abús de confiança

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca abús de confiança, n m
es abuso de confianza

Definició

Acte il·lícit que consisteix a violar deures especials de lleialtat derivats de lligams entre l'autor i la víctima, de manera que aquell s'aprofita de les facilitats que aquesta relació comporta.

Nota

Àmbit: Espanya
Circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal (art. 22.6 Codi penal [CP]). Segons la jurisprudència del Tribunal Suprem (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 5.7.1997, ponent: Marañón Chávarri), per a apreciar-ne la concurrència cal que es compleixi el següent: que hi hagi una relació de confiança entre el subjecte actiu del delicte i la víctima deguda a motius de convivència social, professional, laboral, familiar o d'amistat. D'aquesta relació -que ha de preexistir al delicte (STS del 15.4.1996, ponent: De Vega Ruiz)- m'han de sorgir deures de lleialtat no necessàriament jurídics i, a més, ha de proporcionar al subjecte actiu una certa facilitat per a cometre el delicte, de la qual s'ha d'aprofitar. En alguna sentència es parla també d'un «plus de culpabilitat» per la major perversió en l'execució del delicte que denota aquest abús (STS del 28.6.2005, ponent: Granados Pérez).
El fonament de l'agreujant rau en l'especial facilitat per a cometre el fet delictiu que es deriva de la relació de confiança amb la víctima, una idea que avui dia sembla predominar davant l'explicació clàssica segons la qual el fonament de l'agreujant calia trobar-lo en la perversitat que comportava abusar de certes relacions de confiança. Majoritàriament, es considera que la circumstància només es pot apreciar en els subjectes que gaudeixen d'una relació de confiança específica amb la víctima, per la qual cosa no s'aplica als intervinents aliens a aquesta relació. La jurisprudència considera que l'abús és inherent a delictes com ara l'apropiació indeguda (STS del 5.11.2003, ponent: Bacigalupo Zapater), l'alçament de béns (STS del 24.9.1993, ponent: García Miguel) i l'estafa (STS del 23.4.1997, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez); i, per tant, no l'aplica a aquests delictes. S'han admès, en canvi, en el delicte de falsedats (STS del 13.2.1997, ponent: Soto Nieto), agressions sexuals (STS del 22.11.1995, ponent: Hernández Hernández), abusos sexuals (STS del 12.9.1991, ponent: De Vega Ruiz), furt (STS del 3.2.1989, ponent: Huerta y Álvarez de Lara) i robatori (STS del 5.7.1995, ponent: Marañón Chávarri).
La confiança que sorgeix de les relacions de parentiu més pròxim no dona lloc a l'aplicació d'aquest agreujant, sinó de la circumstància mixta de parentiu de l'article 23 del CP.