Nota

• El Codi penal (CP) estableix que, donades unes determinades circumstàncies, un fet constitutiu de delicte pot no ser sancionat per la regulació penal si es considera justificat jurídicament o quan la persona que n'és l'autora no es pot considerar jurídicament culpable.
  Perquè es pugui considerar que s'ha comès un delicte és necessari que es compleixin una sèrie de supòsits: una acció o una omissió típica, antijurídica i culpable. La regulació penal, no obstant això, fixa una sèrie de circumstàncies l'existència de les quals comporta que un fet que a priori és constitutiu de delicte no sigui sancionat penalment.
  De vegades es tracta d'una situació a mig camí: un fet constitutiu de delicte sí que és sancionat, però no amb la duresa amb què se sancionaria en termes generals. Com que no es compleixen tots els supòsits necessaris no es pot aplicar l'eximent complet, però sí que es pot aplicar una reducció de la sanció. En aquest sentit, l'article 68 del CP disposa que, davant les circumstàncies que se citaran a continuació, els jutges o tribunals imposaran una pena inferior en un o dos graus a la determinada per la llei.
  Són circumstàncies atenuants perquè no hi concorren tots els requisits necessaris per a l'aplicació d'un eximent complet: hi ha hagut una capacitat de comprensió i actuació minorada, però no completament anul·lada, en relació amb la intoxicació per consum d'alcohol o drogues, o en el cas d'alienació mental.
  Un altre supòsit és el cas de la legítima defesa o el de l'estat de necessitat, en què un dels requisits que la llei estableix per a eximir completament la persona responsable de l'actuació és la relació de proporcionalitat. Quan aquesta relació no és clara el que sí que permet la llei és tenir en compte aquesta circumstància de legítima defensa o estat de necessitat com a atenuant.
• V. t.: circumstància atenuant, n f; circumstància eximent, n f