El grup etnolingüístic buhid s'inclou dins les comunitats lingüístiques i culturals conegudes col·lectivament com a mangyan, juntament amb els iraya, els alangan, els tadyawan, els batangan, els hanunoo, els ratagnon i els tao buid. El territori tradicional d'aquests grups se situa a les terres altes de l'interior de l'illa de Mindoro. A les terres baixes de Mindoro, en canvi, viuen majoritàriament altres grups no mangyan, com el tagal, el visaia i l'ilocano.

L'àrea lingüística del buhid limita amb zones on es parla tadyawan, batangan, hanunoo i tagal.

Les llengües que formen el grup mangyan, excepte el batangan i el buhid, no són lingüísticament gaire properes. De fet, les relacions entre les llengües d'aquest grup presenten certes dificultats. D'una banda, hi ha evidències que inclouen totes les llengües mangyan dins el grup mesofilipí. De l'altra, hi ha elements que indiquen que només les llengües del grup mangyan meridional (batangan, buhid, hanunoo) formen part del grup mesofilipí, mentre que les llengües mangyan septentrional (iraya, alangan i tadyawan) formen part del grup filipí septentrional, probablement dins el grup sambàlic.

Els buhid han conservat el sistema d'escriptura propi, a diferència d'altres comunitats lingüístiques de les Filipines que van adoptar l'alfabet llatí quan els espanyols van arribar-hi al segle XVI. L'escriptura buhid és una de les dues variants de l'escriptura mangyan, juntament amb l'utilitzada pels hanunóo.

L'escriptura mangyan deriva de l'escriptura kavi i està relacionada amb l'escriptura baybayin, utilitzada originalment per a escriure el tagal. El suport tradicional de l'escriptura mangyan és el bambú, sobre el qual es graven les lletres amb l'ajut d'un instrument afilat. El procés de gravació es fa en columnes verticals, de dalt a baix i d'esquerra a dreta, encara que habitualment es llegeix d'esquerra a dreta, en sentit horitzontal.