Nota

• Àmbit: Catalunya
• L'associació a compres i millores era un règim econòmic matrimonial present al Principat ja en el segle XIII, que s'aplicava en àmplies zones de les comarques de la Catalunya Nova fins ben entrat el segle XX. Consistia en la creació d'una societat o comunitat de tipus familiar en capítols matrimonials per part del cònjuge que tenia una millor situació econòmica a favor de l'altre. Així, el cònjuge menys afavorit seguia l'altre, que per ell mateix o amb la seva família (pares o avis) l'acollia i l'associava a qualsevol compra i millora que fessin durant el matrimoni. La determinació final dels béns vinculats inicialment a l'associació per a unes possibles millores es feia en un document a part, no en capítols sinó en uns «actes y albarans».
  L'associació s'establia en relació amb: a) les «compres», és a dir, tot el que qualsevol associat adquirís amb diners procedents del seu estalvi, treball, professió o indústria (no si ho rebia per herència, per venda de propietats o béns no associats, per atzar o simplement si ja els tenia abans de casar-se); b) les «millores», que s'obtenien de qualssevol dels béns associats, incloent-hi, per exemple, la restitució d'un dot, el pagament de llegítimes, l'extinció de deutes o la redempció de censals.
  Si la part acollidora era la família de l'esposa, l'associació era constituïda pels seus pares; si passava altrament, era constituïda només pel marit o aquest amb els seus pares o, fins i tot, amb els seus avis si vivien tots junts. La participació en la societat era en proporció amb els seus membres i a parts iguals: la meitat si eren dos; la quarta part si eren quatre, i així successivament. Després, la participació que quedés vacant per mort d'un dels associats acreixia la dels altres.
  Aquest règim estava molt vinculat a la institució de l'heretament amb la reserva a favor dels heretants de determinats elements patrimonials (normalment, diners) per a poder-ne disposar lliurement (per a dotar els altres fills, per a la llegítima o simplement per a disposar llegats testamentaris). De fet, sempre concorrien les dues institucions si un dels cònjuges era l'hereu de casa seva; si no era així, es constituïa l'associació per la meitat. També s'establia el dot de la dona i l'escreix que se li oferia per la seva virginitat (o augment de dot, que es veurà més endavant).
  Així mateix, era freqüent que quan es pactava aquest règim també es disposés que les millores que s'obtinguessin de l'escreix fossin per als fills que nasquessin d'aquell matrimoni. Talment, si l'acollit a qui s'associava era el marit, se li assignava una pensió anual anomenada soldada per un període de temps determinat; tots aquests extrems es fixaven en els capítols.
  Un altre pacte habitual era fixar els límits de disposició que sobre llurs patrimonis s'atorgava als cònjuges. Es partia del fet que els esposos tindrien un hereu que continuaria la casa amb el seu patrimoni; tanmateix, de la mateixa manera que els pares d'un d'ells es podia fer una reserva per a testar exclosa de l'heretament del seu fill o filla, igualment els cònjuges formulaven una reserva dinerària per a disposar-ne «a ses lliures voluntats». Aquesta reserva es fixava en una suma de diners per a cadascun d'ells que podia ser la mateixa o no.
  Els capítols també fixaven la manera com es lliurava el dot de l'esposa, i si es rebia en aquell moment en tot o en part, la família acollidora (el marit i, si esqueia, el seu pare) en reconeixia la recepció (els capítols servien de carta de pagament). Així mateix i encara que d'una manera general, el marit prometia restituir el dot i l'escreix segons el que era costum en els casos que pertocava. L'administració de la societat corresponia al marit o al pare acollidor, com a cap de família. Com a tal, podia disposar dels béns associats, sempre que fos en profit de l'associació, però aquests béns mai no podien respondre de sancions ni d'obligacions particulars, i es reconeixia a l'esposa la facultat de denunciar o que «protestés» de la seva administració si no hi estava d'acord.