Back to top
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  absolutisme, n m
  • es  absolutismo

<Dret constitucional>

Definició
Sistema de govern en què el poder suprem és exercit per una autoritat única, sense cap mena de limitació constitucional o jurídica.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • L'absolutisme fou la forma de govern de les monarquies d'Europa entre els segles XVI i XVIII. A la baixa edat mitjana, la monarquia a Europa intentà enfortir la seva autoritat en detriment de les corts, la noblesa, els municipis i l'Església.
    Amb l'expansió del dret romà, es difongueren els principis que concebien el sobirà com a princeps a legibus solutus est, és a dir, deslligat de la llei, o el principi quod principi placet habet vigorem legis, que descriu el monarca com a titular de la facultat de legislar. Tanmateix, també a la baixa edat mitjana, es creia que el rei estava obligat a obeir la llei de la mateixa manera que els seus súbdits. Aquesta posició es fonamentava en el text del Codi de Justinià: «Digna vox est maiestate regnantis, legibus alligatum se principem profiteri», que lloava els prínceps que es declaraven sotmesos a les lleis. També els juristes italians del segle XV tractaren d'advertir que, tan sols per una causa justa o en casos extraordinaris, el príncep podia usar la potestat absoluta. A conseqüència d'aquest procés d'expansió del dret romà, emergí la concepció de l'autoritat pública amb més claredat, però aquesta autoritat no se centrà mai, de manera exclusiva, en la persona del rei. Que el monarca arribés a ser absolut fou un procés que es va desenvolupar als estats moderns, no en els medievals.
    El rei medieval havia d'actuar mitjançant el consell i les Corts. A Catalunya el dret de legislar no pogué quedar atribuït en darrer terme al rei, sinó al «rei a les Corts». Seguint la tradició romanovisigoda, els reis tenien prerrogatives en llurs dominis (regalies), que podien estar unides indissolublement o no a la corona, com ara el dret de convocar i celebrar cort, demanar-hi donatiu, batre moneda, etc.
    En els segles XV i XVI, les regalies augmentaren, i es consolidaren com una manifestació de l'afirmació del poder reial en relació amb els drets senyorials. D'altra banda, a Castella, les reivindicacions d'«un poder reial absolut» apareixen ja el 1393, sota el regnat d'Enric III i Joan II (1405-1454), que utilitzà reiteradament aquesta expressió a mitjan segle XV. Els reis sempre que volien fer o manar quelcom contrari al dret feien servir clàusules suspensives o derogatòries, com ara ex certa scientia, motu proprio o non obstante aliqua lex, que, segons l'opinió dels juristes, els permetien fer vàlids actes de govern contraris al dret vigent.
    En el segle XVI emergí amb més força la teoria que el poder reial no era mediatitzat pel papa, sinó que derivava directament de Déu i, amb ell, la capacitat d'expressar el bé comú en forma de llei positiva. El fet de concebre el monarca com a entitat superior a la llei positiva el converteix en absolut. D'aquesta manera, s'enllaça el poder indiscutible del monarca amb l'origen diví del rei. La divinització de la figura del rei es generalitza en el segle XVII.
    La doctrina absolutista s'expressa clarament en les obres dels juristes, especialment dels francesos, per exemple Jean Bodin (1529/30-1596), autor del tractat Les six livres de la République (1576), que amb la seva doctrina sobre la sobirania de l'estat facilità el camí de l'absolutisme. El llibre es va escriure amb el propòsit d'enfortir la posició del monarca, i tractà de formular un sistema filosòfic d'idees polítiques. Bodin es proposà, en la República, la tasca de fer en la política moderna el que Aristòtil havia fet en l'antiga. L'obra va arribar a tenir una gran reputació i és la culminació doctrinal de l'estat absolut com a poder perpetu i independent de qualsevol altre poder, inalienable i indivisible, mitjançant el concepte de sobirania.
