Nota

• Àmbit: Inespecífic
• El conestable tenia entre les funcions més importants la direcció de l'exèrcit en absència del monarca -encara que, amb freqüència, els reis dirigien les hosts- i d'altres com ara la jurisdicció civil i criminal dins de l'exèrcit del rei. En condició de màxima autoritat militar, el conestable era també responsable de les infraestructures defensives, és a dir, les fortaleses, als territoris del regne. L'origen del terme es remunta als magisteri equitum de Roma, els quals feien la funció d'oficials adjunts dels dictadors. La figura del conestable va estar present, posteriorment, en molts regnes cristians europeus, sobretot a França, Anglaterra i als regnes cristians peninsulars.
  A la Corona d'Aragó, el títol de conestable el va introduir Pere III el Cerimoniós el 1369 i va substituir l'anterior càrrec de senescal, suprimit el 1358. De la mateixa manera que en els altres regnes peninsulars, el conestable d'Aragó disposava d'una gran varietat de poders i obligacions; la seva funció principal era dirigir els exèrcits del rei. De fet, hi va haver diversos càrrecs que van rebre el nom de conestable. En tot cas, el conestable de la Corona d'Aragó, després d'assignar-se a Jaume de Prades i quedar vacant durant un temps, va estar en poder de la família Cardona fins al segle XVI. A Navarra, el conestable tenia unes funcions i característiques similars a les dels altres regnes. Joan II i Blanca I van instaurar el títol de conestable el 1430. Des d'aquell moment, el càrrec va estar associat a la casa de Beaumont. No obstant això, anys després la dignitat va recaure als comtes de Lerín, títol que va assumir, al seu torn, la casa d'Alba. A Portugal, el títol de conestable el va crear el rei Ferran I de Portugal el 1382, per substituir la designació d'alferes del regne. El conestable era la segona persona de la jerarquia militar, després del rei de Portugal, i tenia com a responsabilitats comandar les campanyes militars en absència del rei i mantenir la disciplina de l'exèrcit. A partir del regnat de Joan IV de Portugal, el títol va deixar de tenir connotacions militars i administratives, i va passar a ser exclusivament honorífic.
  Malgrat tot, va ser a Castella on aquest càrrec va tenir més importància a causa, fonamentalment, de la gran influència a la cort dels qui el van tenir. El títol de conestable de Castella va substituir l'ofici d'alferes reial, que va quedar relegat a la funció de portaestendard reial. La figura de l'alferes reial havia arribat al seu moment àlgid a l'alta edat mitjana, moment en el qual aquest càrrec dirigia la milícia reial. Tanmateix, ja a la baixa edat mitjana, aquest paper va quedar totalment eclipsat pel de conestable. El va instituir Joan I de Castella el 1382. Aquest càrrec té l'origen etimològic en el comes stabuli, que dirigia les cavallerisses reials en temps de la monarquia visigòtica. En època d'Enric III, fill de Joan I, el títol va recaure en Alfons d'Aragó i Foix, primer marquès de Villena i candidat al tron aragonès, encara que algunes fonts del segle XVI assenyalen que el primer conestable de Castella podria haver estat Pedro Enríquez de Castella. Tanmateix, Alfons d'Aragó i Foix va recelar de la presència dels altres homes encarregats de la tutela del monarca quan encara no era major d'edat. A causa d'aquesta situació no va complir les seves funcions de govern, amb la qual cosa se'l va desposseir de la condició de conestable. No obstant això, quan Enric III va començar el seu regnat efectiu, li va proposar de tornar-li el títol de conestable, el qual va rebutjar quan no es va materialitzar l'acord. Els conestables següents van ser Pedro Enríquez de Castella, Ruy López de Ávalos, Álvaro de Luna -que va fer una activa tasca de govern en època del rei Joan II- i Lucas de Iranzo, sota l'autoritat màxima d'Enric IV.
  Els Reis Catòlics van adscriure aquest títol al llinatge de Pedro Fernández de Velasco, que havia tingut un paper de màxima rellevància durant els regnats de Joan II i Enric IV i també durant el dels Reis Catòlics. Va participar a la guerra contra Portugal i la seva vàlua es va fer palesa en la reconquesta de Granada. A més, també va presidir, a Valladolid, el consell reial i se li va delegar l'administració de la justícia en els moments en què els Reis Catòlics estaven més centrats en la presa de Granada. D'altra banda, el 1484, els Reis Catòlics van escollir Pedro Fernández de Velasco perquè formés part del seu primer govern, encara que el noble burgalès va rebutjar aquesta responsabilitat en primera instància. Tot i això, tres anys després va acceptar el càrrec. Pels serveis prestats, va rebre dels Reis Catòlics el títol de duc de Frías i el de capità general de la reina Joana, a més de ser nomenat virrei de Castella.
  Com que no va tenir descendència, a Pedro Fernández de Velasco el va succeir el seu germà Iñigo, el qual va acumular els títols de segon duc de Frías, quart comte d'Haro, capità general, governador de Castella i Lleó i el de camarlenc de Carles I. La seva feina com a conestable es va fer palesa en diversos conflictes militars com ara la guerra de les Comunitats i la guerra contra França en temps de Carles I. El va succeir el seu fill Pedro, que va gaudir de la mateixa confiança de l'emperador que la que el seu pare havia tingut en vida. Tant, que als viatges del rei emperador a Itàlia i a Tunísia el nou conestable va tenir el càrrec de regent. Els seus successors, tant el seu nebot Iñigo com el fill d'aquest últim, Juan, també van tenir el càrrec de conestable i van participar en diversos enfrontaments contra França. Cal destacar el conflicte entre Savoia i França. En el cas de Juan Fernández de Velasco, conestable des del 1585 fins al 1588, cal notar que també va tenir els càrrecs de president del Consell d'Itàlia i conseller d'estat i guerra. El llinatge dels Fernández de Velasco va mantenir el títol de conestable al llarg del segle XVII, encara que amb caràcter merament honorífic. Amb la Guerra de Successió i el consegüent canvi dinàstic, va desaparèixer el títol i José Fernández de Velasco Tovar fou l'últim conestable de Castella.