Nota

• Àmbit: Catalunya | Àmbit: Inespecífic
• L'any de viduïtat és una figura jurídica pròpia del dret civil català adreçada a pal·liar els inconvenients econòmics més immediats que pot provocar en la persona convivent o cònjuge supervivent la mort de la parella estable o cònjuge. El caràcter limitat que té en el temps (un any des de la mort del cònjuge o convivent) confirma que la funció de la figura és cobrir la urgència econòmica amb què es poden trobar els supervivents just després de la mort de la parella.
  Des del punt de vista sistemàtic, l'any de viduïtat s'ha qualificat com una institució de dret de família des de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, del 1960. El Codi civil de Catalunya (CCCat) confirma aquest criteri, ja que, juntament amb el dret al parament de l'habitatge, regula l'any de viduïtat en una secció específica relativa als drets viduals familiars (secció cinquena), ubicada en el capítol I («Abast de la institució familiar») del títol III, relatiu a «La família». Amb això, l'any de viduïtat es configura com una institució independent del règim econòmic matrimonial. En el cas del matrimoni, l'article 231-31 del CCCat regula l'any de viduïtat; en el cas de les parelles estables, el regula per remissió l'article 234-14 del CCCat, que determina els efectes de l'extinció de la parella estable per mort.
  Si bé tradicionalment l'any de viduïtat estava configurat com a dret d'aliments amb algunes característiques diferencials, l'ampliació a l'habitatge conjugal i les característiques específiques del dret a ser alimentat amb càrrec al patrimoni hereditari han determinat que ja no es qualifiqui com a tal. Una diferència rellevant amb el dret d'aliments és que els drets derivats de l'any de viduïtat es concedeixen amb independència de la necessitat o dels recursos de què disposen els supervivents en el moment de morir la parella estable o cònjuge. A més, en sentit estricte, no és un sol dret, sinó una figura que comprèn dos drets ben diferenciats: el dret d'habitar tot l'habitatge conjugal i el dret de ser alimentat a càrrec del patrimoni de la persona premorta. El benefici dels dos drets de què es compon l'any de viduïtat és independent de l'estat de necessitat, i l'abast que té està determinat tant per l'entitat del patrimoni com pel nivell de vida de la parella fins a la mort de la parella estable o cònjuge.
  El dret a habitar tot l'habitatge conjugal es refereix a l'habitatge on la parella va desenvolupar habitualment la seva convivència o al domicili familiar. Per tant, cal excloure de l'abast d'aquest dret les segones residències o altres habitatges utilitzats temporalment o ocasionalment per un o ambdós cònjuges o convivents. El dret a habitar comprèn totes les facultats necessàries per a viure en l'habitatge, en les mateixes condicions que en la convivència, és a dir, amb les facultats d'ús i gaudi, que s'estenen, a més, sobre els béns mobles, robes i estris necessaris de l'habitatge. Si la persona premorta era titular d'un dret d'arrendament sobre l'habitatge, la continuïtat es verifica mitjançant el dret de subrogació preferent regulat en la legislació sobre arrendaments urbans. Si, per contra, la persona premorta era propietària de l'habitatge conjugal, la titularitat s'ha de transmetre als hereus, i aleshores la persona supervivent adquireix el dret d'habitar-lo durant l'any següent a la mort de la parella estable convivent o cònjuge.
  Pel que fa al dret de ser alimentat amb càrrec al patrimoni de la persona premorta, és ben bé un dret de crèdit reconegut a la persona supervivent enfront del patrimoni hereditari. L'abast d'aquest dret és fixat per un element qualitatiu, el nivell de vida que havien mantingut els cònjuges o convivents durant la relació, i un element quantitatiu, la importància del patrimoni. El nivell de vida no es pot establir segons les despeses de luxe i de caràcter excepcional durant la vida en comú. El pagament dels aliments que integren l'any de viduïtat es fa preferentment amb els fruits i les rendes de l'herència percebuts des de la mort del causant, tot i que també es poden pagar amb béns de l'herència o amb els diners obtinguts amb la venda dels béns.
  Els drets derivats de l'any de viduïtat no es fan efectius de manera automàtica, sinó que és necessari que la persona supervivent els reclami. En la pràctica, aquest fet pot perjudicar l'eficàcia de la institució, especialment quan la reclamació s'ha de fer per la via judicial, ja que es corre el risc d'obtenir el reconeixement judicial un cop ja ha transcorregut un any des de la mort de la parella o cònjuge. Per això, l'òrgan legislador català permet a la persona supervivent prendre la possessió immediata i unilateral de l'habitatge conjugal. En el cas dels aliments, però, la persona beneficiària ha d'exercitar la reclamació corresponent i esperar el resultat final del procés, que pot excedir l'any de viduïtat.
  Els drets que integren l'any de viduïtat tenen caràcter personalíssim, és a dir, s'atorguen a la persona supervivent per la condició de cònjuge o convivent estable de la persona premorta, i, per tant, són intransmissibles i irrenunciables, com a mínim abans del naixement dels drets, en el moment de la mort de la parella estable o cònjuge. En canvi, la renúncia feta ex post, tant del dret a reclamar-los com de les pensions meritades i les pensions que puguin néixer amb posterioritat, es considera admissible. També són drets de caràcter temporal subjectes al termini de caducitat d'un any a comptar des de la mort de la parella estable o cònjuge, de manera que si transcorre aquest temps sense que la persona supervivent els hagi reclamat, els perd definitivament.
  Perquè l'any de viduïtat es consideri vàlid, el vincle matrimonial o afectiu ha d'estar vigent en morir la parella o cònjuge i queda dissolt, precisament, a conseqüència de la mort de la parella estable o cònjuge. A més a més, en el moment de la mort, els cònjuges o membres de la parella estable han de conviure. D'aquesta manera, si la mort es produeix mentre es tramita un procés de separació o de divorci, o quan ja s'ha produït la separació de fet, l'any de viduïtat no és vàlid. En relació amb aquest fet, la persona beneficiària de l'any de viduïtat és la persona convivent supervivent o cònjuge que té aquesta condició en el moment de morir la parella, per la qual cosa la concessió de l'any de viduïtat s'exclou en els casos de cònjuges separats judicialment o de fet, i n'hi ha prou amb la mera separació, amb independència de les causes. També s'exclou l'any de viduïtat quan els supervivents són usufructuaris universals del patrimoni de la persona premorta, ja que en aquests casos l'usdefruit de la totalitat del patrimoni ja cobreix amb escreix el contingut de l'any de viduïtat.
  Atès que els drets que integren l'any de viduïtat se satisfan a càrrec del patrimoni del causant premort, els subjectes obligats al pagament són els seus hereus, que tenen limitada la responsabilitat per la quantia del patrimoni del causant, independentment que l'acceptin o no a benefici d'inventari. La responsabilitat dels hereus ha de ser mancomunada i en proporció amb les quotes respectives.
  L'any de viduïtat s'extingeix pel transcurs de l'any de caducitat des de la mort de la persona convivent o cònjuge sense haver exercitat la reclamació del dret, per la renúncia de la parella o cònjuge i per la seva mort. L'any de viduïtat es perd o bé quan durant l'any següent a la mort la persona supervivent contreu matrimoni novament o passa a conviure de manera marital amb una altra persona (fet que no s'ha d'entendre com la constitució d'una parella estable segons la legislació catalana, sinó en sentit ampli), o bé quan la persona supervivent abandona o negligeix greument els fills comuns sota la seva potestat. L'abandonament o la negligència greu dels fills s'esdevé quan s'incompleixen els deures que el CCCat imposa als progenitors, amb independència que hagin estat privats de la potestat.