    Pel que fa a l'absolutisme francès, aquest estat es configura sota el regnat de Lluís XIII (1601-1643), fonamentat en les teories de Jean Bodin i Thomas Hobbes (1588-1679). La tesi general es pot resumir en tres aspectes principals. En l'estat natural impera una egoista «guerra de tothom contra tothom»; els humans, per a subsistir, s'han vist obligats a acordar un contracte pel qual transfereixen llurs drets naturals a l'Estat, la sobirania del qual sobre els seus súbdits és absoluta. L'Estat està representat de la manera més perfecta per una persona: el rei. L'Estat absolut organitzarà i ordenarà els nous estats nacionals. El rei, com a encarnació i personificació de l'Estat, eliminarà els estaments, fent-los perdre el poder i la influència; molt sovint els suprimirà per la via de la submissió total.
    Més tard, Jacques Bénigne Bossuet (1627-1704), prevere, escriptor i tutor de Lluís XIV, en els seus discursos i obres Discours sur l'histoire universelle (1681) i Politique tirée des propres paroles de l'Écriture Sainte (1709), accentua l'origen diví del dret del monarca. El rei, pel fet de ser representant de Déu, no és responsable ni davant l'Església ni davant el poble. Si el rei té el poder de mans de Déu, tan sols haurà de donar compte de les seves actuacions a Déu. Apareixen, tanmateix, algunes limitacions de la sobirania. En aquest sentit, sorgeixen alguns pensadors que tractaren d'establir davant el poder reial uns límits recollits en lleis vigents. El mateix Bodin considera que el príncep té l'obligació de respectar certs principis de l'ordre establert. Juan de Mariana (1536-1624), autor de l'obra De rege et regis institutione (1599), és, d'entre tots els pensadors espanyols, un exponent clar del pactisme polític d'arrel medieval. Per a ell, els límits del poder reial es deriven del fet que el poble no ha delegat en el príncep tot el poder, la república conserva certa autoritat i les «lleis fonamentals» són les lleis positives vigents a cada regne, que constitueixen les clàusules del contracte pel qual la república cedí el poder al rei. Els mecanismes institucionals per a la defensa del dret propi de cada regne en la limitació de la sobirania reial són diferents, segons especifica Francesc Tomàs i Valiente.
    A la Corona d'Aragó, el Regne d'Aragó i el Principat de Catalunya foren els territoris que defensaren més eficaçment llurs ordenaments contra possibles atacs reials. A Catalunya es defensava el sistema pactista. S'ha d'especificar que, durant el segle XVI, els reis es reuniren dotze vegades amb els catalans a les Corts i era en aquestes reunions on s'aprovaven els impostos sol·licitats pel rei, amb la condició que se satisfessin els perjudicis ocasionats pels oficials reials contra el dret català. Amb les normes promulgades durant el regnat de Ferran II el Catòlic i recollides en les compilacions del 1495 i 1588-89, el dret català -afirma Tomàs i Valiente- quedà confirmat, enfortit i conservat, i són les més explícites i les que tenen més limitacions jurídiques davant l'absolutisme reial, ja que, per damunt de la seva voluntat, el rei a Catalunya hi tenia el dret.
    En canvi, a Castella, segons Josep Antoni Maravall i Casesnoves, des del 1538, les Corts foren desmantellades. En suprimir a les Corts la presència dels estaments privilegiats, a més a més, des de finals del segle XVI, l'estament ciutadà mostrà poc interès, excepte rares excepcions, per la convocatòria a Corts de llurs representants, i, davant la despesa que unes Corts comportaven, reclamà que les reunions es distanciessin al màxim possible en el temps. A Castella, doncs, el rei es podia comportar d'una manera més absoluta, i l'exemple de l'absolutisme reial probablement impulsava els oficials del rei a actuar amb un marge de discrecionalitat molt ampli.
    La monarquia absoluta es constitueix, en definitiva, en motor de la transició des de la societat feudal, condensant i monopolitzant el poder públic amb la concepció de la subordinació dels drets individuals i col·lectius a l'Estat.