Nota

• Àmbit: Espanya
• L'article 28 del Codi penal (CP) recull: «Són autors [mediats] aquells que realitzen el fet [.] per mitjà d'un altre del qual se serveixen com a instrument.» El CP del 1995 inclou per primera vegada una referència expressa a l'autoria mediata. Fins aleshores, l'absència de regulació legal no havia impedit el reconeixement doctrinal de la figura, ni la seva aplicació jurisprudencial, però es plantejaven dubtes sobre la seva legalitat.
  Utilitzar una altra persona com a instrument vol dir fer servir per a l'execució material una persona que no pot incórrer en responsabilitat penal; per exemple, perquè actua en una situació d'error, perquè el seu comportament no és antijurídic o perquè no és culpable.
  Històricament, la figura de l'autor mediat va aparèixer per a resoldre les anomenades llacunes de punibilitat creades pel principi d'accessorietat de la participació. El principi d'accessorietat de la participació, interpretat com a accessorietat limitada, que era la dominant a l'Estat espanyol, requereix que l'acció de l'autor sigui antijurídica per a poder castigar els partícips, és a dir, els inductors, cooperadors necessaris i còmplices. Això possibilitava recórrer a la inducció quan l'acció dels autors era antijurídica, però quan no era així, és a dir, quan el comportament dels autors materials era atípic o no era antijurídic, el comportament de qui l'havien utilitzat quedava impune, ja que no es podia castigar com a participació en el delicte inexistent. Per a resoldre aquests casos es va començar a aplicar la figura de l'autor mediat, de manera que qui utilitzava una altra persona per a l'execució material del delicte era considerat autor.
  La figura de l'autor mediat s'entén avui dia com una figura amb autonomia pròpia i independent de la inducció, la qual cosa significa bàsicament que hi pot haver autoria mediata en casos en què seria possible la inducció i, fins i tot, en casos de plena responsabilitat de l'autor material.
  Inducció i autoria mediata no són dos conceptes intercanviables que es puguin fer servir indiferentment. Autoria mediata i inducció són dues figures diferents, la primera és una forma d'autoria i, per tant, de realització d'un fet propi, i la segona és una forma de participació, d'intervenció en el fet d'una altra persona. A més, no es pot afirmar que en tots els casos d'autoria mediata hi hagi inducció però que no es pot aplicar a conseqüència de la vigència del principi d'accessorietat limitada, sinó que en molts casos falten els requisits de la inducció.
  La inducció es defineix com la creació en una altra persona de la resolució de delinquir. Si el comportament dels executors materials no és delicte, difícilment es pot afirmar que algú ha creat una resolució de delinquir. La persona de darrere, per a ser considerada autora mediata, ha d'utilitzar la persona executora. Normalment, aquesta utilització es porta a terme mitjançant coacció, engany, ús d'un aparell de poder, d'inimputables, d'instruments no qualificats o sense la intenció específica requerida pel tipus.
  La doctrina ha elaborat uns grups de casos d'autoria mediata, atenent les condicions en què actua l'executor material. En general es considera innecessari recórrer a l'autoria mediata en els casos d'absència d'acció, ja que en aquests casos s'entén que hi ha autoria directa.
