Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Excepcionalment, altres temples o esglésies, com ara les col·legiates, poden ser també ateses per capítols.
  La institució ha tingut una llarga tradició històrica, i és present tant en l'Església catòlica com en les esglésies d'Estat que se'n van derivar durant la Reforma protestant (s. XVI). El Codi de dret canònic (CDC) vigent tracta aquesta qüestió en els cànons 503 al 510.
  L'origen dels capítols catedrals es troba a l'alta edat mitjana, a partir del segle VI, quan va entrar en crisi la vida urbana de les ciutats europees en desaparèixer l'imperi romà, la població es traslladà al camp, la cultura va decaure i es va iniciar el sistema senyorial. El bisbe va quedar com a senyor espiritual d'un territori que també comprenia la zona rural, però que mantenia la residència i administració a la ciutat, generalment al voltant de l'església més antiga, la pròpia, anomenada catedral per mor de la seu o càtedra episcopal. Per a l'ajut en el govern pastoral, el bisbe cercava clergues (diaques i preveres) que excel·lissin per llur formació, i d'aquesta manera formava un senat de notables que, de manera natural, atenien la catedral i el bisbe. Habitualment, a més, compartien habitatge en dependències annexes.
  Lentament, aquest senat o capítol va obtenir un cert control sobre l'activitat episcopal, i va incrementar notablement la influència que tenia: no només perquè es tractava d'una institució de notables que gaudia d'estabilitat (els bisbes passaven, el capítol seguia), sinó sobretot perquè va assumir funcions d'administració en seu vacant i, finalment, li va recaure l'elecció episcopal, que originàriament havia implicat tot el clergat. Durant tota l'edat mitjana, el capítol elegia el bisbe, sovint entre les pròpies; no és estrany, doncs, que el capítol es convertís en centre d'intrigues i interessos contraposats, sobretot quan els bisbes van augmentar llur influència temporal i el càrrec va ser cobejat pels nobles, alhora que els reis intentaven controlar aquestes eleccions. En molts llocs, els canonges eren fills de la noblesa amb una vocació religiosa escassa o nul·la, i hi eren per motius polítics, socials i econòmics. Precisament, el motiu econòmic portava a constituir un grup tancat cada cop més reduït i exclusiu, en el qual no hi havia possibilitats d'ingressar-hi si no es pertanyia a les famílies habituals.
  El Concili IV del Laterà (1215) va plantejar una reforma a fons de l'Església medieval i va provocar l'obertura dels capítols i l'ingrés de clergues que asseguressin llur renovació espiritual: la resistència va ser molt gran, i els resultats no gaire notables ni duradors. De fet, ja d'antuvi alguns capítols havien intentat aquesta reforma de costums, sobretot per la imposició obligada de la regla monàstica de Sant Agustí promoguda per la Santa Seu, però en arribar a l'edat moderna, encara que s'havien corregit alguns vicis, la institució capitular era de les més impermeables en l'Església.
  El dret canònic i les circumstàncies històriques van anar reduint la importància dels capítols, que van perdre gairebé pertot el dret d'elecció episcopal a causa de les intervencions reials i de la reserva pontifícia posterior, i la funció de govern amb el bisbe va ser assumida per càrrecs personals i de confiança fàcilment renovables (com ara el vicari general). Amb tot, fins al CDC del 1983, els capítols van conservar una funció de control sobre l'Administració econòmica diocesana: així, tots els actes importants d'administració havien de comptar amb el seu consentiment preceptiu. Moltes vegades, aquesta prerrogativa duia a llargs enfrontaments amb els bisbes respectius, ja que el càrrec de canonge era vitalici, sovint obtingut per oposició i sense la participació directa del bisbe (que es limitava a convocar-les i a donar possessió).
  Aquests enfrontaments, doncs, portaren a un cert descontentament del col·legi episcopal; s'hi afegia, a més, la mala fama popular contra els canonges, derivada de llur independència econòmica i de la disposició freqüent d'un notable patrimoni capitular, acumulat durant segles. Indirectament, les línies del Concili II del Vaticà, en enfortir l'autoritat episcopal, el van alliberar de controls inferiors, i encara que les disposicions pontifícies postconciliars i el CDC del 1983 no ho prescrivien, deixaven llibertat als bisbes diocesans per a eliminar la presència dels capítols en el govern de les esglésies locals, com va succeir gairebé pertot.
  A grans trets, doncs, avui els capítols catedrals han vist concentrada i reduïda llur funció al culte i a l'administració de les catedrals, encara que la dignitat de canonge sovint continua sent una fórmula en mans del bisbe per a honorar alguns clergues o per a alliberar-los d'altres obligacions i unir-los així (de manera personal) al govern pastoral.
  A més del dret comú contingut en el CDC i en altres disposicions pontifícies, els estatuts de cada capítol, aprovats per la Santa Seu, són la normativa fonamental de la institució. L'ofici de canonge ja no és obligatòriament vitalici, i les antigues oposicions han donat pas a la lliure col·lació (nomenament) per part del bisbe.