Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "estafa" dins totes les àrees temàtiques
<Arts > Circ>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Neoloteca, el diccionari en línia de termes normalitzats pel Consell Supervisor:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Neoloteca [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 1999-2024.
<http://www.termcat.cat/neoloteca/>
A la Neoloteca trobareu informació més detallada dels termes, que inclou:
- Els criteris que s'han tingut en compte per a l'aprovació de la forma catalana proposada (des del 2011).
- El motiu de normalització dels termes i el tipus de formació lèxica de la denominació aprovada (des del 2018).
- ca baga, n f
- es estafa
- fr coulisseau
- fr staff
- fr staffe
- it staffa
- en loop
<Arts > Circ>
Definició
<Arts > Circ>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de circ [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/165/>
- ca baga, n f
- es estafa
- fr staffe
- it staffa
- en loop
<Circ > Especialitats circenses > Aeris>
Definició
<Protecció civil > Policia>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
BALFEGÓ i VERGÉS, X. Diccionari policial. [Barcelona]: Consorci per a la Normalització Lingüística: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació, 1994. 244 p.
ISBN 84-604-9545-0
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca estafa, n f
- es estafa
- en swindle
<Policia > Funcions i tècnica > Policia judicial>
Definició
<Arts > Circ>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Neoloteca, el diccionari en línia de termes normalitzats pel Consell Supervisor:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Neoloteca [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 1999-2024.
<http://www.termcat.cat/neoloteca/>
A la Neoloteca trobareu informació més detallada dels termes, que inclou:
- Els criteris que s'han tingut en compte per a l'aprovació de la forma catalana proposada (des del 2011).
- El motiu de normalització dels termes i el tipus de formació lèxica de la denominació aprovada (des del 2018).
- ca estafa, n f
- ca estrep, n m sin. compl.
- es estafa
- fr staffe
- it staffa
- en pitch
<Arts > Circ>
Definició
<Arts > Circ>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de circ [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/165/>
- ca estafa, n f
- ca estrep, n m sin. compl.
- es estafa
- fr staffe
- it staffa
- en pitch
<Circ > Especialitats circenses > Equilibrisme>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca estafa, n f
- es estafa, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estafa, n f
- es estafa, n f
<Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estafa, n f
- es delito de estafa
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
L'article 248.2 del CP tipifica l'estafa informàtica, equiparada a l'estafa de l'apartat 1 pel que fa a la penalitat. I l'article 248.3 del CP castiga la fabricació, introducció, possessió o facilitació de programes d'ordinador específicament destinats a cometre les estafes dels apartats primer i segon.
La pena assignada al delicte d'estafa és d'entre sis mesos i tres anys de presó (art. 249 CP). Si la quantitat d'allò defraudat no supera els quatre-cents euros, el comportament constitueix una falta d'estafa castigada amb pena d'arrest d'entre dos i sis caps de setmana i multa d'entre un i dos mesos (art. 623.4 CP). El tipus de l'article 248.1 del CP és molt semblant al seu antecessor (art. 528 CP del 1973). L'actual model de regulació prové de la reforma de la Llei orgànica 8/1983, del 25 de juny, mitjançant la qual s'abandonà el model de regulació casuístic d'origen francès i s'establí una definició general de estafa.
La doctrina majoritària considera que el bé jurídic protegit per l'estafa és el patrimoni. Respecte a això, hi ha un debat sobre dues qüestions: en primer lloc, sobre què cal entendre per patrimoni i, en segon lloc, sobre si l'estafa constitueix un atac contra el patrimoni entès com a globalitat o contra els seus elements concrets.
Pel que fa a la primera discussió, hi ha essencialment quatre conceptes de patrimoni: el jurídic, l'econòmic, el juridicoeconòmic i el personal. Actualment, la doctrina dominant defensa el concepte juridicoeconòmic de patrimoni segons el qual el patrimoni consisteix en un conjunt de béns amb valor jurídic i aparença jurídica. És important recalcar que, segons quin concepte de patrimoni es defensi, s'arriba a solucions diferents pel que fa a la tipicitat de determinats casos com ara l'estafa que recau sobre objectes sense valor econòmic, l'estafa en el marc dels negocis il·lícits i l'estafa al lladre o a l'estafador.
Pel que fa a la segona discussió, actualment és dominant la idea que l'estafa és un delicte contra el patrimoni entès com a globalitat.
