Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "diputaci" dins totes les àrees temàtiques
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca acta de diputat, n f
- es acta de diputado, n f
<Dret constitucional>
<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.
- ca Comissió de l'Estatut dels Diputats, n f
- ca CED, n f sigla
- oc Comission der Estatut des Deputats, n f
- oc CED, n f sigla
- es Comisión del Estatuto de los Diputados, n f
- es CED, n f sigla
- fr Commission du statut des députés, n f
- en Committee on the Statute for the Members of Parliament, n
<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>
Definició
Nota
- La Comissió de l'Estatut dels Diputats dictamina especialment sobre la situació de compatibilitat o d'elegibilitat en el cas de candidats a senador en representació de la Generalitat, i sobre la idoneïtat de candidats a determinats càrrecs. També emet l'informe, entre altres, sobre l'aplicació del Codi de conducta dels membres del Parlament de Catalunya, que es publica en el Portal de la Transparència del Parlament.
<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.
- ca compatibilitat d'un diputat, n f
- oc compatibilitat d'un deputat, n f
- es compatibilidad de un diputado, n f
- fr compatibilité avec le mandat de député, n f
- en compatibility of a Member of Parliament, n
<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>
Definició
Nota
- La compatibilitat d'un diputat és dictaminada per la Comissió de l'Estatut dels Diputats i aprovada pel Ple del Parlament, després d'haver estudiat la declaració presentada pel diputat amb relació a les seves activitats professionals, laborals o empresarials i als càrrecs públics que ocupa.
<Dret constitucional>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca Congrés dels Diputats, n m
- es Congreso de los Diputados
<Dret constitucional>
Definició
<Dret constitucional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca Congrés dels Diputats, n m
- es Congreso de los Diputados
<Dret constitucional>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
El nom del parlament espanyol, Congrés dels Diputats, queda fixat en la Constitució espanyola (CE) (art. 66.1). Les Corts Generals són l'òrgan representatiu del poble espanyol, en el qual resideix la sobirania nacional i del qual emanen tots els poders de l'Estat (art. 1.2 i 66.1 CE). El Congrés dels Diputats i el Senat són, doncs, dues cambres de representació política, que es fonamenta en l'elecció de llurs membres per sufragi universal directe (art. 68.1 i 69.2 CE). Tanmateix, la CE atribueix, a més, al Senat la condició de «cambra de representació territorial» (art. 69.1 CE) i, en virtut d'això, determina l'existència de senadors designats per les comunitats autònomes (art. 69.5 CE). Malgrat tot, aquesta excepció no altera la naturalesa representativa esmentada, atesa la poca rellevància -menys d'una cinquena part- que aquests membres tenen en la composició final del Senat.
L'estructura bicameral del parlament ha estat gairebé constant en la història del constitucionalisme espanyol. De tota manera, aquesta història s'inicia amb la Constitució del 1812, la qual, d'acord amb el principi rousseaunià d'indivisibilitat de la voluntat nacional, dissenya un parlament unicameral. És la norma constitucional següent, la Constitució del 1834 (o Estatut Reial), la que instaura l'estructura bicameral del parlament. El bicameralisme, a partir d'aquest moment, és una constant de la resta de textos constitucionals vigents a Espanya al llarg del segle XIX (constitucions del 1834, 1837, 1845, 1869 i 1876), de les quals destaquen les constitucions del 1845 i el 1876, ambdues de caràcter doctrinari, i que són les que van gaudir d'una vigència més dilatada. Aquestes constitucions van dissenyar el Senat com una cambra representativa dels estaments socials privilegiats, i, com a tal, destinada a obstaculitzar, o a anul·lar, les decisions preses per la cambra representativa de la voluntat nacional. El desprestigi que arrossegà al llarg del temps un Senat dissenyat amb aquesta finalitat, explica per què el darrer precedent de la Constitució vigent, la Constitució de la Segona República (1931), torna a instaurar un sistema de parlament unicameral. Finalment, és important destacar que la Llei per a la reforma política (1977) va projectar un parlament bicameral, la regulació del qual, en aspectes substantius (denominació de les cambres, nombre de components, fórmula electoral), ha estat incorporat a la CE del 1978.
