Nota

• És una institució del dret civil català històric consuetudinari que té la base en els heretaments, que, segons el derogat article 71 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, s'entenien atorgats a favor dels contraents sota el pacte d'unitat econòmica familiar. S'elevava a llei, llevat que s'establís en contra, el costum que organitzava la família (constituïda per l'heretant, l'hereu i llurs respectives esposes i els fills comuns) des de la unitat econòmica i el treball posat en comú, amb l'aportació d'ingressos i rendes consegüent, a fi d'atendre millor les necessitats de la casa i les particulars dels membres que tenia.
  El concepte de casa transcendeix el significat literal de la paraula i fa referència a una comunitat convivencial localitzada en un lloc determinat, amb vocació de ser perllongada sense solució de continuïtat en el transcurs del temps i de les generacions que integren la família.Històricament, aquest ens tenia la raó de ser essencial en una explotació, normalment agrícola i/o ramadera, i res no impedia que fos de caràcter industrial o comercial.
  Aquesta casa comunitat ha de ser considerada una espècie d'ens moral que integra tots els individus que hi són acollits, les necessitats de la qual i les conveniències col·lectives estan per sobre de les dels subjectes que la formen.
  L'esmentat article 71 fou substituït per l'article 75.1 de la Llei 40/1991, del 30 de desembre, del Codi de successions (CS), també derogat amb l'entrada en vigor del llibre quart del Codi civil de Catalunya (CCCat), que va suprimir la presumpció del pacte de convivència, i, que amb una redacció més realista i moderna, establí que els heretaments a favor dels contraents no obliguen l'hereu i l'heretant, ni llurs famílies, a compartir una sola llar ni a constituir una comunitat familiar. El precepte afirma que es poden atorgar heretaments sota el pacte d'unitat econòmica familiar, que, excepte estipulació en contra, l'heretant, l'hereu i llurs consorts respectius contreguin l'obligació d'unir els esforços sota l'adreça i la lliure administració del primer i d'aportar a la comunitat familiar tots els ingressos i les rendes dels seus béns per a atendre millor les necessitats de la casa i les particulars dels membres que en formen part.
  Era unànime la doctrina que considerava que el pacte de convivència era compatible i no s'oposava en res al règim econòmic matrimonial, que normalment és el legal de separació de béns. El pacte de convivència es podia resoldre si les voluntats de tots els implicats s'unien en aquest sentit.
  D'altra banda, si es trencava la convivència del grup i no s'havia pactat res en contra, calia atenir-se al contingut del pacte; però si no s'havia convingut res, la doctrina entenia que no es produïa la resolució automàtica de l'heretament, però l'heretant tenia la possibilitat de resoldre-ho per l'alteració substancial de les bases del contracte; si no fos així, se'n perdria la finalitat. Encara que el matrimoni es dissolgués per divorci, els heretaments i les donacions a favor d'un dels contraents conservaven l'eficàcia si l'afavorit continuava treballant per la casa i hi havia descendència del matrimoni. Però, en cas contrari, i si el cònjuge contreia nou matrimoni, l'heretament i les donacions eren revocables per la voluntat de l'heretant o donant.
  Alguns autors consideraven antiquada aquesta part de la llei i dubtaren de la seva utilitat, tenint en compte el gran canvi experimentat en la societat actual, tant en l'àmbit social com en l'econòmic, el sociològic i, fins i tot, el psicològic i el cultural, i en les persones d'avui en relació amb l'època en què aquesta figura tenia raó de ser. Per aquest motiu, l'esmentada institució no s'ha incorporat en l'actual regulació vigent del CCCat.