L'estafa consisteix essencialment en un engany que serveix perquè la víctima es causi a si mateixa un perjudici patrimonial; mitjançant l'engany, l'autor instrumentalitza la víctima i, per això, es fa responsable del perjudici que aquesta última es fa a si mateixa. L'article 248.1 del CP exigeix que en el tipus objectiu de l'estafa concorrin els elements de l'engany, l'error, l'acte de disposició i el perjudici i, en el tipus subjectiu, el dol i l'ànim de lucre.
El primer element del tipus d'estafa és l'engany suficient. Per engany s'entén la no veracitat adreçada a produir un error en altri. Cal que entre l'engany i la resta d'elements del tipus objectiu de l'estafa hi hagi una relació de causalitat i una relació de risc o d'imputació objectiva. El problema essencial de la relació de causalitat és que, en l'estafa, aquesta és de naturalesa psíquica, cosa que fa molt difícil constatar-la en el procés penal. A més, l'engany ha de ser, segons exigeix l'article 248.1 del CP, «suficient», cosa que significa que ha de crear un risc típicament rellevant per al patrimoni. En cas contrari, el comportament de l'autor no serà típic.
Tradicionalment, la jurisprudència ha proposat determinar quan un engany és «suficient» mitjançant el criteri objectiu-subjectiu. Segons aquest criteri, cal, en primer lloc, preguntar-se si, com a conseqüència de l'engany, un home de mitjana perspicàcia hauria caigut en un error i, en segon lloc, en cas que la primera anàlisi porti a la conclusió que l'engany no era suficient per a enganyar la persona de mitjana perspicàcia, cal preguntar-se si, tenint en compte les condicions personals del subjecte passiu, l'engany era prou intens per a conduir-lo a dur a terme un acte de disposició perjudicial (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 16.07.1987, ponent: Díaz Palos).
Ara bé, en els últims anys, la jurisprudència ha experimentat una evolució i d'un temps ençà entén que la víctima té un seguit de «deures d'autoprotecció» respecte del patrimoni propi, de manera que sols és penalment rellevant (engany «suficient») l'engany prou important per a superar les mesures d'autoprotecció que la víctima ha d'adoptar. Així, per exemple, en el cas de la STS del 29.10.1998, ponent: Jiménez Villarejo, el Tribunal Suprem va absoldre del delicte d'estafa una persona que va demanar retirar fons del seu compte a una entitat bancària sense presentar cap identificació i l'empleat va lliurar-li les quantitats demanades sense demanar-li la identificació en qüestió. La sentència es va basar en l'argument que l'entitat bancària tenia el deure d'adoptar determinades mesures d'autoprotecció com, en aquest cas, comprovar la identitat del client, de manera que el comportament del client no tenia rellevància típica.
Un cas debatut és el de l'estafa per omissió. Respecte a aquest cas, cal dir que no tots els casos de «silenci» de l'autor són casos d'estafa per omissió, ja que hi ha contextos en els quals el «silenci» transmet informació i, per tant, constitueix un «engany actiu mitjançant actes concloents». En canvi, hi ha altres contextos en què el silenci no transmet cap informació i aleshores es tracta de casos d'estafa per omissió en sentit estricte. Segons alguns autors, l'estafa per omissió no és admissible perquè en aquest cas l'error és previ a l'engany i el tipus d'estafa exigeix que l'engany causi l'error. En canvi, altres entenen que pot tenir lloc una estafa per omissió, sempre que es compleixin tots els requisits de la comissió per omissió.
En segon lloc, el tipus d'estafa exigeix que la víctima incorri en error, és a dir, que es formi una representació falsa de la realitat. La doctrina discuteix si l'element de l'error requereix la constatació d'una realitat psíquica, la representació de l'enganyat, o si sols és un criteri normatiu per a definir quins enganys són típics. En realitat, per una banda, l'error compleix la funció de delimitar els enganys penalment rellevants -són típics els enganys que tenen la capacitat d'induir la víctima a un error- i, alhora, és una realitat psíquica que cal constatar per a poder imputar el resultat al comportament de l'autor. En efecte, en cas que la víctima no incorri en un error -per exemple, perquè algú l'adverteix de l'engany- i dugui a terme l'acte de disposició, el resultat perjudicial no es pot atribuir al comportament de l'autor, qui únicament respon per una temptativa.
En tercer lloc, la persona enganyada ha de dur a terme un acte de disposició patrimonial que la doctrina majoritària defineix com un acte de lliurament (de diners, d'una cosa, de prestació d'un servei, etc.). L'acte de disposició pot consistir tant en una acció (lliurar un objecte) com en una omissió (renúncia a l'exercici d'un dret) i no ha de reunir, segons la doctrina dominant, els requisits exigits pel dret civil. No sempre que es constata un engany típic es pot atribuir l'acte de disposició a la conducta de l'autor, ja que es poden produir interrupcions del nexe d'imputació (p. ex.: la víctima pot descobrir que l'autor menteix i, no obstant això, decidir portar a terme l'acte de disposició).