La CE determina que el Congrés dels Diputats es compon d'un nombre mínim de tres-cents i un màxim de quatre-cents diputats, elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret (art. 68.1). Aquest interval numèric ha estat concretat, com ho va fer la Llei per a la reforma política, en la quantitat de tres-cents cinquanta diputats (art. 162.1 Llei orgànica del règim electoral general [LOREG]). La circumscripció electoral és la província, amb excepció de les ciutats de Ceuta i Melilla, que es consideren, cadascuna, circumscripcions electorals, i elegeixen, també cadascuna, un diputat (art. 68.2 CE i art. 161.1 LOREG). Pel que fa a la resta de circumscripcions, la CE imposa a l'òrgan legislador l'obligació d'atribuir una representació mínima inicial a cada província, i la resta d'escons s'han de distribuir en proporció a les poblacions respectives (art. 68.2). Aquest imperatiu constitucional ha estat desenvolupat per la llei electoral de la manera següent: a cada província li correspon un nombre mínim inicial de dos diputats (art. 162.2 LOREG), la qual cosa significa un nombre de cent diputats, quantitat a la qual s'afegeixen els dos de Ceuta i Melilla, per a restar-se, finalment, dels tres-cents cinquanta previstos, cosa que dona com a resultat final dos-cents quaranta-vuit diputats. Aquests dos-cents quaranta-vuit diputats restants es distribueixen entre les diverses circumscripcions en proporció a la seva població d'acord amb el procediment següent (art. 162.3 LOREG): a) s'obté una quota de repartiment mitjançant la divisió per dos-cents quaranta-vuit de la xifra total de població de dret de les províncies peninsulars i insulars; b) s'adjudiquen a cada província els diputats que resultin, en nombres enters, de dividir la població de dret provincial per la quota de repartiment esmentada, i c) els diputats restants es distribueixen assignant-ne un a cadascuna de les províncies el quocient de les quals tingui una fracció decimal major. La convocatòria d'eleccions al Congrés dels Diputats es realitza mitjançant un reial decret (art. 167.1 LOREG), el qual ha d'especificar el nombre de diputats que cal elegir en cada circumscripció, d'acord amb el sistema esmentat (art. 162.4 LOREG).
L'atribució d'escons s'efectua atenent criteris de representació proporcional (art. 68.3 CE), si bé la llei electoral pretén evitar una dispersió excessiva de vots mitjançant mecanismes correctors com ara, d'una banda, la fixació d'un llindar mínim de sufragis per tal d'aconseguir representació (el 3 % de vots vàlidament emesos en cada circumscripció -art. 163.1.a LOREG), i, de l'altra, l'ús d'una fórmula electoral, la llei d'Hond, que penalitza les candidatures minoritàries en agrupar els vots en les més votades (art. 163.1, lletres b, c, d i e LOREG). En les circumscripcions de Ceuta i de Melilla, el sistema emprat és el de la majoria relativa, en què es proclama electa la persona candidata que ha obtingut més vots (art. 163.2 LOREG).
El Congrés dels Diputats, com el Senat, són òrgans complexos ja que estan formats per diversos òrgans inferiors. Entre aquests destaquen el president o presidenta (art. 72.3 CE), la Mesa (art. 72.2 CE), les comissions (art. 75 i 76 CE) i la Diputació Permanent (art. 78 CE). Així mateix, formen part de l'organització de les cambres les respectives juntes de portaveus, les quals, tot i no estar contingudes en la CE, han estat incorporades en l'organització parlamentària mitjançant els respectius reglaments interns.
La CE (art. 72.1) reconeix al Congrés dels Diputats i al Senat una àmplia autonomia organitzativa, que es manifesta en la capacitat d'aprovar llur norma de funcionament, el Reglament parlamentari; el del Congrés és del 10 de febrer de 1982, així com el pressupost i, de comú acord, l'estatut jurídic del personal. En un sistema parlamentari de govern, com és l'espanyol (art. 1.3 CE), el parlament exerceix, ultra la potestat legislativa de l'Estat, les funcions de constituir i controlar, posteriorment, el Govern.
