Cercaterm

Nota

• 1. El Ple del Parlament, a proposta de la Mesa Ampliada, designa tres diputats interventors per a cada exercici pressupostari.
• 2. Els diputats interventors presenten a la Mesa del Parlament un informe bimestral sobre l'execució del pressupost.

Nota

• Àmbit: Catalunya
• Els antecedents immediats d'aquesta figura es troben en alguns dels comissionats nomenats circumstancialment per a efectuar determinades recaptacions tributàries, i que amb el nom de comissaris, collidors o diputats actuaven a cadascuna de les vegueries. En general, la funció que tenien era collir o bé arrendar els drets del general de Catalunya, estendre les corresponents àpoques i enviar la recaptació als diputats residents a Barcelona. Així, en les Corts de Montsó del 1359, considerades com l'acta fundacional de la Diputació del General de Catalunya, s'estableix que els diputats i administradors del donatiu «puxen deputar si vist les serà faedor altres cullidors qui les dites quantitats justen per bisbats o per vegueries en aquella forma que a ells plaurà» (Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña, Real Academia de Historia [RAH], vol. 3, p. 413 i 414).
  Superant el caràcter potestatiu de l'anterior disposició, en el capítol XXII del contracte clos entre la reina Elionor, en nom de Pere III, i les Corts i Berenguer Bertran, canvista de Barcelona, acordat a les Corts de Tortosa del 1365, disposa nomenar en cada cap de vegueria un collidor per tal que es faci càrrec de collir el fogatge i altres drets a la vegueria que li correspongui, per tal de donar-li poder de fer àpoques de les rebudes de diners. Tanmateix, es diu que el nomenament estarà subjecte a l'acord entre els diputats residents a Barcelona i Berenguer Bertran. Els antecedents queden més definits en el capítol de cort número V de les Corts de Barcelona del 1365 quan s'esmenten «los comissaris per caps de vegueries ordonats en la dita Cort». El 1369 encara perdura aquesta denominació en la documentació.
  A partir del 1367 ja es documenta de manera continuada per mitjà de la documentació notarial el de Vic, primer amb el nom de comissari i, a partir del 1377, amb el de diputat local. Entre totes dues dates es verifica l'evolució que en farà consolidar el nom definitiu. No obstant això, la primera menció coneguda del nom apareix al capítol de cort número LXXVII de la Cort general de Montsó del 1376, en què, no solament s'esmenten aquests oficials, sinó que es legisla detalladament sobre llurs funcions. El fet que en aquest capítol se'ls anomeni, tot procedint a la revocació dels anteriors, no permet de considerar encara aquestes Corts com a punt d'origen d'aquesta qualificació que substitueix definitivament la de comissaris, sinó més aviat, i com sembla referir-se el mateix capítol, així com el número XV de les Corts de Lleida del 1375, a les Corts de Barcelona del 1368/1369, o bé a les del 1372/1373.
  L'existència d'aquests oficials va comportar una simetria entre els delegats territorials inferiors o locals i els diputats del General de Catalunya residents a Barcelona, dels quals depenien els primers. Cal matisar, però, que el fet de nomenar els segons residents a Barcelona deu tenir a veure, almenys pel que fa als seus orígens, amb el nomenament de diputats de lliure circulació amb funcions diverses, com ara fer les estimes de les armes i els cavalls, simultàniament a la terna de diputats que havien de residir forçosament i de manera continuada a Barcelona.
  A les Corts de Montsó del 1389 queda palesa la consolidació de l'ofici i el seu qualificatiu en tornar a prescriure's la renovació dels diputats residents a Barcelona i dels locals, un «per cap de vegueria» (Arxiu de la Corona d'Aragó [ACA], Generalitat de Catalunya, pergamí núm. 210). Tornant, però, a les esmentades Corts de Montsó del 1376, cal referir-se al capítol número LXXVII, en el qual es legisla sobre les competències de l'ofici. Entre aquestes competències destaca el fet que dins el territori sota llur jurisdicció podien vendre les generalitats i altres imposicions, collir i fer collir els drets del General i estendre àpoques del que rebrien; així mateix, tenien jurisdicció per a aclarir i resoldre els dubtes que se'ls plantegessin. També podien acusar i perseguir els fraus, fer requestes, protestos i requerir i fer execucions, imposar penes, gràcies i composicions. Tenien reconegut el dret a un salari, la quantificació del qual era establerta a criteri dels diputats residents a Barcelona segons el treball dut a terme i les despeses de desplaçament realitzades. Se'ls va prohibir, però, administrar i gastar les quantitats que rebessin, per tal d'establir que n'haurien de respondre als diputats residents a Barcelona o a qui ho deleguessin. En general, tenien un mandat de submissió als diputats de Barcelona.
  En un sentit anàleg regulen l'ofici els capítols número XV i XVI de les Corts de Lleida del 1375 que acorden que, per tal que les generalitats siguin més ben ateses, s'esculli en cada bisbat i en la vegueria de la Cerdanya «una bona persona la qual sia appellada deputat local» (Cortes, RAH, vol. 3, p. 295-296). Atès que no s'exigia una formació especial, sociològicament, les persones que van ocupar aquest càrrec en el període que comprèn el darrer quart del segle XIV eren escollides entre els ciutadans de la capital de vegueria, procedents d'àmbits professionals lligats al món mercantil i a la draperia. Sobre això no es pot oblidar que bona part de les imposicions que nodrien la Diputació gravaven béns mercantils. Igualment, no és estrany detectar-los amb vinculacions i interessos immediats en l'Administració local, ocupant càrrecs en els consells municipals. Simptomàticament, a partir de les reformes impulsades per les Corts de Barcelona del 1412/1413, apareixen nombrosos juristes i notaris que ocupen aquest càrrec, circumstància que es pot atribuir, entre altres raons, a una tecnificació superior de l'ofici. Inicialment, el mandat dels diputats locals no sembla que estigués sotmès estrictament a un període temporal i, en tot cas, depenia del nomenament dels diputats de Barcelona, que els podien revocar en cas de negligència o de delicte i cobrir les vacants.