  1. L'EXECUTOR MATERIAL NO EXECUTA EL TIPUS D'INJUST. Això pot passar per diverses raons: perquè la persona autora material no executa la part objectiva del tipus, perquè no executa la part subjectiva o perquè concorre amb alguna causa de justificació. En el primer grup s'hi inclouen: a) l'instrument dolós no qualificat. Es tracta de delictes especials propis en els quals s'utilitza com a executora una persona que no reuneix les condicions exigides pel tipus i que, per tant, no pot ser responsable com a autora. La possibilitat d'autoria mediata en aquest cas és discutida, però és admesa per un ampli sector de la doctrina; b) conductes impunes quan les duu a terme la mateixa víctima. A vegades s'utilitza la víctima com a instrument mitjançant engany, violència o intimidació i se l'obliga, per exemple, a autolesionar-se, o a suïcidar-se. Les autolesions i el suïcidi són impunes; per tant, si no es castiga l'autor mediat el comportament pot quedar impune; c) la no execució de la part subjectiva del tipus, que també pot respondre a raons diferents: absència de dol. Normalment es tracta de casos en què la persona de darrere crea un error en l'instrument. Pot ser que la persona executora ignori totalment el que està fent, o que amb un coneixement bàsic de la seva actuació desconeix un element essencial. Per exemple, el miop que dispara contra una persona perquè algú de darrere li ha dit que es tractava d'un arbre. I finalment, el dol pot faltar perquè la persona executora cregui erròniament que concorre amb una causa de justificació. En els casos de concurrència d'error s'ha discutit el cas en què l'error exclogui el dol però la persona executora sigui responsable a títol d'imprudència. Actualment s'admet sense problemes aquesta possibilitat, que comporta que dues persones siguin responsables pel mateix fet encara que una per delicte dolós, l'autora mediata, i l'executora per delicte imprudent.
  La part subjectiva del tipus tampoc no s'executa quan falten elements subjectius de l'injust, per exemple qui executa el tipus objectiu del furt amb coneixement del que està fent, però sense ànim de lucre. Un sector de la doctrina entén que en aquests casos sí que s'executa el tipus perquè l'ànim de lucre concorre en els exemples que es posen: una persona agafa la cartera d'un tercera per encàrrec de l'autora mediata. Encara que l'instrument no se la pensi quedar hi ha ànim de lucre i, per tant, responsabilitat de l'instrument; d) concurrència d'alguna causa de justificació. El tipus tampoc no s'executa quan la persona actua emparada per una causa de justificació. Aquí s'hi inclouen casos diferents; bàsicament es poden distingir dos grups de casos: un primer grup, en què la persona de darrere, mitjançant maniobres enganyoses, aconsegueix que un altre subjecte dugui a terme un comportament que és conformament al dret. Per exemple: la persona de darrere interposa una denúncia falsa contra els seus enemics, però ho fa amb una aparença de veritat tal que la policia l'ha de detenir. Un segon grup més complex es dona quan la persona de darrere crea una situació de justificació utilitzant dos instruments. Per exemple, A diu a B que agredeixi C amb l'esperança que C mati B en legítima defensa. En aquests casos no es pot afirmar de manera general que es pugui apreciar autoria mediata, sinó que s'ha d'analitzar amb cura que la persona de darrere realment hagi manipulat els dos instruments.
  2. ELS EXECUTORS MATERIAL NO SÓN CULPABLES. En aquests casos, hi ha la possibilitat de castigar per inducció, ja que l'acció és antijurídica, però quan la persona de darrere hagi manipulat qui executa, la doctrina considera més correcte utilitzar la figura de l'autor mediat. La culpabilitat falta quan els executors són inimputables. Actualment s'admet àmpliament l'autoria mediata en aquest cas, tant si la inimputabilitat ha estat aprofitada com si ha estat creada per la persona de darrere. Quan es dona un error de prohibició, no es plantegen problemes si l'error és invencible, però sí quan és vencible, ja que en aquest cas la persona executora és responsable per delicte dolós, i el fet d'admetre l'autoria mediata comporta admetre la figura de l'autor darrere l'autor. Això provoca que un sector de la doctrina no admeti en aquest cas l'autoria mediata o l'admeti amb caràcter excepcional; i finalment, quan l'instrument actua per por insuperable, qui infon la por és l'autor mediat.
  3. ES DISCUTEIX LA POSSIBILITAT D'AUTORIA MEDIATA PERQUÈ L'INSTRUMENT ÉS RESPONSABLE. Això no planteja problemes quan la responsabilitat és imprudent, però sí quan és dolosa, perquè implica l'admissió de la figura de l'autor darrere l'autor. Tot i així, un sector doctrinal admet aquesta figura i, per tant, l'autoria mediata en els casos següents: instrument dolós no qualificat en els delictes especials impropis, instrument utilitzat per l'aparell de poder d'una organització, error in persona i submissió de qui executa a la persona de darrere.