Nota

• Àmbit: Inespecífic
• La declaració judicial -dins l'àmplia significació que se li dona en el Codi de dret canònic- és definida en el cànon 1535, en l'accepció de confessió.
  La confessió s'ha de fer davant el jutge o jutgessa precisament pel càrrec que ocupa, i no com a persona privada, i, a més, que sigui competent, fins al punt que si fos incompetent, amb incompetència absoluta, la confessió ja no seria judicial, sinó extrajudicial. Es pot fer tant a requeriment del jutge o jutgessa com de manera espontània.
  El més normal és que la confessió es faci de paraula responent a l'interrogatori presentat per la part contrària i que el jutge o jutgessa formula. Encara que el cànon 1535 digui que l'afirmació ha de ser contra la persona declarant, en general, la jurisprudència, en matèria matrimonial, i més concretament referint-se a la simulació, considera que és una confessió judicial tota afirmació feta pel presumpte simulador o simuladora a propòsit que simulà el matrimoni, independentment de si la seva declaració és perjudicial o no per a la persona declarant.
  D'altra banda, el cànon 1530 s'ocupa d'un tipus de declaració judicial que no és confessió; més concretament, de la manifestació de la part quan és interrogada discretament pel jutge o jutgessa, és a dir, si així ho estima oportú, la qual cosa es pot fer en qualsevol moment del procés per a descobrir la veritat. No s'ha d'oblidar que el jutge instructor és el veritable mestre de la fase instructora (càn. 1452).
  La interrogació es converteix en obligatòria en dues circumstàncies: en primer lloc, si ho demana la part o ho requereixen les parts qualificades, que són el promotor de justícia o el defensor del vincle, en virtut del principi dispositiu; i, en segon lloc, si la interrogació a la part ha de servir per a provar un fet que a l'interès comú li importi deixar sense cap dubte.
  En les causes de nul·litat de matrimoni, les parts han de ser interrogades sempre. Es deixa a parer del jutge instructor o jutgessa instructora s'ha d'oir primer la part actora o la demandada. S'ha d'advertir que si aquesta no coneixia prèviament el libel, el jutge o jutgessa la hi ha de llegir si assisteix a declarar en un judici.
  D'altra banda, l'obligació d'interrogar que incumbeix als jutges s'estén fins i tot al cas en què la part demandada s'hagi remès a la justícia del tribunal, o s'hagi mostrat d'acord amb les pretensions de la contrapart (Joan Pau II, discurs a la Rota, del 26.1.1989). En el cànon 1532, es recorda als jutges, en la condició d'executors qualificats de la norma, que han d'exercir legítimament llur discrecionalitat, o sigui, de conformitat amb la llei, a la qual s'ha de servir amb fidelitat; alhora, la persona interrogada ha de respondre i manifestar íntegrament la veritat, excepte en els processos penals (càn. 1728, § 2). Però si la part refusa de respondre, correspon als jutges valorar aquesta actitud amb vista a la prova dels fets.
  El requeriment formal del iusiurandum de veritate dicenda (forma més solemne i comprometedora o de dir tota la veritat i només la veritat) afecta, per prescripció del cànon 1532, les causes en què és involucrat el bé públic; encara que el jutge o jutgessa pot dispensar de jurar si una causa greu ho aconsella. En les causes restants, es deixa a la prudència del jutjador.
  La jurisprudència adverteix que el CDC-83 ha descartat el iusiurandum de veritate dictorum. El de secreto servando és un esforç que cal afegir als altres dos tipus. La confessió judicial d'una de les parts, quan es tracta d'un assumpte privat i no entra en joc el bé públic, relleva les altres de la càrrega de la prova (càn. 1536, § 1). Malgrat tot, en les causes que afecten el bé públic, la confessió judicial i les declaracions de les parts que no siguin confessions poden tenir força probatòria, que el jutge o jutgessa ha de valorar juntament amb la resta de circumstàncies de la causa, però no se'ls pot atribuir força de prova plena, si no és que altres elements les corroboren totalment (càn. 1536, § 2). El jutge o jutgessa ha de valorar la confessió extrajudicial aportada en una interlocutòria, un cop sospesades totes les circumstàncies (càn. 1537). Vehiculada per testifical o documental gairebé sempre, és prova mediata probatio probanda. En la legislació intercodicial matrimonial, la deposició judicial no era apta per a constituir una prova contra el valor del matrimoni que es pretenia simulat (art. 117 Provida Mater Ecclesia [PME]); i l'extrajudicial constituïa un adminicle (art. 116 PME). La Rota, malgrat tot, considera la judicial com aquella quae viam parat ad probationem; i respecte de l'extrajudicial, la doctrina sosté que no allibera l'altra part de la càrrega de la prova, encara que és una veritable prova valorar amb criteris anàlegs a com es fa amb la testifical.
  La confessió o qualsevol altra declaració d'una part no té cap mena de valor si consta que ha estat emesa per error de fet o treta per violència o por greu (càn. 1538).