Nota

• Àmbit: Catalunya
• A Catalunya hi ha una gran variació denominativa per a fer referència a les projeccions legals dimanades del monarca i de les Corts, una diversificació que, des d'un punt de vista formal és molt més elevada que la dels altres regnes cristians de l'Espanya medieval. En les Corts celebrades a Barcelona durant el regnat de Pere II el Gran (1283), es va establir una nova forma paccionada de crear el dret general de Catalunya, precedida per la confirmació dels bons usos, costums, llibertats i privilegis antics.
  En la creació del nou dret general, el mot constitucions fa un paper fonamental, atès que fa referència a les disposicions de caràcter general del Principat de Catalunya elaborades mitjançant un concert entre el príncep i les corts. El monarca continuava sent el titular del poder de creació del dret, però a Catalunya aquest poder estava limitat per la necessitat, a l'hora d'atorgar constitucions generals, de col·laborar amb els representats dels diversos braços, que li havien de concedir l'aprovació i el consentiment en les Corts Generals de Catalunya. En un cas diferent, no serien constitucions. És per això que, en les Corts del 1283 esmentades anteriorment, es va establir el següent: «Volem, statuim, e ordenam, que si nos, o los sucessors nostres constitutio alguna general, o statut fer volrem en Cathalunya, aquella, o aquell façam de approbatio, e consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers, e del ciutadans de Cathalunya, o ells appellats, de la major, e de la pus sana part de aquells». No obstant això, el procediment que regia el desenvolupament de l'activitat legislativa va generar una diversificació de modalitats de constitució segons l'origen de la iniciativa, que són les que es descriuen a continuació.
  Les constitucions en sentit estricte. En qualitat de normes de caràcter paccionat (d'acord amb el que repeteix una i altra vegada la literatura jurídica de l'època medieval i de la moderna), la proposta de les quals sorgia a iniciativa del monarca, eren aprovades i consentides per tots els braços de l'assemblea legislativa o per la majoria. El mot estatut s'utilitzava com a equivalent. En la redacció de les constitucions, el monarca s'expressava en primera persona.
  Els capítols de cort. D'acord amb Tomás Mieres, eren peticions formulades pels tres braços o per un de sol; en aquest darrer cas, calia el consentiment dels altres dos braços, i en tots els casos calia l'aprovació del monarca, que contestava en tercera persona al capitulat proposat amb fórmules com ara «Plau al Senyor Rey» i «Plau a sa Majestat», amb les quals es postil·lava el text del capítol. Si els capítols no tenien el beneplàcit reial, no se sancionaven.
  La diferència entre els dos tipus de constitucions anteriors és de caràcter tècnic, atès que es fonamenta en qui proposa la norma (el monarca o els estaments) i mai en qui té el poder de creació del dret; el monarca mai no desistia d'aquest poder i sempre n'exercia la titularitat, per bé que s'havien de respectar els límits esmentats anteriorment.
  Els primers capítols de cort aplegats en la recopilació van néixer com a constitucions frustrades. D'aquesta manera, en les Corts de Montsó del 1363, els braços van demanar a Pere III el Cerimoniós que legislés sobre unes qüestions relatives a l'administració de justícia per mitjà d'una constitució. Per raons que no es van determinar en el contingut dels capítols i que, per tant, es desconeixen, la constitució no es va arribar a aprovar, però sí que es va aprovar el capítol de cort (d'acord amb com s'ha dit anteriorment): «e que los Officials Reyals qui ara son, e encara aquells qui per temps seran, hajan, e sien, tenguts de servar lo present Capitol, e las cosas en aquell contingudes [.] e que de aço Senyor vos placia fer Constitutio General, e perpetual, bona e larga. Plau al Senyor Rey».
  A partir d'aleshores, la nomenclatura de les dues disposicions legals es va recollir de manera ben diferenciada des d'un punt de vista formal gairebé sempre. Ambdues tenien la mateixa força d'obligar i eren projeccions del dret paccionat. Per això, no és estrany que en alguns casos s'anomenessin constitucions disposicions que, en un sentit restringit, eren capítols de cort: «Com moltas vegadas se esdevenga, que fora de la Ciutat de Barcelona (siguen unas peticiones sobre la enfiteusis) [...] perçó supplica la dita Cort, placia a Vostra Majestat statuir, ordenar [...] e en la present Constitutio, e Ordinatio no son compresas las propietats [...] Plau al Senyor Rey.
  No obstant això, sembla que determinades matèries reclamaven l'atenció prioritària de les constitucions. Es pot arribar a aquesta conclusió, d'acord amb Andreu Bosch, a partir de l'existència d'una jerarquització entre els dos tipus de disposicions que garantia la preeminència de la constitució sobre el capítol de cort: «Plau a sa Altesa que fora de Constitutio sien guardats los Capitols de Cort, no obstant qualsevol declarations a dits Capitols contrarias, e si algun dubte insurgeix de ells, que ho conegan, y declaren los Deputats».
  Segons l'eminent jurista Josep Maria Gai i Escoda, «La constitució tingué possiblement un caràcter més solemne, o versava sobre afers considerats més importants o més compatibles amb la formulació reial. El capítol de cort podria tenir un caràcter menys solemne pel fet de versar sobre assumptes considerats menys importants o que no serien considerats pel monarca com a dignes de la formulació d'una constitució.» De tota manera, els perfils fronterers entre ambdues disposicions legals són imprecisos, fet que explica que hi hagi encavalcaments i que no sempre sigui possible delimitar-ne les diferències amb precisió.
• V. t.: acte de cort n m
• V. t.: constitució de cort n f