Nota

• Àmbit: Espanya
• Es tracta d'una traducció de l'alemany «Handeln für einen anderen» (§ 14 Codi penal alemany). És a dir, es tracta de l'actuació d'un extraneus per un intraneus en els casos dels delictes especials. Per tant, en realitat, el problema teòric i pràctic que plantegen aquestes situacions és la possibilitat de fonamentar, excepcionalment, l'autoria de certs subjectes extranei en delictes especials, dels quals, en principi, només poden ser autors els anomenats intranei. Aquesta possibilitat seria, d'entrada, descartada pel principi de legalitat.
  Quan es produeix un delicte especial en el marc d'una persona jurídica, les condicions d'autoria del qual només les posseeix la persona jurídica (deutors, contribuents, fabricants, distribuïdors, etc.), cap de les persones físiques integrades en aquesta estructura no pot ser feta responsable del delicte esmentat. Però tampoc no en pot respondre, òbviament, la persona jurídica, perquè en el dret penal espanyol encara regeix el tradicional principi de societas delinquere non potest. Tanmateix, la solució de la impunitat es feia inacceptable en termes politicocriminals. I, de fet, els tribunals sempre havien sancionat alguna de les persones físiques intervinents, per més que això comportava, sens dubte, una analogia in malam partem.
  Per a possibilitar la conformitat de la sanció amb el principi de legalitat, el 1983 es va introduir en el Codi penal (CP) del 1973 l'article 15 bis, amb la redacció següent: «Tothom que actuï com a directiu o òrgan d'una persona jurídica o en representació legal o voluntària de la mateixa, ha de respondre personalment, encara que no es produeixin, i sí a l'entitat en nom de la qual obrés, les condicions, qualitats i relacions que la corresponent figura de delicte requereixi per a poder-ne ser subjecte actiu.»
  L'article 15 bis només pretenia resoldre el problema de legalitat ja esmentat; per tant, no establia una regla excepcional d'atribució de responsabilitat per als directius de les persones jurídiques. La responsabilitat pel delicte només es podia produir si el fet era materialment imputable, per comissió activa o comissió per omissió al subjecte en qüestió. No s'establia, doncs, un criteri d'atribució objectiva i formalista aliè a la teoria general del delicte. L'article 15 bis només permetia que qui hagués realitzat, per acció o bé per omissió, la base fàctica del delicte, pogués ser subjecte de la imputació dels delictes especials, encara que no posseís les condicions formals d'autoria. En aquest sentit es van pronunciar finalment tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional: Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 22.11.1990, ponent: García Miguel; STS del 3.7.1992, ponent: Bacigalupo Zapater; Sentència del Tribunal Constitucional espanyol (STC) 253/1993, del 20 de juliol, ponent: Cruz Villalón.
  El problema de l'article 15 bis era que semblava requerir, com a criteri bàsic per a transferir la responsabilitat pel delicte especial -com a nucli de l'actuació en comptes d'altri-, una relació formal entre l'intraneus i l'extraneus. Un sector de la doctrina donava suport a aquesta orientació. Tanmateix, un altre sector va posar en relleu que la relació formal no havia de ser el criteri decisiu per a transferir la imputació del fet a qui actuava en lloc d'altri, sinó el domini social típic d'aquest sobre l'esfera jurídica de l'intraneus. Però és cert que la literalitat de l'article 15 bis no afavoria aquest punt de vista. A la pràctica, això provocava que no se'n podia fer responsables els òrgans o representants fàctics, ja que actuaven en comptes d'altri, en especial, de la persona jurídica intraneus. I tampoc en aquelles situacions (relacions de dominació entre una societat i una altra, grups de societats) en les quals hi ha un primer subjecte, el qual actua en lloc d'un segon subjecte, que, al seu torn, actua també en lloc d'altri, en l'esfera jurídica del qual s'ha produït el delicte; atès que entre el primer i el tercer no hi ha cap relació formal.
  L'article 31 del CP del 1995 reflecteix la voluntat legislativa de cobrir aquestes situacions de vinculació fàctica. Així, regula les actuacions en lloc d'altri amb la redacció següent: «Tothom que actuï com a administrador de fet o de dret d'una persona jurídica, o en nom o en representació legal o voluntària d'una altra persona, ha de respondre personalment, encara que no es produeixin les condicions, qualitats o relacions que la corresponent figura del delicte o de la falta requereixi per a poder-ne ser subjecte actiu, si aquestes circumstàncies es donen en l'entitat o la persona en nom o en representació de la qual obri.»
  La novetat més important de l'article 31 del CP vigent és la introducció de l'expressió administrador de fet. Tot i que fins ara hi ha interpretacions divergents sobre l'abast que té, sembla que es tendeix a imposar la més àmplia, que no inclou només els casos d'irregularitats en el nomenament o la inscripció del nomenament del subjecte administrador, sinó qualsevol cas de control fàctic del subjecte sobre la persona jurídica. Per tant, l'article 31 introduiria l'anomenada perspectiva fàctica en l'àmbit de les actuacions en lloc d'altri. Tota persona física que, independentment del títol formal, posseeix el domini social típic sobre la persona jurídica pot, doncs, ser responsable del delicte comès en l'àmbit d'aquesta, sempre que, materialment, pugui ser subjecte de la imputació del delicte esmentat. A banda d'això, cal fer notar que l'article 31 inclou els casos d'actuació en nom o representació d'una persona física, la introducció dels quals havia estat demanada per la doctrina.