La CE atorga en el desenvolupament d'aquestes dues funcions, malgrat l'estructura bicameral ja esmentada, un predomini manifest i, fins i tot, un monopoli excloent, del Congrés dels Diputats sobre el Senat. La posició preponderant del Congrés dels Diputats, pel que fa a l'exercici de la potestat legislativa de l'Estat, es manifesta en el moment inicial del procediment legislatiu ordinari, així com en el moment de l'aprovació definitiva del text.
En el moment inicial, la preeminència del Congrés rau en el fet que, tot i que ambdues cambres són titulars de la iniciativa legislativa (art. 87.1 CE), és en el Congrés dels Diputats on s'examinen i, si escau, s'aproven en primera lectura tant els projectes de llei aprovats en Consell de Ministres (art. 88.1 CE) com les proposicions de llei aprovades pels altres titulars de la iniciativa legislativa, és a dir, el Senat (art. 89.2 CE), les assemblees de les comunitats autònomes (art. 87.2 CE) o, finalment, la iniciativa popular (art. 87.3 CE).
En el moment de l'aprovació definitiva del projecte o proposició de llei, la primacia del Congrés és encara més evident, ja que, tot i que la CE estableix que, després de la tramitació corresponent, el Senat pot manifestar disconformitat amb el text aprovat pel Congrés i vetar-lo o introduir-hi esmenes, és en tot cas la voluntat del Congrés la que, en darrer terme, preval (art. 90.2 CE).
Així mateix, tot i que no corresponen al procediment legislatiu ordinari, no es pot obviar que és davant el Congrés que el Govern presenta el Projecte de pressupostos generals de l'Estat (art. 134.3 CE), ni, finalment, que en el procediment d'elaboració dels estatuts d'autonomia recollit per l'article 151 de la CE, ha estat la Comissió Constitucional del Congrés on s'han examinat i discutit els projectes estatutaris corresponents (art. 151.2.2n CE).
Tanmateix, la posició preferent del Congrés no es limita als dos moments del procediment legislatiu ordinari esmentats, ni als casos especials suara esmentats, sinó que també es manifesta més intensament en el procediment establert en relació amb la llei orgànica. Aquest tipus de llei, configurada en la CE com un tipus excepcional de llei, en consideració a les matèries que li són reservades (art. 81.1 CE), necessita, per a ser aprovada, modificada o derogada, una decisió favorable, i preferent, del Congrés, decisió que s'ha de concretar amb el quòrum reforçat de la majoria absoluta de vots favorables, manifestada, a més, en una votació final sobre el conjunt del projecte (art. 81.2 CE). En canvi, en el Senat, la llei orgànica és aprovada amb el quòrum de la majoria simple.
Així mateix, cal esmentar tres casos que, tot i no ser manifestacions, en sentit estricte, de la potestat legislativa estatal, també palesen la preeminència del Congrés.
D'una banda, la CE recull la possibilitat de sotmetre a referèndum consultiu les decisions polítiques d'especial transcendència, referèndum que, per a poder-se realitzar, ha de ser prèviament autoritzat pel Congrés (art. 92.2 CE).
D'altra banda, la CE disposa que el Senat, com a cambra territorial, desplaça el Congrés per iniciar el procediment de presa de determinades decisions no legislatives reservades a les Corts Generals (art. 74.2 CE), com són l'aprovació de convenis entre comunitats autònomes (art. 145.2 CE) i la distribució d'un fons de compensació interterritorial (art. 158.2 CE). Malgrat tot, la possible discrepància entre les dues cambres es resol, en última instància, també a favor de la decisió del Congrés (art. 74.2 CE). No obstant això, el Senat actua individualment en ocasió de l'exercici de mecanismes de coerció estatal (art. 155.1 CE).
I, finalment, també el Congrés, si s'ha iniciat un procediment de reforma constitucional que afecti el conjunt de matèries considerades no substancials (art. 167 CE) i no pot assolir l'acord amb el Senat sobre el text proposat, pot decidir en última instància, amb un quòrum reforçat, l'aprovació de la reforma (art. 167.2 CE).
En relació amb la competència de control del Govern, cal tenir present que la CE atribueix aquesta competència d'una manera genèrica, i igualment, tant al Congrés com al Senat (art. 66.2 CE). Tanmateix, en aquesta atribució genèrica és fonamental distingir entre els diversos instruments concrets en què es fa efectiva la funció de control. La CE regula, així, instruments de control ordinari i mecanismes de control extraordinari de l'activitat del Govern.