En quart lloc, cal que l'acte de disposició generi un perjudici patrimonial a la persona enganyada o a una tercera persona. La doctrina majoritària, que defensa el concepte juridicoeconòmic de patrimoni, defineix el perjudici patrimonial com la disminució econòmica del patrimoni. El problema és que aquest concepte de perjudici no permet apreciar estafa en els casos d'estafa de mendicitat o de donacions, negocis jurídics unilaterals en els quals qui duu a terme l'acte de disposició compta que es produeixi una disminució del seu patrimoni. Aquest problema ha portat la doctrina alemanya a desenvolupar la teoria de la frustració del fi, segons la qual, en aquests casos, hi ha perjudici si es produeix la frustració de la finalitat social perseguida amb l'acte de disposició. Amb el perjudici es consuma el delicte, sense que calgui, a més, que l'autor obtingui un benefici econòmic. La relació entre l'acte de disposició i el perjudici patrimonial ha de ser d'immediatesa, és a dir, l'últim ha de ser conseqüència directa del primer. Així, quan el perjudici no es degui a l'acte de disposició, sinó a un comportament addicional de l'autor, no es tracta d'una estafa. Això és el que passa en els casos en què l'autor empra un engany per a aconseguir que la víctima relaxi les barreres de protecció del seu patrimoni i, una vegada la víctima ho ha fet, comet una sostracció. Per exemple, l'autor enganya la víctima dient-li que ve de part de la companyia de gas per entrar a la casa i sostreure una sèrie d'objectes. En aquest cas, es tracta d'un furt i no d'una estafa, tot i que l'autor ha fet servir un engany per a aconseguir l'accés més senzill al bé que pren. En el cas que l'enganyat i el perjudicat no siguin la mateixa persona, estem davant d'una estafa en triangle. Per exemple: l'autor enganya l'administrador d'una societat i aquest duu a terme l'acte de disposició en perjudici de la persona jurídica que representa; en aquest cas, enganyat i perjudicat no són la mateixa persona.
En el tipus subjectiu del delicte d'estafa cal que hi concorrin el dol i l'ànim de lucre. El dol ha de ser antecedent o simultani a l'engany; no n'hi ha prou amb el dol subsegüent (STS del 17.3.1999, ponent: Puerta Luis). En cas d'imprudència, el comportament és impune, ja que l'òrgan legislador no ha tipificat l'estafa imprudent. D'altra banda, l'ànim de lucre és definit per la doctrina com un ànim d'obtenir un benefici econòmic, tot i que la jurisprudència defensa un concepte més ampli, l'ànim d'obtenir qualsevol avantatge o profit.
Si l'estafa es comet amb l'ànim de fer-se un pagament no concorre amb el delicte de l'article 248.1 del CP, sinó una realització arbitrària del propi dret que és, en aquest cas, impune, ja que l'article 455 del CP sols tipifica aquest comportament en cas que es dugui a terme emprant violència, intimidació o força en les coses i no, en canvi, quan es fa servir l'engany com a mitjà comissiu.
Finalment, cal esmentar alguns casos la subsumpció dels quals en el tipus de l'article 248.1 del CP és dubtosa: a) la utilització de targetes alienes per a treure diners d'un caixer automàtic; b) l'estafa d'hostatjament: l'autor demana una habitació en un hotel, tot i ser insolvent, i no paga en marxar: la doctrina i la jurisprudència aprecien una estafa mitjançant actes concloents, perquè l'autor es mostra com a solvent quan en realitat és insolvent; c) el polissonatge, és a dir, la utilització clandestina d'un servei de transport. L'ús del servei mostrant un bitllet fals o invàlid és un cas clar d'estafa. Més complex és el cas de l'accés clandestí, tot i que la jurisprudència considera que constitueix estafa (Sentència de l'Audiència Provincial [SAP] d'Osca, del 18.3.1998, ponent: Angós Ullate); d) l'estafa en un negoci il·lícit. Exemple: un funcionari promet fer servir determinades influències per a aconseguir una llicència a un particular a canvi d'una quantitat de diners (STS del 13.5.1997, ponent: Bacigalupo Zapater). La doctrina majoritària entén que si el particular lliura els diners i no rep la contraprestació il·lícita hi ha estafa, mentre que no hi ha estafa si el funcionari efectua la prestació il·lícita i no rep els diners. Tot i això, sembla sorprenent que en el primer cas es pugui apreciar una estafa quan el dret civil nega a la suposada víctima l'exercici de cap acció per tal de recuperar els diners lliurats.
