Nota

• Àmbit: Andorra | Àmbit: Inespecífic
• Es tracta d'una mesura de precaució establerta per l'Estat andorrà en benefici dels nacionals del país i per a protegir-los, que volia evitar que la «lluita processal» es desnivellés a favor de l'estranger que, per regla general, estava més desarrelat del país (des de propietats fins a afectes) en què se seguia el plet i que per aquesta raó tenia més llibertat d'acció per a burlar, si era necessari, el compliment de les decisions judicials.
  Entre les característiques d'aquesta excepció dilatòria, coneguda com a cautio iudicatum solvi, destaquen les següents:
  1. La fiança no s'exigia als demandats, sinó tan sols als actors o demandants estrangers. L'exempció del demandat de prestar fiança es justificava per diverses raons. D'una banda, pel fet que havia d'anar a judici, però per voluntat aliena; i, de l'altra, perquè la defensa es considerava un dret natural. Aquests raonaments, però, també havien estat objecte de crítica, ja que el demandant demanava l'ajut dels tribunals de justícia a conseqüència de la conducta del deutor; a més a més, era una reclamació de dret natural.
  2. La quantia de la fiança havia de ser necessària per a garantir les despeses del judici, és a dir, les despeses que podien ser incloses en la taxació de les costes.
  3. La fiança podia ser de qualsevol de les classes admeses per l'ordenament jurídic.
  4. No es podia exigir fiança a l'estranger que tenia béns arrels suficients per a assegurar la condemna en costes del judici.
  5. Tampoc no s'havia d'exigir fiança a l'estranger que demandava un altre estranger, ja que era una mesura de precaució a favor dels nacionals.
  6. Com que es tracta d'una excepció dilatòria, s'entenia que el demandat que no l'al·legava renunciava a aquest dret, per la qual cosa no podia al·legar després la falta d'arrelament en judici, consentida per ell.
  Al Principat d'Andorra va ser vigent durant molts anys l'excepció dilatòria de l'arrelament en judici, tot i el silenci normatiu en relació amb aquesta figura jurídica. Es considerava un usus fori, és a dir, «una manifestació que supleix i àdhuc completa les llacunes de la llei amb un esperit idèntic al del precepte legal deficient», que sol originar «una norma jurídica integrativa i vinculant, de fronteres indecises amb el dret consuetudinari, però ben diferenciada i tot al contrari de la corruptela processal, i exempta d'ésser provada, si amb la seva especial naturalesa i procedència coincideix la notorietat». Així, malgrat la tendència a eliminar dels ordenaments jurídics europeus la cautio iudicatum solvi, a conseqüència de les convencions de la Haia del 1899 i del 1907 sobre procediment civil, o a disciplinar-la per mitjà del criteri de la reciprocitat, a Andorra continuava vigent, entre altres raons, perquè aquest país no s'havia adherit a aquestes convencions, ni figurava entre els països que havien eliminat aquesta exigència, sigui per via internacional (tractats o convenis), sigui per via interna (disposicions unilaterals), o que l'havien sotmès a la regla de la reciprocitat amb l'Estat espanyol i França o amb altres països. La jurisprudència andorrana es va mostrar durant uns quants anys vacil·lant pel que fa a la vigència de la caució d'arrelament en judici. Així, per exemple, en l'aute del 30 d'octubre del 1963, el jutge d'apel·lacions va decidir no exigir-la seguint els corrents, doctrinals i legislatius, que preconitzaven la desaparició d'aquesta excepció dilatòria, pel fet de considerar-la discriminatòria. En canvi, al cap de poc temps, l'aute del jutjat d'apel·lacions del 14 d'octubre del 1964, en un cas de litisconsorci actiu, va considerar que «la separació de la responsabilitat dels litigants davant una possible condemna en costes [...] fa inexcusable que per part del litigant de nacionalitat espanyola es presti l'oportuna fiança, encara que la gestió processal sigui comuna a causa del nexe de dret material que reclama una resolució uniforme per als dos litigants». D'altra banda, el Tribunal Superior de la Mitra (TSM) va insistir, en un primer moment, en el caràcter de privilegi de la cautio iudicatum solvi, no susceptible, en conseqüència, d'interpretació extensiva ni d'aplicació analògica. I en la sentència del 19 de maig del 1987, aquest alt tribunal aclaria que aquesta excepció només podia ser invocada pels nacionals andorrans quan litigaven amb estrangers, de manera que no era suficient la residència ni equivalent aquesta a la nacionalitat. El TSM també havia manifestat la inaplicabilitat de l'excepció analitzada en virtut del principi de reciprocitat. Així, en la sentència del 15 de desembre del 1986 refusava l'excepció d'arrelament en judici per a un agent de nacionalitat francesa, pel fet que en aquest país no s'exigia la caució als litigants andorrans. Però, més endavant, es va mostrar del tot contrari a l'aplicació del benefici analitzat atesa «la repulsa de tota societat moderna a discriminacions no justificades en l'exercici dels drets i en el gaudiment de la tutela jurídica». Així, segons el que manifestava el TSM al final dels anys vuitanta, l'aspiració a la consecució d'un veritable mercat únic europeu, tot i que Andorra aleshores no s'havia incorporat formalment a la Comunitat Econòmica Europea, justifica «el caràcter restrictiu que el costum i la jurisprudència andorrans atribueixen a l'exigència de la caució d'arrelament, que és susceptible de comportar, si no s'aplica per l'autoritat judicial amb molta prudència i cautela, una gran dificultat per a l'estranger d'exigir la satisfacció dels seus drets subjectius, que pot degenerar en una autèntica denegació de justícia i privació de la pròpia tutela jurídica» (sentència del TSM del 12 de desembre del 1988). Finalment, l'entrada en vigor al Principat d'Andorra, el 22 de gener del 1996, del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals, del 4 de novembre de 1950, aprovat pel Consell General de les Valls, el 21 de novembre de 1995, i publicat amb la ratificació corresponent en el Butlletí Oficial del Principat d'Andorra del 7 de febrer de 1996, posa fi a la vigència de la cautio iudicatum solvi a Andorra. I és que el Tractat de Roma conté diverses disposicions incompatibles amb l'existència del privilegi de l'excepció d'arrelament en judici. D'una banda, l'article 6.1 del Conveni disposa que tota persona té dret que la seva causa sigui vista equitativament per un tribunal independent i imparcial, establert per la llei, que decideix, entre altres coses, sobre controvèrsies o obligacions de caràcter civil. De l'altra, l'article 14.1 del Tractat de Roma determina que el gaudiment dels drets reconeguts ha de ser assegurat sense cap distinció fonamentada especialment en [...] l'origen nacional. Per tant, tal com conclou d'una manera rotunda el TSM, ja no pertoca, ni hi ha la possibilitat en cap cas, d'aplicar la derogada cautio iudicatum solvi al Principat d'Andorra.
• V. t.: cautio iudicatum solvi n f