Els instruments de control ordinari, com ara la personació dels membres del Govern a les sessions de les cambres o llurs comissions (art. 110.1 CE), o les interpel·lacions i les preguntes (art. 111 CE) són exercits per ambdues cambres. L'atribució, en exclusiva, de l'exercici dels mecanismes de control extraordinari, com ara la qüestió de confiança (art. 112 CE) i la moció de censura (art. 113 CE), és la que justifica la posició nuclear del Congrés en forma parlamentària de govern.
No sembla difícil esbrinar la raó d'aquest monopoli, ja que rau en una circumstància fonamental, que és que l'existència del Govern depèn d'una declaració de voluntat inicial del Congrés, la investidura del president o presidenta del Govern.
La investidura és el procediment en el qual la persona candidata a president o presidenta sol·licita, i ha d'obtenir, la confiança del Congrés en el programa polític del Govern que pretengui formar (art. 99 CE). A la vegada, ser l'únic membre del Govern que rep la confiança parlamentària permet explicar la primacia clara del president o presidenta envers els altres components i, manifestament, la potestat de nomenar-los i fer-los cessar lliurament (art. 98.2 i 100 CE).
Ara bé, la primera declaració d'assentiment al programa polític del Govern inicia, a la vegada, una relació fiduciària que s'ha de mantenir entre el Congrés dels Diputats i el Govern al llarg del mandat parlamentari. En virtut d'aquesta relació, el Govern és políticament responsable de la seva gestió davant el Congrés (art. 108 CE), i la CE disposa dos mecanismes -la qüestió de confiança (art. 112 CE) i la moció de censura (art. 113 CE)- que tenen com a finalitat comprovar si es manté l'assentiment inicial atorgat. Tant si el Congrés nega la confiança, que li sol·licita el president o presidenta del Govern, com si adopta una moció de censura, que ha de ser proposada per una desena part dels diputats, el Govern ha de cessar en les seves funcions (art. 114 CE).
Val a dir que l'atribució d'aquests instruments ha estat compensada per la CE atorgant al president o presidenta del Govern la potestat de dissolució de les Corts Generals, o de qualsevol de les dues cambres (art. 115.1 CE). Tanmateix, com una mostra de l'equilibri institucional derivat del sistema parlamentari, aquesta potestat està limitada, ja que no pot ser exercida mentre es tramita una moció de censura (art. 115.2 CE), ni abans del transcurs d'un any des de l'anterior dissolució (art. 115.3 CE).
Per finalitzar, cal esmentar que la CE també ha situat en el Congrés dels Diputats, a més del control extraordinari de l'activitat política, la funció de control del govern en les situacions d'anormalitat constitucional. Per aquesta raó, la CE pretén garantir l'exercici del control parlamentari sobre l'activitat del Govern amb la prohibició de dissolució mentre sigui vigent la declaració de l'estat corresponent (art. 116.5 CE). Aquest control parlamentari és més intens com més greus són per als ciutadans els efectes de la declaració dels diferents estats (art. 55.1).
D'una banda, el Govern ha de donar compte al Congrés de la declaració de l'estat d'alarma, el qual, amb aquesta finalitat, s'ha de reunir immediatament. Així mateix, el termini de vigència d'aquesta situació, quinze dies com a màxim, no pot ser prorrogat sense l'autorització expressa de la Cambra (art. 116.2 CE).
D'una altra, l'estat d'excepció, que també és declarat pel Govern, amb una durada que no pot excedir els trenta dies, no pot ser aplicat sense l'autorització prèvia del Congrés; així mateix, per a poder ser prorrogat, per un termini igual, també és necessària l'aprovació de la cambra (art. 116.3 CE).
Finalment, l'estat de setge només pot ser declarat per la majoria absoluta del Congrés. La intervenció de la cambra, en aquest cas és decisiva perquè no només es limita a formalitzar amb el seu consentiment una decisió ja presa, sinó que, precisament, és constitutiva de la mateixa decisió, ja que també ha de determinar l'àmbit territorial de vigència d'aquest estat, la durada i les condicions en què s'exerceix (art. 116.4 CE).
