quan se'ls reconeix la irresponsabilitat política, llurs actes són ratificats per un membre del Govern. No estan subjectes a responsabilitat penal pels actes realitzats en l'exercici de llurs funcions, excepte en casos d'alta traïció o infracció greu dels preceptes constitucionals, casos en els quals els és exigida per vies extraordinàries (aforament, necessària autorització de les cambres, la via de l'impeachment nord-americà, entre altres).
  L'examen de les competències i de les relacions que tenen amb altres òrgans constitucionals exigeix distingir entre sistemes presidencialistes, semipresidencialistes i parlamentaris:
  1. SISTEMES PRESIDENCIALISTES. El president o presidenta de la república és escollit directament per la ciutadania, és alhora cap d'estat i cap de govern; no respon políticament davant les cambres, les quals tampoc no pot dissoldre. L'executiu és, per tant, unitari, i en sentit estricte, hom no pot parlar de «govern» com a òrgan col·legiat amb contingut propi, ja que llurs membres, que no són membres de les cambres, són auxiliars del president en les diferents branques de l'Administració. És el cap de l'Administració de l'Estat i nomena els funcionaris principals. No sol tenir iniciativa legislativa directa, tot i que sovint pot vetar temporalment les lleis o objectar-les per inconstitucionalitat, i sol ser, de fet, el gran impulsor polític de l'Estat. Gaudeix del comandament suprem i efectiu de les forces armades i dirigeix la política internacional. El poble, mitjançant eleccions periòdiques, exerceix el control sobre el desenvolupament de la seva tasca. El primer país que adoptà el presidencialisme foren els Estats Units d'Amèrica i el sistema s'estengué a la majoria dels altres països americans a partir de la seva independència.
  2. SISTEMES SEMIPRESIDENCIALISTES. Hi ha un govern que ha de mantenir un lligam de confiança parlamentària per a subsistir, juntament amb un president o presidenta de la república escollit popularment i amb funcions addicionals a les simbòliques dels caps d'estat dels sistemes parlamentaris. A França, després de la reforma del 1962, per exemple, el president o presidenta té poders executius força enèrgics: nomena el primer ministre (que resta subjecte a la necessària doble confiança del president i de les cambres), presideix el Consell de Ministres, dirigeix la política exterior, té importants atribucions en els estats d'excepció i pot dissoldre l'assemblea nacional. En alguns casos necessita, però, la ratificació dels ministres. L'estructuració de poders a Portugal també es correspon amb el model semipresidencialista.
  3. SISTEMES PARLAMENTARIS. El cap d'estat i el cap de govern són dos òrgans amb substantivitat constitucional pròpia. Però són el Govern i el seu cap els qui desenvolupen les tasques importants que els executius actuals despleguen, mentre que el cap d'estat té atribucions d'escassa entitat, no gaire distintes de les del monarca parlamentari. Per exemple, pot designar el cap de govern, d'acord amb els resultats de la investidura parlamentària, pot dissoldre el Parlament, quasi sempre vinculat per decisions prèvies d'altres òrgans constitucionals, fa el nomenament formal d'alts càrrecs i funcionaris superiors i participa en el procediment legislatiu promulgant les lleis i signant els reglaments. Gaudeix de l'alt comandament de l'exèrcit, exerceix el dret de gràcia i, en l'àmbit de les relacions internacionals, acredita ambaixadors, i, vinculat per decisions prèvies, signa tractats i declara la guerra i la pau. Actualment tenen un sistema de república parlamentària, entre altres, països com ara Alemanya i Itàlia.

Nota

• 1. El cap d'estat és un dels principals òrgans estatals per a les relacions internacionals, juntament amb el cap de govern, el ministre d'afers estrangers, els agents diplomàtics i els agents consulars.
• 2. A les repúbliques, el cap d'estat és el president de la república i a les monarquies, el rei.

Nota

• La central de mitjans ha substituït, amb altres funcions, l'agència de publicitat de distribució a mitjans, que només es dedicava a la distribució d'ordres d'inserció als diferents mitjans de comunicació pel compte d'altres agències.