Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• Inicialment es descrivia com una forma de participació, però el Codi penal (CP) del 1995 el va regular separadament, com a delicte contra l'Administració de justícia. El delicte d'encobriment té relació amb el delicte de receptació, que es refereix a l'ajut postdelictiu dirigit a assegurar, ocultar, etc., els efectes i guanys objecte d'un delicte patrimonial.
  Separat de la receptació i participació, i traslladat a la part especial, sota una rúbrica diferent, la majoria de la doctrina entén que el bé jurídic protegit és l'Administració de justícia; les discrepàncies sorgeixen en la concreció d'aquesta realitat. La desvinculació que se n'ha fet de les formes de participació no impedeix que el delicte previ continuï exercint certa influència en la formació de l'injust de l'encobridor; per això, la doctrina parla de l'encobriment com a delicte «dependent», «de referència» o «no autònom, sinó accessori» del fet encobert. L'actual regulació permet entendre l'encobriment com la forma genèrica de sanció de conductes adhesives postexecutives.
  Són condicions necessàries per al delicte d'encobriment (Acord del Tribunal Suprem 28.4.1999, ponent: Puerta Luis). En primer lloc, que s'intervingui després que s'hagi comès un delicte (no una falta); el delicte previ ha de ser com a mínim típicament antijurídic, sense que siguin necessàries la culpabilitat o la punibilitat de la part afavorida (art. 453 CP); és possible l'encobriment d'un fet que queda en fase de temptativa, així com dels actes preparatoris; res no impedeix l'encobriment de l'encobriment (o encobriment en cadena).
  En segon lloc, cal que abans de dur a terme l'afavoriment es tingui coneixement del delicte; no n'hi ha prou amb la mera sospita o presumpció; sí que n'hi ha prou amb el dol eventual, sense que calgui un coneixement detallat sobre el fet comès (art. 451.3r.a, el delicte pot ser major); aquest coneixement s'infereix d'indicis.
  En tercer lloc, és necessari no haver intervingut en el delicte que s'afavoreix; això significa que l'autoencobriment (de cada part que intervé per a si mateixa, o per a una altra part que intervé) és impune, excepte si constitueix un nou delicte. En alguns delictes, els permanents o redactats de manera àmplia, a vegades esdevé difícil distingir l'encobriment de l'autoria o de la participació en el delicte previ. La promesa d'encobrir es considera una forma de participació en el fet principal, si més no com a afavoriment psíquic a l'execució.
  El delicte admet tres modalitats bàsiques. La primera s'ha anomenat clàssicament auxili complementari o complement (art. 451.1 CP) i consisteix en l'aportació d'ajut als autors o els còmplices perquè es beneficiïn del profit, producte o preu del delicte sense ànim de lucre propi. A diferència del delicte de receptació, es tracta d'auxili a la part responsable, no d'un delicte patrimonial, sinó de qualsevol delicte que inclogui realitats objecte de profit, preu, o producte; a diferència de la receptació, en l'encobriment l'autor ha d'obrar sense ànim de lucre propi. Tot això obre llacunes de punibilitat: l'auxili sense ànim de lucre propi o el remunerat després de delictes patrimonials (excepte si es tracta de receptació) resulta atípic. Es pot interpretar com a tipus de mera activitat, en el qual no és necessari obtenir efectivament aquest benefici. D'aquesta manera, es dificulta l'apreciació de la temptativa d'aquesta modalitat d'encobriment.
  La segona modalitat bàsica és l'anomenat afavoriment real, que s'anomena així perquè recau sobre el cos, els efectes o els instruments del delicte previ (art. 451.2 CP). Consisteix en l'ocultació, alteració o inutilització d'aquests objectes amb la finalitat d'impedir-ne el descobriment, sense que sigui necessària l'efectiva producció d'obstaculització: es pot interpretar com un tipus de mera activitat (no obstant això, la Sentència del Tribunal Suprem (STC) del 22.3.1999, ponent: Jiménez Villarejo). Com que es tracta d'un delicte contra l'Administració de justícia, és possible entendre que aquesta ocultació és adreçada a dificultar-ne l'actuació. La conducta exigeix més que el simple incompliment del deure no penal de denunciar delictes (art. 259 Llei d'enjudiciament criminal).
  La tercera modalitat bàsica de l'encobriment és l'afavoriment personal (art. 451.3 CP), que es refereix al subjecte que intervé en el delicte previ. En aquest cas, només és típic l'afavoriment que reuneixi gravetat específica. Aquesta gravetat es deriva del fet que la part autora és funcionària (afavoriment «amb abús de funcions públiques», art. 451.3.b), o bé de l'entitat del delicte previ afavorit (afavoriment després de delictes «de traïció, homicidi del rei, de qualsevol dels seus ascendents o descendents, de la reina consort o del consort de la reina, del regent o d'algun membre de la regència, o del príncep hereu de la Corona, genocidi, rebel·lió, terrorisme o homicidi», art. 451.3r.a).
  La conducta d'ajut va adreçada a eludir la investigació de l'autoritat o escapar-se de la recerca o captura que duu a terme, sense que sembli necessària la producció efectiva d'un resultat d'obstaculització; també es pot entendre com a tipus de simple activitat.
  La pena del delicte d'encobriment és de presó de sis mesos a tres anys (art. 451 CP). A més, per l'encobriment amb abús de funcions públiques es disposa la pena d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic de dos a quatre anys, si el delicte encobert és menys greu, i inhabilitació absoluta per un període de sis a dotze anys, si és greu (art. 451 in fine CP). En cap cas no es pot imposar una pena privativa de llibertat superior a la del delicte (no a la del subjecte) encobert.
  Quan es tracta de delictes previs sancionats amb penes no privatives de llibertat, la pena d'encobriment és la de multa de sis a vint-i-quatre mesos, tret que el delicte encobert tingui assignada una pena igual o inferior, cas en el qual s'ha d'imposar la pena inferior en grau a la del delicte previ (art. 452 CP). L'article 454 del CP recull l'exempció de pena per als encobridors que actuïn a favor de determinats parents: queden exempts de pena els que encobreixin el cònjuge (incloses les persones amb les quals l'autor s'hagi lligat d'una manera estable per una relació anàloga d'afectivitat), ascendents, descendents i germans (per naturalesa o adopció) i afins als mateixos graus. No obstant això, no es beneficia d'aquesta exempció qui realitzi un auxili complementari (art. 451.1 CP). L'exempció no afecta els estranys que intervinguin en el delicte, juntament amb els parents. A més, l'exempció no inclou els parents de qui encobreix que hi col·laboren (STS del 25.1.1999, ponent: Bacigalupo Zapater).