<Dret públic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca corporació, n f
- ca diputació, n f sin. compl.
- es corporación
- es diputación
<Dret públic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
En la corporació -que és creada per una llei especial- l'element personal és l'essencial. Així, doncs, la voluntat de la corporació està constituïda per la voluntat dels membres que la formen. És per això que resulta discutible considerar-les administracions públiques, ja que es tracta de subjectes que, tot i exercir per delegació certes funcions públiques (fiscalitzables davant la jurisdicció contenciosa administrativa), es constitueixen -en tot el que excedeix a aquestes delegacions- en veritables entitats de naturalesa juridicoprivada, encara que d'adscripció obligatòria. També es parla de corporació quan es fa referència a les corporacions locals. Amb aquest nom es fa referència a l'òrgan suprem i col·legiat de caràcter representatiu al qual correspon el govern i l'administració del municipi. Així, la legislació de règim local ha identificat el terme de corporació local amb el de ajuntament o diputació. En la situació anterior a la Revolució Francesa ja existien en tots els països europeus grups professionals dotats d'una gran vitalitat i que tenien com a finalitat la defensa de llurs interessos corporatius. No només es tractava de regular la pròpia professió, sinó que també tenien la finalitat de defensar-se davant el poder de l'Estat. Així, l'individu s'adscrivia en un d'aquests ens per tal d'obtenir, entre altres coses, una garantia jurídica.
L'abolició a tot Europa d'aquests grups professionals, tot seguint l'exemple de França (Llei le Chapelier del 1791), té un doble significat: d'una banda, destruir un impediment per al progrés econòmic, i, de l'altra, anul·lar aquesta garantia davant l'Estat, com també havien estat anul·lats els privilegis de la noblesa i de la clerecia. Durant el segle XIX aquestes corporacions van ressorgir, però amb un caire i una finalitat diferents, ja que van intentar assolir una defensa de la professió en si mateixa i no una garantia d'un estatus específic.
Entre les persones jurídiques de tipus corporatiu, la doctrina distingeix dos subtipus: les corporacions pròpiament dites i les associacions. La generalitat de la doctrina troba grans diferències entre les diverses formes col·lectives d'organització, mentre que altres autors pensen que aquestes diferències són poc perceptibles i consideren les corporacions com a associacions que comprenen qualsevol entitat de persona individual, i proporciona a la persona associada un determinat caràcter moral. Savigny, en parlar de diversos aspectes de les persones jurídiques, només defineix les corporacions i les fundacions i entén per corporació qualsevol societat, tant artesanal com industrial, a la qual s'ha conferit el dret de la persona jurídica.
<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.
- ca credencial de diputat, n f
- ca acta de diputat, n f sin. compl.
- oc credenciau de deputat, n f
- es acta de parlamentario, n f
- es credencial de diputado, n f
- fr pouvoirs de député, n m pl
- en credential of a Member of Parliament, n
- SC https://youtu.be/Paa4pyQ7AQ8
<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>
Definició
Nota
- 1. Un diputat electe ha de presentar la credencial de diputat al Registre General del Parlament.
- 2. En la pràctica parlamentària, la denominació acta de diputat es fa servir per a designar la condició de diputat.
<Dret > Dret parlamentari > Activitat parlamentària>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
PARLAMENT DE CATALUNYA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de l'activitat parlamentària [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/289/>
En un bon nombre de termes, al camp Nota s'ofereix l'enllaç a un vídeo que mostra l'equivalent en llengua de signes catalana.
- ca dictamen de compatibilitat o incompatibilitat dels diputats, n m
- oc dictamen de compatibilitat o incompatibilitat des deputats, n m
- es dictamen de compatibilidad o incompatibilidad de los diputados, n m
- fr avis sur les incompatibilités avec le mandat de député, n m
- en opinion regarding the compatibility of Members of Parliament, n
<Activitat parlamentària > Organització i funcionament>
Definició
Nota
- Els dictàmens de compatibilitat o incompatibilitat dels diputats han de ser motivats, s'eleven al Ple del Parlament i es publiquen en el Portal de la Transparència del Parlament.
<Dret administratiu>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca diputació, n f
- es diputación, n f
<Dret administratiu>
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca diputació, n f
- es diputación
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