L'article 250.1 del CP determina un seguit de subtipus agreujats castigats amb pena de presó d'entre un i sis anys i multa d'entre sis i dotze mesos i, en cas de concórrer la sisena i la setena circumstàncies amb la primera, la pena de presó d'entre quatre i vuit anys i multa d'entre dotze i vint-i-quatre mesos (art. 250.2 CP).
Aquests subtipus agreujats són els següents: en primer lloc, l'estafa que recau sobre coses de primera necessitat, habitatges o altres béns d'utilitat social reconeguda (art. 250.1.1 CP). El fonament de l'agreujant és la importància de l'objecte sobre el qual recau la defraudació. En segon lloc, l'estafa processal, és a dir, l'estafa comesa «amb simulació de plet o ús d'un altre frau processal» (art. 250.1.2 CP). Es tracta d'una modalitat d'estafa en triangle en què l'enganyat és l'òrgan de l'Administració de justícia. El fonament de l'agreujant és que, juntament amb l'afectació del patrimoni, es produeix una agressió contra l'Administració de justícia. Aquest cas d'estafa pot concórrer amb determinats delictes contra l'Administració de Justícia, com ara el fals testimoni. En tercer lloc, l'estafa mitjançant «xec, pagaré, lletra de canvi en blanc o negoci canviari fictici» (art. 250.1.3 CP). En quart lloc, l'estafa «abusant de la signatura d'una altra persona, o sostraient, ocultant o inutilitzant, en tot o en part, algun procés, expedient, protocol o document públic o oficial de qualsevol classe» (art. 250.1.4 CP). En cinquè lloc, l'estafa que recau sobre béns que integren el patrimoni artístic, històric, cultural o científic» (art. 250.1.5 CP). La raó de l'agreujant és la importància de l'objecte sobre el qual recau la defraudació. En sisè lloc, l'estafa d'especial gravetat «atès el valor de la defraudació, l'entitat del perjudici i la situació econòmica en què deixi la víctima o la seva família» (art. 250.1.6 CP). I en setè lloc, l'estafa comesa amb «abús de les relacions personals existents entre la víctima i el defraudador, o quan aquest aprofita la seva credibilitat empresarial o professional» (art. 250.1.7 CP). L'article 251 del CP tipifica els tres comportaments següents:
«1. Tothom qui, atribuint-se falsament sobre una cosa moble o immoble una facultat de disposició de la qual no gaudeix, bé per no haver-la tinguda mai, bé perquè ja l'ha exercitada, l'alieni, la gravi o l'arrendi a una altra persona, en perjudici d'aquesta o d'una tercera persona.
2. Tothom qui disposi d'una cosa moble o immoble i n'oculti l'existència de qualsevol càrrega, o tothom qui, havent-la alienada com a lliure, la torni a gravar o a alienar abans de transmetre-la definitivament a l'adquiridor, en perjudici d'aquest, o d'una tercera persona.
3. Tothom qui atorgui en perjudici d'una altra persona un contracte simulat.»
Respecte d'aquestes estafes es discuteix si han de reunir tots els requisits del tipus bàsic de l'article 248 del CP, és a dir, si són estafes «pròpies», o si, al contrari, tot i ser defraudacions, no han de reunir els elements del tipus bàsic, és a dir, si són estafes «impròpies». Aquesta última és l'opinió actualment dominant. Tot sovint, l'engany de l'autor pot ser qualificat de delicte de falsedats. Això planteja la pregunta de quina classe de concurs existeix entre aquest últim delicte i el delicte d'estafa. En cas que les falsedats siguin en document públic, oficial o mercantil, el concurs és medial; en canvi, quan les falsedats són en document privat de l'article 395 del CP, el concurs és de lleis (STS del 19.4.2002, ponent: Soriano Soriano). A l'estafa li és aplicable l'excusa absolutòria de l'article 268 del CP. Els actes preparatoris (conspiració, proposició i provocació) són punibles, tal com disposa l'article 269 del CP.
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estafa, n f
- ca estafada, n f sin. compl.
- es estafa
- es estafada
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca estafador | estafadora, n m, f
- ca estafa, n f sin. compl.
- es estafa
- es estafador | estafadora
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
