Nota

• Per tant, es relaciona amb la responsabilitat patrimonial universal de tot deutor (art. 1911 Codi civil espanyol [CC]) i amb els procediments d'execució col·lectiva (art. 1912 i s. CC).
  El primer que es fa indispensable és distingir aquest instrument de figures resolutòries amb les quals s'associa sovint; en aquest sentit, la principal tasca de la jurisprudència ha estat destriar la cessió de béns per a pagament —regulada principalment en l'article 1175 del CC— de la dació en pagament o adjudicació en pagament —figura que reconeixem en l'article 232-22 del Codi civil de Catalunya [CCCat] i l'article 1166 del CC— (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 13.2.1989, fonament jurídic segon; STS del 15.12.1989, DJ 1r; STS del 7.10.1992, DJ 3r i, especialment, STS del 19.10.1993, DJ 2n, amb caràcter recopilatori de la doctrina anterior).
  En efecte, la cessió de béns per a pagament és un instrument per a la realització de béns que ha de permetre el pagament de crèdits; en ella mateixa, doncs, no té valor de pagament. En aquest sentit, la doctrina corregeix el text de la llei que es refereix a «cedir... En pagament dels seus deutes» (art. 1175 CC) i aclareix que la cessió ho és per a pagament —no en pagament— i, per tant, no extintiva: si amb l'import líquid dels béns no n'hi ha prou per a satisfer els crèdits pendents, aquests subsistiran en la mesura d'aquella insuficiència; igualment, si existeix un romanent líquid, aquest correspondrà al deutor.
  Figures properes com ara l'adjudicació en pagament i recollides en l'Ordenament civil català (art. 232-22 CCCat) incorporen el principi d'equivalència econòmica entre el bé adjudicat i el crèdit a extingir i la subsistència del crèdit o la restitució del romanent en aquell import que no cobreixi aquesta equivalència —«el crèdit de participació es pot pagar amb l'adjudicació de béns concrets [...] Si el règim s'extingeix per la mort d'un dels cònjuges i el supervivent té dret de participació, pot demanar que se li adjudiqui l'habitatge familiar en propietat o usdefruit. Si el valor del bé o el dret adjudicat és superior al del crèdit de participació, l'adjudicatari ha de pagar la diferència en diners».
  Tanmateix, i tal com s'esdevé en els casos d'adjudicació en pagament en el context del procediment judicial sumari d'execució hipotecària, quan el creditor fa seus els béns subhastats (art. 131 apartats 10 al 15 Llei de l'habitatge [LH]), i s'obliga a consignar la diferència entre el preu de remada i l'import del crèdit, hi ha un veritable pagament: l'atribució de la propietat sobre els béns té valor de pagament. En canvi, en la cessió de béns per a pagament no existeix aquesta conducta de pagament en el primer moment, sinó que la cessió és l'instrument per a procurar posteriorment, mitjançant sengles actes d'autopagament amb el líquid obtingut de la venda dels béns cedits, l'extinció dels crèdits.
  Així mateix, també suscita discussió el mot cessió, que remet a la naturalesa jurídica de la institució. La qüestió que sorgeix és si existeix realment una transmissió de la propietat sobre els béns cedits als creditors. S'ha parlat de transmissió fiduciària de la propietat amb el doble efecte real de transmissió de la propietat als creditors i obligacional, ja que aquests s'obliguen a disposar d'aquests béns dels quals han esdevingut propietaris per a obtenir líquid i fer-se un autopagament dels deutes que els uneixen al transmetent; i s'obliguen, així mateix i si s'escau, a reembossar el romanent al deutor. Aquest plantejament s'ajusta més al cas inclòs en l'article 45 de la LH, en el qual una pluralitat de deutors cotitulars d'una universalitat de béns transmeten la propietat d'alguns d'aquests béns immobles a un tercer a fi que aquest els vengui i pagui els creditors que ho són per raó d'aquella massa de béns. En canvi, en el cas de la cessió de béns de l'article 1175 del CC, sembla més adequat negar l'existència d'una transmissió de la propietat entre el deutor i els seus creditors i sostenir únicament la realització d'un contracte de mandat que vincula el deutor mandant amb els creditors mandataris. En virtut d'aquest contracte, els creditors venen els béns —uns quants o tots— amb la legitimació extraordinària per a disposar-ne que els confereix el poder atorgat; poder que diversos autors volen configurar com a irrevocable en atenció a la circumstància que el contracte de mandat subscrit no ho és en interès exclusiu del mandant —interès consistent a alliberar-se de deutes—, sinó també dels mandataris —obtenir la satisfacció de llurs crèdits— i, per tant, la consecució de l'encàrrec no es pot deixar a l'arbitri del mandant (art. 1733 CC). Així mateix, i per tal que l'esquema no tingui esquerdes, convé que les parts estableixin una prohibició convencional que limiti el dret de propietat del deutor a fi que aquest no pugui frustrar la finalitat de l'instrument acordat.