  Durant el segle XV, el càrrec esdevé triennal, a semblança de l'exèrcit, per als diputats residents a Barcelona. Les funcions de l'ofici des de bon principi estaven relacionades amb l'obtenció de recursos fiscals i financers. Així, en la preparació del fogatjament i en l'exacció del fogatge venien censals morts i violaris i, en general, feien d'intermediaris entre els contribuents i els diputats i oïdors residents a Barcelona. També arrendaven els diversos drets de les generalitats de llurs circumscripcions, tractaven amb els col·lectors, feien efectiu el retorn dels préstecs o de llurs seus interessos als contribuents i, en general, tenien una funció supervisora que encara fa quedar bastant fosca la investigació, després de la pèrdua dels arxius privatius locals arran de la desaparició de la institució amb el Decret de Nova Planta. Sovint apareixen presentant requestes al veguer reial per tal que executi els béns de morosos, o fins i tot, en algun cas és el rei qui, a instàncies dels diputats residents a Barcelona, insta algun diputat local a fer efectiva la tramesa de moneda.
  Les localitats en què des del darrer quart del segle XIV es documenta la presència d'aquests oficials són caps de vegueries que es van perpetuant com a seu administrativa. L'excepció més notòria és donada per les disposicions de les esmentades Corts de Lleida del 1375, en què es nomenen tenint present les divisions diocesanes del Principat; situació que cal relacionar amb l'exacció d'algun fogatge establert d'acord amb aquests districtes eclesiàstics. En general, però, el marc geogràfic respondrà al districte vicarial com a unitat i a la seva capital, com a seu central administrativa. Tot i que al llarg del temps es verifiquen algunes variants, les demarcacions amb una trajectòria més sòlida són: Lleida, amb jurisdicció sobre tota la mateixa vegueria i les subvegueries de Tàrrega i el Pallars; Tarragona, amb el seu camp; Tortosa, amb jurisdicció a la seva vegueria i la castellania d'Amposta; Perpinyà, amb jurisdicció sobre la vegueria del Rosselló, el Vallespir i el Conflent; Puigcerdà, sobre el comtat de la Cerdanya; Girona, sobre el seu bisbat; Cervera; Manresa, amb jurisdicció sobre la vegueria del Bages i la subvegueria del Berguedà, i Vic, amb jurisdicció sobre la vegueria d'Osona i la subvegueria de Ripoll.
  Tot i que hi devien ser Montblanc i Vilafranca del Penedès, amb jurisdicció sobre llurs respectives vegueries, el cas és que no es documenten fins a les Corts de Barcelona del 1412-1413. En aquestes Corts es produeix una multiplicació dels districtes amb l'aparició dels diputats privatius, nomenats pels territoris -la major part subvegueries- de Camprodon, Berga, Tàrrega, Pallars, Vilafranca del Conflent i comtat d'Empúries (Cortes, RAH, vol. 15, p. 346-347).
  El grau d'implantació de la institució va ser, doncs, des de ben aviat molt estès arreu del Principat. A partir del segle XVI es va refermar amb la construcció de seus estables, conegudes a semblança de l'homònima barcelonina, amb el nom de cases del General; edificis amb els quals es va dotar la institució al llarg dels segles XVI i XVII i que va servir, fins que es va extingir, per a acollir els seus oficials i l'administració de cada cap de vegueria, i també per a cobrar els diversos drets del General i servir de dipòsit per a les mercaderies subjectes al dret de la bolla. Actualment es conserven, a més de la casa barcelonina, les de Perpinyà, Girona, Tarragona i Tortosa, i estan documentades fins que es van enderrocar, ja en el segle XX, les de Lleida i Vic, entre altres.
  La legislació sobre aquests oficials, escassa pel que fa als segles XIV i XV, cal cercar-la en els capítols de cort referents a la Diputació del General que es recullen en els processos de corts (editats, en bona part, per la Real Academia de la Historia a la col·lecció «Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña», 26 vol., Madrid, 1896-1922). També es recullen en compilacions factícies de capítols de corts o en el manuscrit conegut amb el nom de Llibre de les quatre senyals, conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

Nota

• 1. Els diputats no adscrits disposen dels drets que el Reglament del Parlament reconeix individualment als diputats, sens perjudici d'algunes especificitats, com ara el dret de formar part d'una comissió parlamentària.
• 2. Els diputats no adscrits s'integren en el Grup Mixt.

Nota

• Àmbit: Inespecífic

Nota

Nota

• 1. L'estatut dels diputats és establert, bàsicament, per l'Estatut d'autonomia i pel Reglament del Parlament.
• 2. Els afers que estan relacionats amb l'estatut dels diputats es tramiten en la Comissió de l'Estatut dels Diputats. La Comissió eleva al Ple del Parlament les propostes relatives a la compatibilitat o incompatibilitat dels diputats perquè s'hi pronunciï.

Nota

• 1. Els eurodiputats s'agrupen en grups polítics d'acord amb les afinitats polítiques.
• 2. En els documents institucionals de la Unió Europea s'utilitzen principalment les denominacions diputat al Parlament Europeu i membre del Parlament Europeu.