abús de superioritat

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca abús de superioritat, n m
es abuso de superioridad

Definició

Ús de força o de mitjans físics d'atac excessius, desproporcionats o desiguals per part de l'agressor o agressora, comparats amb els que són a l'abast de la víctima per a defensar-se.

Nota

Àmbit: Espanya
Circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal prevista (art. 22.2 Codi penal). Qualificada habitualment per la jurisprudència de traïdoria menor o de segon grau, es considera que el fonament d'aquest agreujant rau en la major facilitat per a cometre el fet que es deriva de certes posicions de superioritat (física o anímica) del subjecte actiu envers la víctima (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 28.9.2005, ponent: Delgado García).
Aquesta superioritat pot ser de caràcter personal, instrumental o de mitjans, i no ha d'arribar a eliminar la possibilitat de defensa de la víctima (com en el cas de la traïdoria), sinó que n'hi ha prou que la debiliti notablement (STS del 7.10.2003, ponent: Sánchez Melgar), i que es creï així una autèntica desproporció entre la forma d'atac i els mitjans de defensa (STS del 10.2.1986, ponent: Latour Brotons).
Habitualment, es nega l'aplicació de la circumstància quan la superioritat és imprescindible per a cometre l'agressió (STS del 10.5.1996, ponent: De Vega Ruiz). La jurisprudència considera que només és aplicable a delictes contra les persones (STS del 8.2.1991). Des del punt de vista subjectiu, s'exigeix que els autors tinguin coneixement de llur situació de superioritat i que se'n vulguin aprofitar. Aquesta segona exigència porta a negar l'aplicació de la circumstància en casos d'atacs a la víctima que no siguin producte d'una reflexió prèvia per part del subjecte actiu (STS del 7.10.2003), cosa que fa inaplicable aquest agreujant en casos d'estats passionals en què estigui notablement disminuïda la capacitat reflexiva del subjecte (STS del 12.2.1996, ponent: Bacigalupo Zapater).
L'exigència d'aquest aprofitament explica que en algunes sentències es fonamenti l'efecte agreujant d'aquesta circumstància en l'expressió d'una certa prepotència de qui abusa de la seva superioritat (STS del 8.7.1992, ponent: De Vega Ruiz).
La jurisprudència considera que l'abús de superioritat és comunicable als possibles partícips que tinguin coneixement de la superioritat de l'autor envers la víctima (STS del 5.11.1985, ponent: Castro Pérez).